Estimat director: Deu fer un parell de mesos, una amiga va regalar-me la darrera obra (pòstuma evidentment) d’Elias Canetti, “Fiesta bajo las bombas. Los años ingleses” (Galaxia Gutemberg, Barcelona 2005), autor universal, originari d’una família juedo-espanyola, que va néixer a Rouchtchouk (Bulgària), l’any 1905, el qual, després d’haver passat dos anys a Anglaterra, arribà a Viena on aprengué l’alemany que adoptà com a llengua literària, El 1935, quatre anys abans de refugiar-se a Londres –on va viure fins l’any 1971-, publicà la seva única novel·la, Auto de fe, que conforma amb Massa i poder (1971) i amb la seva autobiografia, que s’inicia amb La llengua salvada (1977), la seva obra més important. El premi Nobel li fou concedit l’any 1981. Després, retirat a Zuric, va viure fins l’any 1994.
Canetti, un autor dels grans, va establir normes severes sobre el seu llegat el qual –en allò que fa a escrits íntims- no podrà fer-se públic fins l’any 2024 (¿el podrem encara conèixer i llegir tu i jo, estimat director?). Tanmateix, coincidint amb l’any del centenari del seu naixement (2005), Kristian Wachinger ha publicat, d’acord amb els hereus de Canetti, aquest llibre, amb uns materials que ofereixen diferents graus d’elaboració, atès que es tracta sovint d’apunts i anotacions molt sobtats, de caràcter esquemàtic, i de vegades sorprenentment desinhibits. L’obra es publica, com a l’edició alemanya, amb un epíleg de Jeremy Adler, perspicaç, informatiu i ric en detalls poc coneguts respecte de Canetti i del seu entorn.
L’edició pòstuma d’una obra fragmentària i inacabada (ves a saber si l’autor volia o no publicar-la) ens planteja sempre la legitimitat d’aquests tipus de decisions. I t’ho dic jo, això, que he incidit molt directament en l’edició d’una novel·la de Rubió i Tudurí, El camell travat (Angle Editorial, Barcelona 2003), que vaig tancar després de prendre decisions que només corresponen a l’autor, a partir de diverses anotacions que estaven guardades entre els seus papers. Per tant mea culpa (tot i que he reconèixer que, en el cas de l’obra de Rubió, no em penedeixo d’haver-ho fet).
Tornant al llibre de Canetti, tinc la impressió que les pàgines que conformen aquesta “Fiesta bajo las bombas. Los años ingleses”, interessants com tota la seva obra, escrites en una prosa clàssica exemplar, encara que no narrativa, sinó tan sols descriptiva, resten com isolades, i els personatges que s’hi dibuixen són com estàtues dins un parc i no aporten gaire cosa a l’obra de l’escriptor. Pel llibre desfilen, en efecte, un conjunt de personatges que Canetti retrata normalment amb una fredor que, en algun cas, és esfereïdora i, més d’un cop, possiblement injusta, i ho fa com si se’ls trobés –de fet, en molts casos se’ls troba- en els parties que descriu. En el llibre, doncs, ens topem amb Bertrand Rusell, Henry Moor, Herbert Read i amb molts altres personatges, que Canetti descriu, o critica, des d’una llunyania i des d’un gran distanciament.
D’altra banda, com molt bé remarca Jeremy Adler, les crítiques que fa a Anglaterra, no eviten les generalitzacions ni tampoc els clixés. Hi ha, és cert, algunes pàgines intenses, com les que es refereixen al declivi anglès, però també n’hi ha d’altres de punibles –d’absolutament punibles!- com les que dedica a Iris Murdoch (1919-1999), la gran escriptora i filòsofa anglesa a la qual, per cert, Harold Bloom ha dedicat acurats elogis en el seu darrer assaig “¿Donde se encuentra la sabiduria?” (Taurus, Madrid, 2005).
Perquè vegis com podem arribar a ser d’injustos els escriptors, Canetti, alhora que explica les seves relacions sexuals amb Murdoch –relacions que ell mai no va defugir- diu que “podria definirse a Iris Murdoch como el ragú de Oxford. Cuanto aborrezco de la vida inglesa está representado por ella. Uno la imagina hablando interminablemente como tutor, y escuchando interminablemente en el pub, en la cama, en las conversaciones con sus amantes masculinos o femeninos.”
Canetti es mostra absolutament parcial i injust amb Murdoch ja des del principi. “Ayer –escriu- con el voluminoso libro filosófico de Iris Murdoch (es refereix a “Metaphysics as a Guide to Morals”, publicat el 1992), su nombre en letras gigantescas sobre la portada. Desgraciadamente, le dediqué unas horas. Mi aversión hacia ella ha crecido tanto, que tengo que decir algo aquí.” I afegeix: “Su libro está muy mal escrito, con descuido, como conferencias que no fueron revisadas a fondo. El tono es de un academicismo desagradable en extremo. Esto no sería tan grave si la autora tuviera algo que decir, pero todo lo que hace es citar cientos de párrafos y frases de Wittgenstein, de esa manera servil que forma parte del culto a Wittgenstein, especialmente en Oxford.”
“Fins i tot un geni –ha escrit Claudio Magris en un bell (i crític) article sobre Canetti publicat a les pàgines literàries de Le Monde (“Canetti, exil et métamorphose”, 20/05/05)- té el dret de ser banal algun cop i d’escriure allò que li passa pel cap, fins i tot coses mesquines, sobre bocins de paper que deixa després en un calaix”.
Magris, que és tanmateix un profund admirador de la seva obra, opina que pocs escriptors han sabut amagar-se tan bé com Canetti, el qual ha celebrat en pàgines inoblidables la metamorfosi com a estratègia per escapar del poder i de la mort. Després d’explicar-nos què significa en la seva obra La llengua salvada, Magris fa referència a l’exili que desembarca Canetti a Londres l’any 1939, on viu les experiències que relata precisament en aquest darrer llibre pòstum, un cop ha escrit ja la seva obra capdal (Auto de fe), que no és sinó una paràbola inexorable i glaçada de la malaltia mortal contemporània i del deliri que torba la raó del segle o, més aviat, de la raó que esdevé ella mateixa deliri.
Al final d’aquest article, Magris ens parla de la biografia que Sven Hanuschek dedicà a Canetti, una biografia segons ell “exhaustiva i molt humana (jo puc opinar perquè no la conec), la qual –diu l’escriptor de Triestre- ajuda més que cap altre text a comprendre l’home i l’escriptor”. Val a dir, però, que Canetti mirava amb sospita i desconfiança tot allò que descobria aspectes de la seva manera de ser. I això perquè “ell mateix intentava ocultar-los [aquests aspectes de la seva manera de ser] a fi de domesticar la seva imatge i d’amagar la vertadera cara de l’autor d’Auto de fe rera una figura positiva i tranquil·litzadora.”
I perquè vegis que, també entre escriptors, el panorama sovint es complica, et transcriuré el darrer paràgraf que Magris dedica a Canetti en l’article esmentat: “Un cop, usant de la llibertat que tenim, que hem de tenir amb els grans escriptors, jo li vaig dir que la seva autobiografia era en relació a Auto de fe el que podria ser un bell assaig sobre Kafka en relació amb El Procés, ell es va ofendre i em va escriure dient que el temps de la nostra amistat s’havia clos.” I Magris acaba dient: “Després d’haver-lo llegit i conegut, observo el mon d’altra manera. De Canetti, com de pocs altres, jo he après que –com ell mateix ha escrit- cadascú, sí, certament cadascú, és el centre del món.
Josep Maria Quintana 