Dins l’avió, mentre tornava de l’estranger on he passat uns dies de vacances sense possibilitat de llegir diaris, encara que sí de llegir els llibres que vaig endur-me, he vist a La Vanguardia la carta d’una lectora que citava una enquesta de la Generalitat de Catalunya a la qual –segons ella comentava- es deia que el tema de l’Estatut interessava al 0,4 per cent de la població.
Si aquesta dada és certa en el cas de Catalunya que, si més no sobre el paper, és la comunitat on sembla que més interessa a la gent tota la qüestió autonòmica, ¿quin tant per cent de ciutadans es deu interessar per la reforma estatutària a les Illes Balears, per exemple, o a les altres Comunitats Autònomes que, amb un mimetisme absolut, han decidit modificar els seus estatuts vigents?
Deixant a un costat la importància de la matèria –i els estatuts d’autonomia són, no sols importants, sinó transcendents per la realitat política de les comunitats- el cert és que els polítics sembla que visquin en un món virtual, si més no en un món que res no té en comú –o molt poc- amb aquell que trepitgen els ciutadans, aquests ciutadans que, curiosament, no s’interessen per l’estatut però sí pel cost de la vida, per l’educació dels fills, pel sistema sanitari, etc. etc.
Sense voler caure en cap mena de demagògia fàcil, la veritat és que em preocupa aquesta desconnexió entre els interessos dels uns i dels altres que, dia rere dia, obre una fossa cada cop més gran entre governants i governats, tot provocant una manca d’entesa –podríem dir fins i tot de sintonia- que afecta directament –i no per bé- al sistema democràtic.
Josep Maria Quintana 