Ahir vaig saber que Miquel Coll havia mort en el seu domicili de Palma. Em va doldre perquè era una persona que havia admirat i apreciat. Primerament el vaig conèixer pels comentaris del meu sogre, Mateu Seguí, que havia estat company seu de batxillerat; després, com a lector dels seus estudis de dret privat i, especialment, de dret civil balear; i finalment, com a company seu en el Consell Consultiu de la Comunitat Autònoma, al qual vaig pertànyer durant vuit anys.
No cal dir que aquesta darrera fase va ser la definitiva per conèixer a fons la personalitat d’aquest jurista de cap a peus amb el qual ha estat un honor treballar. Miquel Coll era d’aquestes persones que, quan entrava en una habitació on tu eres, senties la necessitat de posar-te dret i de no seure fins que ell t’ho demanava. No he conegut ningú amb una vocació i uns coneixements jurídics tan complets. Suposo que Nicolau Orfila, el gran advocat maonès del segle XVIII, l’home que va ser tostemps conseller àulic dels britànics, se li devia assemblar, perquè Miquel Coll va ser també la peça clau de tots els serveis jurídics de l’Administració de l’Estat a Balears durant trenta anys. I un cop es va jubilar, ha servit a l’Administració autonòmica des del Consell Consultiu. Primerament, anomenat pel govern; després, pel parlament balear.
Va ser per mi una gran experiència la que vaig viure al seu costat. Perquè jo, poc o gens vocacionat a l’exercici del dret, encara que dugui més de trenta anys exercint-lo, vaig poder sentir al costat seu com en podia ser, d’apassionant, l’aventura jurídica quan s’exercia amb la profunditat i el compromís que ell duia dedins. Posseïdor d’una memòria prodigiosa –“voltros no en teniu perquè no l’exercitau”, em deia, podia prescindir sovint de l’Aranzadi, perquè ell n’era un de vivent, i format en una època dura, mirava amb un cert desassossec la devaluació constant de les tasques legislatives i de desenvolupament legal que, cada dia que passa, sembla que s’accentuï més a les administracions contemporànies.
La darrera anècdota que vaig viure al seu costat succeí en el pati de butaques del Teatre Principal de Maó el dia en què jo vaig fer el discurs de gràcies en nom de tots els qui havíem rebut el premi Ramon Llull (28.02.05). Jo, que vaig parlar en qualitat de president dels Amics de l’Òpera (que era l’entitat que havia rebut el premi), vaig citar una frase del Digest de Justinià, “una frase –vaig dir- que Ramon Llull va convertir en màxima de la seva vida: Honeste vivere, alterum non laedere, et jus suum unicuique tribuere.” Acabat l’acte, un Miquel Coll somrient i feliç em va felicitar per haver citat aquell text. Doncs bé, mentre parlàvem, s’acostà un conseller del govern balear i, molt atent, em va donar l’enhorabona “per haver citat tan fidelment Ramon Llull”. Miquel Coll, un cop el conseller va retirar-se, obrint els ulls em va dir: “Josep, corramos un tupido velo”.
Ha mort, doncs, un home savi, un home que no mereixia de cap manera la imprudent actuació del fiscal en el cas Andratx, que em consta que el va fer sofrir molt. I a més, el féu sofrir inútilment, perquè la seva actuació ha estat considerada, com no podia ser d’altra manera, del tot honorable.
Des de l’admiració i el record, li desig que descansi en pau.
Josep Maria Quintana 