A un lector

by

Un lector encara jove m’escriu:

Ja tenim guanyador al bàndol demòcrata. En el teu blog dius que Obama encara no ha demostrat res, però, al mateix temps, li dones suport obertament.

No ho sé, jo ja estic escaldat de canvis. Primer, l’any que ERC va fer la gran pujada, em vaig deixar emportar una mica, cosa que ara no puc entendre de cap de les maneres. Després, he vist un Sarko, molt diferent, que promet ruptura, i amb la sola cosa que romp és en les formes i l’educació. Així que em fio molt poc dels que prometen grans canvis.

És més, McCain no és un Bush i és poc estimat pels Evangelistes, així que pot ser no és tan dolent com sembla.

Això no vol dir que prefereixi McCain, probablement acabi preferint Obama, però, no obstant, ho faig amb reserves. És possible que Obama no sigui més que la reacció a la nefasta era Bush Jr, un pèndol que canvia de banda.

Què et sembla?

La meva resposta és que tal vegada el jove té raó, però que això no invalida cap dels meus raonaments. Jo no desqualifico Mc Cain, que crec que és un home molt més vàlid que Bush, però representa un partit, el republicà, amb el qual no combrego, perquè he conegut els governs de Nixon, de Ford, de Bush, de Reagan i, ara, el d’aquest gran farsant que es diu també Bush.

D’altra banda, tot i les decepcions que sovint en política et solen proporcionar els qui et semblen més propers, no crec que hàgim de renunciar a la il·lusió i, menys encara, a l’esperança.

De Mc Cain, un home de setanta-un anys, que va donar suport a la guerra de l’Iraq, podem esperar que sigui un president que redreci alguns dels grans desastres que ha fet el seu antecessor, però difícilment pot provocar il·lusió ni tampoc expectatives de canvi (és cert que tampoc en proporcionava Joan XXIII, de setanta-vuit anys, i després va ser el gran renovador de l’Església). Obama, en canvi, sí que en provoca, i això és ja un signe de vida i d’esperança, perquè les ha provocades per ell mateix, sense que hagi tingut el suport de cap estructura de partit ni, en principi, de cap looby poderós, per bé que ara sí que els tindrà, i és ara quan haurà de mostrar la seva vàlua.

Jo tinc trenta anys més que el jove que m’escriu i deu més que Obama. I encara que normalment sóc pessimista davant el món (així, almenys, ho diuen els qui em coneixen més), em nego a tancar-me a l’esperança, com també s’hi neguen molts milions d’americans.

Advertisements

%d bloggers like this: