Josep Maria Quintana

Mentre anava al despatx aquest matí he escoltat les paraules que havia pronunciat el recentment detingut batlle d’Estepona: “A todos los cerdos les llega su san Martín”. Més enllà del bon o mal gust que desprèn aquesta dita popular, el que és gairebé inconcebible és que una persona es pugui girar de damunt davall en tan poc temps, si és que era sincer quan va dir la frase, cosa que, com a mínim, hem de pressuposar.

De tota manera, més enllà de la bondat o maldat de les persones, el que el “cas Estepona” demostra és que estem davant un sistema corrupte que l’Estat no té sota control. Màlaga, Andratx, Estepona i tants altres, de més petits o de semblants, no són sinó exemples de com n’és de fàcil caure en la temptació, en l’exercici de la vida política municipal, davant la terrible força dels diners que es mouen en matèria urbanística, una matèria en la qual gairebé sempre és decisiva l’actuació –i la decisió- de batlles i de regidors.

Tots tenim dret a esperar de l’honestedat dels polítics, però més encara en tenim a exigir que l’estat tingui un control efectiu sobre l’ús dels fons públics. Molts diaris avui es demanen quin paper ha jugat la Junta d’Andalusia en aquest afer. O potser hauríem de dir quin paper no ha jugat, perquè durant anys sembla que hagi contemplat impertèrrita els tripijocs del GIL (tant a Marbella com a Estepona) i que només molt tard hagi decidit a actuar. Penso que hi havia massa indicis que exigien haver-ho fet abans, evitant d’aquesta manera que s’avancés tan decididament i impunement en la corrupció.

De tota manera, el que ningú no sembla que plantegi, i que potser comença ja a ser hora de plantejar és fins a quin punt l’urbanisme ha de ser necessàriament una competència estrictament municipal. Una activitat que mou tants i tants milions d’euros en el nostre país no crec que “necessàriament i exclusivament” hagi d’estar en mans dels municipis i del regidor de torn.

Ja sé que això és una heretgia, però sovint penso que val la pena d’alienar-me amb els heterodoxos. És massa avorrit estar-ho sempre amb els integrats.

Ens despertem amb la notícia que Vicente Grande, president del Mallorca, gran empresari del totxo i propietari dels Quarters de l’Esplanada des Castell, a l’illa de Menorca, ha presentat el concurs de creditors del Grup Drac davant el jutjat. Ho ha fet de manera voluntària i el passiu que ha provocat aquesta decisió ascendeix a uns 600 milions d’euros.

Les dificultats financeres del promotor immobiliari eren conegudes a Palma, ja que a més d’haver tingut alguns problemes amb els bancs, Grande havia anunciat la seva intenció de posar a la venda el Reial Club Esportiu Mallorca per un preu que oscil·lava entre els 40 i 60 milions d’euros. I no oblidem tampoc que Grande està immers en un procés judicial en qualitat d’imputat en el denominat “cas Pla Territorial de Mallorca”, per haver venut una finca que va passar de rústica a urbanitzable per gairebé 60 milions d’euros, fet que li va permetre d’obtenir plusvàlues milionàries que estan sent investigades pel jutge.

També aquest matí ens despertem amb un anunci que representa un constructor que s’ha penjat, com per fer-nos veure com estan de malament molts promotors, sobretot en zones turístiques (i la nostra ho és). D’altra banda, a l’edició de diumenge passat de La Vanguardia hi trobàvem un anunci que deia “Constructor ven apartaments per no poder pagar les hipoteques”.

Més enllà de la solidaritat amb el sofriment dels altres, què hem de fer? Demanar al govern que resolgui els problemes del senyor Grande? Que resolgui els dels promotors que s’han inflat a fer diners amb unes promocions que pràcticament pagaven amb els diners de les compres dels pisos sense preocupar-se de tenir un capital propi que pogués aguantar els primers aires de crisi?

I anant a una altra cosa: cal que el govern resolgui també el problema dels transportistes, que probablement són molts més dels que el país necessita un cop la bimbolla de la construcció s’ha desinflat? Ha de resoldre igualment el problema dels productors agrícoles que, en part per culpa de la vaga de transportistes, s’ha quedat amb la mercaderia a casa? I els des pescadors? I el dels taxistes? I el del preu del petroli? I el dels borns a les nostres platges?

És clar que aquest govern, amb aires de proteccionisme social (els 2.500 euros per part, els 400 euros de compensació als assalariats etc.) ha donat peu a que tots acabem pensant que ens ha de resoldre els problemes. I molt em temo que hi podrà fer ben poc en aquest camp. I el poc que podrà fer-hi ho farà sempre que sigui capaç de sortir-ne il·lès d’una crisi, que segons ell no és crisi, però que basta que sortim al carrer i que llegim els diaris per veure que es comporta com si ho fos.

El “no” irlandès és una nova bufetada al procés de construcció europea. Això és tan cert com terrible, però el que demostra més clar que mai és que el “nacionalisme”, amb tots els seus components egoistes i xauvinistes és el gran enemic de l’UE.

I no deixa de se sagnant que sigui Irlanda la qui ha dit que no, perquè aquest és un dels estats que més ha rebut dels fons europeus, que són els que, d’una manera definitiva, li han fet dar el salt a la modernitat.

Pocs són els analistes que dubten que aquest salt que ha fet Irlanda de ser el país més pobre de tots a un dels més ben situats econòmicament en el marc de la nova Europa es deu fonamentalment als ajuts econòmics que ha rebut, i que ha acceptat religiosament. A més, és també aquesta bonança econòmica la que ha coadjuvat a la pacificació de l’Ulster i que, amb el temps, no m’estranyaria que redundés en la reunificació. I és curiós que mentre els nacionalistes del Sinn Feinn reclamen la reunificació del país, hagin votat que no a un tractat, el de Lisboa, que no apuntava decididament a la configuració d’una autèntica Europa unida, però que sí que reforçava els lligams i era un pas (inferior al que es pretenia amb la fallida Constitució) però decisiu en aquest sentit.

El nacionalisme és, doncs, reductor i egoista. L’europeisme és, en canvi, expansiu i generós.

L’única cosa positiva que ha produït aquest no egoista i insensat és el comunicat que han emès París i Berlín conjuntament, els quals han afirmat que estan “convençuts que les reformes que conté el tractat de Lisboa són necessàries per assolir una Europa més democràtica i eficaç, les quals li permetran respondre als desafiaments a què en el futur s’han d’enfrontar els seus ciutadans”

Sortosament per a tothom, el vell motor francoalemany s’ha posat novament amb marxa.

Veient com actua Zapatero i el seu govern, qualsevol espectador no alineat s’ha d’adonar del comportament erràtic d’aquest governant que –en això com la majoria dels polítics d’avui- no es mouen per uns principis ni d’acord a un programa prèviament establert, sinó per intuïcions. Vull dir que intenten esbrinar què voldria la gent (que equival a allò que a ells els és favorable), i ho fan sempre que els sigui possible, encara que aquest les decisions que prenen no tinguin res a veure amb els seus principis ni amb el seu programa de govern.

És clar que, quan un polític diu que sí a tothom, o malda per satisfer els interessos de tothom, el que realment intenta és construir un cercle quadrat, és a dir, fer el que és impossible i, a més, no sol ser el més indicat per al país que governen. Per què els costa tant d’actuar d’acord amb el que ells creuen? Per què els costa tant de dir que no?

Si ara ens fixem amb la crisi –sí, crisi- que han provocat els empresaris del transport, que han col·lapsat els mercats i perjudicat molt greument l’economia, podrem observar un exemple del que dic. Zapatero s’ha mantingut callat i sense actuar un o dos dies, que han estat decisius per provocar el caos, i ha actuat –a través de Rubalcaba- en el moment que s’ha convençut que una actuació policial contundent contra els boicotejadors de la carretera seria ben rebuda pel gruix de la població. Aleshores ha tret la Guàrdia civil i ha actuat de manera implacable. Fent-ho així, és segur que s’haurà posat en contra el 15 per cent dels transportistes afiliats a Fenadismer, però haurà tingut a favor la simpatia popular. Però mentre Zapatero dubtava sobre què havia de fer (o potser hauríem de dir quina actuació li seria més favorable), el país estava ja de cap per avall. Aquesta és la realitat i aquest és el problema.

Tarradellas ens va dir un dia a un cercle privat d’amics: “Un governant ha de saber dir que no”. La frase era bona. El problema és que, quan això ens explicava, Tarradellas tenia més de vuitanta anys i es trobava ja fora de tota mena de govern. Aleshores era una frase que no servia.

Ahir vaig saber que Miquel Coll havia mort en el seu domicili de Palma. Em va doldre perquè era una persona que havia admirat i apreciat. Primerament el vaig conèixer pels comentaris del meu sogre, Mateu Seguí, que havia estat company seu de batxillerat; després, com a lector dels seus estudis de dret privat i, especialment, de dret civil balear; i finalment, com a company seu en el Consell Consultiu de la Comunitat Autònoma, al qual vaig pertànyer durant vuit anys.

No cal dir que aquesta darrera fase va ser la definitiva per conèixer a fons la personalitat d’aquest jurista de cap a peus amb el qual ha estat un honor treballar. Miquel Coll era d’aquestes persones que, quan entrava en una habitació on tu eres, senties la necessitat de posar-te dret i de no seure fins que ell t’ho demanava. No he conegut ningú amb una vocació i uns coneixements jurídics tan complets. Suposo que Nicolau Orfila, el gran advocat maonès del segle XVIII, l’home que va ser tostemps conseller àulic dels britànics, se li devia assemblar, perquè Miquel Coll va ser també la peça clau de tots els serveis jurídics de l’Administració de l’Estat a Balears durant trenta anys. I un cop es va jubilar, ha servit a l’Administració autonòmica des del Consell Consultiu. Primerament, anomenat pel govern; després, pel parlament balear.

Va ser per mi una gran experiència la que vaig viure al seu costat. Perquè jo, poc o gens vocacionat a l’exercici del dret, encara que dugui més de trenta anys exercint-lo, vaig poder sentir al costat seu com en podia ser, d’apassionant, l’aventura jurídica quan s’exercia amb la profunditat i el compromís que ell duia dedins. Posseïdor d’una memòria prodigiosa –“voltros no en teniu perquè no l’exercitau”, em deia, podia prescindir sovint de l’Aranzadi, perquè ell n’era un de vivent, i format en una època dura, mirava amb un cert desassossec la devaluació constant de les tasques legislatives i de desenvolupament legal que, cada dia que passa, sembla que s’accentuï més a les administracions contemporànies.

La darrera anècdota que vaig viure al seu costat succeí en el pati de butaques del Teatre Principal de Maó el dia en què jo vaig fer el discurs de gràcies en nom de tots els qui havíem rebut el premi Ramon Llull (28.02.05). Jo, que vaig parlar en qualitat de president dels Amics de l’Òpera (que era l’entitat que havia rebut el premi), vaig citar una frase del Digest de Justinià, “una frase –vaig dir- que Ramon Llull va convertir en màxima de la seva vida: Honeste vivere, alterum non laedere, et jus suum unicuique tribuere.” Acabat l’acte, un Miquel Coll somrient i feliç em va felicitar per haver citat aquell text. Doncs bé, mentre parlàvem, s’acostà un conseller del govern balear i, molt atent, em va donar l’enhorabona “per haver citat tan fidelment Ramon Llull”. Miquel Coll, un cop el conseller va retirar-se, obrint els ulls em va dir: “Josep, corramos un tupido velo”.

Ha mort, doncs, un home savi, un home que no mereixia de cap manera la imprudent actuació del fiscal en el cas Andratx, que em consta que el va fer sofrir molt. I a més, el féu sofrir inútilment, perquè la seva actuació ha estat considerada, com no podia ser d’altra manera, del tot honorable.

Des de l’admiració i el record, li desig que descansi en pau.

Davant la decisió del Tribunal Constitucional de Turquia de declarar contrària a la Constitució i, per tant, com a no existent, la llei del parlament turc que permetia a les dones dur el vel a la Universitat, el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, qüestionà ahir aquesta decisió dient que “el poder legislatiu pertany únicament a l’Assemblea nacional. Ningú no pot retirar-li aquest poder i posar-se en el lloc dels legisladors”.

Sense entrar en el fons de la qüestió –em refereixo a la del vel -, l’actitud d’Erdogan m’ha recordat molt la del president basc Ibarretxe quan afirma que no es pot anar contra una decisió presa democràticament pels representants dels bascos (i basques). També em recorda els arguments de certs partits catalans quan afirmen que no té cap sentit que el Tribunal Constitucional pugui tornar enrere un Estatut (o determinats aspectes d’aquest) que ha estat aprovat pel parlament català i, a més, ratificat en referèndum.

Tots aquests arguments –els d’Erdogan, el d’Ibarretxe i els d’alguns parlamentaris catalans- tendeixen a confondre el ciutadà posant èmfasi en aquella frase lapidària que diu que “el parlament és sobirà”. Això no és cert en un sistema constitucional presidit per l’estat de dret. Qui és sobirà –a Espanya- és el poble espanyol, que exerceix aquesta sobirania a través dels diversos òrgans constitucionals. Entre aquests, els parlaments, òbviament, que encarnen el poder legislatiu i, en aquest sentit, poden decidir el que creuen convenient (per exemple treure la prohibició de dur el vel, o bé fer un referèndum per demanar l’autodeterminació). Però sempre hi ha la possibilitat que aquesta decisió autònoma (però no sobirana) sigui contrària als principis que regeixen la convivència política del país, que recull la Constitució, i és al Tribunal Constitucional a qui correspon dirimir la constitucionalitat de les lleis. Ens agradi o no. Fins i tot això en un estat com l’espanyol on el Tribunal Constitucional ha perdut tot el prestigi i ha mostrat en aquests darrers anys un comportament calamitós.

Els resultats de les eleccions d’ERC ens presenten un guanyador, Joan Puigcercós, que vol seguir la línia oficial, és a dir, la seguida fins ara, però essent ell, i no Carod, qui mana al partit. Tanmateix, el percentatge obtingut pel més radicalment independentista Joan Carretero, que va ser expulsat del govern tripartit perquè volia fer-lo saltar en mil bocins, no augura un govern fàcil dels guanyadors. I menys si encara tenim en compte que d’altres militants han donat suport a les tesis de Josep Benach.

Aquesta experiència de partit assembleari té el seu encant, però cal reconèixer que també presenta molts problemes. Així i tot, serà interessant de veure com els resolen els dirigents d’Esquerra i si la democràcia directa que defensen i practiquen –cosa que és realment atractiva- serveix a la pràctica com ens plau en teoria.

Com a mínim és més interessant el procés d’Esquerra que el del PP, que exigeix sis-cents avals (d’entre els compromissaris) a un candidat, avals amb noms i llinatges que saben que, si perd el seu avalat, es poden acomiadar dels càrrecs. Ara bé, el que és ara per ara –veurem com anirà en el futur- el sistema d’ERC no ha demostrat que pugui funcionar a la perfecció. A partir d’avui podrem començar a veure si realment és un bon sistema.

Tot esperant què dirà exactament Hillary Clinton en el moment de la seva retirada de la carrera presidencial, discurs i comportament, el seu, que poden ser decisius per al futur polític d’Obama i del Partit Demòcrata, he rebut un correu des dels Estats Units d’un amic, antic professor universitari, físic de gran prestigi, que avui es dedica a la consultoria, el qual participa, també com jo –i ho fa des del lloc mateix on els produeixen els fets-, d’aquest ample sentiment d’esperança i d’il·lusió que ha despertat Obama, de qui s’espera que pugui contribuir a canviar, no només la política exterior del govern dels Estats Units, sinó també l’actitud dels mateixos nord-americans respecte a la política i al seu compromís polític i ciutadà.

Em diu:

Amigo Josep Maria, como siempre tus cometarios son tan agudos como interesantes. Para mi desde el otro lado del Atlántico, una de las fuentes de información que mas aprecio. Yo debo ser mas de diez años mayo que tu y una cuarenta mas que tu joven interlocutor, pero para mi también, a pesar de mi cinismo, la visión de cambio que nos ofrece Obama me llena de esperanza. Ya se que Obama no va a resolver todos los problemas de este país y el mundo entero, pero lo que ha conseguido Obama es entusiasmar a un sector de la población que había perdido toda esperanza y a un sector de la población que aun no sabia lo que era la esperanza.

Aquí no se esperan milagros de un individuo, pero sabemos que el futuro será lo que colectivamente nosotros construyamos. La dificultad esta en convencer a todos que sean parte de este futuro. El gran éxito de Bush ha sido conseguir que gran parte de la población sintiera asco de la política y se separara de cualquier actividad colectiva. Así él y sus amigos han llevado al país a donde ellos les interesaba. La gran esperanza de Obama es que devuelva el país a sus ciudadanos, que estos se sientan parte de ese pais y que no permitan que ningún grupo por poderoso que sea, se haga con el monopolio de la acción.

Basta ver un meeting de McCain, persona que por otra parte me merece gran respeto, y uno de Obama. En el primero unos docenas de personas, en el segundo miles. En el primero aplausos, en el segundo un desborde de entusiasmo. “Sí, podemos” eso es lo que nos ha dicho Obama, ahora somos nosotros, no Obama solo, quienes tenemos que demostrarlo.

Un abrazo

El futur no està escrit a les estrelles, com afirmava l’expresident de Banesto, avui pres convicte i confés, ans més aviat depèn de nosaltres mateixos, però tenim dret a contemplar el cel i a apuntar vers la utopia. És l’única manera de mirar una mica lluny i de no ensopegar amb els cordons de les nostres pròpies sabates.

Un lector encara jove m’escriu:

Ja tenim guanyador al bàndol demòcrata. En el teu blog dius que Obama encara no ha demostrat res, però, al mateix temps, li dones suport obertament.

No ho sé, jo ja estic escaldat de canvis. Primer, l’any que ERC va fer la gran pujada, em vaig deixar emportar una mica, cosa que ara no puc entendre de cap de les maneres. Després, he vist un Sarko, molt diferent, que promet ruptura, i amb la sola cosa que romp és en les formes i l’educació. Així que em fio molt poc dels que prometen grans canvis.

És més, McCain no és un Bush i és poc estimat pels Evangelistes, així que pot ser no és tan dolent com sembla.

Això no vol dir que prefereixi McCain, probablement acabi preferint Obama, però, no obstant, ho faig amb reserves. És possible que Obama no sigui més que la reacció a la nefasta era Bush Jr, un pèndol que canvia de banda.

Què et sembla?

La meva resposta és que tal vegada el jove té raó, però que això no invalida cap dels meus raonaments. Jo no desqualifico Mc Cain, que crec que és un home molt més vàlid que Bush, però representa un partit, el republicà, amb el qual no combrego, perquè he conegut els governs de Nixon, de Ford, de Bush, de Reagan i, ara, el d’aquest gran farsant que es diu també Bush.

D’altra banda, tot i les decepcions que sovint en política et solen proporcionar els qui et semblen més propers, no crec que hàgim de renunciar a la il·lusió i, menys encara, a l’esperança.

De Mc Cain, un home de setanta-un anys, que va donar suport a la guerra de l’Iraq, podem esperar que sigui un president que redreci alguns dels grans desastres que ha fet el seu antecessor, però difícilment pot provocar il·lusió ni tampoc expectatives de canvi (és cert que tampoc en proporcionava Joan XXIII, de setanta-vuit anys, i després va ser el gran renovador de l’Església). Obama, en canvi, sí que en provoca, i això és ja un signe de vida i d’esperança, perquè les ha provocades per ell mateix, sense que hagi tingut el suport de cap estructura de partit ni, en principi, de cap looby poderós, per bé que ara sí que els tindrà, i és ara quan haurà de mostrar la seva vàlua.

Jo tinc trenta anys més que el jove que m’escriu i deu més que Obama. I encara que normalment sóc pessimista davant el món (així, almenys, ho diuen els qui em coneixen més), em nego a tancar-me a l’esperança, com també s’hi neguen molts milions d’americans.

Tinc la impressió que el triomf de Barack Obama en el camp demòcrata és el triomf de la paraula i de la il·lusió, la qual ha primat aquest cop sobre d’altres valors, com per exemple l’experiència o la seguretat. Perquè Obama no ha demostrat encara res, només que és un home jove, afroamericà, que es presenta sense altre suport que la seva paraula i, doncs, de la seva capacitat de convèncer i d’il·lusionar a una gent que s’ha sentit enganyada per un home, Bush, i d’una política que representa el pitjors dels valors d’aquest gran país que és els Estats Units d’Amèrica.

No sembla que hi hagi antecedents de tanta participació popular a unes primàries, si bé és cert que, en aquest cas, també l’altre candidat demòcrata, en aquest cas la senadora Clinton, era una figura de gran personalitat i atractiu. Potser és una llàstima que hagin a les semifinals del camp demòcrata aquestes dues persones, una de les quals quedarà fora de l’elecció final.

Clinton tenia, però, al meu entendre, un perfil molt diferent al d’Obama. Clinton era part de l’staff. Més encara, era l’staff. D’ací la importància del vot a Obama, que no era induït per cap looby poderós, sinó simplement per la il·lusió d’uns votants que demanen un canvi radical en el comportament polític dels Estats Units.

Jo no sé si Obama acabarà guanyant o bé serà la força conservadora, el patriotisme i la seguretat que representa Mc Cain la qui es farà amb la victòria. Ni sé tampoc –i això és una altra incògnita- si Obama serà capaç d’encarnar el canvi que insinua o que promet. La inèrcia del gegant nord-americà és tan gran, tan poderosa, que diuen que molts cops supera les capacitats del president, però no hi ha dubte que el llogater de la Casa Blanca és un personatge clau i que no és el mateix que en el despatx oval hi segui Clinton que Bush, o Carter que Reagan. Per això penso que no hem de perdre l’esperança del canvi i desitjo que Obama sigui el guanyador.