La laïcitat forma part del llegat democràtic europeu

by

No m’és fàcil escriure un article per discrepar del publicat al diari Menorca el passat diumenge per J. Bosco Faner, prevere que estimo i valoro tant per la seva obra cultural com pel seu compromís amb l’Església i la societat, i no m’ho és perquè he de reconèixer que discrepo substancialment del que hi diu, no tant perquè sigui molt crític amb el programa laïcitzant del PSOE i d’altres partits d’esquerra davant les properes eleccions, com perquè, en el fons, defensa que es mantingui el concepte de “cristiandat” en els textos constitucionals i en l’actuació política.

Més enllà que la majoria de preguntes que es fa a la darrera part de l’article jo les respondria positivament (crec, per tant, que la gent del nostre país té dret a conèixer d’on sorgeixen els seus valors fonamentals, que la dimensió religiosa és pròpia de l’ésser humà, que la política persegueix el bé comú, o que la religió mereix un espai significatiu), he de dir, però, que discrepo que la política del nostre país hagi de situar el catolicisme en espais de l’esfera pública.

Estic d’acord amb Faner que l’oblit del catolicisme a l’àmbit polític no ens durà a la regeneració. Més encara, penso també com ell que seria un error oblidar què ha significat el cristianisme en la configuració d’Europa, però dit això he d’afegir que, des del meu punt de vista, tant a nivell constitucional com en l’actuació dels poders públics, Espanya ha d’optar, en el futur, per la laïcitat, la qual cosa significa que l’Estat, sense abonar-se a cap credo, ha de respectar l’exercici de totes les opcions religioses, sempre que aquestes no impliquin una imposició als altres i no contravinguin drets protegits constitucionalment.

Sóc conscient que s’hi s’opta per aquest principi en el camp polític, el pensament religiós (per tant, el cristianisme) quedarà a la intempèrie, però dubto molt que aquesta situació li sigui perjudicial. En efecte, si entenem el concepte de laïcitat com a sinònim de secularització (que és com jo l’entenc), hem de fixar-ne clarament el sentit: laïcitat implica que creients i no creients acceptem el pas al domini profà de certs valors que pertanyien tradicionalment al domini sagrat; que acceptem, per tant, l’exercici per l’Estat de funcions que, pretèritament, es reservaven al clergat (com per exemple, l’estat civil, l’assistència pública o l’ensenyament). I l’exemple a seguir és, em sembla, el de França, on el debat sobre la laïcitat ha seguit un procés modèlic.

A conseqüència de la Revolució Francesa, durant tot el segle XIX es va viure, a França, una lluita entre els lliurepensadors i els defensors de mantenir la confessionalitat, lluita que va concloure amb una llei, la de 1905 (de separació Esglésies-Estat) que és encara vigent. Aquesta, en proclamar la separació de l’esfera religiosa de la política, implicà, en paraules de Guy Haarscher, que “l’estat laic no privilegia cap confessió ni, en general, cap concepció de vida bona, a l’hora que garanteix la lliure expressió de cadascuna d’aquestes dins de certs límits”.

Arribats a aquest punt i acceptant que la secularització del món ha devaluat el poder i la influència de l’Església catòlica, la pregunta clau que ens hauríem de formular els creients és: ¿comporta aquesta pèrdua de poder de l’Església una depauperació forçosa del pensament catòlic o, ben al contrari, aquesta situació de precarietat el pot enriquir i vigoritzar?

Si seguim el raonament de J. Bosco Faner, sembla que la secularització progressiva influirà negativament en l’evolució de la societat. Per això, emparant-se en “una tradició singular on es produeix l’encontre dels valors propis del cristianisme amb els diversos cicles culturals: la llibertat essencial de l’ésser humà, la dignitat de la vida de qualsevol…” el prevere reclama que es mantingui “el model d’una societat que té les seves arrels en el cristianisme”.

No dubto de la importància que pugui tenir un determinat model en la configuració d’una societat, però dubto, en canvi, que aquest sigui definitori d’una determinada manera de viure. Des del meu punt de vista, no és tant el model com l’auctoritas –concepte aquest que fa referència al prestigi (a la capacitat de convèncer) i no al poder real- de l’Església (entenent com a tal el conjunt de la jerarquia i dels fidels catòlics) allò que pot marcar el present i el futur dels valors cristians al si de la societat.

Crec, en conseqüència, que no són les posicions de privilegi polític (constitucional o legislatiu) en camps com el de l’ensenyament i de l’educació que retornaran a l’Església la seva influència damunt la societat. Més encara, estic convençut que actuant a la intempèrie –és a dir, des d’una absoluta separació Església-Estat i sense cap privilegi reconegut- l’Església podrà aprofundir molt més en el pensament religiós.

Antoni Puigverd afrontava aquesta mateixa qüestió en un article publicat a El País, el juliol de 2004, i escrivia: “El espacio gregario que llenaban las iglesias lo llenan en parte los partidos. Pero las iglesias siguen existiendo en Europa. En nuestro entorno mediterráneo, sigue pesando la católica: muchísimo más en Italia, naturalmente, que en Francia o España. En la republicana y laica Francia, el peso del catolicismo, que es todavía notable, debe su resistencia a la calidad (es decir, a la competitividad) intelectual de su oferta (en cualquiera de sus versiones: integrista, moderada o progresista) y al vigor militante de sus feligreses. Mientras que, en España, la lamparilla del sagrario se mantiene encendida por inercia histórica, por influencia institucional y por la fuerza de sus grupos de presión. Pero ya no por el ímpetu de la feligresía (más bien escaso); no por la oferta intelectual (muy pálida); no por su influencia moral (declinante).”

Si el lector no comparteix aquesta anàlisi freda i racional de la realitat, aleshores no cal que continuï perquè, seguint les estructures mentals del sil·logisme escolàstic, em dirà que nega la premissa major. Però si hi està d’acord, o mínimament d’acord (encara que no li agradi la situació que descriu), o fins i tot si es mou en el dubte de saber si el senyor Puigverd pot tenir o no raó, jo li demano que segueixi llegint, perquè el que jo simplement voldria apuntar (en la línia de l’articulista citat, i sempre amb el més exquisit respecte als qui puguin discrepar-ne) és que, a Espanya (i segurament també a Itàlia), l’oficialisme de la religió catòlica (oficialisme de dret fins al 1978 i encara de fet a partir d’aquesta data per mor dels privilegis establert als Acords amb la Santa Seu) ha debilitat el nivell intel·lectual de la religió, i això per una raó molt simple: perquè entre nosaltres –com diu Puigverd “la Iglesia española tiene (exceptuados los trágicos años de la Guerra Civil) una nula tradición de combate intelectual y una feligresía que cuadra bien con la metáfora del rebaño, pero que está muy poco acostumbrada a enfrentarse proféticamente a las dificultades”.

En efecte, la llarga tradició d’oficialisme (i, doncs, de privilegi) que sempre ha gaudit la religió catòlica en el nostre país, i la indiscutible influència amb què tradicionalment s’ha vist revestida, li ha implicat una existència tan planera i tan a redós del poder real (polític i econòmic), que l’Església espanyola no ha necessitat de pensadors que es forgessin en la dificultat o que vetllessin les seves armes intel·lectuals, conscients que, en un moment o altre, haurien de presentar batalla. L’Església espanyola ha tingut, doncs, teòlegs, guardians del dogma i, sobretot, panegiristes avant la lettre, però no ha tingut intel·lectuals que hagin exercit una destacada influència dins la societat. Aquesta és, potser, la causa i (alhora) l’explicació del problema.

Advertisements

%d bloggers like this: