Josep Maria Quintana

»-L’Almirall s’havia aixecat com si no fos el seu dia darrer. Es féu la toaleta i llavors començà a vestir-se de la manera acostumada. Només que, en posar-se els botons als punys de la camisa, semblà que dubtava un moment. Aleshores va dir al seu ajuda de cambra: “Pren-los i dóna’m els teus. Per a ser enterrat, aquests que tu portes em basten.” Llavors es posà la perruca i passà a la cabina exterior per a fer el desdejuni amb el Marshall, sota la custòdia del qual estava d’ençà que s’havia dictat la sentència. Anava vestit de paisà, amb una casaca grisa molt clara i els calçons i l’armilla tot blancs, com blanques eren també les mitges que portava. D’ençà que fou destituït, s’havia negat a vestir l’uniforme militar…

»-Direu l’uniforme amb el qual es va voler llençar al mar per suïcidar-se! -va interrompre’m, tallant, el ministre-. ¿O potser no ho sabíeu, tampoc? Doncs sí, amic Hume, per suïcidar-se! Força valent aquest Byng, força valent! Però seguiu el relat, seguiu el relat altra vegada.

»-No sé si us he dit que l’execució s’havia fixat a les dotze. Doncs bé, uns moments abans, els cent quaranta soldats de marina que formaven la tripulació del Monarch formaren amb armes sobre la popa del vaixell, al llarg del portaló i també en el centre i en un costat de l’alcàsser. Tot just davant seu, s’hi havia abocat un petit munt de serradures, sobre el qual van posar-hi un coixí. L’escamot aleshores va situar-se sobre els enreixats de coberta, al bell mig de l’alcàsser, formant tres fileres de soldats: els de davant, que havien d’efectuar la descàrrega, portaven la baioneta calada.

»-¿I tot això per mitja corona? ¿Per mitja corona pogué tothom contemplar aquest fastuós espectacle? -féu sarcàstic Newcastle. I afegí-: Perdoneu-me, tinent, altre cop, però podríem passar al saló. Asseguts a les butaques, allí vora el foc, estarem força més confortables.

»Tant el ministre com jo deixàrem aquell menjador sumptuós i passàrem al saló del costat. Les parets d’aquella gran sala es confonien, totes folrades de fusta, amb el terra fosc i envellit que cruixia suaument sota els nostres peus quan ens acostàvem a la llar on cremaven uns tions immensos. Sobre el graellat hi havia un caliu considerable. Després ens asseguérem en unes butaques folrades de pell. Un cop asseguts, el ministre m’acostà una caixa de rapè que hi havia parada sobre la taula.

»-Gràcies, senyor -vaig dir mentre acceptava de prendre’n una polseta.

»-Seguiu, però, sisplau, i conteu-me el final de la història.

»-A la fi tocaren les dotze i el Marshall féu saber a lord Byng que tot era dispost a coberta. Aquest, però, no semblà immutar-se i va lliurar-li un quadern on havia posat per escrit aquelles darreres setmanes les seves memòries de l’ànima. “Confio -va dir- que el donareu a la meva família. És l’únic que us vull suplicar a hores d’ara.”

»Newcastle corrugà les celles i va arrufar el nas sobtadament en sentir aquelles paraules. Aleshores va dir amb certa excitació:

»-¿I què se n’ha fet, del quadern?

»-El Marshall, senyor, va donar-lo a la seva família. És aquesta una tradició que, com sabeu, sempre s’ha respectat a l’Armada.

»-Naturalment, amic Hume, naturalment -va fer el ministre, com maldant controlar-se-. ¿I…?

»-D’immediat, el Marshall, el sacerdot que l’havia atès en aquelles hores darreres i dos parents de l’almirall, tal com les ordenances permeten, van acompanyar-lo fins al lloc mateix de l’execució. Un d’aquells dos familiars va oferir-se per a cobrir-li els ulls amb un mocador, però lord Byng va negar-s’hi, i fou ell mateix que va fer-se el nus al clatell sense ajuts de cap casta. Després va agenollar-se en silenci. Havien passat, només, uns instants quan aixecà la seva mà dreta i donà el senyal convingut. Sonà la descàrrega i l’almirall caigué com un sac. La seva mort fou immediata.

»-Commovedor, amic Hume, commovedor. Val a dir que n’heu fet, de la mort de lord Byng, un relat admirable. I ara, amic meu, ¿us vindria de gust una copa? Tinc un brandy excel·lent. Penso que gairebé insuperable.»

…

Acabat el relat, el major Hume, que l’havia escoltat en silenci, va demanar al seu fill què en pensava, d’això, un cop passats els anys.

-No ho sé, pare, no ho sé. Tanmateix us puc dir una cosa: Lord Newcastle s’havia referit durant la conversa a Voltaire, ¿ho recordeu?, dient que el filòsof havia intervingut en l’afer demanant clemència. Allò va intrigar-me fins al punt que vaig moure’m per tal de conèixer què havia fet realment el filòsof francès. No ho vaig saber aquells dies, però ara fa poc, aproximadament dues setmanes, he aconseguit un conte que Voltaire acaba de publicar. Càndid es diu. L’he llegit detingudament i penso que en aquest text hi trobem la resposta. En el conte, Voltaire descriu com un dia Càndid i Martí arribaren a Portsmouth i com una gran multitud cobria la riba i mirava amb atenció un home força gros que estava de genolls, els ulls embenats, damunt la coberta d’un dels vaixells de l’esquadra. I explica com quatre soldats, col·locats davant d’aquell home, li disparen cadascun tres bales al crani, amb la major calma del món; i com tota la concurrència se n’anà molt satisfeta. «¿Què és tot això? -va demanar aleshores Càndid a Martí-; ¿quin és aquest dimoni que per tot arreu exerceix el seu imperi?» I també va demanar-li qui era aquell home gros que acabaven de matar amb tota cerimònia. «És un almirall», li varen respondre.«¿I per què han mort aquest almirall?» «Perquè no ha fet matar prou gent -li digueren-; ha lliurat combat a un almirall francès i creuen que no se li ha acostat prou.» «Però l’almirall anglès devia ser tan lluny del francès com aquest ho era de l’altre», al·legà Càndid. «Això és incontestable -li varen replicar-; però en aquest país convé de matar un almirall de tant en tant per a encoratjar els altres.»

-Potser en això consisteix la política -digué el major.

-Potser sí -féu el cònsol-. Vés a saber…

»Jo vaig servir-me un bocí d’aquell cake i vaig començar el meu relat. Vaig parlar sense passió, fredament, com si el que havia contemplat a la coberta del Monarch aquell matí brúfol d’hivern hagués estat habitual i sense rellevància. Jo era un noi que prometia en política i no em convenia massa expressar els sentiments. Vull dir amb això que en vaig fer una versió descarnada i distant.

»-Hi hagué en primer lloc el Consell de Guerra que Byng afrontà amb fermesa. En realitat menyspreà el tribunal. Ho féu, però, amb prou cortesia…

»-¿Amb cortesia? -m’interrompé lord Newcastle.

»-Sí, crec que la paraula és l’adequada. Vull dir que ho féu sense trencar el protocol.

»-¿I això?

»-Ho dic perquè lord Byng no va dirigir-se sinó al tribunal un sol cop, quan aquest li va demanar si volia al·legar alguna cosa en la seva defensa. Ell, aleshores, tragué de la butxaca de la seva casaca d’Almirall un manuscrit -que denominà “testament”- el qual havia elaborat personalment aquelles dies i llegí amb una gran dignitat. Suposo que vós el coneixeu, senyor.

»-Naturalment que el conec, Hume! Un atac impietós contra el govern de Sa Majestat i, naturalment, contra mi. Escòria!, tinent, escòria! Però continueu amb els fets.

»Davant aquest actitud de lord Newcastle, jo vaig continuar el meu relat.

»-Al port -vaig dir- feia aquell dia un aire sec que glaçava. Una galerna del nord havia entenebrit el cel que es confonia amb el color gris-plomat de les aigües. No obstant, la badia de Portmouth estava curulla de bots i de canoes, tots plens de gent que es delia per contemplar l’espectacle que, a la coberta del Monarch, era a punt d’iniciar-se. En realitat, senyor, una quantitat immensa de gent aguantava amb estoica paciència el bruf de les aigües i l’embat d’un vent que tallava les cares i cremava les pells. I això que alguns d’aquells bots feren pagar mitja corona per pujar-hi de dins. Malgrat tot, eren plenes a vessar les cobertes de les naus que ens envoltaven.

»-¿Què us he dit, amic Hume?, carnassa! La gent vol carnassa! Però no us vull interrompre -afegí aleshores el ministre, mentre feia un glop d’aquell vi vellutat i contemplava distret el cristall de la copa.

»-Byng, però, va donar proves d’una gran serenitat en saber que el Rei no havia fet cas de les peticions de clemència.

»-Perdoneu, amic Hume, que altre cop us interrompi. ¿Per ventura no sabeu que Byng esperava amb passió el retorn dels Stuart al tron d’Anglaterra? ¿Com voleu que el rei George li concedís un indult?

»-Això no ho sabia, senyor. Jo, en realitat, desconeixia John Byng. Mai no havia servit sota el seu pavelló, a la Marina reial.

»-Bé, no hi fa res, perdoneu altre cop i seguiu el relat en el punt on estàveu.

»-En això estic d’acord: la gent vol carnassa. Per cert, senyor, aquest vi que heu servit em sembla excel·lent!

»-¿De veritat us agrada?

»-Oh, sí! Té un gust vellutat que m’encanta.

»-Doncs jo el trobo… el trobo potser massa espès. No sé. Té pel meu gust massa cos, però tanmateix es pot beure… ¿Em dèieu, Hume?

»-No, res d’especial. Us confirmava tan sols el que heu dit fa un moment: que la gent vol carnassa.

»-Sí, en efecte, i és ben curiós de veure el poc tram de camí que separa un heroi militar d’un traïdor a la Pàtria. Mireu, sinó, el vell Blakeney, que hem convertit en tot un heroi, quan ni tan sols va poder resistir unes setmanes i acabà rendint-se al francès. Per cert, ¿heu vist les medalles de bronze que s’han encunyat amb motiu d’aquesta tristíssima història?

»Newcastle va treure’n un exemplar de l’armilla fent en to irònic:

»-Mireu.

»Jo vaig agafar-la encuriosit per a poder-la contemplar millor. A l’anvers hi figurava el bust del vell Blakeney amb la bandera britànica i la següent inscripció: “Brave Blakeney Reward but to Byng give a cord”. I en el revers es podia veure el bust de John Byng rebent una bossa (la de Judes, s’entén), amb la llegenda següent: “Was the Island sold by Byng for French gold”.

»-Inaudit -vaig dir, tot afegint a l’instant-: Excel·lent, la vostra pensada.

»Lady Newcastle, que maldava que res no ens manqués, em va demanar:

»-Voleu que us faci servir una mica més de xai?

»-Gràcies, senyora. En tinc prou per ara.

»-¿Per ventura, amic Hume, no heu llegit a la Bíblia el passatge aquell que diu: “De vegades cal que un home mori pel poble…”? Doncs és interessant, i això que el Govern, ja que va fer-ho lord Pitt en persona, va demanar al rei George que tingués generosa clemència amb lord Byng. I també el Tribunal va dirigir-se al Rei tot demanant-li un indult.

»-Un indult que… tanmateix… no us convenia… Si no us interpreto malament.

»-És clar que no ens convenia! Molt altrament, a Anglaterra li calia fer sang. I això malgrat aquest boig de Voltaire féu un esforç sobrehumà per salvar el nostre Byng. Mai no entendré els escriptors, ni tampoc els filòsofs. ¿Per què, oh Déu meu!, els agrada tant de ficar-se en política? -El ministre va dirigir-se després a lady Newcastle-: Fes que ens retirin els plats i que ens serveixin els postres, sisplau. -I aleshores va mirar-me altre cop i em va dir-: Au, Hume, ja està bé de parlar de política! que vós no heu vingut per això. Apa! relateu-me tot l’espectacle. ¿Fou realment tan vistós com es conta?

»-Sí, Mr. Hume! -va fer lady Newcastle-. Conteu-nos-ho tot. Però serviu-vos abans un tall de pastís. És un cake fet a casa.

»-Mireu, Hume, el que Byng pogués pensar de mi no m’importa. A més, ¿sabeu vós de cap militar que s’hagi culpat, ell mateix, d’una derrota? ¿N’heu conegut vós mai cap?

»-Potser teniu raó, senyor, que no us vull contradir, però també és ben cert que l’esquadra del Duc de Richelieu, la que comandava el Marquès de la Gallissonnière, estava més ben equipada que la nostra. A més, Gibraltar era molt lluny. I no parlem d’Anglaterra, senyor, que…

»-No us ho vull negar! -m’interrompé altre cop el ministre-. Però un militar ha de deixar-hi la pell, si fa falta. I no és de rebut al·legar que no hi podia fer res, per a poder així abandonar impunement la batalla. I menys encara té dret a culpar el Govern de la derrota quan ell -i només ell- podia intentar d’evitar-la.

»El ministre Newcastle mirà aleshores la seva senyora que li servia un bocí força gran d’una espatlla de xai cuinada amb espècies. Lady Newcastle feia servir la carn que un cambrer havia portat a taula en un pot à l’oille de plata, i la feia servir amb uns coberts que estaven disposats ordenadament en un plat ad hoc. Ben al costat d’aquests, hi havia unes caixetes amb detalls manieristes que contenien les espècies, i també les oliveres que reposaven en una mena de cistellet d’argent amb dues ampolles de cristall tallat i coll llarg, una per a l’oli i l’altra per al vinagre, i dos altres recipients més, per al gingebre i la mostassa.

»-Au, estimat! No t’amoïnis massa -ella va dir-. La carn és al punt, tal com t’agrada.

»De fet, Newcastle no s’amoïnava. En realitat contemplava les coses amb un aire sorneguer i displicent.

»-Ningú no confiava en John Byng -va replicar-me amb cinisme-. És més, aquest, i això que era tory, no tenia tampoc la confiança del Rei. -Arronsà després les espatlles com dient “¿o potser no ho sabies, encara?” i provà la carn que, servida en el plat, mostrava un magnífic aspecte.

»-¿T’agrada? -féu lady Newcastle-. ¿I a vós, Mr. Hume? És xai d’Escòcia. Sí, ja veig que us abelleix el sopar, només de veure-us la cara.

»-Hume, vós sou un home brillant, un militar que farà una llarga carrera i que gaudiu de la meva total confiança. Però no heu de confondre els conceptes. La ciència política -i això teniu-ho present- no és, per dir-ho amb paraules ben clares, allò que s’ensenya a Greenwich. Allí se us fa militars, no hi ha dubte. Però la política és una altra ciència. Potser fins i tot és un art, un art, però, que cal exercir sense cap sentiment, sempre amb sang freda. -I girant-se vers lady Newcastle va dir-: ¿Em passes el gingebre, estimada? -Després va posar-ne una mica a la carn que menjava. Ho féu, però, gairebé sense parar-hi atenció. És evident que volia prosseguir la conversa-. El Duc de Richelieu ens va prendre la davantera i, en una ben plantejada operació estratègica, desembarcà a Menorca i obligà el vell Blakeney a retirar-se i a fer-se fort al castell. Naturalment que ens calia atacar, però el govern era conscient que no podia afrontar la batalla amb igualtat de condicions. Calia, per tant, actuar amb prudència i fer-nos forts en el mar, sabent, però, que afrontàvem una operació arriscada que, com heu dit vós molt bé, fàcilment es podia tornar en contra nostre. Tot era, per tant, força clar: si l’empresa a la fi reeixia, doncs glòria i lloor per a tots. Però… ¿i si fracassava? Aleshores, i encara que sembli molt dur, el Govern d’Anglaterra havia de treure’s la pols del damunt. I… o Blakeney o Byng, que a mi tant me feia. Un d’ells dos havia de ser-ne culpable. I finalment ha estat Byng. ¿Què hi podem fer? La gent vol carnassa…

»Han passat ja prou anys -continuà dient John Hume-, i d’aleshores ençà han succeït moltes coses: Newcastle ha deixat el govern disconforme amb la Pau de París, Menorca torna a ser britànica… -Hume es passà la mà esquerra pels cabells i féu una glopada de brandy. Callà uns instants, com per a posar en ordre les seves idees, i deixà la copa sobre la taula. Després continuà-: Uns mesos després de l’afusellament de lord Byng damunt la coberta del Monarch, vaig rebre una carta del primer ministre amb la qual em convidava a sopar a casa seva. La invitació em sorprengué perquè no és habitual que un primer ministre convidi un jove tinent a la seva taula. La carta, però, era clara. Me l’havia portada a mans un lacai que va acudir al meu domicili de Londres un dia que jo estava de permís. Vaig llegir-la dos cops i, després, li vaig donar una esquela que vaig escriure allí mateix per dir que acceptava honorat la invitació. A la carta, lord Newcastle m’avançava ja el motiu d’aquella iniciativa: volia saber de primera mà què havia succeït en el Monarch el dia que afusellaren lord Byng. -Hume s’aturà, begué una mica més de brandy i novament prosseguí el relat que escoltaven els seus interlocutors atentament-. Com podeu comprendre, jo no sabia si m’havia de prendre com una bona o una mala notícia la invitació, però calia afrontar les circumstàncies i així ho vaig fer. El dia de la citació, vaig dirigir-me, doncs, a la residència de lord y de lady Newcastle. Vaig identificar-me a l’entrada i la guàrdia em deixà passar. Era l’hora prevista i allí m’esperava aquell mateix lacai que m’havia portat la carta a mans. Educadament va acompanyar-me cap dins i, només uns minuts després d’entrar, em vingué a trobar lord Newcastle. Jo vestia el meu uniforme de tinent i vaig quadrar-me com les ordenances prescriuen. Ell, però, em va dir que deixés de costat el protocol. I, un cop entràrem en el menjador, va demanar-me què opinava de tots aquells fets. Jo, que no sabia prou bé com m’havia de comportar davant aquell interrogatori, vaig optar -ho reconec- per mostrar-me llagoter: “Congratulations, senyor -li vaig dir-, penso que heu sabut convertir en un èxit allò que s’hauria pogut retornar contra vós.”

»Diguem que lady Newcastle, a qui va presentar-me tot seguit, no s’oposava a tenir convidats, i menys si aquests podien ajudar el seu marit a fer carrera política. Però no li abellia que escollissin un dels seus àpats per a tractar les qüestions de govern, perquè allò implicava deixar en segon terme el plaer de les menges, cosa que no suportava. I si ella, després, demanava al ministre: “¿Què, estimat, era bo el ragoût?”, i ell responia: “Oh, sí, ha estat deliciós”, i el que li havia servit era, posem, un ànec amb fruites (i això -val a dir-ho-, li ho havia fet més d’un cop), aleshores lady Newcastle s’enutjava d’allò més i provocava al ministre una mena de crisi per ventura més greu que algunes d’aquelles turmentes polítiques que sovint l’afectaven.

»-Asseieu-vos, tinent, i no li feu gaire cas -em digué aleshores lady Newcastle-, que el meu marit pensa només en la política, i això no està bé.

»Jo vaig respondre amb un somriure força discret mentre el ministre fitava lady Newcastle amb ulls displicents. “Bestieses”, pensava.

»-Bé, Hume, segons veig tenia pasta d’heroi el nostre home.
»-Sí, senyor -vaig contestar-. Cal reconèixer la seva dignitat en moments tan difícils.

»-Admiro, tinent, la vostra benvolença, però… ¿què pot tenir de valent un home que, davant l’enemic, ha demostrat amb escreix una tan gran covardia?

»-La seva versió d’aquells fets -em refereixo a la versió de John Byng, naturalment, i perdoneu, la meva franquesa, senyor- era una altra. Ell sempre va acusar l’Almirallat de la derrota. O el que és el mateix, us acusava a vós. I, amb vós, el Govern de la Corona.

Uns dies de viatge m’impediran d’estar al peu del canó per escriure el meu habitual comentari en el blog. Tanmateix he pensat que seria interessant de no perdre el contacte amb els meus lectors, aquests desconeguts lectors que diàriament, o amb assiduïtat, s’interessen pel que escric en aquesta web on, de fa ja uns mesos, publico les coses que penso sobre la realitat que ens envolta.

Com a novetat, doncs, he decidit que, al llarg dels propers sis dies, publicaré un relat en petits bocins, a la manera dels escriptors del XIX, especialment els francesos, com per exemple Alexandre Dumas (que sempre anava curt de diners) o fins el gran Balzac (que tot i el seu geni, sembla que també hi anava)..

El relat es titula Lord Byng, i vol ser una recreació dels fets que portaren a la mort l’almirall anglès un cop va perdre el combat naval que tingué lloc davant les costes de Menorca entre les armades anglesa i francesa, aquesta darrera comandada aleshores pel marquès de La Gallissonnière, batalla que propicià la conquesta francesa de Menorca l’any 1756 per les tropes comandades pel Duc de Richelieu.

El major i el cònsol acostaren les copes al capità John Hume, que va abocar-hi una mica d’aquell líquid vermellós que feia un aroma esplèndid. Els tres s’incorporaren, ajuntaren les copes i feren un glop.

-Capità -era aleshores el cònsol qui parlava- ¿em permeteu que us faci una pregunta respecte d’una cosa que em té encuriosit? Potser us resulti indiscreta. En aquest cas perdoneu-me i doneu-la per ja contestada, sense cap compromís.

-I ca!, senyor cònsol. Pregunteu, pregunteu.

-¿Vós servíeu en el Monarch l’any 1757, oi?

-Sí, amb el grau de tinent.

-I… vós hi éreu present, el dia aquell que afusellaren l’almirall, suposo…

-Sí, hi era present.

-Mireu, capità, mai no he pogut entendre com anaren les coses. És cert que els francesos obligaren Byng a retirar-se i que aquest, abans de perdre l’esquadra que comandava, va preferir deixar el combat i fugir en direcció a Gibraltar. Però… d’aquí a ser un traïdor a la pàtria… ¿Per què Newcastle fou tan sever? ¿Per què se’l jutjà tan durament i se’l passà per les armes? -John Hume va mirar-se el cònsol mentre guardava silenci, i aquest va témer, en efecte, d’haver estat imprudent.- Ja us he dit, capità, que no us heu de sentir obligat a respondre’m.

-No, no és això, és que potser val la pena que us conti el que sé, perquè no sols vaig ser testimoni dels fets…

He llegit molts comentaris sobre la darrera reunió del G-8 a Escòcia, que ha coincidit amb l’atac terrorista contra Londres.

Un dels qui més m’ha interessat és que ha fet Ivan Rioufol en el seu “bloc-notes” de Le Figaro el passat 8.07.05. “El mèrit del G-8, que acaba avui, és d’haver-se plantejat la vertadera qüestió respecte de l’Àfrica: ¿Cal encara de fer-li almoina?”, es demana.

És evident que les actituds “caritatives” occidentals respecte de l’Àfrica no han servit de res. Encara més, normalment han aprofitat als tirans que s’han enriquint i armat en detriment dels seus pobles, fins al punt que avui, a causa de la corrupció de la major part dels dirigents africans, l’Àfrica negra és molt més pobra que ahir i l’edat mitja de mort, en lloc de prolongar-se, s’ha escurçat.

Les actuals solidaritats financeres –els plans Marshall, anulacions de deutes i d’altres taxes obligatòries- resten indispensables –assegura Rioufol-, però “és per la liberalització de les economies que el continent africà i el conjunt del tercer mon podrà sortir d’una misèria que empeny a l’èxode i impedeix que la democràcia s’hi estableixi. Car subvencionant els seus agricultors, Europa i els Estats Units impedeixen als pagesos africans de comercialitzar els seus productes.”

En aquest sentit em sembla importantíssima la proposta que féu George W. Bush de suprimir les subvencions agrícoles americanes a condició que Europa faci el mateix, tot revisant la política agrícola comuna (el famosíssim PAC criticat també per Blair i que Chirac defensa amb totes les seves forces). Les paraules de Bush foren aquestes: “Si nosaltres aconseguim de liberalitzar totalment el comerç, i si els mercats occidentals s’obren als països africans (…), els beneficis que vindran de l’obertura dels marcats –dels nostres mercats a llurs productes i de llurs productes als nostres mercats- serien força superiors al muntant de l’ajuda que nosaltres els donem.”

El camí és aquest, sens dubte, encara que, per emprendre’l, hàgim de superar la por de rebre bastonades dels qui, a Europa i als Estats Units, hi perdran seriosament amb el canvi de política econòmica.

Llegiu i mediteu el següent paràgraf :

¿Acaso el lector corriente, ahora y siempre, se empapa de más sabiduría leyendo La República y el Banquete que la Ilíada y la Odisea? ¿Es que Hume i Wittgenstein nos hacen más sabios que Hamlet y El rey Lear? ¿O acaso, si busco la sabiduría, debería releer (muy a regañadientes) a Foucault hablando sobre el poder y el sadomasoquismo, en lugar de En busca del tiempo perdido de Proust? Las preguntas son absurdas: competir con Homero, Shakespeare y Proust es una batalla perdida a no ser que seas Esquilo, Cervantes y Joyce. Platón es único entre los filósofos porque, como dijo Ejerson, “se ha hecho con los derechos de autor del mundo”. No obstante, Homero es el mundo, y no admite que se queden con sus derechos de autor.

Harold Bloom, “¿Donde se encuentra la sabiduría?”
Editorial Taurus, Madrid 2005