Mèxic

by

Estimat director: El corresponsal del diari Le Monde començava així l’article en què ressenyava els resultats finals de les eleccions presidencials a Mèxic, el passat dia 7 de juliol:

“S’esperava la victòria del candidat d’esquerra, Andrés Manuel López Obrador. Tot indica, però, que el pròxim president de Mèxic serà el seu adversari de dreta, Felipe Calderón, que ha obtingut 0,58 punts percentuals més, segons un recompte oficial que s’ha fet públic el 6 de juliol i la validesa del qual ha estat contestada per M. López Obrador.

‘El candidat que ha obtingut el percentatge més alt de l’escrutini nacional és Felipe Calderon’ –anunciava el capvespre del dijous (quatre dies després de l’escrutini) el president de l’Institut Federal Electoral (IFE), Luis Carlos Ugalde, al terme d’un suspense que ha tingut el país amb l’ai al cor. ‘La regla d’or de la democràcia vol que el candidat que ha recollit més vots sigui el guanyador’, ha precisat. Però la situació és tan tensa que només el Tribunal federal electoral (Trife) està habilitat per a proclamar el vencedor, com a més tard el 6 de setembre, després d’haver examinat el recurs que interposarà el Partit de la Revolució Democràtica (PRD), la formació de M. López Obrador.”

Difícil situació, doncs, la de Mèxic i difícilíssima posició la del guanyador, Felipe Calderón, que veu com el seu contrincant del PRD qüestiona i impugna els resultats davant dels tribunals que, en qüestió de pocs mesos haurà de pronunciar-se.

Quin és, però, el país que es trobarà el guanyador dels comicis? Vegem-ho:

Els Estats Units de Mèxic tenen una superfície de 1.958.200 km2 (Espanya 509.990 km2); una població de 107 milions d’habitants (Espanya 43 milions), i una Renda per càpita de 9.666 dòlars (Espanya 20.000). Ara bé, si ens atenem a les dades que ha donat el Banc Mundial, haurem de concloure que gairebé la meitat de la població mexicana viu per sota el llindar de la pobresa (amb menys de 4 dòlars per dia), i que 1 de cada 5 mexicans guanya massa poc per a alimentar-se correctament. Més del 45 per cent de la riquesa nacional es troba en mans del 10 per cent de la població, i pel que fa al frau fiscal, els darrers estudis oficials, que daten de 2002, estimen que el 40 per cent de les empreses i el 70 per cent dels professionals liberals i dels petits empresaris defrauden i amb prou feines paguen cap impost.

Val a dir que aquesta situació semblava que havia de canviar quan, ara fa sis anys, i per primer cop en la història del Mèxic modern, Vicente Fox accedia a la presidència desbancant el candidat del PRI (Partido Revolucionario Institucional) que havia governat el país durant els 71 anys anteriors. Com a candidat del Partido de Acción Democràtica (PAN, conservador), Vicente Fox havia brandat la bandera del canvi. Però la victòria electoral de Fox no fou completa perquè el seu partit no aconseguí la majoria al Congrés dels Diputats ni tampoc al Senat, de tal manera que no va poder dur a terme les reformes principals que havia promès.

És evident que la política de Fox no es pot considerar negativa en tots els camps, però també ho és que no ha pogut posar fi als grans problemes de Mèxic que, d’acord amb una enquesta de l’institut Mitofsky, són la inseguretat, l’atur, la pobresa i la corrupció, realitats que han implicat que 12 milions de mexicans hagin emigrat als Estats Units en els darrers temps.

Si has seguit mínimament la campanya electoral, hauràs vist, estimat director, que els dos candidats principals sostenien dues maneres força diferents d’encarar els problemes del país. Calderón (PAN) es mostrava convençut que la continuació de la política liberal adoptada pel seu antecessor era el camí més correcte per a redreçar l’economia i per a crear nous llocs de treball. D’ací que proposés de reduir els trams superiors dels impostos sobre la renda de les persones físiques i també de les empreses tot substituint l’escala progressiva actual per un tipus únic, decisió que, segons ell, provocaria immediatament un augment de la inversió.

Ben al contrari, el candidat López Obrador (PRD) convidava els electors a “propiciar un canvi profund fins a l’arrel”. Durant la campanya, assegurava que el Mèxic actual recordava terriblement el de la dictadura de Porfirio Díaz abans de 1910. “El poder -afirmava López Obrador- serveix els interessos d’uns pocs privilegiats” i assegurava que la política de Calderón conduiria el país a la ruïna financera.

La resposta del candidat conservador no es féu esperar, tot afirmant que durant l’etapa de batlle de Mèxic D.F., López Obrador havia acumulat un gran deute per a finançar els programes socials, alhora que la criminalitat i la corrupció no sols no s’havien reduït ans havien crescut. D’altra banda, la major part dels spots publicitaris de la dreta apuntaven clarament una idea: que López Obrador era un dictador d’esquerres en potència.

James C. McKinley Jr., després de seguir la campanya mexicana, afirmava això de López Obrador a The New York Times: “Si analitzem el balanç de l’antic alcalde de Mèxic, res no indica que dins la seva ànima s’hi amagui un perillós revolucionari. És cert que el deute de la ciutat va créixer un terç durant el seu mandat, però també va millorar la recaptació dels impostos en un 44 per cent. Va suprimir més de 500 càrrecs administratius, va eliminar els pagaments en espècie als funcionaris i va reduir els salaris d’aquests. El resultat de tot això va significar un equilibri del pressupost i un augment paral·lel dels ingressos i de les despeses en un 60 per cent.”

I continuava dient McKinley: “També aconseguí d’aprovar un conjunt de mesures socials –com els subsidis per a les persones grans, per als discapacitats i per a les mares soles-, decisions que el feren extremadament popular, tot i que han persistit alguns problemes, com el que fa referència a l’aprovisionament de l’aigua o el de la criminalitat.”

Les eleccions, doncs, han posat sobre la taula les dificultats que implica el govern d’aquest gran país, i han apuntat un canvi estructural evident en el sistema de partits. Tot situant gairebé en igualtat de condicions el PAN (conservador i catòlic) i el PRD (esquerrà i progressista), sembla que ha fet entrar en una agonia el vell PRI, l’antic partit revolucionari que es mostra cada cop més esgotat i corromput per tants anys de poder.

Diguem també que davant l’estret marge que ha donat la victòria al guanyador, aquest ha allargat la mà al perdedor tot manifestant-li que estava dispost a formar un “govern d’unió nacional” amb “generositat i patriotisme” per a superar el bloqueig d’un Congrés sense majoria presidencial. Tanmateix, l’anunci que ha fet el perdedor López Obrador d’impugnar els resultats electorals no sembla que auguri aquesta possible col·laboració.

Respecte d’això et diré finalment que impugnar uns resultats que han estat avalats per l’IFE i pels observadors internacionals és una decisió extremadament greu que, si finalment no és avalada per la Justícia mexicana, destruirà la credibilitat del candidat d’esquerres i haurà danyat greument la democràcia.

————–
(1) Porfirio Díaz governà Mèxic dos cops : del 29 de novembre de 1876 al 30 de novembre de 1880; i de l’1 de desembre de 1884 al 25 de maig de 1911. Morí exiliat a França el 2 de juliol de 1915.


A %d bloguers els agrada això: