El “no” irlandès és una nova bufetada al procés de construcció europea. Això és tan cert com terrible, però el que demostra més clar que mai és que el “nacionalisme”, amb tots els seus components egoistes i xauvinistes és el gran enemic de l’UE.
I no deixa de se sagnant que sigui Irlanda la qui ha dit que no, perquè aquest és un dels estats que més ha rebut dels fons europeus, que són els que, d’una manera definitiva, li han fet dar el salt a la modernitat.
Pocs són els analistes que dubten que aquest salt que ha fet Irlanda de ser el país més pobre de tots a un dels més ben situats econòmicament en el marc de la nova Europa es deu fonamentalment als ajuts econòmics que ha rebut, i que ha acceptat religiosament. A més, és també aquesta bonança econòmica la que ha coadjuvat a la pacificació de l’Ulster i que, amb el temps, no m’estranyaria que redundés en la reunificació. I és curiós que mentre els nacionalistes del Sinn Feinn reclamen la reunificació del país, hagin votat que no a un tractat, el de Lisboa, que no apuntava decididament a la configuració d’una autèntica Europa unida, però que sí que reforçava els lligams i era un pas (inferior al que es pretenia amb la fallida Constitució) però decisiu en aquest sentit.
El nacionalisme és, doncs, reductor i egoista. L’europeisme és, en canvi, expansiu i generós.
L’única cosa positiva que ha produït aquest no egoista i insensat és el comunicat que han emès París i Berlín conjuntament, els quals han afirmat que estan “convençuts que les reformes que conté el tractat de Lisboa són necessàries per assolir una Europa més democràtica i eficaç, les quals li permetran respondre als desafiaments a què en el futur s’han d’enfrontar els seus ciutadans”
Sortosament per a tothom, el vell motor francoalemany s’ha posat novament amb marxa.
Josep Maria Quintana 