“Tant políticament com socialment, l’arrel del nostre drama particular es troba en la voluntat d’eliminar l’adversari com a font inspiradora de tot moviment tàctic i de tota presumpció estratègica, ja sigui mitjançant el pacte o per mitjà de l’enfrontament.” Aquestes paraules de Kepa Aulestia ens mostren avui, amb tota la seva cruesa, potser el mal més greu que afecta la política espanyola si observem el panorama que ens han deixat les dues darreres eleccions: les catalanes del 27-S i les generals del 20-D.
Dit això, voldria, però, postil·lar la frase amb una matisació que, aplicada directament al PSOE, em sembla encara força més greu: l’arrel del seu drama –el del PSOE- radica també en la voluntat que mostren els seus dirigents d’eliminar l’adversari intern, ni que sigui a costa de fer volar pels aires la llarga tasca política que les generacions anteriors han dut a terme al si del partit.
Ho dic perquè aquesta necessitat que els socialistes exterioritzen de provocar la voladura interna del partit no sembla que tingui aturall, ja que l’hem poguda observar no sols a Catalunya, on el PSC –que havia estat el gran partit de la concòrdia entre catalans d’origen i catalans nouvinguts- s’ha dessagnat en divisions internes fins passar de treure 25 escons el 2008, a treure’n 11 el 2011 i 8 el 2015, convertint-se en una força pràcticament irrellevant en aquella comunitat autònoma, sinó també a les Illes Balears, on, tot i haver aconseguit el govern de la comunitat autònoma el passat mes de maig, hem vist com la nova marca de l’esquerra, Podemos, li ha arrabassat el lideratge, li ha fet perdre un diputat i ha convertit el PSOE en tercera força política. Ara bé, podien esperar els socialistes un millor resultat a casa nostra si, des del darrer congrés insular, no hem viscut sinó un duríssim enfrontament a escac i mat entre el secretari general actual, Vicenç Tur, i el secretari general anterior, Marc Pons?
Vicenç Tur passarà, sens dubte, a la història del partit com l’home que l’ha deixat en un estat lamentable (el més precari des de 1979), però val a dir que li ha ajudat –i no poc!- en aquest trist afer, Marc Pons, que, després de perdre les eleccions internes, s’aferrà a la falda de l’actual presidenta Francina Armengol (Tur ha recolzat sempre els perdedors: Madina a nivell nacional i Calvo a nivell autonòmic), i després d’haver aconseguit situar-se en una posició privilegiada de govern (conseller de la presidència i portaveu de l’executiu), ha contribuït decididament a la pèrdua de pes polític d’una força que, a Menorca, ho havia estat tot i cada dia que passa és més irrellevant.
Diguem, però, que la desfeta socialista a Espanya (en passar de 110 a 90 diputats), podia encara vendre’s davant l’opinió pública com un mal menor –tot és relatiu- si la comparàvem amb la gran esllavissada del PP que, tot i ser el partit més votat, aconseguia només 123 diputats i retrocedia, per tant, 63 escons respecte de les eleccions de 2011, que aleshores li havien donat una majoria més que absoluta.
Si els meus lectors van seguir atentament per la televisió els programes que les cadenes estatals oferiren la nit electoral mentre es feia l’escrutini, recordaran com, gairebé unànimement, els comentaries titllaven d’èxit el resultat del PSOE, i ho feien per dues raons que no podem menysprear: perquè havia tret més diputats del que predeien les enquestes (la caiguda, doncs, havia estat menys notable del que estava previst), i perquè tothom va observar clarament que l’enderrossall del PP havia estat tan gran, que l’èxit relatiu de C’s no bastava per fer president Rajoy, perquè era evident que la suma dels diputats populars (123) més la dels diputats d’Albert Rivera (40) era insuficient per decidir la presidència del Govern. No sols en una primera votació (la que exigeix majoria absoluta), sinó també a les següents, a menys que el PSOE optés per l’abstenció, cosa que semblava improbable després de l’enfrontament personal que van protagonitzar Rajoy i Sánchez en el debat. Vaja, que un acord entre Don Inmoral i el Señor Ruín (són qualificatius que ells es van fer) no semblava possible!
No és que el PSOE ho tingués fàcil, no! Però no semblava impossible que, després que Mariano Rajoy renunciés a formar govern, és pogués configurar una majoria parlamentària formada per una suma de perdedors que, amb l’abstenció dels nacionalistes, pogués dur Pedro Sánchez a la Moncloa.
La relativitat de les coses i l’aritmètica electoral havia fet, doncs, que, tot i les grans dificultats amb què es podria trobar aquesta darrera fórmula, fos, però, tant o més factible que un govern del PP, ja que, després d’haver trepitjat tants calls durant la passada legislatura, Rajoy sembla que només pugui aspirar a obtenir el suport de C’s.
Així les coses, quan la trista victòria del PP havia minimitzat i endolcit la derrota d’un PSOE que podia penjar-se la medalla de no veure’s superat pels emergents de Podemos, apareixen els barons socialistes, que, seguint l’impuls d’una vella manera de fer política –aquella que du sempre a avantposar els seus interessos personals al del partit-, es dediquen a disparar directament al cap del seu líder Pedro Sánchez, en lloc de dedicar-se a facilitar-li el camí a la Moncloa.
L’afany de poder de la líder socialista andalusa, Susana Díaz, que, des del dia mateix de l’elecció de Sánchez com a secretari general, no ha deixat de fer-li la traveta, ha dut, per tant, al partit a un enfrontament intern que ha tirat per la borda qualsevol possibilitat d’èxit immediat del PSOE, ja que, en barrar el pas a un pacte amb Podemos amb l’excusa de mantenir la sacrosanta unitat d’Espanya (com si la unitat no es pogués forjar per altres mitjans que els fixats avui al text constitucional), deixa Sánchez en una debilitat extrema, que s’acreix encara més pel fet que l’obliguin a convocar el congrés nacional del partit durant el mes de febrer (ell reclamava endarrerir-lo tan sols uns mesos), quan el més probable és que Espanya estigui encara en ple procés d’elecció del president del govern.
I mentre els socialistes del PSOE s’esbatussen, Podemos està seguint una estratègia força més intel·ligent. D’entrada, ha fet una aproximació molt rendible als partits i als moviments de caire regionalista que, sense abdicar d’Espanya (aquest seria el cas de En Comú Podem), creuen, però, que la Constitució s’ha d’obrir a d’altres possibilitats d’entesa i d’organització estatal. De fet, si més no des del meu punt de vista, la proposta que Pablo Iglesias ha formulat d’exigir, com a condició sine qua non per a pactes post electorals, de fer possible a Catalunya un referèndum d’autodeterminació, no persegueix tant la duta a terme d’aquesta consulta com de consolidar el seu posicionament a costa del PSOE, ja que Iglesias sap molt bé que aquest partit no pot –ara per ara- acceptar la proposta, i sap també que la simple possibilitat d’arribar a un acord amb una organització que li està segant l’herba sota els peus, provoca (ja ha provocat) al si del PSOE un enfrontament intern que, a curt termini, el pot dur a una derrota sense precedents si, dos mesos després de provocada la primera votació per a la presidència del govern, el Parlament espanyol acaba dissolvent-se i ha de seguir –ves per on!- el calvari d’aquest altre parlament –el de Catalunya- que tant han criticat i tantes burles ha provocat damunt la premsa espanyola.
Josep Maria Quintana 