Entorn de Pepe Vives

by

Divendres passat, horabaixa foscant, vam trobar-nos tots al claustre del Museu de Menorca per assistir a la inauguració d’una mostra antològica de Josep Vives Campomar, en Pepe Vives, un dels homes més bons que podem trobar per aquesta terra, i també un dels seus artistes més grans.

Realment hi érem tots, en aquell claustre: intel·lectuals, professors, crítics, amics… Hom té la impressió que en Pepe és una de les poques persones que conec que no té enemics (i dic això potser, innocent, perquè no em compto entre els qui són de la professió), però només mirant els pintors destacats que allí hi havia, em confirmo en aquella impressió primera.

Cristina Adame, la comissària ha fet certament una bona selecció de l’obra pictòrica, que abraça des dels inicis d’en Pepe Vives com a pintor (a principis dels seixantes) fins a obra recent. Olis, gravats i algun carbó, l’ànima del pintor maonès es troba immergida en tota aquesta obra excel·lent que l’aficionat o el curiós podrà admirar durant aquest estiu.

Paraules de cortesia del director del museu, de la comissiària i, finalment, del Conseller de Cultura del Govern Balear (que és qui edita el catàleg –un catàleg, per cert, molt ben fet, amb textos d’Emili de Balanzó i de Guillem Frontera-) inauguraren l’exposició i el dit vernissage que ens ha permès trobar-nos a tots, els qui residim habitualment aquí i els qui, per raons de la seva funció universitària o artística, resideixen a Barcelona.

De Balanzó diu de Pepe Vives en el catàleg que “fa la feina d’un artesà pacient, minuciós, quimèric: a poc a poc, ens vol fer veure tota la força, la melangia, la fragilitat, la grandesa que tenen aquestes coses per si mateixes, abans de la seva desaparició. Vol salvar-les de la mort, o de la por a la mort. Les mira amb ulls tendres, les estima i comparteix la seva vulnerabilitat, i ens vol narrar la seva petita i tal vegada inútil història, que possiblement és també la seva, la de tots nosaltres.”

Anuncis

%d bloggers like this: