Tinc la impressió que el triomf de Barack Obama en el camp demòcrata és el triomf de la paraula i de la il·lusió, la qual ha primat aquest cop sobre d’altres valors, com per exemple l’experiència o la seguretat. Perquè Obama no ha demostrat encara res, només que és un home jove, afroamericà, que es presenta sense altre suport que la seva paraula i, doncs, de la seva capacitat de convèncer i d’il·lusionar a una gent que s’ha sentit enganyada per un home, Bush, i d’una política que representa el pitjors dels valors d’aquest gran país que és els Estats Units d’Amèrica.
No sembla que hi hagi antecedents de tanta participació popular a unes primàries, si bé és cert que, en aquest cas, també l’altre candidat demòcrata, en aquest cas la senadora Clinton, era una figura de gran personalitat i atractiu. Potser és una llàstima que hagin a les semifinals del camp demòcrata aquestes dues persones, una de les quals quedarà fora de l’elecció final.
Clinton tenia, però, al meu entendre, un perfil molt diferent al d’Obama. Clinton era part de l’staff. Més encara, era l’staff. D’ací la importància del vot a Obama, que no era induït per cap looby poderós, sinó simplement per la il·lusió d’uns votants que demanen un canvi radical en el comportament polític dels Estats Units.
Jo no sé si Obama acabarà guanyant o bé serà la força conservadora, el patriotisme i la seguretat que representa Mc Cain la qui es farà amb la victòria. Ni sé tampoc –i això és una altra incògnita- si Obama serà capaç d’encarnar el canvi que insinua o que promet. La inèrcia del gegant nord-americà és tan gran, tan poderosa, que diuen que molts cops supera les capacitats del president, però no hi ha dubte que el llogater de la Casa Blanca és un personatge clau i que no és el mateix que en el despatx oval hi segui Clinton que Bush, o Carter que Reagan. Per això penso que no hem de perdre l’esperança del canvi i desitjo que Obama sigui el guanyador.
Josep Maria Quintana 