Tot i que jo no dono per perdut el camí de la construcció europea, encara que el no francès i neerlandès hagin posat força pals a les rodes del carro que porta els materials necessaris per a la seva construcció, el cert és que en els vells països de l’Europa occidental, és a dir, en els més rics i en els qui ja fa anys que formen part de la Unió, observem dos corrents de pensament que frenen sens dubte el procés. Un d’aquests, teòricament molt respectable, és aquell que proclama la necessitat d’un model social europeu que sigui alternativa al vigent –diuen- model liberal i globalitzador. De fet, en nom d’aquesta idea, molts francesos socialistes (els qui van seguir Fabius) votaren no.
Res a dir, doncs, a aquest principi des d’un punt de vista intel·lectual. El problema és que els seus defensors no semblen capaços de definir-lo (perquè dir “volem un model social europeu” no és –si no va seguit d’un programa- més que un eslògan electoral) i, per tant, ens quedem sense saber com es pot, en la pràctica, construir aquest model social diferent de l’altre model liberal i antiglobalitzador en favor del qual clamen, per cert, molts els països provinents de l’Est europeu, com per exemple Polònia i Eslovàquia.
L’altre corrent que s’oposa a l’actual procés de construcció europea és encara més preocupant que el primer (i dic això conscient que el primer no en seria, de preocupant, si realment els seus mentors fossin capaços de desenvolupar un programa per vestir-lo). Aquest segon corrent, doncs, com molt bé apuntava ahir l’excomisari europeu, R. Dahrendorf, des de les pàgines de La Vanguardia, és el que, basat en la frustració de les percepcions anticapitalistes i antiglobalitzadores, condueix a una combinació letal dels somnis de l’Arcàdia (“França per als francesos”) amb la realitat de líders despiatats, encara que seductors, de dreta (Jean Marie Le Pen a França) i d’esquerra (Oskar Lafontaine i el seu nou partit a Alemanya).
¿Se’n sortirà Europa malgrat tot?
Josep Maria Quintana 