Archive for Juliol de 2006

Cap a la guerra civil

11 Juliol 2006

Molt sovint m’he referit a la terrible realitat iraquiana des d’aquestes pàgines. I ho he de fer un cop més. Diumenge passat, dia 9, una quarantena de persones, especialment dones i fillets, foren morts a Bagdad per elements xiïtes armats que atacaren un barri de majoria sunnita. Ningú no pot negar ja que la guerra de religió és començada.

Segons alguns testimonis, aquesta matança sembla que és la resposta a un atemptat amb bomba que un dia abans, el dissabte dia 8, havia fet explosió en una mesquita xiïta dins el barri sunnita de Djhad.

Uns soldats americans i iraquians encerclaren la zona. Alguns periodistes de Reuters que hi eren presents escoltaren uns trets i, en acostar-se al lloc d’on procedien, trobaren els cossos de quatre homes estesos en una de les voreres del carrer. Tots els morts tenien les mans fermades i estaven emmordassats. Allò tenia l’aspecte de ser una execució sumaríssima.

Què més hem d’esperar per a reconèixer que allí s’ha desfermat una cruent guerra civil que ni l’exèrcit ocupant ni les forces militars iraquianes poden evitar?

Més dubtes (d’una altra naturalesa)

10 Juliol 2006

Ben al costat de crítiques raonades i del dubtes força ben expressats respecte de com està duent Rodríguez Zapatero la negociació amb ETA, els homes i dones del PP continuen fora d’òrbita en les seves afirmacions.

Jo puc entendre que Rajoy digui que “El PP no se siente representado ni concernido en este proceso”, o que recordi al president del govern que “el PP se declara libre de los compromisos que el señor Rodríguez Zapatero pueda alcanzar con la organización terrorista ETA”, els quals –com va recalcar- “serán acuerdos que no vinculan al PP”, suposo que vol dir en el cas que un dia guanyi les eleccions (encara que això, observat des del punt de vista jurídic, també seria discutible).

El que no puc entendre és que un home amb una sòlida formació jurídica com és Rajoy conclogui el seu raonament afirmant del president del govern que “no representa ni al Estado ni al conjunto de los españoles”. Si el president del Govern d’Espanya que sorgeix d’un Parlament elegit democràticament a qui la Constitució fa dipositari de la sobirania nacional (art. 1) i a qui imposa el deure de governar (art. 97) no representa el poble espanyol ni tampoc l’Estat espanyol, qui, doncs, el representa? Ell? El senyor Aznar? El cardenal Rouco Varela?

Dubtes

9 Juliol 2006

Per què jo, que vaig néixer al si d’una família cristiana que em va educar en el sa temor de Déu, que em vaig casar per l’església fa trenta-tres anys, que continuo vivint amb la mateixa dona, que m’ha donat tres fills, la major dels quals ens farà avis en poques setmanes, per què jo que visc obert a la transcendència i vaig a l’església cada diumenge em trobo tan lluny d’aquest fervor que es viu avui a València amb la visita del Papa?

Per què jo em trobo, Déu meu, tan apartat d’aquests Focolares, Kikos, Opus, Comunión y Liberación i Legionarios de Cristo que acaparen aquests dies el Congrés Teològic i animen amb totes les seves forces el V Encontre de les Famílies?

Per què no puc compartir les paraules de l’arquebisbe de Burgos, monsenyor Gil Hellín, quan assegura sense contemplacions que el Govern d’Espanya “ataca con odio” la família?

Per què em sento a anys llum del verborreic Kiko Argüello quan, davant el Cardenal Trujillo i de molts altres bisbes i arquebisbes predicava ahir poc menys que l’arribada d’un nou apocalipsi, o bé la destrucció d’aquesta Europa “que camina hacia la gran apostasia”?

Per què essent el que sóc i creient el que crec em sembla bé que el president del Govern, senyor Rodríguez Zapatero, no assisteixi a la missa que el Papa celebrarà a la Ciutat de les Arts?

Per què, Déu meu, crec que el cardenal Trujillo s’equivoca radicalment quan afirma que les lleis que afecten al matrimoni, al divorci, a l’avortament i, en definitiva, les que afecten a l’home i a la família (de la que estableix la pena de mort no en va dir res) no es poden deixar a mans dels Parlaments?

Per què, Senyor, em sento tan lluny de tots aquests actes, pensaments i opinions que sembla que constitueixin avui el punctum saliens de la fe de Jesucrist?

Més confusió a l’Iraq

8 Juliol 2006

A la meva lletra de batalla del passat dijous us parlava de com la vida a l’Iraq s’ha transformat en un infern. Doncs bé, us diré alguna cosa més. El pla de reconciliació nacional del primer ministre, Nouri Al-Maliki, preveu una amnistia condicional, però no precisa gairebé res, segons constata Al-Hayat (Londres). Ningú no sap si els insurgents culpables d’assassinats de soldats americans es beneficiaran d’aquesta iniciativa. Però si els partits polítics i una majoria dels parlamentaris iraquians han aprovat el pla d’Al-Maliki, la branca iraquiana d’Al-Qaeda ha respost executant quatre hostatges russos, dos dels quals han estat degollats, com s’ha pogut contemplar en un vídeo que han difós per Internet.

D’altra banda, i segons conta Courrier International (París), l’exdictador iraquià Saddam Hussein, que espera dins una cel·la que el condemni a mort el tribunal que el jutja, no ha perdut l’esperança. Segons sembla, hauria declarat al seu advocat que “George Bush [acabaria] per cridar-lo per a calmar els insurgents i que els nord-americans el [nomenarien] novament com a cap de l’Estat.”

Possiblement és una quimera aquest desig de Saddam Hussein, però no deixa de revelar una crisi que ningú no sap com posar-hi fre.

“Las mataron para nada”

7 Juliol 2006

Què vol dir Aznar quan assegura que a les víctimes “las mataron para nada”? És que les víctimes es deixaren matar amb un objectiu? Els soldats que lluiten en el camp de batalla per a expulsar l’enemic invasor, aquests sí que, si moren, han mort per una causa. Però les víctimes no, les víctimes no s’han deixat matar, simplement han estat la conseqüència d’una acció terrorista que considerem repugnant i sense sentit. Per això han d’estar presents a la nostra memòria, i com a víctimes innocents d’aquesta realitat cruel les hem de respectar.

Tan dolorós i repugnant és intentar que aquesta acció terrorista s’acabi? Tan immoral és que s’intenti un diàleg amb els assassins per a convènce’ls que és arribat el moment d’abandonar les armes i de participar en la vida política com ho fem la gran majoria de ciutadans? Per què intentar això és ser un traïdor? De veritat que no ho puc entendre.

La vida quotidiana a l’Iraq

6 Juliol 2006

Estimat director: Després que Bush i Blair fessin sengles visites a l’Iraq a finals de maig i ens oferissin una visió optimista de la realitat un cop el nou govern presidit per Nouri Al-Maliki es posés en marxa, The Washington Post ha intercepta una nota confidencial que l’ambaixador nord-americà a l’Iraq, Zalmay Khalilzad, dirigia a la secretària d’estat, Condoleezza Rice.

Publicada pel diari londinenc The Independent, la nota es refereix al llarg de 23 punts a qüestions relacionades amb la vida quotidiana, i ens mostra una realitat molt diferent de la que ens volen fer veure Blair i Bush. Te’n faré, si m’ho permets, un resum. Diu Zalmay Khalilzad: (more…)

Presidir el Real Madrid

5 Juliol 2006

He de reconèixer que m’importa un borrall saber qui acabarà presidint el Real Madrid, un club al que reconeixo (seria cec de no fer-ho) la seva inigualable trajectòria esportiva. Tanmateix l’espectacle que han donat els candidats abans, durant i després de les eleccions, demostra d’alguna manera que l’ambient està enrarit en el club. Penso que, les coses han de canviar molt perquè el qui surti guanyador d’aquestes eleccions pugui afrontar els problemes amb autoritat.

De tota manera, el que no deixa de sorprendre’m és que assolir la presidència d’un club sigui un tan gran “oscuro objeto del deseo”. I això no val només per al Madrid, el mateix s’hauria de dir del Barcelona i dels grans clubs en general. Em diuen els entesos que els candidats deixen centenars de milions en la campanya. Si és així, voldria que em diguéssiu per què ho fan, això: ho fan només per amor al club o és que rere la imatge de sacrifici s’hi amaguen expectatives d’altra casta?

Més d’una vegada, l’enyorat Ernest Lluch m’havia confessat que preferia ser president del Barça que president del govern. I coneixent-lo com jo el coneixia m’és impossible de pensar que ell cerqués cap altra motivació que la passió que sentia pel club. Bé, deixem-ho doncs en què ser president d’un gran club deu ser força gratificant, encara que jo no sàpiga veure’n la causa.

Olmert ataca durament Palestina

4 Juliol 2006

L’acció militar empresa pel govern israelià contra Hamas i Palestina a conseqüència del segrest o presa del caporal Gilad Shalit, que fou capturat fa una setmana per activistes de Hamas, és d’una envergadura tan gran i desproporcionada que fa la impressió que Olmert aprofita el fet no sols per a demostrar la seva capacitat de resposta (sempre avalada pels Estats Units), ans per a destruir Hamas fins allà on pugui, encara que aquesta destrucció, lluny de resoldre el problema, segurament el complicarà encara més.

En aquest sentit penso que és útil de conèixer com es veuen les coses des dels observatoris europeus, i en aquest sentit vull destacar allò que opina un diari més aviat conservador com és el parisenc Le Figaro (3.07.06). Entre altres coses, diu:

“Si Ehoud Olmert cerca de destruir Hamas tot anant en socors de Gilad Shalit, s’exposa a una decepció. El primer ministre arrisca de caure en el parany d’un conflicte asimètric, aquell on la superioritat militar esdevé un sot que el fort cava sota els propis peus tot reforçant el feble. Hamas no necessita ministres palestins per a perjudicar Israel. Ahir (llegiu diumenge dia 2) la branca armada del moviment amenaçava de reprendre els atacs a Israel segurament amb els procediments abjectes que aquesta organització sol dur a terme contra els civils. Fins i tot en el cas que Hamas sigui considerat en la versió governamental com un insult per als israelians, en la versió clandestina representa una amenaça encara més violenta. Més val un interlocutor retorçut que la manca d’un interlocutor.”

Aznar fitxa per News Corp

3 Juliol 2006

Gràcies al fitxatge que ha fet de José María Aznar com a assessor, el magnat de la premsa Rupert Murdoch ha ocupat moltes pàgines dels diaris espanyols. Australià d’origen, avui els conservadors nord-americans el consideren com un dels seus, tot i que (la cosa no deixa de ser curiosa) Murdoch ha apostat a Nova York per Hillary Clinton. També Joan March tenia dos diaris a Madrid durant la República (un de dretes i un d’esquerres) la qual cosa li permetia desconcentrar els seus interessos.

De tota manera no podem dubtar de quina és la ideologia que captiva Murdoch encara que (tornem al joc anterior) Tony Blair féu un discurs en la darrera convenció del grup (Sydney 1996) i sembla que també podria intervenir a la propera reunió que celebraran a Pebble Beach (Califòrnia). Cal només que convidi George Bush i tindrà el trio de les Açores.

Havent entrat clarament en el mitjà televisiu, Murdoch ha convertit la cadena FOX en la gran rival de la CNN. Netament populista i de dretes, dóna suport als republicans de manera descarada, tot i que diu d’ella mateixa que és “objectiva i equilibrada”.

Últimament, Murdoch i News Corp (el grup mediàtic del magnat) no deixen de fer pressió per aconseguir una desreglamentació dels mass media, cosa que implicaria per a ell una major influència. Confiem que l’entrada d’Aznar dins el grup l’ajudi en tan bella aventura.

Incògnita electoral a Mèxic: Guanyará López Obrador?

2 Juliol 2006

Avui diumenge, 71 milions d’electors mexicans elegiran un nou president, però també 500 diputats i 128 senadors. En aquest gran país, el president és elegit per sufragi universal directe a una sola volta i per majoria cada sis anys. Els diputats són elegits cada tres anys, 300 per sufragi universal i 200 per sufragi proporcional. L’any 2003, la composició de la Cambra era de 223 escons pel PRI (Partido Revolucionario Institucional), 148 pel PAN (Partido de Acción Nacional) i 97 pel PRD (Partido de la Revolución Democràtica). El Senat s’elegeix cada sis anys. A les eleccions de 2000 va quedar així: 60 escons el PRI, 46 el PAN, 15 el PRD) i 7 altres partits menors.

L’any 2000, el PAN, amb Vicente Fox va foragitar del poder el candidat del PRI, partit que l’havia ocupat sense excepció des de feia setanta anys. A aquestes eleccions es presenten tres candidats: Roberto Madrazo (PRI), Felipe Calderón (PAN) i Andrés Manuel López Calderón (PRD).

Pel que he pogut llegir, la campanya ha estat duríssima. Els conservadors del PAN i els institucionalistes (no sé com hauria de denominar els del PRI) han dirigit tots els seus dards contra López Obrador a qui han presentat com “un peligro para México”. Aconseguida, doncs, l’alternança fa sis anys, el que tothom es demana avui és si Mèxic virarà o no a l’esquerra o continuarà vivint com fins ara a l’ombra dels Estats Units. 71 milions d’electors ho decidiran avui. Tot i que les enquestes donen una lleugera majoria al candidat d’esquerres, el resultat es mostra difícil de predir en aquest país on les condicions de vida són de pena per a la majoria dels seus habitants i on 17 milions de persones viuen dins l’extrema pobresa.


A %d bloguers els agrada això: