Setanta anys després

by

Estimat director: Pels qui acceptem la democràcia com a sistema polític i l’acceptem no sols quan ens afavoreix sinó també quan ens perjudica, quan les eleccions les guanyen els nostres o quan les guanyen d’altres que, segons el nostre criteri, són un perill per a les institucions, “son un desastre”, “socavan la unidad de la patria” i fins i tot “dejan que sea ETA la que dicte su programa político”, ens hem de declarar solidaris amb els qui, fa setanta anys, van haver de sofrir un cop d’estat que, en nom de Déu i de la Pàtria, trencava amb el procediment democràtic espanyol i provocava una guerra civil que va causar un milió de morts i va portar el dolor i la misèria a moltes famílies (tant d’un costat com de l’altre).

Això no ens impedeix, però, d’analitzar els fets seriosament, ni tampoc de discernir amb lucidesa sobre aquell període que s’encetà ple d’esperança però que va ser incapaç d’incorporar en el projecte una gran part de la societat. És cert que no sempre per culpa dels republicans i dels socialistes, perquè hem d’acceptar que la dreta espanyola de l’època (una dreta molt influïda per una Església poderosa i intolerant) mai no va assimilar aquest concepte de democràcia que implica la possibilitat de perdre el poder per decisió de la majoria de ciutadans.
Diguem que davant aquesta realitat, els partits favorables a la República tampoc no van saber crear ponts de diàleg i, amb el pas dels anys, entre els uns i els altres es va anar aixecant un mur infranquejable que va impossibilitar cap mena d’acord. I un cop alguns es van saltar aquest mur amb fusells, aleshores es va produir el regnat del dolor, de la mort i de la barbàrie.

A diferència d’avui en dia, l’Espanya de 1936 (com també l’Europa d’aquell temps) vivia una situació econòmica molt precària, farcida de mancances i també de desigualtats. D’altra banda, no només a Espanya havia pres força la ideologia totalitària, atès que també Europa es trobava força dividida en aquest camp, amb uns moviments feixistes i nazis que havien aconseguit el poder a Itàlia, governada per Mussolini, i Alemanya, on els homes de Hitler, que la governaven des del 1933, ja havien calat foc al parlament (encara que fent-ho pagar als comunistes). D’altra banda, les potències democràtiques de sempre -França i Anglaterra- estaven sota mínims i no volien provocar un enfrontament (inevitable a la llarga) amb les potències de l’Eix, la qual cosa implicà que, un cop esclatada la guerra d’Espanya, es desentenguessin del conflicte i, amb la seva decisió de no intervenir, deixessin pas franc a italians i alemanys que s’abocaren en favor de la causa franquista i li donaren un suport que fou realment decisiu.

Amb aquest estat de coses, el resultat de la comesa era qüestió de temps, i després de tres anys de lluita i de crims (que malauradament cometeren els uns i els altres), s’imposà l’ordre franquista que fou immediatament beneït per una Església catòlica que, després d’haver sofert persecució, i ofuscada probablement pel dolor que tant l’havia assotat, no dubtà de quina banda estava. Tanmateix, els innombrables assassinats de capellans i de fidels que s’havien produït durant la guerra (ja he dit que la barbàrie s’exercí a cada banda) no justificaven que l’Església abdiqués de pensar i, menys encara, de perdonar, abdicació que feren els prebostos eclesiàstics d’aleshores (a excepció del cardenal Vidal i Barraquer) que, no sols acceptaren de rebre Franco sota pal·li, ans li permeteren que governés “por la gracia de Dios” –com deien totes les monedes encunyades a l’època, que encerclaven amb aquesta llegenda l’efígie del dictador-, i abdicaren de la seva autonomia tot acceptant que fos el cap de l’Estat el qui elegís els bisbes d’una terna que, en cada cas, li presentava el Vaticà.

Avui, setanta anys després de l’inici d’aquell fracàs col·lectiu (perquè de cap altra manera es pot definir una gerra entre germans), hem superat molts dels problemes que afectaven la societat espanyola d’aquell temps. Hi ha hagut una certa reconciliació nacional, tenim un nivell de vida que no es pot comparar amb el d’aleshores, i hem assolit una democràcia que permet el diàleg i afavoreix el debat sobre tot allò que és discutible dins una societat moderna que es proclama no confessional i, per tant, secularitzada, tot i que una part no gens petita de ciutadans (i més d’un prebost eclesiàstic) això no ho acabi d’entendre i intenti (sortosament sense aconseguir-ho) que l’Església imposi a tothom (tant a creients com a no creients) la seva manera de veure el món. I no sols en matèria de dogma o de moral, ans també en matèries que pertanyen clarament al debat polític, com per exemple, determinar com s’ha d’entendre el concepte constitucional que fa referència a la “unitat d’Espanya”, concepte que aquest sector entén d’una manera molt concreta i determinada, que no admet altres criteris que també són o poden ser fidels a la Constitució, i sobre els quals, en cas de conflicte, només al Tribunal Constitucional li correspon dirimir, però mai a una assemblea de bisbes, conclusió a la qual sembla que també han arribat la major part del membres de la Conferència episcopal espanyola després d’un debat (diuen que intens) respecte d’una qüestió com aquesta que, de teològica, no en té ni un pèl.

A setanta anys d’aquella desfeta i d’aquell fracàs col·lectiu, veiem, però, com –tot i que vivim en una societat oberta- un dels nostres grans partits sembla que consideri que és útil als seus interessos d’acostar-se a l’Església per a sentir-se còmode i confortable en aquesta època de desert de poder i de desgavell ideològic. Penso que això és un error, però he de dir que tampoc no m’importa gaire. El que sí em dol és que un sector important de l’Església, astorat per la regressió que observa de la fe entre els espanyols que, dia rere dia, van deixant les esglésies més buides (i això a pesar de l’èxit puntual de la visita del papa a València), pensi (o sembla que pensi) que li és precís d’agafar-se del braç del PP per a recuperar la seva presència en la societat. I qui dubti això que dic, que recordi les darreres manifestacions de Madrid amb els líders conservadors i alguns cardenals espanyols darrera les mateixes pancartes.

I de la mateixa manera que un rei constitucional, quan perd la neutralitat i dóna suport a un partit (o a un dictador) segueix inexorablement la sort d’aquest (recordeu el cas d’Alfonso XIII d’Espanya amb Primo de Rivera, el de Victor Manuel III d’Itàlia amb Mussolini, o el de Constantino de Grècia amb els Coronels), penso que tampoc l’Església no hauria mai d’abraçar-se a cap partit, si no vol lligar a la sort d’aquest el missatge que ha de transmetre a la societat.

I dit això afegiré que, en un moment en què un sector destacat de la jerarquia eclesiàstica espanyola sembla que hagi optat per compartir les manifestacions al carrer amb el gran partit de l’oposició i que, en sintonia amb aquest, llança i continua llançant missatges catastrofistes a la societat espanyola que, segons se’ns assegura, avança cap a la seva perdició, la neutralitat de Benet XVI m’ha semblat exquisida. A València, el Papa ha defensat el concepte cristià de la família, ha proclamat els seus principis morals, ha dit allò que creia necessari dir als fidels, i no s’ha estalviat d’exposar davant tot el món el seu missatge, però no ha fet ni una crítica de la realitat política espanyola, ni un sol retret al president del govern, ni una censura al nostre sistema polític, i ni per un moment sembla que s’hagi vist temptat de dir als espanyols quin era el criteri evangèlic sobre la unitat d’Espanya. Això –dau a Cèsar el que és de Cèsar- ho ha deixat al criteri majoritari dels espanyols.


A %d bloguers els agrada això: