Més sobre Canetti

by

Estimat director: Després de rellegir la meva darrera carta a la qual et parlava de l’obra pòstuma d’Elías Canetti (Fiesta bajo las bombas. Los años ingleses) m’he quedat amb una mica de mal sabor de boca perquè em doldria que la meva crítica (tot i que d’alguna manera venia també recolzada per l’opinió de Claudio Magris) pogués donar a entendre un cert distanciament meu respecte d’un autor que –i t’ho dic d’entrada- em sembla un dels més grans del segle XX (si més no dels que jo he llegit).

D’altra banda, la lectura del llibre en qüestió va lligada a una lectura que estic duent a terme aquest estiu de les seves obres completes, i he de confessar-te que haver de llegir Auto de fe (una obra llarga i poc plaent, encara que immensa) em provocava el mateix horror que experimentà Thomas Mann quan, en rebre el manuscrit de Canetti acompanyat d’una carta d’aquest en què li demanava una opinió de l’obra, li va tornar sense llegir-la amb una nota en què es disculpava per la insuficiència de les seves forces. Potser ara jo, després d’haver llegit el llibre, li hauria d’escriure una carta per demanar-li disculpes per d’haver dubtat, com va fer-ho també l’escriptor de Lübeck, l’any 1935.

Però la lectura –quin plaer més immens!- que més m’ha captivat fins avui ha estat la dels tres toms que conformen la Història d’una vida –La llengua salvada (1977), La torxa a l’orella (1980), i El joc d’ulls (1981)-. Havia llegit dos d’aquests volums fa deu anys aproximadament (pots trobar-los tots tres a la col·lecció “A tot vent” de l’editorial Proa), però certament no n’havia espremut el suc com ara. I això, estimat director, a causa d’aquesta meravella de la creació que fa que l’home, a mesura que envelleix i va perdent la capacitat de gaudir amb els sentits físics, sembla que augmenti, però, la seva capacitat de fruir amb els goigs de l’esperit i de l’intel·lecte.

D’entrada et diré que Canetti és un escriptor que contraposa la memòria viva a l’oblit i a la mort. “Mantenir vius els homes amb paraules, ¿no és això per ventura com crear-los amb paraules?”, llegim a un apunt de 1945 inclòs a La província de l’home. I no és només la vida individual de l’autor d’aquestes memòries allò que trobem sota el signe de la paraula que recorda i conserva Canetti, sinó també les seves arrels en el peculiar i ja per sempre desaparegut món del judaisme sefardita exiliat.

Martin Bollacher, que és un dels grans coneixedors de l’obra de Canetti, ha escrit en el pròleg a la versió castellana de l’obra (Galaxia Gutenberg. Círculo de Lectores, 2003, que és la que jo he llegit darrerament), que “así como la biografía personal de Canetti –que se alimenta de las herencias latina, oriental, griega, eslava, inglesa y alemana- contiene los rasgos de la historia de Europa, cuanto marcó durante siglos la diáspora judía también determina su vida: la experiencia del exilio y del desarraigo, la conservación de la patria en el simple hecho de aferrarse tenazmente a una tradición determinada de forma casi exclusiva por el lenguaje y la escritura. Canetti se separa temporalmente de los contenidos religiosos de la herencia judeo-sefardí, pero se mantiene ligado a la conditio judaica en su aproximación a la lengua, en su religión de la palabra y en su sentido de la responsabilidad de escritor. Para él, que en su casa hablaba cuando era niño el español arcaico de los judíos expulsados de la península ibérica, la lengua alemana se convirtió en su patria, en su lengua materna implantada tardíamente y con verdaderos sufrimientos.”

Potser vaig equivocar-me llegint primer Auto de fe, perquè tinc la impressió que l’obra de Canetti pot ser més fàcilment entesa després de llegir la seva extenssíssima autobiografia. De fet, enfrontar-se amb les peripècies d’aquest home dels llibres que és Piter Kien, que acabarà cremant-se amb la seva enorme biblioteca de sinòleg, resultarà al lector més plaent i comprensible si ha conegut abans la terrible experiència de Canetti quan, el 15 de juliol de 1927, va veure com una massa d’obrers, indignats per la injustícia d’una sentència, calaven foc al Palau de Justícia de Viena i eren, després, víctimes d’una repressió que causà noranta morts, mentre un personatge estrambòtic anava cridava esmaperdut “Les actes es cremen! Totes les actes!”, i ell –Canetti- li replicava dient “Han matat la gent a trets i vostè pensa en les actes!”. Doncs bé, anys després, quan Canetti estava treballant en els esbossos d’uns personatges que havien de conformar el que, segons ell, havia de ser una mena de Comédie Humaine (en el sentit de la de Balzac), s’adonà del que realment havia de fer al llarg d’una conversa amb el jove Thomas Marek:

“En aquell moment –escriu- vaig veure l’home dels llibres, un dels meus vuit personatges [els que havien de configurar la Comédie Humaine]”. I afegeix: “En lloc del gemegaire de les actes va sorgir ell. De cop i volta, era al costat del foc del palau de Justícia, i em va arribar com un llampec que havia de cremar-se amb tots els seus llibres. ‘Brand’ (‘incendi’, en alemany), vaig murmurar, ‘Brand’. Thomas, en aturar-se el seu cotxet i cessar finalment les seves rialles, va repetit: ‘Incendi! Aquell sí que havia de ser un incendi!’. No sabia que llavors la paraula s’havia convertit per a mi en un nom, el nom de l’heroi dels llibres que des d’aleshores es va dir així, el primer i únic personatge que va rebre un nom, i precisament va ser el que el va salvar de desintegrar-se per si mateix, al contrari dels altres set.”
I escriu més endavant: “Vaig mantenir-me alguns mesos amb el nom de Brand. Al començament no em molestava el contrast entre les propietats del personatge i el flamejar del seu nom, però quan aquestes van ser fermes i immutables, el nom va començar a estendre’s a costa del personatge. M’apropava al final i jo no volia que me’l recordés a deshora. Temia que el foc pogués anticipar-se i consumir el que encara estava naixent. Vaig rebatejar Brand i li vaig donar el nom de Kant (…) La tardor de 1931, Kant va encendre la seva biblioteca i es va cremar amb els seus llibres. El seu ocàs em va afectar com si m’hagués passat a mi. Amb aquesta obra comença el meu coneixement i la meva experiència. Durant alguns anys, el manuscrit va restar a casa sense tocar i amb el títol Kant fängt Feuer, El foc arriba a Kant. El dolor d’aquest títol era difícil de suportar. En decidir-me a desgrat a canviar-lo, no podia acabar de separar-me del foc. De Kant va sortir Kien (‘teia’, en alemany), la inflamabilitat del món, l’amenaça de la qual sentia, va restar continguda en el nom del protagonista. Però el dolor va augmentar en el títol Die Blendung, L’encegament (que en la versió castellana va passar a ser Auto de fe). Aquest va conservar, sense que ningú no ho pogués reconèixer, el record de l’encegament de Samsó (Canetti es refereix aquí a la famosa obra de Rembrandt, Samsó cegat pels filisteus – Die Blendung Simsons- que l’aterrava), del qual –diu- tampoc avui no goso retractar-me.”

Vaig, doncs, amb aquesta carta, estimat director –i sense desdir-me del que vaig dir-te a la meva darrera lletra de batalla- el meu homenatge a Elías Canetti, l’obra del qual m’ha corprès immensament.

Anuncis

%d bloggers like this: