Credo in unam, sanctam, catholicam et apostolicam Ecclessiam

by

No he vist ni llegit els dos llibres que fa un parell de dies s’han publicat a Itàlia per dos periodistes, Gianluigi Nuzzi i Emiliano Fitipaldi, intitulats respectivament “Via Crucis” i “Avarizia”, respecte dels quals els seus autors han assegurat que, a més d’incloure documentació reservada del Vaticà, treuen a la llum converses privades que el Papa hauria mantingut amb els seus assistents durant reunions fetes a la residència Santa Marta que algú hauria registrat il·legítimament. Una de les frases estrella que hauria dit el Papa és aquesta: “Si no podem custodiar el diner, que es veu, com podrem custodiar l’ànima dels fidels, que no es veu?”

És cert que podem estar davant unes denúncies interessades –siguin o no veraces-, però del que no hi ha dubte és que l’Església romana (i vull posar èmfasi en aquest adjectiu “romana”) està sent pedra d’escàndol per al món cristià, i ens evoca aquelles paraules de Jesús que recull l’evangeli de Mt 5:29: “Si l’ull dret t’és ocasió de pecat, arrenca-te’l i llença’l lluny de tu”.

Per què ho dic, això? No sols pel fet que la gendarmeria vaticana (per cert, que malament que sona això de la “gendarmeria vaticana”!) hagi detingut el sacerdot espanyol Lucio Àngel Vallejo Balda i la italiana Francesca Chaouqui per haver filtrat documents secrets, sinó per les denúncies que Fittipaldi ha fet al diari “La Repubblica” on explica com, el 2010, la major part dels diners que es va recollir amb l’Òbol de Sant Pere (la institució que gestiona les obres de caritat del Papa), va ser destinada a “despeses ordinàries i extraordinàries de dicasteris i institucions de la Cúria romana” i no als més necessitats. “El fons per a les obres missioneres –assegura Fittipaldi- comptava amb 139.000 euros, fruit de donacions, però en els últims dos anys només s’ha lliurat 17.000 euros a les missions” a què estaven destinats.

Val a dir que la Santa Seu ho negà, però el periodista ha rebatut la negació assegurant que “per mitjà de documents inèdits i d’una investigació minuciosa, detallo la riquesa del Vaticà, una sèrie d’escàndols financers de la Santa Seu que mai han estat explicats, i l’ús poc ètic dels diners per part d’alguns monsenyors”.

El periodista del setmanal “L’Espresso”, que assegura haver tingut accés a centenars de fonts i que ha criticat l’arrest de les dues persones a què he fet referència, explica també com dels comptes de la “Fundació Bambino Gesu”, creada per ajudar a l’hospital pediàtric que gestiona el Vaticà, han sortit els fons per reformar l’àtic (de 700 metres quadrats!) de l’exsecretari d’Estat, cardenal Tarciso Bertone, després de la seva jubilació; àtic que fa ridícul el pis de 370 metres quadrats que habita el cardenal Rouco a Madrid, valorat segons el diari “El País” en 1’7 milions d’euros.

Un altre avançament d’ “Avarízia” parla de com a l’IOR (Institut per a Obres de la Religió, és a dir a la banca vaticana) hi ha encara desenes de comptes corrents “sospitosos” (alguns a nom de papes morts, com Pau VI i Joan Pau I) de centenars de milers d’euros. I revela també com el patrimoni immobiliari del Vaticà, només a Roma, és d’uns 5.000 immobles, entre cases i locals, alhora que assegura que “ni ells mateixos saben quants són” a causa de la manca de registres, ni quants estan llogats per uns pocs euros.

Totes aquestes dades han estat manejades per auditors com “Ernst & Young” o “PricewaterhouseCoopers”, a qui el papa Francesc va encarregar l’elaboració d’informes sobre les finances vaticanes, informes que eren a l’abast dels membres de la Comissió investigadora dels organismes econòmics i administratius de la Santa Seu (COSEA) al qual pertanyien la senyora Chaouqui i el prevere Vallejo Balda. Per tant, no ens hauríem de sorprendre que fos certa la informació donada per Gianluigi Nuzzi quan assegura que, en unes converses privades que algú va enregistrar al Papa Francesc, aquest vagi dir la frase esmentada al començament d’aquest article: “Si no podem custodiar el diner, que es veu, com podrem custodiar l’ànima dels fidels, que no es veu?” És, sens dubte, una frase molt d’acord amb el tarannà del Papa.

Ara bé, si parlar del Vaticà és ja força complex per als periodistes que hi estan destacats pels seus respectius diaris (André Gide té una dura novel·la intitulada “Les caves du Vatican” publicada ‘any 1914), imagineu com en deu ser, de complicat fer-ho des de Menorca, on jo habito. Però tot i així m’atreveixo a opinar perquè, siguin o no prou exactes aquestes informacions, el cert és que estem davant una batalla campal que es desplega al si de la Cúria vaticana entre els qui volen mantenir com a immodificable l’aviciat statu quo ante i els qui, com el Papa Francesc (que ha decidit viure en un apartament de 54 metres quadrats tot renunciant als palaus vaticans), pugnen per una Església renovada, que sàpiga desfer-se dels lligams terrenals que la momifiquen i l’allunyen dels criteris evangèlics que està obligada a defensar.

Més proper al Vaticà del que ho estic jo hi està, sens dubte, el secretari de la Conferència Episcopal Italiana, Nunci Galantino, el qual, en unes declaracions fetes a la premsa, ha assegurat després d’entrevistar-se amb el Papa Francesc que no l’havia vist “particularment amargat” per la detenció del prevere espanyol i de la periodista italiana, tot assegurant que la fugida de documents “no és un desastre” sinó “un moment bell” en què “estan emergint les negativitats i fragilitats” de l’Església.

Quan el pecat surt, fa mal –assegura Galantino- però és un moment positiu; entre d’altres raons perquè la filtració de documents classificats es deu segurament al fet que “algú tem el procés de renovació del Papa Francesc”. “Crec –diu Galantino- que hi ha qui té por a una Església que comença a ser inatacable en alguns punts, que comença a ser més creïble també als ulls dels no creients, i això està fent perdre la raó a algú. Alguns atacs són injustificables”.

Potser ho veu també així el Papa, el qual, després de la filtració de documents confidencials referits al procés de reforma que ell ha endegat de les estructures financeres del Vaticà (procés que alguns, a Roma, titllen ja de “Vatileaks 2”), ha demanat que se seguís endavant “amb serenitat i determinació”, la qual cosa l’honora i ens dóna confiança als qui, al seu costat, creiem “in Unam, Sanctam, Catholicam et Apostolicam Ecclesiam”, que, a pesar de les interpretacions que s’han fet d’aquesta frase fonamental del “Credo”, no necessàriament ha de ser “romana”.

Advertisements

%d bloggers like this: