»Jo vaig servir-me un bocí d’aquell cake i vaig començar el meu relat. Vaig parlar sense passió, fredament, com si el que havia contemplat a la coberta del Monarch aquell matí brúfol d’hivern hagués estat habitual i sense rellevància. Jo era un noi que prometia en política i no em convenia massa expressar els sentiments. Vull dir amb això que en vaig fer una versió descarnada i distant.
»-Hi hagué en primer lloc el Consell de Guerra que Byng afrontà amb fermesa. En realitat menyspreà el tribunal. Ho féu, però, amb prou cortesia…
»-¿Amb cortesia? -m’interrompé lord Newcastle.
»-Sí, crec que la paraula és l’adequada. Vull dir que ho féu sense trencar el protocol.
»-¿I això?
»-Ho dic perquè lord Byng no va dirigir-se sinó al tribunal un sol cop, quan aquest li va demanar si volia al·legar alguna cosa en la seva defensa. Ell, aleshores, tragué de la butxaca de la seva casaca d’Almirall un manuscrit -que denominà “testament”- el qual havia elaborat personalment aquelles dies i llegí amb una gran dignitat. Suposo que vós el coneixeu, senyor.
»-Naturalment que el conec, Hume! Un atac impietós contra el govern de Sa Majestat i, naturalment, contra mi. Escòria!, tinent, escòria! Però continueu amb els fets.
»Davant aquest actitud de lord Newcastle, jo vaig continuar el meu relat.
»-Al port -vaig dir- feia aquell dia un aire sec que glaçava. Una galerna del nord havia entenebrit el cel que es confonia amb el color gris-plomat de les aigües. No obstant, la badia de Portmouth estava curulla de bots i de canoes, tots plens de gent que es delia per contemplar l’espectacle que, a la coberta del Monarch, era a punt d’iniciar-se. En realitat, senyor, una quantitat immensa de gent aguantava amb estoica paciència el bruf de les aigües i l’embat d’un vent que tallava les cares i cremava les pells. I això que alguns d’aquells bots feren pagar mitja corona per pujar-hi de dins. Malgrat tot, eren plenes a vessar les cobertes de les naus que ens envoltaven.
»-¿Què us he dit, amic Hume?, carnassa! La gent vol carnassa! Però no us vull interrompre -afegí aleshores el ministre, mentre feia un glop d’aquell vi vellutat i contemplava distret el cristall de la copa.
»-Byng, però, va donar proves d’una gran serenitat en saber que el Rei no havia fet cas de les peticions de clemència.
»-Perdoneu, amic Hume, que altre cop us interrompi. ¿Per ventura no sabeu que Byng esperava amb passió el retorn dels Stuart al tron d’Anglaterra? ¿Com voleu que el rei George li concedís un indult?
»-Això no ho sabia, senyor. Jo, en realitat, desconeixia John Byng. Mai no havia servit sota el seu pavelló, a la Marina reial.
»-Bé, no hi fa res, perdoneu altre cop i seguiu el relat en el punt on estàveu.
Josep Maria Quintana 