Josep Maria Quintana

És gairebé inconcebible (per molt que fets com aquest són incomptables en política) el que ha succeït en el Caucas. I només s’explica per la imprudència, d’aquest jove president de Geòrgia, Mijail Saakashvili, meitat broker meitat neocon, ambiciós de mena, amant del conservadurisme republicà més ranci (va dedicar fins i tot una avinguda de la capital georgiana a Georg W. Bush), que va calcular malament els seus passos i decidí que la seva actuació militar a Osètia seria un passeig.

Res més lluny d’això. Amb la seva decisió va fer que un altre polític també ambiciós, però força més bregat, molt més cínic i incomparablement més poderós, Vladimir Putin, veiés les portes obertes per entrar dins Geòrgia, acusar el jove president Saakashvili de criminal de guerra i deixar amb el cul a l’aire els Estats Units (que poden amenaçar però poca cosa més en aquella zona). En definitiva, com deia molt bé avui un comentari editorial de Le Figaro, “En décidant l’assaut contre l’Ossétie du Sud jeudi, le président géorgien a joué à quitte ou double et a perdu.” O el que és el mateix, s’ho ha jugat al tot o res i ha perdut.

Ara bé, no acaba només aquí la cosa (fixeu-vos amb quina perversió ens movem que encara no he parlat de morts, quan ja n’hi ha milers), perquè amb aquest nou posicionament rus, que exigeix ara que es respecti la possible futura independència d’Osètia del Sud (70.000 habitants, és a dir una Menorca qualsevol) y també d’ Abjàsia (uns 44.000 h, una mica més que Maó), Washington i Varsòvia han aconseguit de signar un acord preliminar per a la instal·lació a Polònia de la part decisiva de l’escut antimíssils nord-americà, concebut per a prevenir possibles atacs aeris d’Estats hostils.

Mentre que Txèquia ja havia acceptat instal·lar en el seu territori l’altra part integral de l’escut, un gegantesc radar capaç de patrullar l’espai aeri lluny de les fronteres occidentals de l’OTAN, els negociadors polonesos i nord-americans van trigar molt més a concloure el seu acord, que preveu la instal·lació a Polònia d’uns coets interceptores de llarg abast.

Com ens recorda avui La Vanguardia en un curt signat per M. Stasinski, el que no va ser possible acordar durant gairebé dos anys entre dos successius governs polonesos i l’Administració Bush s’ha consensuat en qüestió de dies gràcies a la guerra entre Rússia i Geòrgia. La decisiva ronda de negociacions va començar el dimecres, quan una delegació nord-americana va arribar A Varsòvia amb noves propostes. EE. UU. va acabar per cedir a la demanda polonesa que, en canvi del seu consens per a allotjar l’escut, Washington ofereixi a Varsòvia garanties addicionals de seguretat, cedeixi una bateria permanent de míssils “patriot” i financi significativament les defenses antiaèries poloneses. El tracte inclourà una declaració especial mitjançant la qual EE. UU. ofereix a Polònia la seva assistència militar “en cas d’agressió per part d’un tercer Estat”, així com la instal·lació a Polònia d’una base nord-americana a partir del 2012.

Tot això haurem d’agrair a aquest jove president georgià, tan preparat (es llicenciat i doctor per Columbia –Nova York-) i tan estúpid. Gràcies a ell (i a les guineus astutes que governen Rússia i els Estats Units), Europa i el Món són, a partir d’avui, força més insegurs.

Per què Geòrgia, un estat que té uns cinc milions d’habitants i un exèrcit insignificant respecte de Rússia, que en té cent quaranta-tres milions, ataca directament Osètia del Sud, que amb prou feines té setanta mil habitants, sabent que aquest atac implicarà immediatament una resposta (proporcionada o desproporcionada) del gegant veí?

Per què Rússia, que s’ha oposat tan directament a la independència de Kosovo, al·legant la integritat Sèrbia, ara recolza els moviments independentistes d’Osètia del Sud?

Per què Rússia, defensa aquests moviments prorussos d’Osètia del Sud quan ofega amb les armes els moviment independentistes de Txetxènia?

Per què els Estats Units critiquen la intervenció russa contra Geòrgia quan ells entraren a sang i foc a l’Iraq?

Fins quan la Unió Europea continuarà essent una convidada de pedra en el debat polític internacional?

Fins quan l’ONU mantindrà el dret de veto de les grans potències que converteixen l’organització internacional en un fòrum absolutament inútil?

Probablement, les respostes a aquests interrogants són evidents, però no per això deixen de ser preocupants, perquè, qualsevulla que siguin les causes que expliquen els conflictes a què he fet referència, tots ells acaben produint morts, dolor, pobresa i desgràcies per a una gent que, gairebé sense possibilitats de dir-hi la seva, pateix les conseqüències desoladores del irresponsables dirigents polítics del món.

El catedràtic de història de la Universitat Autònoma de Barcelona, Jaume Botey, va pronunciar ahir a Maó una conferència sobre la laïcitat convidat pels cristians per al socialisme. Hi vaig assistir. No hi havia gaire públic, bàsicament hi vaig veure persones bàsicament d’esquerra, algunes creients i d’altres agnòstiques. La conferència va ser molt clara i documentada, alhora que molt crítica amb el tarannà actual de l’Església.

No m’hi he de referir. Sí, en canvi, vull dir una cosa referent a una crítica que va sorgir durant el diàleg que es produí després que l’orador acabés el seu discurs. En general, els qui van parlar es van mostrar molt pessimistes sobre la política de Zapatero de cara a la instauració d’un estat vertaderament laic a casa nostra que permeti una autèntica separació de l’Església i de l’Estat, que trenqui amb els Convenis vigents (els que supliren al Concordat franquista del 1953) i deixi l’Església lliure de lligams amb el poder.

Deixant de banda que, com va recordar molt bé el conferenciant, el programa electoral del PSOE no va prometre cap avanç en aquest sentit, el que a mi em preocupa no és que el PSOE (que ocupa el poder amb una minoria majoritària i que ni de prop tindria força per revocar els Convenis amb la Santa Seu) no hagi assumit com a objecte prioritari aquesta separació, sinó que l’Església Catòlica s’aferri a aquests Convenis i no abandoni la opció de “la Cristiandat”, que va assumir fa més de 1500 anys, la qual, per cert, té molt poc a veure amb l’Evangeli. I també em preocupa (encara que ho trobo coherent amb la seva manera d’actuar) que continuï titllant de relativistes (i, per tant, d’herètics, encara que no ho digui així, tan clarament) tots els cristians que entenem que el “iusnaturalisme” (en el qual militen Ratzinger, Rouco i tutti quanti) no és l’expressió d’un dret que Déu ha insuflat en l’ànima de l’home, sinó una ideologia lligada a una determinada concepció del poder. En definitiva, al poder dels qui se senten exclusivament llegitimats per a interpretar aquest “dret natural” que, segons diuen ells, els estats no poden contradir.

Mentre s’exalci el iusnaturalisme, no serà possible la laïcitat. Ara que, com va dir molt bé el professor Botey, per molt que s’hi esmercin, per molt que hi lluitin en contra, el procés de laïcització de la societat és ja un fet imparable.

A Finals de la setmana passada va morir Alexander Soljeitsyne, un personatge que vam descobrir a principis dels anys setantes i que no vam rebre molt bé els joves aprenents d’intel·lectual, que militàvem contra el franquisme però que encara no vèiem prou clarament el desastre que era l’estructura política de l’URSS.

Per aquells dies, un grup de joves universitaris escrivíem des de Barcelona la “Tribuna Universitària”, que ocupava tota una pàgina del diari Menorca cada dijous del curs. Recordo que vam enviar un article molt dur contra Alexander Soljeitsyne, article que el director del diari es va negar a incloure a la pàgina. Allò ens va indignar molt, i ens va semblar una censura innecessària, però el director ens va dir que a l’article hi havia judicis d’intenció no provats que implicaven un desprestigi per a l’escriptor dissident rus que ell no podia acceptar.

Vist amb la perspectiva que ens donen els anys haurem de concloure que Mateu Seguí tenia raó, perquè si a l’URSS hi va haver una consciència dissident i responsable va se precisament Alexander Soljeitsyne.

L’escriptor desaparegut no era, però un dissident com els altres. Ell recriminava a molts altres dissidents que volguessin reformar un comunisme que ell simplement volia destruir. De tota manera, Alexander Soljeitsyne no volia ser un profeta, ni volia tampoc esdevenir un intel·lectual de cort. Girat d’esquena al comunisme, l’escriptor no volia instaurar a Rússia un capitalisme a la occidental en aquell gran país, ni tampoc la propietat privada, ni menys encara el pluralisme de la llibertat de premsa “aquest cabdal insuportable d’informacions supèrflues”, com ell l’havia qualificat. Molt altrament, ell reivindicava el “dret al silenci”, aquell silenci que havia practicat en el camp de concentració, quan vivia privat dels seus drets més elementals o durant l’exili als Estats Units.

En un article aparegut fa uns dies a Le Monde, Daniel Vernet explicava molt bé quin era el pensament polític d’ Alexander Soljeitsyne. El seu model, deia, era el “zemstvo”, és a dir, les assemblees locals i regionals de la Rússia del segle XIX, una forma de democràcia directa, propera al poble, on les decisions es prenien a mà aixecada. Una piràmide d’assemblees havia de conduir, segons ell, a un Parlament nacional que hauria de comptar també amb personalitats elegides per la seva competència i moralitat. El president seria elegit per sufragi universal directe, sense intervenció dels partits. En realitat Alexander Soljeitsyne bevia dels autors eslavòfils del segle XIX i de principis del segle XX.

Així doncs, mentre l’altre gran dissident de l’estalinisme, Andrei Sajarov, representava l’obertura als valors universals dels drets de l’home, Alexander Soljeitsyne representava la tradició russa. Això explica per què Alexander Soljeitsyne, que s’havia mostrat contrari a la primera guerra de Txetxènia, aprovés en canvi la segona incursió russa, la que va tenir lloc contra els rebels musulmans fanàtics, en els quals ell veia una amenaça per a l’ortodòxia. Soljeitsyne era partidari d’una “Unió russa” que hauria reagrupat, a més de la Mare Pàtria, Bielorússia, el nord del Kazakhstan, poblat majoritària ment per russos, i Ucraïna, a la qual va exhortar que no abandonés el si de la Santa Mare Rússia.

Així doncs, més enllà del que va significar per a tot el món l’aparició de l’Arxipèlag Gulag, redactat en clandestinitat i sense arxius (Tusquets en té una versió en castellà publicada el 1998), en la qual Soljeitsyne descriu el règim de terror que imperava en els camps d’internament i de càstig soviètics durant el passat segle XX, haurem de conclure que l’escriptor desaparegut va viure sempre incomprès: castigat primerament pel règim que criticar d’una manera tan dura la seva manera d’actuar, i finalment, perquè Rússia, tot i que ha desterrat el comunisme del seu ordre constitucional, no ha seguit aquesta tradició pròpia que ell defensava, ans molt probablement ha assumit tot el pitjor del capitalisme sense agafar-ne els aspectes més positius.

Certament no és fàcil comprendre la crisi, però ho hem d’intentar. Estic parlant de Ciutadella, del seu ajuntament, i de la crisi que s’acaba de destapar en donar-se de baixa del partit nou dels deu regidors del PP que, a més, tenen l’alcaldia i, per tant, el govern municipal.

Abans de les eleccions, el ciutadà Joan Triay es va fer un nom en lluitar des d’una associació privada contra un important grup econòmic de la ciutat. En aquell cas, l’acció era motivada per com aquest grup havia gestionat la concessió municipal del cementeri. Triay agafà força i organitzà un partit assembleari que segurament deu tenir molts objectius escrits en el seu programa oficial, però que en tenia un d’irrenunciable: de seguir lluitant contra aquell determinat grup econòmic.

Com resulta que semblava que aquell grup econòmic havia tingut tractes més que discutibles (això segons ha dit una determinada comissió municipal creada ad hoc) amb el president de la junta local del PP a Ciutadella (que havia estat l’anterior regidor d’urbanisme), era clar que el senyor Triay (que va aconseguir una plaça de regidor per al seu partit) seguiria des del seu escó municipal la lluita contra aquell grup econòmic. Ara bé, com que el PP necessitava un vot per obtenir la majoria que li donés el govern de la ciutat, no va dubtar de pactar amb el senyor Triay, del qui no es podia esperar res que no fos una lluita aferrissada contra el tantes vegades citat grup econòmic, per molt que aquesta lluita acabes perjudicant el president de la junta local del PP i, de retop, el partit de Rajoy.

Com era de tota lògica, el senyor Triay, tot i el seu pacte amb el PP, va decidir votar amb l’oposició per aconseguir que es traslladés a la fiscalia l’actuació de l’antic regidor d’urbanisme per aquesta presumpta acció que afavoria aquell determinat grup econòmic, cosa que perjudicava clarament els seus socis de partit. Però això, al senyor Triay no li importava ni gota.

Doncs bé, quan el president de la junta local del PP s’ha vist acorralat per l’acció investigadora de l’oposició i del senyor Triay, ha muntat una estratègia ben curiosa: ha aconseguit que tot l’equip municipal del PP es donés de baixa en el partit com a mesura de pressió que forcés el trencament de l’acord municipal del PP amb el partit del senyor Triay. Però curiosament, ell -vull dir el president- no l’ha abandonat, sinó que continua com militant en el PP (com també hi continua una regidora que es presenta per a un important càrrec orgànic en el congrés que es fa avui).

D’altra banda, els trànsfugues, tot i que ja no pertanyen al PP, no posen els càrrecs a disposició del partit que han abandonat per donar cara a favor del president que s’hi queda, sinó que mantenen els càrrecs en l’administració municipal.

I com que tot pastís sol tenir una guinda, resulta que un dia abans del congrés insular, el candidat alternatiu a la presidència del partit, renuncia a la seva candidatura i demana unitat al candidat continuista. I jo em demano: per què avui unitat i no ahir? Vist des de fora,  no es pot sinó interpretar aquesta renúncia com un cop de força (o de pressió) perquè se l’inclogui entre els guanyadors.

Comprenc, amic lector, que si vostè no està avesat a l’anàlisi política, ha de trobar tot això molt complicat. I li asseguro que ho és. Per això compadesc Ana Mato, González Pons, Estaràs i tutti quanti, perquè no resulta gens fàcil comprendre aquesta tragicomèdia que, a Ciutadella, ha dut a terme el PP.

L’home ha comparegut ben vestit, amb la barba tonsurada i els cabells blancs pentinats. “Em dic Rodovan Karadzic i vaig néixer el 19 de juny del 1945 a Montenegro”. Suposo que també devia dir, o pensar, que Montenegro era Sèrbia, com creuen els seus seguidors i la minoria de serbis que viuen en aquest nou estat que posa les dents llargues a tots els nacionalistes catalans, especialment als d’Esquerra Republicana.

L’estratègia de l’home dels cabells blancs serà la mateixa del seu antecessor en el banquet del Tribunal Penal Internacional, Slobodan Milosevic: la d’assumir la pròpia defensa, d’ajornar en tot allò que és possible el procés, d’al·legar irregularitats i causes d’una possible il·legalitat en el tribunal, etc. Ha dit fins i tot que ha estat “raptat” (kidnappé) per la policia i ha evocat un “acord” amb el negociador americà Richard Holbrooke, després de la signatura dels acords de Dayton (1995) que posaren fi a la guerra de Bòsnia. Segons ha dit també la família del polític detingut, i ara processat a La Haya, el negociador nord-americà havia promès que mai no lliurarien Karadzic al TPI si es mantenia separat de la vida política.

És difícil de saber si es va dir o no això, però no importa pas gaire, perquè aquestes promeses (de naturalesa il·legal) sempre se les endú el vent i mai no les reconeix el qui les va fer, si és que va fer-les.

El que avui importa és que la guerra de Bòsnia (1992-1995) va provocar 100.000 morts i 2,2 milions de desplaçats. I que va ser un gran desastre humà i una gran vergonya per a tots els europeus de l’oest, en definitiva per a la Unió Europea, que va preferir de mirar cap a una altra costat.

Després d’uns dies de celebracions familiars que han estat molt belles, que hem compartit amb la família i amb els amics (i fins aquí la referència familiar, perquè, com saben els meus lectors, en el blog no m’agrada entrar en aquesta mena de matèries), la meva dona em diu que, si ahir hagués estat a Barcelona, també hauria anat al Palau a escoltar Joan Baez.

Cinquanta anys enrere nosaltres dos érem uns fiets, Joan Baez una jove que debutava als escenaris, i només uns anys després, nosaltres érem uns joves compromesos políticament, que no combregàvem amb el franquisme i que cantàvem de gust el “We Shall Overcome”, un crit de protesta que era present a totes les manifestacions contra el règim. Com ho era també el “No serem moguts” de Raimon.

Han passat cinquanta anys i Joan Baez presentava ahir un nou disc al Palau, “Day after tomorrow,”, disc que no conec i que probablement no coneixeré. El temple laic de la música barceloní va omplir-se de persones que tenien majoritàriament entre cinquanta i setanta anys, tots nostàlgics d’un temps que ens va fer sentir alguna cosa, que ens obligà a prendre partit i que ens va revelar la creença que un dia, no molt llunyà, nosaltres seríem els protagonistes de la història inacabable d’aquest món.

Ho hem estat? D’alguna manera sí, com també ho són i ho seran les generacions que segueixen a la nostra. Per bé que molts de nosaltres som ben conscients de les revolucions perdudes que conformen el nostre bagatge vital.

M’han fet gràcia els comentaris que avui han penjat a La Vanguardia algunes persones que ahir anaren al Palau. Un diu que “ha sido realmemte emocionante. Estar en primera fila escuchando cantar a esta mujer con esta gran voz que todavía conserva”. Un altre, encara més nostàlgic afirma que “he estado ahí, y ha sido mágico. Pocas veces me he emocionado tanto en un concierto. Cantamos ‘Blowing in the Wind’ e ‘Imagine’, e hicimos que Joan saliera cuando todas las luces estaban encendidas cantando ‘We Shall Overcome’. Ella cantó sin micrófono, acompañándonos. Inolvidable.” Un de més curiós i interessant deixa escrita aquesta ironia: “ …habrá sido entrañable tambien ver al Conseller Huguet i companyia cantando el “No serem moguts….”, tot i que Baez no cantava “No serem moguts” sinó “We Shall Overcome” (Vencerem). I un darrer, força més conscient de la seva pròpia realitat, escrivia: “No serem moguts, pero me voy a la Cerdanya con mi Audi. Hay gente que vive en una realidad paralela.” I tenia raó, perquè creure que, a la nostra edat, We Shall Overcome, és ja el màxim que es pot demanar a la ironia.

Com deia al principi, som aprenents de vell. I no sempre és fàcil l’aprenentatge. Encara que, com al Bogart i a la Bergman, també a nosaltres ens quedarà sempre París, o el que és el mateix, ens quedarà la possibilitat de viure somiejant (i potser també somicant) la nostàlgia…

El passat dissabte, dia 19 de juliol, a sol·licitud de l’Ajuntament des Castell, poble on la meva dona i jo ens vam fer una casa 1983 i on vivim encara, per bé que amb la intermitència del 1986 al 1992, que vam ser a Barcelona, on jo exercia com a registrador de la propietat, vaig fer el pregó de les festes. Va ser un acte popular celebrat a la gran esplanada del poble, entre el brogit de la gent i ja en plena ebullició de la festa.

Vaig considerar un honor que se’m convidés i així li ho vaig dir a l’alcalde, el senyor Cabrera, perquè jo no he tingut gairebé cap intervenció pública en aquest poble on se m’ha acollit molt bé i on he viscut plenament feliç, doncs m’ha possibilitat, entre altres coses, de contemplar, cada matí, el port de Maó en despertar-me. I això no té preu. Davant meu, a l’altra costat del port, tinc la porta d’entrada i els murs del Llatzaret, i darrera seu, les edificacions de la gran fortalesa de La Mola. I això ho considero un privilegi que mai no podré agrair prou.

Recordo que vaig fer una conferència sobre Ruiz i Pablo, també en el marc de les festes, crec que era l’any 1981. D’aleshores ençà no havia tingut cap més intervenció pública en el poble, per això vaig creure que m’ho havia de preparar bé i dir el que es Castell ha significat per a mi, i també el que em sembla què ha significat per a la història de Menorca.

Es Castell és el poble més modern de l’illa, atès que el van planificar i construir els britànics a partir del 1771. Quina diferència amb Maó que ja existia durant l’època romana!. Però és un poble amb una personalitat molt especial, que jo he intentat glossar en el pregó que vaig intitular “Elogi a la diferència”, perquè aquest saber viure i conviure des de la diferència és allò que, al meu entendre, marca la identitat des Castell.

Com que el pregó havia de ser festiu, vaig acabar-lo amb un seguit de versos, entre els quals vaig incloure dos poemes d’altres autors, concretament de Joan Timoner Petrus, un interessant poeta que formar part del primer nucli de catalanistes dins la primera meitat del segle XX i que la Guerra Civil (a la que va sobreviure) va silenciar per sempre més, i un altre d’Àngel Ruiz i Pablo, poeta i escriptor nascut a Es Castell durant el segle XIX, i que ha estat l’escriptor més conegut i reconegut del seu temps a l’illa de Menorca.

Com dic al pregó, els versos són un pura joguina en to festiu, ja que sóc conscient que no tenen cap valor des del punt de vista literari. Per això demano perdó a Ponç Pons i als altres poetes menorquins, als qui prometo que no tornaré a caure en la temptació de voler escriure poesia.

Com que molta gent m’ha demanat que publiqués el text del pregó, acabo de penjar-lo a la meva web, concretament a l’apartat de conferències dins la secció de literatura i assaig.

La notícia que Isidre Molas ha assolit la presidència del PSC m’ha satisfet, perquè jo considero el professor Molas com un amic, com una persona que ha influït molt en la meva formació universitària i com un referent en la història del socialisme democràtic català.

Format en el FOC, com el personatge central de la meva darrera novel·la “Les revolucions perdudes” (Proa, 2008), Molas va ser un dels fundadors de Convergència Socialista de Catalunya, moviment que, amb l’acord posterior amb el PSOE, va ser la base del PSC actual.

Molas va ser vicepresident del Parlament de Catalunya durant una legislatura i avui és senador per Barcelona. Però la meva relació amb el professor Molas (que era company de curs del meu germà Antoni) va tenir lloc quan jo estudiava dret. Ell era ajudant a la càtedra de Jiménez de Parga i va ser professor meu de l’assignatura de Dret Polític, a segon de carrera.

Jo compaginava aquesta carrera amb la de Filosofia i Lletres, ambdues a la Universitat de Barcelona. Reconec que vaig tenir la sort de fer aquesta darrera seguint quan regia el “Pla Maluquer”, que et permetia fer una carrera una mica a la carta, cosa que, per a un tastaolletes com jo, va ser fantàstic. Em va permetre cursar assignatures troncals de filologia, sota la direcció dels professors Comas, Solà i Veny, i també d’història contemporània, sota la direcció del professor Emili Giralt. A mi m’apassionava la història i el dret polític (molt més que la filologia), i això va fer que comencés a treballar en una matèria (la Monarquia del primer terç del segle XX i la Segona República) sota la direcció del professor Molas, que m’apadrinà la sol·licitud d’una beca de l’Institut d’Estudis Catalans, que, una vegada acabada la carrera, em va permetre escriure una tesina de llicenciatura que va ser després publicada com a llibre per l’Editorial Moll (1976): “Menorca segle XX. De la Monarquia a la República”, llibre que té un pròleg signat per Isidre Molas, que n’havia estat el director.

Aquella tesina ho va ser de Filosofia i Lletres, i no hi havia dubte que era ben especial, ja que teòricament es presentava en una Secció de Filologia Romànica. Per això es va constituir un tribunal ad hoc presidit pel doctor Coll i Alentorn, historiador, fundador d’Unió Democràtica de Catalunya i que, posteriorment, va ser president del Parlament de Catalunya; l’acompanyaven el doctor Giralt, catedràtic d’història, i el doctor Comas, catedràtic de literatura. Els vaig apreciar molt, tots tres. Avui, malauradament ja no són entre nosaltres.

Semblava que amb aquest llibre i amb el següent, publicat un any més tard (“Els menorquins i l’autonomia” Moll, 1977) jo anava embalat cap a una càtedra d’història o de dret polític, que és cap on m’empenyia el doctor Molas, però la vida dóna unes voltes molt estranyes i, per causes que he explicat en un altre lloc, em vaig decantar per l’estudi del dret privat, que havia deixat sempre de banda durant la carrera, i en el qual em vaig haver d’immergir per opositar a registres el 1980.

Curiosament, quan vint anys més tard jo presentava la meva tesis per obtenir el grau de doctor en Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona (2000), ho feia amb un estudi sobre Nicolau M. Rubió i Tudurí. En aquella ocasió, en el tribunal hi havia historiadors, filòlegs i professors de literatura, i va ser presidit, precisament, pel doctor Isidre Molas, que era (i és encara) catedràtic de Dret Constitucional a l’Autònoma.

És cert que, com diem a Menorca, tots els pops van a morir a la Colàrsega, i que, amb els anys, he anat abandonant lentament el dret per retornar a la història i, sobretot, al pensament i a la literatura, que és el que avui més omple la meva passió intel·lectual. I vist ara amb molta perspectiva, he de reconèixer que el professor Isidre Molas va tenir molt a veure amb la meva formació. Per això li envio des de Menorca una forta abraçada, alhora que li vull transmetre tot el meu agraïment.

Amb la decisió del Govern basc de fer una consulta popular sobre la capacitat de decidir i la subsegüent decisió del Govern de l’estat de presentar recurs davant el Constitucional demanant que la deixi sense efecte, fet que ha provocat la suspensió cautelar i temporal de la norma basca, hem sentit moltes paraules gruixudes per cada banda. La majoria, penso, desencertades i fora de lloc.

Ni el lendakari ha comès “necessàriament” cap il·legalitat, tot burlant-se de la Constitució, com assegura la vicepresidenta de la Vega (això ho sabrem quan el Constitucional dicti sentència i ens digui que la llei de consulta aprovada pel Parlament basc és nul·la per ser contrària a la Constitució i a les lleis, si és que és aquest el veredicte), ni tampoc la decisió del Govern de l’Estat de demanar la suspensió cautelar de la norma “supone de hecho la suspensión de nuestro autogobierno político, del autogobierno contenido en el Estatuto de Gernika”, com ha afirmat el lendakari.

Els qui ens hem format jurídicament sabem que la llei no sempre és prou clara i que sovint comporta interpretacions diferents. Per això hi ha els jutges i, en aquest cas, el Tribunal Constitucional que, ens agradi o no, estem o no d’acord amb les seves sentències, és l’intèrpret màxim i últim de la Constitució espanyola, en la qual tots tenim empara.

Si comencem a la futura sentència amb declaracions i interpretacions subjectives de la llei com les que he citat més amung, és evident que la sentència no podrà serà acceptada per una de les dues parts. I això perquè, si aquesta declara finalment que la consulta és inconstitucional, aleshores el lendakari haurà d’afirmar necessàriament que aquella decisió “anul·la la capacitat de decisió del govern d’Euskadi” i s’haurà de declarar fora del marc constitucional. I per contra, si el nostre més alt tribunal diu que la consulta no és formalment un referèndum i que, per tant, és legal, aleshores, què haurà de dir el govern de l’Estat? Podrà acceptar pacíficament la decisió presa?

Jo no sé si és cert el que asseguren molts comentaristes polítics: que això és una jugada d’Ibarretxe per declarar-se víctima i aconseguir d’aquesta manera un millor resultat electoral a Euskadi. Ni gosaria tampoc a afirmar que aquesta consulta sigui formalment un referèndum, consideració que, de fer-la el Constitucional, l’obligarà de declarar-la il·legal, ja que només el president del Govern d’Espanya té aquesta facultat.

Ara bé, més enllà dels secrets amagats que comporti la decisió del Govern basc a l’hora de programar aquesta consulta, que s’ha decidit per una llei del parlament autonòmic, i prescindint també de jutjar la bona o mala fe del Govern d’Espanya quan assegura rotundament que la consulta és il·legal per anticonstitucional, el que a mi se’m fa mal d’entendre és que el president d’un govern autonòmic, que és constitucionalment el representant de l’Estat en aquell territori, no pugui fer una consulta popular sobre una qüestió, qualsevulla que sigui aquesta, amb caràcter no vinculant. Això –què voleu que us digui!- em costa d’entendre-ho. Confio, però, que la saviesa jurídica del Constitucional m’ho explicarà, i no dubti ningú que acceptaré el veredicte.