Josep Maria Quintana

Treure les tropes de l’Iraq i posar com a ministra de defensa una dona embarassada van ser dues mesures intel·ligents per fer-se amb la ciutadania. Potser també ho siguin revisar la llei que regula l’avortament per evitar el frau que es dóna ara, i reforçar la laïcitat de l’estat, però temo molt que amb aquestes propostes de caràcter ideològic, amb aquest gir a l’esquerra –com Zapatero les defineix-, n’hi hagi prou conjurar els núvols econòmics que ens envolten, i estic gairebé bé segur que no justifiquen l’esperit d’eufòria que ha emanat del congrés socialista.

No m’agrada el to de Rajoy quan diu allò de “al ciudadano de a pie no le importa la laicidad, ni el aborto, ni si votarán los extranjeros”, perquè a mi si que m’importen aquestes coses, però té raó quan diu que Zapatero sembla que visqui en un altre món, si ens atenem al seu discurs polític.

Aquest cop, Zapatero ha reforçat molt la seva posició respecte del PSC amb el suport que ha fet a la defensa de la diversitat lingüística i a la política de la Generalitat en aquest sentit, tan vilipendiada des del famós “manifiesto”. I això també m’importa, i el felicito, perquè la mesura em sembla justa i encertada, però també perquè probablement li ajudarà a sortir de la soledat en què es troba i des de la qual li seria impossible continuar governant.

Això traurà alguna de les barreres que li dificultaven el diàleg amb CIU, indispensable per a tenir un futur consolidat, però CIU no es conformarà amb un suport clar a la seva política lingüística. El seu electorat reclamarà solucions econòmiques vàlides, que només es poden intentar si prèviament s’ha reconegut el problema. No hi ha redempció sense contrició, i vista de lluny –que és des d’on jo contemplo la política- em sembla que Solbes es troba en una clara situació de ser amortitzat. I això no es pot resoldre amb “miembros o miembras” que facin de florero. Es necessita alguna cosa més.

En el debat de dimarts, el president Zapatero es va enrocar en la ideologia per defensar la seva posició numantina. Ell és socialdemòcrata, i la socialdemocràcia resoldrà els problemes que pugui tenir Espanya.

Apel·lar a la ideologia és interessant, però també pot ser inútil si no s’acompanya de solucions als problemes reals. D’entrada, no hi ha acord respecte d’aquests problemes, que l’oposició troba que són molts i de llarga durada, i que el govern i el PSOE (més sols que la una en aquesta posició) creuen que són menors i també de menor durada.

Importa poc saber com es diu allò que patim avui: si crisi o desacceleració o recessió, com sembla que alguns indicadors marquen. D’entrada, la impressió que té el gruix de la ciutadania (no els diputats socialistes que aplaudeixen com un sol home qualsevol cosa que digui el seu líder) és que el govern no va dir tota la veritat davant les eleccions. Això és fins i tot comprensible, però ho és menys que segueixi per aquest camí de negar-ho tot (o gairebé tot), fins i tot el que és obvi, i de voler mantenir-se en solitari pel que fa en el diagnòstic i, lògicament, en el remei.

Si la legislatura passava va ser la de la soledat de Rajoy, l’actual sembla que hagi de ser la de la soledat de Zapatero. I si l’una era dolenta, l’altra potser ho és més.

Per últim, us convido a llegir aquests paràgrafs que escrivia ahir Jordi Barbeta a La Vanguardia. Val la pena que els mediteu.

“En el resto de Europa ya hace tiempo que los ciudadanos han advertido que defender verbalmente a los pobres sirve, por ejemplo, para que algunos cantautores se hagan ricos, pero no necesariamente para resolver los problemas de “los más necesitados”, el target principal de la actividad política de Zapatero según se encargó de repetir él mismo. Ya lo escribió el pensador más citado de la izquierda europea, Anthony Giddens: “Me parece muy bien que las personas de izquierdas sigan llamándose a sí mismas socialistas siempre que reconozcan que esa palabra, hoy, no es más que una etiqueta…”.

Seguramente Zapatero no perdió ningún voto ayer por su discurso ideologista, pero eso a principio de legislatura no es relevante, mientras que sí lo es, en cambio, que las propuestas del presidente del Gobierno sean lo suficientemente solventes como para generar confianza en la gente y, de paso, en los mercados, que suelen ser muy cobardes. Y no está muy claro que, pese a la vehemencia con la que defendió sus convicciones, Zapatero convenciera mucho más allá de ese público suyo que tanto le quiere y al que tanto debe.”

L’operació “Jaque” que han dut a terme les forces armades colombianes per alliberar Ingrid Betancourt, l’ostatge que, des de fa sis anys, tenien segrestada, és, no només una gran victòria de la llibertat i del president Uribe, sinó una passa, i aquest cop penso que decisiva, en la liquidació d’aquest exèrcit d’aventurers, doctrinaris i antidemòcrates que són les FARC.

La mort de Raul Reyes i la incursió en territori d’Equador en una operació militar que va provocar grans protestes del president Correa, però que va demostrar que les FARC existeixen perquè, entre altres coses, han tingut suport estranger, sembla que van iniciar aquest camí de no retorn, que és l’únic que pot seguir-se per aconseguir la normalitat democràtica a Colòmbia.

Uribe està demostrant un gran coratge, i l’èxit d’aquesta operació, que ni els israelians haurien aconseguit de dur a terme més perfectament, ha de ser el punt de partida d’una obertura de negociacions que no pot acabar d’altra manera que amb la rendició d’aquest exèrcit que viu del segrests i de les extorsions.

Veneçuela i Equador sembla que són conscients que no sempre han estat aigua clara en aquesta matèria. I també depèn molt de l’acció dels seus governs que la liquidació de les FARC arribi a bon terme.

També jo vaig veure els dos darrers partits de la selecció espanyola –“la roja”, com li diuen avui-. Molt relativament afeccionat al futbol, no em vaig asseure davant del televisor fins al partit contra Rússia i, després, contra Alemanya. I vaig gaudir. I també vaig sofrir, tot i que era conscient de la superioritat de l’equip de casa. Però ja ho saps, un a zero és molt poc i, aquella colla de gent alta i poderosa semblava que a qualsevol moment et pogués fer un gol. I allò dels penaltis és sempre una juguesca. Una loteria que es remet a la sort.

En definitiva, que vaig ser feliç amb els dos partits de futbol, perquè el joc, no només era interessant, sinó que era bo. Vaja! Era fantàstic veure com feien córrer la pilota aquells joves que jugaven amb la mateixa força i il·lusió que els joves afeccionats que juguen de franc al pati de l’escola.

I a més, em va agradar que guanyessin els nostres, els espanyols, els “de la roja”. Jo no hauria pogut dir mai que volia que guanyessin els russos, ni els alemanys. I per què? Doncs perquè els espanyols són els de casa, perquè són els meus.

Dit això –que encara que a algú se li pugui fer estrany està escrit en la meva línia ideològica de sempre-, del que no estic tan satisfet és de com s’ha gestionat aquesta victòria, de com s’ha festejat per tot arreu i de com s’ha aprofitat per totes les ràdios i cadenes de televisió estatals per anar més enllà del que era –vaja!, del que és- una victòria esportiva. En el súmmum de la follia vaig sentir com Villa cridava fins i tot “¡Arriba España!”, suposo que bastant inconscientment, endut per la massa exaltada i triomfant. Cridar això un noi que ben segur va néixer ja dins els anys vuitantes és ben fort!

Tanmateix, no tot és manipulació. Probablement és realitat. I dret o tort, induït o espontani, hem pogut comprovar com n’és de gran i de fort el nacionalisme dels qui ataquen els nacionalistes. Tant, que de vegades fins i tot pot quedar petita la bestiesa d’Urkullu dient que anava amb els russos, o la de no sé quin dirigent d’Esquerra que va assegurar que ell volia que guanyés Turquia. Ostres, Turquia!, vaig pensar, això és nou. Quina troballa!

Bé, vull dir amb tot això que els qui vam gaudir amb els nostres, els qui mai no hem abdicat de ser espanyols però estem lluny d’acceptar el nacionalisme tan en boga entre aquest gruix de gent que es passa el dia criticant els “altres” nacionalistes sense saber que també ells ho són –i com ho són!-, ens trobem una mica perplexos, perquè nosaltres tenim clar que preferim no lligar-nos a aquest pensament i a aquest corrent –el nacionalisme- que es va forjar dins el segle XIX i que ara, en el segle XXI, dificulta enormement la construcció d’Europa.

Perquè són els nacionalismes d’estat –els darrers exemples els tenim a Irlanda i, avui mateix, a Polònia- els qui, embolcallats amb la bandera pròpia i en aquell “noltros som noltros” que tan agudament va encunyar Antoni Maura (i que vaig escoltar també després a Gabriel Cañellas), és, dic, aquest egoisme nacional el que, en molts casos, ens impedeix de construir una Europa Unida que pugi tractar de tu a tu els Estats Units i a les altres potències, reals o emergents, del món.

Un cop els partidaris de Morgan Tsvangirai en van quedar sense candidat a Zimbabwe, el passat divendres, 27 de juny, per la seva retirada de la cursa electoral, no tenia cap sentit que als col·legis electorals hi hagués dues paperetes.

Tampoc no tenia sentit que el candidat de l’oposició es presentés, perquè ell sabia que no era possible tenir un escrutini net, després de l’experiència de la primera volta. Així doncs,  Robert Mugabe no ha tingut cap mena de problema per resultat reelegit, a pesar de les exhortacions fetes per Nelson Mandela, un dels pocs polítics que encarnen avui la consciència d’una Àfrica ètica, el qual ha afirmat que només Déu podria retirar-li el poder (suposo que referint-se a la seva mort), un poder que ha aplicat únicament i exclusivament per arruïnar el país i enriquir-se personalment.

El diari Le Monde es demanava ahir què pot fer la comunitat internacional davant la tirania a què estan sotmesos els ciutadans de Zimbabwe. Europa i els Estats Units van imposar sancions que afectaven els principals dignataris del règim i avui tenim la prova manifesta de la seva ineficàcia. Altrament, hi ha avui un convenciment general que, amb les sancions a un país, l’únic que realment s’aconsegueix és d’agreujar la situació dels més dèbils, però mai la dels qui són al poder i l’usufructuen en benefici propi.

Així i tot, és evident que si Mugabe es mantén en el poder, els resultats del seu mandat seran novament devastadors per al seu país i per a la imatge global del continent negre. Teniu en compte que Zimbabwe no ha signat mai el tractat sobre el Tribunal penal internacional (CPI), per això és urgent que es trobin fórmules per aïllar aquest càncer que té la humanitat en el cor de l’Àfrica.

Ara bé, el més greu que jo observo en aquest cas radica en el fet que una desaparició de Mugabe no resoldrà pràcticament res, perquè durant tos aquests anys, el dictador ha creat una xarxa d’interessos entre els seus col·laboradors més propers (polítics i militars), que són els qui s’han apropiat de les terres més riques i dels principals recursos de la nació, que seran molt difícil de desfer.

Allí, doncs, podem comprovar la perversió intrínseca de la corrupció política fins als seus extrems. I eliminat el dictador, continuarà el sistema. No crec, doncs, que, ara per ara, hi hagi cap mena d’esperança per al país.

Els pregoners del desastre revestits d’intel·lectuals semblen estar convençuts que, amb l’actual estat de coses en matèria lingüística, no sols es lesionen els drets dels castellanoparlants en territoris de parla catalana, sinó que, des del poder polític d’aquests territoris, s’està provocant un llengücidi en allò que fa referència al castellà.

Aquests predicadors han arribat a dir que el provincianisme dels nostres polítics (aquest molt els agrada molt, dit sempre des del seu presumpte cosmopolitisme) farà que la gent no sàpiga castellà, amb la qual cosa se’ls tancaran un munt de portes. Recordo que, de jove, també m’ho deia una tia, això: “Cal que parlis en castellà, perquè si no, mai no trauràs unes oposicions”.

Resulta, però, que ahir es van fer públics els resultats de la selectivitat a Catalunya, que és, per cert, la comunitat autònoma on pitjor política lingüística es du a terme –sempre en l’opinió d’aquests gurús dels desastre, de “la España se rompe”, del “quieren hacer desaparecer el castellano”, etc., i resulta que, d’acord amb les dades oficials, la nota mitjana per matèries és de 6,25 en llengua i literatura castellanes, i de 5,52 en llengua i literatura catalanes. És a dir, que, mira per on!, els joves catalans treuen més bona nota en castellà que en català!

D’altra banda, a aquesta gent tan preocupada pels drets dels castellanoparlants a les nostres terres, jo li voldria recordar la frase que, amb gran cinisme, va dir el president d’Air Berlin. Aquest home va dir que ell feia no sé quants anys que vivia a Mallorca i mai no havia necessitat el català per viure.

Si això és com diu ell –que ho és-, la meva pregunta esdevé elemental: ¿Tant es lesionen els drets dels castelanoparlants en territori on la llengua catalana és la pròpia si aquests poden, no ja viure-hi uns anys, sinó, néixer, viure i morir-hi sense que ningú mai no els hagi obligat –ni els pugui obligar!-, a haver de girar la seva llengua materna?

Si no fos dramàtic, penso que faria ganes de riure.

És ben curiosa la facilitat com es modifiquen les coses en política. Però si l’espectador atent analitza a fons el perquè d’aquests canvis sovint troba una resposta que la justifica. En efecte, mentre el PP va viure aïllat, soberg i sense oferir als altres cap possibilitat de diàleg, un personatge tan fluix de contingut com és el president Rodríguez Zapatero va viure còmodament, tot recolzant la seva actuació en altres forces polítiques que havien també arribat a la conclusió que amb el PP no s’hi podia pactar.

Ara, després dels grans esforços que ha fet Mariano Rajoy per assegurar-se la direcció del PP, arraconant el que hem vingut a denominar l’aznarisme, i fins intentant ell mateix mudar-se de pell i canviar d’estratègia, ara, dic, tot ha canviat (o sembla que ha començat a canviar), i és el PSOE el qui s’ha quedat sol en la darrera votació que s’ha produït al congrés.

En el minidebat d’ahir, el llenguatge de Rajoy no s’assemblava gens al de fa un any (o al que ha fet servir en els darrers quatre anys), i de sobte hem vist com el qui passava necessitat era Zapatero. En aquest debat, el president encara va poder burlar-se del seu rival dient-li allò de “estoy muy contento de que ustéd esté aquí”, però si Rajoy y Sáenz segueixen pel camí que han encetat, us asseguro que el tàndem Zapatero-De la Vega ho passarà malament.

Era molt més fàcil enfrontar-se a la cega radicalitat d’Acebes o a la cínica verborrea de Zapalana que no pas contestar preguntes centrades i contradir argumentacions sòlides, que és el que, a partir d’ara, sembla que faran els dirigents del PP.

Sempre podrem dir que el Rajoy d’ara és la mateixa persona que el Rajoy d’abans, però aquests arguments ad hominem, si bé poden produir certs efectes durant un temps, acaben per fracassar per la força de la realitat, i és aquesta la que finalment s’imposa.

El fet real, avui, és que ahir, en el Congrés dels diputats, Zapatero no va superar Rajoy, i el que encara és pitjor: no va ser convincent. I que el PSOE es va trobar més sol que la una. I que així –si no aconsegueix de fer pactes permanents- li serà molt difícil superar la crisi, una crisi que l’ha agafat a contrapeu i davant la qual –com diu Rajoy- els socialistes no han sabut fer un diagnòstic clar, i no sembla que sàpiguen molt bé com han d’abordar-la. Això és el que percebem molts ciutadans. I no perquè ho digui Rajoy, sinó perquè ho podem veure per nosaltres mateixos.

Temo molt que, si les coses continuen per aquest camí, els set diputats que li manquen a Zapatero per tenir majoria al Congrés li seran un calvari.

Pocs dies després que un grup molt destacat d’acadèmics francesos fessin un manifest en defensa de la llengua francesa i afirmessin que el reconeixement legal de les “llengües regionals” podia malmetre el futur de la que és la llengua oficial a França, un altre grup d’intel·lectuals espanyols, amb Fernando Savater al front (i on trobem també signatures com la d’Albert Boadella, de Félix de Azúa i d’Arcadi Espada, “ciudadanos” per damunt de tot), signen un manifest en defensa “de la lengua común”, que és, com no podia ser d’altra manera, un crit perquè el castellà acabi imposant-se en tot i pertot.

En aquest tipus de manifest sempre es diuen coses com que els signants del text no tenen res en contra de les altres llengües “oficiales en el estado” diferents del castellà, però tot seguit ens recorden que “sólo una de ellas -el castellano- goza del deber constitucional de ser conocida y de la presunción consecuente de que todos la conocen.”

El problema per als qui no tenim el castellà com a llengua materna és que aquests soi disants intel·lectuals tenen raó, ja que així s’estableix constinucionalment. I és a partir de la llei constitucional que ells construeixen una teoria ben sòlida des del punta de vista legal, que els du a afirmar que “la lengua castellana es COMUN Y OFICIAL a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles”. També que “todos los ciudadanos que lo deseen tienen DERECHO A SER EDUCADOS en lengua castellana”, o que “en las autonomías bilingües, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser ATENDIDO INSTITUCIONALMENTE EN LAS DOS LENGUAS OFICIALES” (en majúscules a l’original perquè quedi ben clar).

Així doncs, aquests pensadors no fan sinó altra cosa que posar música a una lletra constitucional que estableix clarament una clara “asimetria” entre l’espanyol i les altres llengües cooficials en determinats territoris. També val a dir que a ell els importa un borrall si aquestes altre llengües –que diuen respectar en els seus textos- acaben per desaparèixer, que és el que acabarà succeint per la naturalesa de les coses, ja que només poden salvar-se mínimament si –com s’accepta amb la protecció legal de les dones davant la violència domèstica (perquè “de fet”, diu la llei, són més febles que els homes i són elles les que sofreixen la violència masclista)- s’accepta també que pugui fer-se una política de discriminació positiva per part dels poders públics en favor de la “llengua dèbil”, i això per exigència d’un superior principi d’igualtat que “exigeix de tractar desigualment als qui són desiguals”, segons doctrina reiterada del Tribunal Constitucional.

Però no ens enganyem. Aquí no n’hi ha, d’igualtat. I això ho tenen clar aquests prototips intel·lectuals defensors, en el fons, de la “lengua única”. Val a dir, però, que els signants del manifest són més fins en els seus escrits (i també més hipòcrites) que el menorquí, senyor Pons Montanari, fundador i expresident d’ICM, el qual ens deia no fa gaire que el català és –cito de memòria- “una lengua para hablar por casa, para ir en zapatillas”. Òbviament jo no ho crec, això, però aquest és el que realment l’objectiu que persegueixen els intel·lectuals del manifest. I el que és molt pitjor encara: això és el que vol que sigui la Constitució: una llengua de segona que lentament (o no tant lentament) acabi per desaparèixer.

Tinguem, doncs, les coses ben clares: Atès que, d’acord amb la Constitució, els ciutadans espanyols només tenen el dret i el deure de conèixer l’espanyol, mai –mentre no ens rebel·lem contra el text constitucional- no podrem viure dignament amb la nostra llengua. I això perquè, ho vulguem o no, forçosament ens haurem de plegar als qui no vulguin entendre, no ja els nostres drets –que no els tenim-, sinó la nostra realitat.

No ens queda, per tant, altre camí que lliurar-nos al martiri dignament a mans dels qui cada cop són i seran més poderosos. És clar que també podem rebel·lar-nos i –tot i que no aconseguirem res- declarar-nos insubmissos respecte del que, en matèria de llengües, diu la Constitució, i assumir clarament que, en aquest punt, estem i volem estar fora de la llei.

L’aparició espectacular del gran líder caigut, José María Aznar, en els prolegòmens del congrés del PP a València, que va provocar la interrupció d’aquest, la gran abraçada que donà al seu delfí (també caigut) Ángel Acebes, la mirada àcida a Mariano Rajoy, a qui donà la mà sense immutar-se, el retret que diuen que va fer al dirigent popular andalús, Javier Arenas (“nos habéis renovado a todos menos a ti”), etc. etc., és el penúltim gest d’aquest personatge que no accepta que la vida el retiri encara que tots sabem (fins i tot la majoria dels seus) que va ser ell, i la manera d’actuar dels seus, la causa de la derrota popular del 2004. Hi ho ha estat novament de la derrota de 2007.

De veritat que aquesta aparició i tot el que significa (potser avui en viurem un nou episodi) em recorda la imatge patètica (i extraordinària des d’un punt de vista filmogràfic) de la Gloria Swanson a Sunset Boulevard, el magnífic film de Billy Wilder, amb William Holden i Erich von Stroheim.

No saber retirar-se a temps és un dels errors més grans que pot cometre l’home.

Fa uns dies vaig lloar unes declaracions d’aquesta senyora que, als 44 anys, acaba de ser designada secretaria general del PP i que, se suposa, serà ratificada en el congrés del partit. Eren unes declaracions que reflectien una mentalitat de dreta oberta i dialogant i que, al meu entendre, eren assumibles d’un cap a l’altre, cosa que no podria dir de les que, al llarg de quatre anys, ha pronunciat el senyor Acebes.

D’altra banda, que una dona que és professionalment advocadessa de l’estat, que està divorciada, que ha estat mare de família per inseminació in vitro i que es declara catòlica practicant sigui elegida secretaria general del PP, em sembla un pas endavant que no hauria cregut que fos possible només un any enrere.

Amb això no vull dir que ser divorciada i mare per inseminació sigui més bo o comporti un plus respecte de les dones que estan casades i que tenen fills amb el seu marit. Simplement vol dir que el respecte i la tolerància comencen a ser possibles dins el PP, i que les tesis dels cardenals espanyols que amb tant mala fortuna governen l’Església comencen a ser abandonades fins i tot per la dreta que els ha estat més sequaç. I això ho considero una bona notícia. Una magnífica notícia per al país.