Lament

by

M’aixeco i, com cada matí d’aquests dies estivals, contemplo el sol que puja per damunt del Llatzeret i s’emmiralla en les aigües calmes del port de Maó. Penso com cada dia que és un do de Déu observar aquest bell espectacle. Res no se sent. Només el lleuger remor de l’aigua que besa els espadats de cala Pedrera. No puc, però deixar de pensar en Palestina, en el Líban, en la guerra cruent que, un cop més, s’ha iniciat en aquells territoris tan castigats. Feia ja sis anys que els israelians s’havien retirat del Líban. Ara, novament han iniciat l’atac. Tenen, com sempre, una excusa, però em temo que aquesta no justifica el cúmul de morts que, només en dos dies, han fet. Tots sabem, a més, que l’ONU no intervindrà ni exercirà el paper mediador que li pertoca perquè els Estats Units exerciran, també com sempre, el dret de veto. Tampoc no ho arranjaré jo amb aquest lament, ni Rodríguez Zapatero amb la seva condemna de l’agressió. No ens queda sinó esperar que el seny s’imposi i que els morts siguin els menys possibles. Per què, Déu meu, sempre ha de ser així?


A %d bloguers els agrada això: