Rivera, Iglesias, la martingala andalusa i el principi de legalitat

by

Després d’escoltar Albert Rivera que recomanava llegir Kant sense haver llegit mai res del mestre de la raó pura, i d’escoltar l’embull que es va fer Pablo Iglesias en parlar del referèndum andalús del 28 de febrer de 1980, celebrat –va dir- per quedar-se a Espanya, penso en la gran pàtina de màrqueting que forçosament hi ha d’haver en aquests dos personatges que, això no obstant, estan revolucionant el panorama electoral que es resoldrà el proper diumenge dia 20.

Diguem, però, que l’esment al referèndum andalús de 1980, que recordo molt bé –és l’avantatge de ser molt més vell que Rivera i Iglesias- em dóna peu a referir-m’hi, perquè, el 1980, a Andalusia va succeir un fet molt important per a la història política recent del nostre país.

En efecte, el Referèndum sobre la iniciativa del procés autonòmic d’Andalusia es va celebrar el 28 de febrer de 1980 a les províncies espanyoles d’Almeria, Cadis, Còrdova, Granada, Huelva, Jaén, Màlaga i Sevilla. Per què? Doncs perquè les vuit diputacions provincials andaluses i el 97% dels municipis de la regió s’havia pronunciat a favor de canalitzar la iniciativa autonòmica d’aquella regió per la via establerta a l’article 151 de la Constitució espanyola de 1978, la qual exigia com a tercer i últim requisit per a l’accés a l’autonomia de la regió un referèndum.

La Unió de Centre Democràtic (UCD), partit que governava Espanya en aquell moment, volia canalitzar el procés autonòmic de les regions espanyoles per la via de l’article 143, a excepció del País Basc, Catalunya i Galícia, anomenades comunitats autònomes “històriques”, per haver aconseguit estatut d’autonomia política durant la Segona República Espanyola. Per això va fer campanya (també Aliança Popular) demanant l’abstenció o el vot en blanc en aquell referèndum. L’argument polític del govern era que l’autonomia política d’Andalusia estaria garantida tant per la via de l’article 143 com per l’article 151. Però els partits d’esquerra –que s’intuïen vencedors- van defensar, en canvi, l’accés per l’article 151 que, de dur-se a terme, determinva que les cotes d’autonomia de la futura comunitat autònoma fossin semblants a les aconseguides pel País Basc, Catalunya i Galícia. La Junta Preautonòmica d’Andalusia, amb majoria d’esquerra, també es va pronunciar a favor del si.

La campanya va resultar la més conflictiva a la regió des de les Eleccions generals d’Espanya de 1977. Es va criticar, sobretot que el Govern central no oferís les garanties democràtiques necessàries per a la celebració de la consulta perquè, a diferència de les campanyes dels referèndums de Catalunya i el País Basc, a Andalusia es va prohibir als mitjans de comunicació estatals contractar propaganda, la qual cosa resultava especialment perjudicial a les províncies d’Almeria, Còrdova, Huelva i Jaén, perquè en aquestes només hi havia mitjans de comunicació estatals. A les anteriors consultes, el govern havia permès al Consell General Basc i al President de la Generalitat de Catalunya aparèixer a Televisió Espanyola per defensar la seva posició favorable als estatuts d’autonomia, però al president de la Junta d’Andalusia, Rafael Escuredo, aquest permís li va ser denegat.

El Govern va justificar la mesura argumentant la falta de neutralitat institucional de la campanya de la Junta, orientada a favor del sí, la qual cosa contrastava amb el que permetia al País Basc i Catalunya, i suposava un important greuge comparatiu, ja que la Generalitat i el Consell General Basc havien promogut el vot afirmatiu i la no abstenció. A més, a les normes complementàries que regulaven la consulta i també a les pròpies paperetes de vot, el Govern va excloure els termes “Andalusia” i “autonomia”, usant enunciats especialment feixucs, que van ser criticats com a promotors de la confusió, del vot negatiu i de la abstenció. En aquest sentit la pregunta de les paperetes va ser la següent:¿Da usted su acuerdo a la ratificación de la iniciativa prevista en el artículo ciento cincuenta y uno de la Constitución a efectos de la tramitación por el procedimiento establecido en dicho artículo?”

Si ens ateníem al que disposaven els Articles 151.1 i 151.2.4 de la Constitució Espanyola, perquè el procés de constitució en Comunitat Autònoma d’Andalusia seguís endavant calia que a totes les províncies votessin afirmativament almenys la meitat més un dels electors. Cosa que no s’aconseguí a dues de les vuit províncies: Jaén i Almeria.

D’acord amb les preceptes constitucionals, en no aconseguir-se aquelles majories, el procés autonòmic havia de quedar detingut i s’hauria d’esperar cinc anys abans de tornar a ser iniciat, tal com s’establia a l’article 148.2, al qual feia referència l’article 151.1 del mateix text legal.

Però què va succeir? Doncs que alguns partits polítics impugnaren els resultats a les províncies de Jaén, Almeria i Granada, a través de recursos contenciosos-electorals davant l’Audiència Territorial de Granada. I la sentència que els va resoldre, feta pública el 12 d’abril de 1980, va provocar una gran sorpresa en admetre, a Jaén, com a vàlids els vots emesos en sobres amb dues o tres paperetes del mateix signe, que havien estat computats al seu moment com nuls per la Junta Electoral Provincial, alhora que desestimava el recurs d’UCD que sol·licitava que s’excloguessin del cens electoral les persones mortes o incapacitades entre l’1 de gener de 1979 i el 28 febrer 1980.

Tant o més greu va ser el que succeí a Almeria, on per aconseguir els mínims que el vot havia negat (en no obtenir-se la majoria requerida), es va optar per reformar ad-hoc una llei orgànica, que deixà sense efecte el precepte d’una llei de rang superior, com era la Constitució Espanyola. En efecte, després de llargues negociacions entre tots els partits polítics i el Govern central, finalment es reformà la Llei Orgànica 2/1980, de 18 de gener, sobre Regulació de les Diferents Modalitats de Referèndum. El canvi consistí a donar una nova redacció al seu article 8, de tal manera que, a posteriori, el referèndum andalús es considerava ratificat a totes les províncies “si la meitat més un dels electors de la futura Comunitat Autònoma en el seu conjunt havien votat afirmativament.

D’aleshores ençà, l’article 8.4 diu: Celebrado el referéndum, si no llegase a obtenerse la ratificación, por el voto afirmativo de la mayoría absoluta de los electores de cada provincia, no podrá reiterarse la iniciativa hasta transcurridos cinco años.

Esto no obstante, la iniciativa autonómica prevista en el artículo 151 se entenderá ratificada en las provincias en las que se hubiere obtenido la mayoría de los votos afirmativos previstos en el párrafo anterior, siempre y cuando los votos afirmativos hayan alcanzado la mayoría absoluta del censo de electores en el conjunto del ámbito territorial que pretenda acceder al autogobierno.

Previa solicitud de la mayoría de los Diputados y Senadores de la provincia o provincias en las que no se hubiera obtenido la ratificación de la iniciativa, las Cortes Generales, mediante Ley Orgánica, podrán sustituir la iniciativa autonómica prevista en el artículo 151 siempre que concurran los requisitos previstos en el párrafo anterior.

En definitiva, que, de comú acord, els polítics espanyols de 1980, no sols no es van sotmetre al principi de la legalitat que derivava de la Constitució –aquest que tant predica Rajoy-, sinó que el van conculcar amb una gran martingala: reformant una llei orgànica que “corregia” (il·lícitament) el text constitucional.

Que ho expliquin, doncs, als catalans, si no es poden arbitrar solucions polítiques per resoldre problemes polítics reals quan, de veritat, les solucions se cerquen i es volen trobar!

Anuncis

%d bloggers like this: