»-L’Almirall s’havia aixecat com si no fos el seu dia darrer. Es féu la toaleta i llavors començà a vestir-se de la manera acostumada. Només que, en posar-se els botons als punys de la camisa, semblà que dubtava un moment. Aleshores va dir al seu ajuda de cambra: “Pren-los i dóna’m els teus. Per a ser enterrat, aquests que tu portes em basten.” Llavors es posà la perruca i passà a la cabina exterior per a fer el desdejuni amb el Marshall, sota la custòdia del qual estava d’ençà que s’havia dictat la sentència. Anava vestit de paisà, amb una casaca grisa molt clara i els calçons i l’armilla tot blancs, com blanques eren també les mitges que portava. D’ençà que fou destituït, s’havia negat a vestir l’uniforme militar…
»-Direu l’uniforme amb el qual es va voler llençar al mar per suïcidar-se! -va interrompre’m, tallant, el ministre-. ¿O potser no ho sabíeu, tampoc? Doncs sí, amic Hume, per suïcidar-se! Força valent aquest Byng, força valent! Però seguiu el relat, seguiu el relat altra vegada.
»-No sé si us he dit que l’execució s’havia fixat a les dotze. Doncs bé, uns moments abans, els cent quaranta soldats de marina que formaven la tripulació del Monarch formaren amb armes sobre la popa del vaixell, al llarg del portaló i també en el centre i en un costat de l’alcàsser. Tot just davant seu, s’hi havia abocat un petit munt de serradures, sobre el qual van posar-hi un coixí. L’escamot aleshores va situar-se sobre els enreixats de coberta, al bell mig de l’alcàsser, formant tres fileres de soldats: els de davant, que havien d’efectuar la descàrrega, portaven la baioneta calada.
»-¿I tot això per mitja corona? ¿Per mitja corona pogué tothom contemplar aquest fastuós espectacle? -féu sarcàstic Newcastle. I afegí-: Perdoneu-me, tinent, altre cop, però podríem passar al saló. Asseguts a les butaques, allí vora el foc, estarem força més confortables.
»Tant el ministre com jo deixàrem aquell menjador sumptuós i passàrem al saló del costat. Les parets d’aquella gran sala es confonien, totes folrades de fusta, amb el terra fosc i envellit que cruixia suaument sota els nostres peus quan ens acostàvem a la llar on cremaven uns tions immensos. Sobre el graellat hi havia un caliu considerable. Després ens asseguérem en unes butaques folrades de pell. Un cop asseguts, el ministre m’acostà una caixa de rapè que hi havia parada sobre la taula.
»-Gràcies, senyor -vaig dir mentre acceptava de prendre’n una polseta.
»-Seguiu, però, sisplau, i conteu-me el final de la història.
»-A la fi tocaren les dotze i el Marshall féu saber a lord Byng que tot era dispost a coberta. Aquest, però, no semblà immutar-se i va lliurar-li un quadern on havia posat per escrit aquelles darreres setmanes les seves memòries de l’ànima. “Confio -va dir- que el donareu a la meva família. És l’únic que us vull suplicar a hores d’ara.”
»Newcastle corrugà les celles i va arrufar el nas sobtadament en sentir aquelles paraules. Aleshores va dir amb certa excitació:
»-¿I què se n’ha fet, del quadern?
»-El Marshall, senyor, va donar-lo a la seva família. És aquesta una tradició que, com sabeu, sempre s’ha respectat a l’Armada.
»-Naturalment, amic Hume, naturalment -va fer el ministre, com maldant controlar-se-. ¿I…?
»-D’immediat, el Marshall, el sacerdot que l’havia atès en aquelles hores darreres i dos parents de l’almirall, tal com les ordenances permeten, van acompanyar-lo fins al lloc mateix de l’execució. Un d’aquells dos familiars va oferir-se per a cobrir-li els ulls amb un mocador, però lord Byng va negar-s’hi, i fou ell mateix que va fer-se el nus al clatell sense ajuts de cap casta. Després va agenollar-se en silenci. Havien passat, només, uns instants quan aixecà la seva mà dreta i donà el senyal convingut. Sonà la descàrrega i l’almirall caigué com un sac. La seva mort fou immediata.
»-Commovedor, amic Hume, commovedor. Val a dir que n’heu fet, de la mort de lord Byng, un relat admirable. I ara, amic meu, ¿us vindria de gust una copa? Tinc un brandy excel·lent. Penso que gairebé insuperable.»
…
Acabat el relat, el major Hume, que l’havia escoltat en silenci, va demanar al seu fill què en pensava, d’això, un cop passats els anys.
-No ho sé, pare, no ho sé. Tanmateix us puc dir una cosa: Lord Newcastle s’havia referit durant la conversa a Voltaire, ¿ho recordeu?, dient que el filòsof havia intervingut en l’afer demanant clemència. Allò va intrigar-me fins al punt que vaig moure’m per tal de conèixer què havia fet realment el filòsof francès. No ho vaig saber aquells dies, però ara fa poc, aproximadament dues setmanes, he aconseguit un conte que Voltaire acaba de publicar. Càndid es diu. L’he llegit detingudament i penso que en aquest text hi trobem la resposta. En el conte, Voltaire descriu com un dia Càndid i Martí arribaren a Portsmouth i com una gran multitud cobria la riba i mirava amb atenció un home força gros que estava de genolls, els ulls embenats, damunt la coberta d’un dels vaixells de l’esquadra. I explica com quatre soldats, col·locats davant d’aquell home, li disparen cadascun tres bales al crani, amb la major calma del món; i com tota la concurrència se n’anà molt satisfeta. «¿Què és tot això? -va demanar aleshores Càndid a Martí-; ¿quin és aquest dimoni que per tot arreu exerceix el seu imperi?» I també va demanar-li qui era aquell home gros que acabaven de matar amb tota cerimònia. «És un almirall», li varen respondre.«¿I per què han mort aquest almirall?» «Perquè no ha fet matar prou gent -li digueren-; ha lliurat combat a un almirall francès i creuen que no se li ha acostat prou.» «Però l’almirall anglès devia ser tan lluny del francès com aquest ho era de l’altre», al·legà Càndid. «Això és incontestable -li varen replicar-; però en aquest país convé de matar un almirall de tant en tant per a encoratjar els altres.»
-Potser en això consisteix la política -digué el major.
-Potser sí -féu el cònsol-. Vés a saber…
Josep Maria Quintana 