Mentre anava al despatx aquest matí he escoltat les paraules que havia pronunciat el recentment detingut batlle d’Estepona: “A todos los cerdos les llega su san Martín”. Més enllà del bon o mal gust que desprèn aquesta dita popular, el que és gairebé inconcebible és que una persona es pugui girar de damunt davall en tan poc temps, si és que era sincer quan va dir la frase, cosa que, com a mínim, hem de pressuposar.
De tota manera, més enllà de la bondat o maldat de les persones, el que el “cas Estepona” demostra és que estem davant un sistema corrupte que l’Estat no té sota control. Màlaga, Andratx, Estepona i tants altres, de més petits o de semblants, no són sinó exemples de com n’és de fàcil caure en la temptació, en l’exercici de la vida política municipal, davant la terrible força dels diners que es mouen en matèria urbanística, una matèria en la qual gairebé sempre és decisiva l’actuació –i la decisió- de batlles i de regidors.
Tots tenim dret a esperar de l’honestedat dels polítics, però més encara en tenim a exigir que l’estat tingui un control efectiu sobre l’ús dels fons públics. Molts diaris avui es demanen quin paper ha jugat la Junta d’Andalusia en aquest afer. O potser hauríem de dir quin paper no ha jugat, perquè durant anys sembla que hagi contemplat impertèrrita els tripijocs del GIL (tant a Marbella com a Estepona) i que només molt tard hagi decidit a actuar. Penso que hi havia massa indicis que exigien haver-ho fet abans, evitant d’aquesta manera que s’avancés tan decididament i impunement en la corrupció.
De tota manera, el que ningú no sembla que plantegi, i que potser comença ja a ser hora de plantejar és fins a quin punt l’urbanisme ha de ser necessàriament una competència estrictament municipal. Una activitat que mou tants i tants milions d’euros en el nostre país no crec que “necessàriament i exclusivament” hagi d’estar en mans dels municipis i del regidor de torn.
Ja sé que això és una heretgia, però sovint penso que val la pena d’alienar-me amb els heterodoxos. És massa avorrit estar-ho sempre amb els integrats.
Josep Maria Quintana 