Estimat amic: Només les persones grans, les que són capaces d’endegar empreses solvents i duradores, estan exposades a sofrir tota mena de qualificatius i fins maledicències. De tota manera, i atès que l’obra que fan aquestes creadors no té altre objecte que d’ésser llençada enmig del món, és natural (i convenient) que estigui exposada a tota mena de crítiques, les unes a favor i les altres en contra. I fins i tot, a crítiques –i d’això els escriptors en sabem molt- motivades per raons que res no tenen a veure amb l’obra en sí, sinó amb la persona del seu creador.
En aquests casos, el creador, l’artista, mai no ha de perdre els papers i, com a home madur que és, ha de saber avaluar el que aquestes crítiques tenen de veritat i de mentida; el que tenen de raó i d’enveja; el que tenen de fonament i de ràbia mal continguda.
D’altra banda, tot i que l’artista és un home que no ha d’abandonar mai l’autocrítica, el que no pot fer, però, és navegar a favor del vent que bufa, ans ha de saber mantenir la seva posició intel·lectual, el seu compromís, per damunt de les eventuals modes que, a cada moment, es mostren com a eixos vertebradors d’un paradigma estètic (o fins i tot ètic) que, només passant una mica de temps, es revela sovint efímer o insubstancial.
A més, als artistes ens queda sempre la possibilitat de no acceptar l’opinió dels crítics (després, això sí, d’haver-los escoltat) si considerem honestament que no tenen raó. I no són, certament, els crítics els qui ens han de marcar el pas en allò que fa referència a la nostra obra.
Potser per això, quan Hofmannsthal fou allistat a l’exèrcit austrohongarès uns dies després de la declaració de guerra, un Richard Strauss desolat i càustic, va escriure a la senyora Hofmannsthal aquestes paraules: “¿Per què ha de veure’s [Hofmannsthal] mesclat en aquesta guerra? S’hauria de permetre als poetes de restar a casa. Hi ha prou gent per a fer de portadors dels canons: persones com, per exemple, els crítics, els directors d’escena amb idees pròpies, els actors que interpreten Molière, etc.” És a dir, amic Ponç, que després de la crítica malvolent ens queda sempre el recurs a la ironia, que és, com tu saps, l’espill on es sol mostrar la intel·ligència.
Aquests dies, com hauràs vist per les meves lletres de batalla dirigides al director del nostre estimat diari, estic lliurat en cos i ànima a conèixer l’obra del nostre estimat Elías Canetti. Doncs bé, segons ell mateix ens conta, en una d’aquelles sessions de lectura de l’obra que es feien a la seva època en cases privades (per cert, ¿no podríem nosaltres ressuscitar aquesta pràctica?), mentre ell llegia el text de La boda, el temut Franz Werfel, es donà a ell mateix una galtada i va sortir cridant de la sala dient que allò no era suportable.
Temps després, en una vetllada on Canetti llegia el capítol “El bueno de papá” d’Auto de fe, en presència de Joyce, de Max Pulver, de Wolfgang Pauli i d’altres destacats escriptors de l’època, va comprovar, mentre llegia, el mal humor del públic assistent. Cinquanta anys després, ho rememora a les seves memòries. Diu:
“Va ser a casa seva [a la casa dels Zsolnay, a Comolongo] i entre els convidats d’aquella tarda –els qui em van escoltar i desaprovar, i això potser tan sols perquè em van entendre a mitges- que vaig retrobar la confiança en mi mateix. Pocs dies abans encara m’havia avergonyit d’intentar servir a un compositor en un grau de subordinació [es refereix al músic Wladimir Vogel, amb qui havia acordat d’escriure el llibret d’una òpera que Vogel compondria], i mal que fos un compositor que respectava, jo tenia raons per dubtar que ell em considerés com un igual. A casa d’aquesta dona [la senyora Zsolnay] a la Val Onsernone m’havia semblat patir una humiliació, sense que ningú no en tingués cap culpa. Tot seguit, a la seva casa de Zuric, em va donar l’oportunitat de sofrir la derrota de la meva última obra pròpia, de la qual jo depenia amb cada fibra del meu cos, i davant de persones entre les quals n’admirava més d’una, una derrota que m’afectava a mi tot sol, i a la qual només podia oposar, infrangible, la meva força i la meva convicció.”
Així doncs, amic Ponç, llegeix el que diguin de tu i absorbeix d’aquests escrits allò que el teu jo més pregon t’indiqui. Però no et capfiquis per res. També tu, com Canetti, has de ser fidel a tu mateix; i al que et diguin hauràs també tu d’oposar, infrangible, la teva força i la teva convicció.
Josep Maria Quintana 