És possible que Mariano Rajoy hagi guanyat les eleccions, com els agrada recordar als seus partidaris, però de poc serveix un resultat que no prefigura ni facilita la seva elecció com a president del govern.
Potser l’únic consol és que aquest resultat favorable no el té ningú i el país està fent càbales per saber com s’acabarà resolent el gravíssim trencaclosques en què s’ha convertit la política espanyola. Una política el signe més evident de la qual és que allò que es vell no acaba de morir i el que és nou no acaba de consolidar-se.
I tanmateix no és segur que estem davant d’un canvi d’era –mot que els agrada emprar als polítics emergents, però que té segurament un significat excessiu per definir el temps que estem encetant-, sinó que estem més aviat davant una crisi que abraça molts i diversos aspectes: des del convenciment que les generacions joves d’avui no viuran ja com van viure els seus pares, fins la fractura que ha significat per a l’equilibri dels poders dominants l’esclat d’internet i de les xarxes socials, capaços de moure i remoure més fàcilment el món en un quart d’hora del que ho feien els diaris convencionals en un any.
Ara bé, en el camp de la dreta (si és que podem seguir parlant en aquests termes), jo miro i remiro el PP i no el veig tan llunyà de C’s, per bé que no li basta a Rajoy treure cares joves per fer-nos creure que amb això ja s’ha modernitzat. Como no basta tampoc a C’s basar-se en el seu líder i en les senyoretes Arrimadas y Villacís per fer-nos creure –si més no als qui ja som vells- que la joventut i la bellesa són atributs suficients per bastir un edifici polític constitucionalment sòlid.
De tota manera, allà on el canvi em sembla més espectacular és a l’esquerra, encara que tampoc s’ha produït el sorpasso que esperava Iglesias. No sé si perquè –com ell assegura- li ha mancat una setmana de campanya i un debat, o perquè el PSOE té quelcom d’elefantiàsic i, com el PP, costa de ser vençut íntegrament.
Però del que estic segur és que Podemos és, ara per ara, el partit que presenta més singularitats i que més clarament ha nascut de la crisi. D’aquesta que, des de fa uns anys, va fer que milers i milers d’espanyols sortissin al carrer (les xarxes socials en això van ser imprescindibles) per ocupar-lo de manera pacífica i enviar un missatge contundent als partits que havien envaït el primer rengle de la política espanyola des de la democràcia que va fer néixer la Constitució de 1978.
Aquell “no ens representeu” que cridaven com a consigna és, precisament, el que ha galvanitzat aquesta força política (sens dubte una mica caòtica), que, en el poc temps que té de vida, ha experimentat ja força transformacions, i ha abandonat gestos, llenguatges i també comportaments que ells creien agosarats i els han acabat per semblar perillosos, però sense perdre de vista el conjunt d’elements que marcaran el futur immediat d’Espanya.
Des del meu punt de vista, per més que C’s i Podemos tenguin en comú que són dues formacions noves, conduïdes també per gent nova i jove, representen, però, dues maneres absolutament contraposades de veure una de les qüestions que serà clau per afrontar el futur: la territorial. En aquest camp, C’s es configura com un partit jacobí que deixa enrere el de Rajoy (C’s, si pogués, constituiria a Espanya un districte electoral únic i dissoldria les actuals comunitats autònomes, encara que ells parlen de suprimir les diputacions, suposo que per transformar tot seguit en diputacions les actuals comunitats). Podemos, en canvi, ha intuït la realitat plurinacional del país i s’ha fet gran, precisament, acostant-se als partits regionalistes de la perifèria (d’aquí l’error de no haver arribat a un pacte amb Mes, a Menorca, que els hauria donat un senador).
Podemos no és un partit nacionalista, com no som tampoc nacionalistes molts dels qui, com jo mateix, demanem, però, canvis constitucionals, perquè entenem que els actuals articles 2 i 3 de la Carta Magna no ens serveixen –en la redacció que tenen avui- per configurar el futur polític d’Espanya. Alhora que també estem convençuts que aquesta reforma constitucional no es pot aconseguir per la via que han emprès els catalans de JuntsPelSí i de la CUP. No, el camí és d’arbitrar els canvis que siguin imprescindibles per fer possible un referèndum pactat i legal a Catalunya.
Fixeu-vos, sinó, en els resultats del passat 20-D i veureu com la victòria inapel·lable d’En Comú Podem ens mostra que la societat catalana insisteix en la demanda d’un referèndum pactat i legal, però vol també una reforma de la Constitució. Aquest és el punt de vista majoritari que vigeix avui al Principat. I és també, el que ha assumit Podemos si hem de creure Pablo Iglesias, que s’ha compromès molt clarament a defensar aquesta idea després d’obtenir un brillantíssim resultat electoral
Doncs bé, aquest és precisament el repte i el drama del PSOE. Perquè el mal que rosega el PSOE és no haver estat capaç d’entendre aquesta possibilitat i pretendre alhora disfressar el seu jacobinisme rere la pantalla d’una reforma de la Constitució per convertir Espanya en un Estat Federal que, tal com el prediquen Sánchez, Fernández Vara, Susana Díaz o García Paje (per citar alguns dels principals dirigents actuals) no és sinó la mateixa Espanya autonòmica que tenim avui canviant-li el nom.
Ara bé, ho vegin o no els dirigents socialistes espanyols, el cert és que el PSOE es dessagna per Catalunya en haver desnaturalitzat el PSC. Perquè la catàstrofe del socialisme a Catalunya (25 escons el 2008, 14 el 2011 i vuit ara) és el reflex fidel de la seva errònia política territorial.
En efecte, mentre que al Partit Popular li havia anat relativament bé perdre Catalunya per guanyar Espanya, al PSOE, en canvi, la pèrdua de Catalunya l’ha deixat sense opcions de ser primera força al país. Com ha dit molt agudament Carles Castro, “Andalusia pot ser necessària per guanyar els comicis, però no suficient. D’aquesta manera, la domesticació del PSC, laminant el seu projecte català per a Espanya, no ha servit per millorar el resultat del PSOE a la resta del país (on persisteixen les dificultats per armar un relat eficaç sobre la complexa realitat espanyola) i ha propiciat la doble hemorràgia que ha deixat exsangüe el socialisme català: l’espanyolisme més simplista se n’ha anat a C’s (encara que menys del que va suggerir el plebiscit del 27- S), i el centreesquerra federalista, a Podemos. Després del fiasco estatutari, la reforma federal de Sánchez era massa etèria per no veure’s associada a un simple maquillatge de l’ statu quo. I la factura d’aquesta pèrdua de l’Espanya més autonomista és onerosa per al PSOE: tercera força a Galícia, a Catalunya, a València, a les Balears i al País Basc. “
Així doncs, davant la desafortunada (i fallida) fuita cap endavant del senyor Mas i de Convergència Democràtica de Catalunya, i també davant la visió curta de vista dels dirigents socialistes espanyols, jo els voldria recomanar el darrer llibre de Daniel Innerarity, La política en tiempo de indignación (Galaxia Gutemberg, 2015). Diu l’autor que “les societats subestatals han de respectar el seu pluralisme intern i tenir en compte que hi ha vincles que només es poden modificar de manera pactada”, mentre que els estats no poden resoldre aquestes situacions més que amb la “renúncia a la seva posició dominant” i mitjançant “processos de negociació o arbitratge amb resultat obert”. “Tot el que no passi per aquí –conclou- serà un fracàs històric”.
Josep Maria Quintana 