Archive for Juliol de 2005

La incògnita d’Ahmadinejad

11 Juliol 2005

Parlava fa uns dies de la desagradable sorpresa que, per a occident, ha estat l’elecció de Mahamoud Ahmadinejad com a president de l’Iran. I dic sorpresa, no sols perquè ningú no havia predit aquesta victòria de l’antic batlle de Teheran, sinó perquè el resultat de la primera volta de les eleccions havia donat 17 milions de vots reformadors davant 11 milions de vots fonamentalistes. ¿Què va fer, doncs, capgirar els resultats?

Una possible resposta podria ser la següent: Mentre que la qüestió de la legitimació de la República islàmica fou el leitmotive de la primera volta, la qüestió central de la segona vingué marcada per la personalitat dels candidats.

Hachemmi Rafsandjani, un dels homes més influents del règim des de va vint-i-sis anys, fou criticat no només pels seus detractors polítics, sinó també pels intel·lectuals i pels reformadors que veien amb mals ulls el seu retorn a la presidència. Però, aquest antic president fou també mal vist per tota la gent més pobra del país que sofrí molt directament la seva política econòmica entre 1989 i 1997.

D’alguna manera, Rafsandjani representava, doncs, la corrupció financera i política, mentre que el desconegut Ahmadinejad fou percebut com un home del poble, simple i distant del poder, el qual es recolzà en aquest anonimat per a dur a terme una campanya centrada en una confrontació entre les classes més pobres i les més acomodades.

Kurosh Baradari, que visqué en directe aquestes eleccions, ha escrit això: “Nosaltres hem viscut en aquesta elecció un fenomen nou que aquí denominem el tsunami de la pobresa. Aquest vot ha mobilitzat les classes més pobres, que han estat deixades de banda en tots els discursos sobre el desenvolupament. Aquestes classes han acabat la paciència a l’hora d’escoltar els consells dels alts dirigents que els prometien els resultats de les seves polítiques econòmiques. Però resta a saber si el canvi de la direcció conservadora per una direcció revolucionària [revolucionària islàmica, és clar!], segons l’expressió del futur president Ahmadinejad, aconseguirà canviar la vida de tots els qui l’han conduït al poder”. Això està per veure.

Londres

10 Juliol 2005

Ningú no està lliure avui de ser víctima del fanatisme islàmic que es tradueix en atacs, tan indiscriminats com terribles, contra ciutadans que no fan altra cosa que complir amb els seus deures quotidians. Nova York 2002, Madrid 2004 i ara Londres 2005 (en aquest cas un dia després que la capital del Regne Unit visqués una jornada plena de joia per haver estat designada ciutat olímpica per al 2012) han viscut jornades de dol després de la massacre.

Explosions en sèrie, ubicades en el pobladíssim metro londinenc, han causat una rastellera de persones mortes i ferides en un atemptat sense precedents a Londres. Pel que estem veient, les autoritats britàniques actuen amb una prudència absoluta. No donen dades fins que no s’han contrastat absolutament, i fins que els familiars de les víctimes no han estat degudament notificats. A més, com ja feren els nord-americans, la televisió no dóna imatges de morts que, no sols esdevenen un atac a la intimitat dels qui han tingut la desgràcia de morir en els atemptats, ans també a la sensibilitat col·lectiva. No és necessari fer safareig amb la sang dels homes per informar exhaustivament de la catàstrofe.

I encara que m’agradaria obviar el que vaig a dir tot seguit, el que em semba més destacable del que estem veient d’ençà que ahir els mitjans de comunicació ens donaren la trista notícia dels atemptats, és l’actitud dels polítics. Certament hi ha una diferència fonamental entre el que va passar a Londres dia 7 de juliol 2005 i el que va passar també a Madrid l’11 de març de 2004. Els polítics britànics, a diferència dels espanyols, no es tiren els morts pel cap, no juguen amb la sang innocent per intentar destrossar l’adversari. Tots, sense distinció de credo, ploren la desgràcia i manifesten el desig ferm de continuar dempeus, sense permetre que fanàtics d’una ideologia o d’una religió els marquin el pas, tot i l’enorme desgràcia. A Espanya no ha estat així. Desgraciadament. Els morts han estat objecte d’una cerimònia macabre que no pretenia sinó servir interessos espuris, encara que sovint uns i altres han dit que no pretenien altra cosa que cercar la veritat.

No sols Blair és un gran home. Tots els polítics del Regne Unit (com abans també els dels Estats Units d’Amèrica) han demostrat que ens donaven cent voltes a l’hora d’exercir la ciutadania. Perquè és en moments difícils com l’11 de setembre, com l’11 de març o com el 7 de juliol que els polítics d’un país han de donar la talla.

La decisió de Singapoure

9 Juliol 2005

La decisió presa a Singapoure sobre quina ciutat celebrarà els jocs olímpics té moltes lectures: Que si hi ha hagut una conxorxa dels nord-admericans amb els anglesos per derrotar París, que si tomba, que si gira, etc. etc. Tanmateix, una cosa ha quedat diametralment clara, que Rodríguez Zapatero no és Tony Blair. Vaja, que el nostre president, si més no ara per ara, no arriba a l’altura de les sabates del primer ministre anglès.

Després dels debats al sí de la Unió Europea, tota Europa ha vist clarament que, a hores d’ara, Blair és l’únic líder solvent, l’únic que té una clara idea del que ha de ser Europa en el futur. Mentre Schröder i Chirac semblen avançar netament vers l’amortització, Blair ha demostrat que no tenia contrincants i que gaudeix d’una força i d’un prestigi únics en aquest moment.

I anem a Rodríguez Zapatero. ¿Què s’ha de dir d’aquest polític que va derrotar contra pronòstic Mariano Rajoy? Valors en deu tenir, evidentment, encara que sovint els dissimula molt bé. Després d’haver pres la gran decisió de retirar les forces armades espanyoles de l’Iraq (decisió coratjosa, però fàcil, perquè tenia el suport de la gran majoria dels ciutadans, i això ell ho sabia), Zapatero no ha passat de mostrar un perfil absolutament gris. És, això sí, d’aquests homes que diuen que sí a tot i que, només gràcies a la dolentíssima oposició que fa el PP (el qual, potser farien bo d’escoltar les crítiques de Piqué, en lloc de fer-lo rectificar), pot mantenir un cert estatus de respectabilitat com a polític. “Maragall exige al Gobierno que deje de interferir en el Estatut o lo malogrará” –deia La Vanguardia del 6.07.05-. ¿S’hauria atrevit a dir això Maragall a Felipe González? Naturalment que no. I si guaitem a Europa, d’immediat veurem que Rodríguez Zapatero (amb el seu inefable Moratinos) no pesa un borrall. I no parlem ja a nivell mundial on ni tan sols ha aconseguit encara que Bush li digui alguna cosa que vagi més enllà d’un “hola, amigo, qué tal estás?” mentre es dirigia al seu lloc en una reunió de caps d’estat i de govern. I, com hem pogut veure, a Singapoure, amb prou feines ha pogut donar la mà a algú.

Rodríguez Zapatero parla, però, un castellà tan entonat, i ho fa amb tanta elegància, que sembla fins i tot que digui alguna cosa quan s’expressa en un discurs. Però no, només que gratis una mica, t’adones que el seu exordi està sovint ple de vacuïtat i de llocs comuns. És un simple flatus vocis.

Rodríguez Zapatero no és Blair, certament. Ni tampoc Madrid és Londres.

El Copenhague Consensus i l’organització de les prioritats

8 Juliol 2005

Davant la cimera del G-8 a Escòcia, Bjorn Lomborg, organitzador del Consensus de Copenhague, professor a la Copenhagen business School, editor de l’obra Global Crises, Global Solutions i autor de The Skeptical Environmentalist, publicava el passat dia 5 de juliol un interessantíssim article a les pàgines de Le Figaro en el qual es demanava quines haurien de ser les nostres principals prioritats internacionals.

Lomborg, que es fa portaveu d’un dream-time d’economistes, entre els quals hi ha tres premis Nobel, que han estudiat aquesta matèria durant el darrer any. La pregunta que es fan és aquesta: Si el món tingués per exemple 50 mil milions de dòlars per a fer el bé, ¿com hauria d’organitzar la despesa?

Segons el Consensus de Copenhague, la primera prioritat hauria de ser la prevenció de la SIDA, atès que un programa de prevenció complet costaria 27 mil milions de dòlars, però els beneficis potencials d’aquesta actuació serien immensos: S’evitarien més de 28 milions de nous casos d’aquí a l’any 2010.

Una altra actuació hauria d’anar encaminada vers l’aprovisionament dels oligoelements que manquen en el règim alimentari de més de la meitat de la població mundial, fet aquest que reduiria les malalties causades per les carències de ferro, de zinc, de iode i de vitamina A, tot això amb una relació cost/benefici molt elevada. I raona tot seguit: “Si nosaltres poguéssim només trobar la voluntat política per fer això, establir un comerç lliure seria aleshores realitzable a menys cost, amb beneficis que podrien elevar-se fins a 2,4 bilions de dòlars anuals. Combatre el paludisme seria una altra acció inajornable. Mosquiteres i medicaments eficaços podrien reduir a la meitat la incidència del paludisme amb un cost de 13 mil milions de dòlars.”

La sorpresa (si més no des del meu punt de vista) radica en l’opinió que Lomborg té de les accions derivades del compromís de Kyoto respecte del canvi climàtic. “Els nostres experts han situat les prioritats climàtiques en el punt més baix de l’escala de necessitats prioritàries. De fet, el grup d’experts ha qualificat aquestes temptatives –comprenent-hi el protocol de Kyoto- com de mals projectes, car aquests costen més cars que el benestar que produeixen.”

Això no vol dir –segons Lomborg- que nosaltres no hàgim de preocupar-nos del canvi climàtic. El reescalfament del planeta és real. Però el protocol de Kyoto no produeix sinó una ínfima diferència en l’augment de temperatura previst, ajornant al 2106 les previsions que normalment haurien de donar-se en el 2100. Doncs bé, aconseguir aquest ajornament de sis anys costa uns 150 mil milions de dòlars anuals, la qual cosa fa dir als savis del Copenhagen Consensus que aquest tipus d’inversions no valen la pena, o, si més no, no són tan prioritàries com les que han assenyalat en primer lloc.

El dictamen sobre Formentera

7 Juliol 2005

Estimat director: Deu fer uns quinze dies, i amb gran sorpresa meva, vaig llegir en el Diario de Mallorca la notícia que el parlament balear havia decidit demanar-me un dictamen sobre com s’ha de resoldre el cas de Formentera en el nou estatut. L’endemà, era Última Hora Menorca la que duia una extensa ressenya d’aquesta notícia.

El cert és que, fins uns dies més tard, ningú no em va confirmar personalment aquesta notícia que, a la fi, va arribar-me per via telefònica i, després, mitjançant un “ofici” signat pel president del parlament.

He estat uns dies reflexionant si s’esqueia o no que jo fes aquest dictamen. I finalment he renunciat a fer-lo per una sèrie de raons que he exposat al president del parlament en una carta personal.

Com que la notícia ha cridat l’atenció de gent diversa (m’ha telefonat la premsa eivissenca, m’han telefonat alguns diputats i fins m’han ofert estudis sobre la matèria) he cregut que, dies després d’haver donat la resposta a qui corresponia (el president de la cambra balear), havia de fer-la pública per tal d’evitar així especulacions.

Per tant, si em permets, estimat director, utilitzaré aquest espai setmanal per a publicar el text íntegre de la meva carta. Diu el següent: (more…)

Diverses opinions sobre el xec britànic

6 Juliol 2005

La polèmica llençada per Jacques Chirac sobre xec britànic ha fet que la qüestió fos tractada a la majoria de diaris del Regne Unit. Les seves opinions són interessants. Vegem-ne algunes de principals:

Segons el Guardian, “repensar el pressupost comunitari és una necessitat estratègica i el xec britànic pot formar part d’aquestes negociacions. Malauradament, aquesta refundició no està pas a l’ordre del dia. Avui, el que preval és l’oportunisme: Alguns exigeixen la negociació d’una part d’aquest pressupost tot negant-se, però, a tocar-ne d’altres i, especialment, la política agrícola comunitària”. Doncs bé, focalitzar-ho tot en la reducció del xec és injust. D’entrada –precisa aquest diari d’esquerres- “si és cert que l’economia britànica ha crescut un 23% entre 1984 (any que va pactar-se el xec) i avui, a la vegada que les economies francesa i alemanya s’ha estancat, ¿a qui ha de culpar-se?”. I afegeix que no es pot castigar la Gran Bretanya pel fet que les coses li vagin bé. “Londres –diu-, sense el xec contribuiria quinze vegades més que França al pressupost de l’UE”. D’ací que la millor manera de reformar les finances de la Unió seria, en opinió d’aquest diari, reconsiderar completament les subvencions agrícoles “que acaparen el 44% de la riquesa europea”.

Per la seva banda, The Independent recorda que les subvencions agrícoles “costen una desena d’euros per any a cada família europea” i que “aquestes perjudiquen directament els agricultors dels països més pobres del planeta.

Ningú, però, com l’euròfob Scotsman troba penosa aquesta polèmica entre París i Londres. “Tony Blair –diu en to de befa- no està en condicions de donar lliçons als francesos. Com a mínim, aquesta darrers han convocat un referèndum per dir el que pensen d’Europa. Els britànics, però, no ho han fet pas.” De tota manera, per aquest diari escocès, el xec britànic ha de formar part d’una negociació més global. “És essencial –diu- per als europeus que aquests assumptes siguin tractats seriosament, i no com ha fet en aquesta comèdia bufa a la què hem assistit de fa unes setmanes”.

El Daily Telegraph, per la seva banda, veu clarament l’ombra d’un complot en aquesta febre europeista contra el xec britànic. “Es tracta ni més ni menys de desviar l’atenció dels mitjans de comunicació i dels ciutadans. Tot fixant-la sobre els nostres 5 mil milions d’euros del xec, s’intenta camuflar la lenta resurrecció d’una Constitució europea que han refusat els electors francesos i holandesos. Mentre que tots els comentaristes escriuen “sobre el fracàs de Jacques Chirac, aquests obliden que els caps d’Estat han exigit de prosseguir el procés de ratificació. Com a prova d’això tenim el referèndum luxemburguès que es manté.” Aquest diari euròfob denuncia també “el menyspreu que tenen els euròcrates pels diferents pobles” i recomana als caps d’Estat que “renacionalitzin les polítiques de què s’ha fet càrrec Brussel·les”.

L’herència de Khatami

5 Juliol 2005

Jo estava dispost a escriure un comentari crític sobre la figura de Khatami com a cap d’Estat a l’Iran. I potser que la sorprenent elecció del superfonamentalista Mahmud Ahmadineyad, amb un 60 % de vots, sigui la major crítica que es pugui fer de la situació que Khatami ha deixat en aquell gran país que, no ho oblidem, George W.Bush, ha indexat entre els que conformen l’eix del mal.

Anem, però, a les dades. Havent-se beneficiat d’un creixement entorn del 4,32% anual, l’economia ha sofert una important caiguda en la darrera etapa del seu mandat, i això a pesar de l’augment del preus del petroli. Els ingressos del petroli, del gas i dels productes associats han passat de 18,4 mil milions de dòlars l’any 1997 a 42,9 mil milions de dòlars el 2004. El govern ha aconseguit reduir i estabilitzar, tal com havia promès, la taxa d’inflació en el 15,7% (quina diferència amb la taxa mitja europea!) i reduir la de l’atur, que ha passat del 16% al 10’4%. Però l’atur continua essent un problema greu amb l’arribada de joves al mercat de treball com a conseqüència d’un gran creixement de la població durant els anys norantes, fins al punt que l’Iran compta avui amb 68 milions d’habitants.

Seguint amb les dades (extretes totes d’un informe de Kaveh Omidvar, a la BBC Persian de Londres), la creació d’una reserva de divises, la reforma del sistema fiscal, l’estabilització del valor de canvi i l’aplicació de la llei sobre les inversions estrangeres configuren els principals èxits del mandat de Khatami. La prohibició que el govern fos deutor de la Banca central, la creació de bancs privats, el desplegament de les borses regionals i també de borses del metall i de l’agricultura han afavorit la situació econòmica i financera del país. Això no obstant, el fracàs en els processos de privatització i la incapacitat de suprimir les subvencions als productes de primera necessitat són considerats com els punts més febles del seu govern.

Però com he dit al principi, el problema principal a què s’enfrontarà ara l’Iran deriva de la decisió anunciada pel qui en serà nou president de prosseguir la revolució islàmica iniciada per Khomeini l’any 1979. “No hem fet la revolució per ara tenir una democràcia”, ha dit Mahmud Ahmadineyad. I si a aquesta declaració hi afegim la inequívoca manifestació de la seva voluntat de seguir amb el programa nuclear vetat per la Unió Europea, aleshores no cal ser massa intel·ligents per a predir que el futur de l’Iran (o si més no de les relacions entre l’Iran i l’occident) vindrà possiblement coronat d’espines.

Espectadors

4 Juliol 2005

Mai com en el nostre temps havíem disposat de tanta informació sobre el que està passant en el món. De fet, els mitjans de comunicació ens ho ofereixen gairebé en directe, i la televisió ens permet de presenciar els fets com si hi estiguéssim presents.

Asseguts a la butaca de la sala d’estar, mentre descansem els peus en un escambell o sobre la taula baixeta, o fins i tot mentre dinem i sopem tranquil·lament, podem contemplar imatges esfereïdores de realitats amargues o truculentes que, potser per l’habitud, gairebé ja no ens afecten.

D’alguna manera ens hem immunitzat davant el dolor, la misèria o la barbàrie. Tot ens resulta tan habitual, tan corrent, tan sòlit, que ens llisca sobre l’ànima sense a penes penetrar en el nostre univers espiritual.

Fa pocs vespres, mentre sucava unes galetes en una tassa de cafè amb llet, la presentadora del Canal + ens va avisar que les imatges que tot seguint ens oferien de la mort d’un atracador suïcida a Ankara podien ferir la sensibilitat de l’espectador. Jo, però, vaig seguir sucant la galeta i amb prou feines vaig immutar-me quan vaig veure com, efectivament, la policia turca perseguia un atracador carregat d’explosius i l’abatia a trets. Tot era natural, com en una pel·lícula. Cap mena de sentiment especial. Res d’allò que contemplava em va fer esborrifar la pell.

Schröder i la qüestió de confiança

3 Juliol 2005

Els constitucionalistes espanyols copiaren del sistema alemany els mecanismes amb els quals es pot resoldre una crisi governamental. Són la moció de censura positiva, que pot presentar qualsevol grup contra el president del govern, moció que ha de dur, però, incorporat el nom d’un candidat alternatiu; i la qüestió de confiança, a la qual se sotmet el mateix president davant la cambra legislativa. Si la guanya, continua governant; si la perd, ha de dimitir, fet aquest que sol determinar la dissolució del parlament i la convocatòria d’eleccions generals.

Schröder ha jugat aquesta darrera carta un cop ha vist les grans dificultats en què es trobava per a dur a terme el seu programa de reformes, que no agradaven a la dreta ni tampoc a l’ala esquerra del seu partit. De fet, després d’haver guanyat les darreres eleccions generals del 2002 contra pronòstic, Schröder no ha tingut un sol moment de gràcia, fins al punt que el seu partit, el socialdemòcrata (SPD), ha perdut el bastió de Renània del Nord-Westfàlia on governava des de feia més de vint anys.

Tanmateix la decisió de Schröder de sotmetre’s a un vot de confiança era arriscat atesa l’aritmètica parlamentària, d’ací que l’hagi afavorit d’una manera insòlita: Fent que una gran part dels seus propis diputats (els del SPD) s’abstinguessin. ¿És lícit això? Dubtosament, ja que en el fons (i gairebé en la forma) amaga un frau de llei sobre el qual segurament haurà de pronunciar-se el Tribunal Constitucional, si algun diputat disconforme amb la jugada impugna la votació davant el màxim intèrpret de la Constitució (i sembla que algun diputat verd ja ha dit que ho farà).

Veurem també què dirà el cap de l’Estat, Horst Köhler, que té ara vint-i-un dies per a dissoldre el parlament. De tota manera, la situació de Schröder era insostenible. I si no volia cedir en la defensa del seu programa de reformes de l’estat del benestar i de l’Agenda 2010, que tants problemes li ha ocasionat dins del seu propi partit, alguna decisió radical havia de prendre.

La decepció de Lula da Silva

2 Juliol 2005

L’elecció del president Luiz Inácio (Lula) da Silva, que tanta joia aixecà entre els progressistes del món (jo inclòs), és possible que acabi apareixent com una de les més grans manipulacions electorals del país. Totes les banderes que altre temps representaren el Partit dels treballadors (PT) s’estan embrutant de manera continuada.

I dic això perquè el que pensàvem que era la gran consigna del partit –un crit en favor de l’ètica-, poc a poc està desapareixent. Després de les declaracions de Roberto Jefferson, un diputat que pertany a un partit aliat amb el PT, la Comissió d’ètica de la Cambra de diputats va haver d’escoltar les de Delubio Soares, tresorer del PT, acusat d’haver pagat fins a 12.500 euros mensuals, des de 2003 fins a 2005, per tal d’obtenir els vots dels diputats del Partit progressista i del Partit liberal.

Però no es tracta només de corrupció, sinó també d’incompetència. Perquè la política econòmica per la què s’ha optat, lligada a la incompetència administrativa de molts alts càrrecs del PT , ha bloquejat, sembla que inexorablement, les possibilitats reals de progrés social.

Dos decennis a l’oposició i el suport de personalitats prestigioses vingudes de tots costats havien acabat per forjar la llegenda que el PT duria a terme projectes coherents en matèria d’educació, de sanitat i de seguretat. Però hem de constatar lamentablement la incapacitat dels homes de Lula per a gestionar el programes.

D’altra banda, i en absència d’una ideologia creïble, l’opció pel poder ha esdevingut la regla. Molts membres del partit s’han vist encegats per la fastuositat, pels regals, i per la possibilitat d’ascendir socialment que els ha brindat la nova situació.

No és casualitat, doncs –i ho dic sentint-ho molt-, que, al Brasil, molta gent qualifiqui ja el PT de “partido da boquinha”.


%d bloggers like this: