Si contemplem el panorama que presenta la dreta espanyola, la novetat d’aquestes properes eleccions radica en el fet que aquesta reclamarà el vot per mitjà de dues formacions polítiques: el Partit Popular (PP) i Ciudadanos (C’s), que és, sembla, la nova estrella que brillarà al firmament del món liberal-conservador. El fet no és decebedor sinó atractiu, perquè ben al costat d’un PP que ja fa olor de ranci, podem observar un partit nou, il·lusionat, net (no ha exercit mai el poder i no ha tingut la possibilitat d’embrutar-se), que presenta un programa desinhibit i sense complexes.
No penso analitzar el programa amb detall que, sobretot en matèria lingüística, no puc compartir perquè, encara que posat damunt del paper sembla absolutament raonable, el cert és que, dut a la pràctica i tenint en compte la realitat sociològica del país, implicarà l’extinció en molt poc temps de les llengües diferents del castellà o espanyol. Però més enllà, dic, d’aquesta qüestió (que des del meu punt de vista és essencial), el programa de C’s conté tres propostes que voldria contemplar: una favorablement i dues de manera crítica. Favorablement, la proposta que fan de llei electoral; críticament, la supressió de les diputacions (sense matisos ni excepcions) i la que fa referència a l’Estat de les autonomies.
C’s proposa, en efecte, un canvi important de la llei electoral per aplicar el sistema alemany: “Propuesta 7. Proponemos acometer una reforma inspirada en el régimen electoral alemán lo que supone que la elección de los diputados se hará simultáneamente entre escaños unipersonales y listas proporcionales, disponiendo en consecuencia cada elector de dos votos, como en el Anexo III se explica con detalle”.
He de reconèixer que trobar aquesta proposta m’ha satisfet, perquè havia escoltat unes declaracions d’Albert Rivera dient que modificarien la llei per tal que el vot d’un senyor de El Hierro valgués el mateix que el d’un senyor de Barcelona, i ja em vaig veure de sobte que s’estava pensant en devaluar la sobrerepresentació del que ells qualifiquen com a “vot rural”, la qual cosa implicaria que Menorca quedaria absolutament despenjada de qualsevol decisió política important, no sols en les institucions de l’Estat, sinó també en les de la Comunitat autònoma (podríem aspirar, com a molt, a tenir un diputat per cada deu que corresponguin a Mallorca). Però si ens hem d’atendre a la proposta 7, referida a la llei electoral de l’Estat (se suposa que les eleccions autonòmiques haurien de regir per un sistema anàleg), l’elecció dels diputats (ja que el Senat seria suprimit, cosa que em sembla bé) es faria simultàniament entre escons unipersonals i llistes proporcionals desbloquejades, la qual cosa vol dir que cada elector disposaria de dos vots: a) La meitat dels diputats, és a dir cent setanta-cinc escons, s’assignarien a circumscripcions d’elecció unipersonal, definides geogràficament en funció de la població, que no podrien ser d’àmbit territorial superior al provincial. I b) La resta –cent setanta-cinc escons- s’assignarien a les llistes presentades pels partits en circumscripcions electorals d’àmbit nacional (les províncies?). Proposen també de fixar un mínim del 3% estatal per poder optar al repartiment proporcional, sens perjudici de permetre les coalicions electorals als partits d’àmbit territorial. I per últim, fan que els diputats elegits en els districtes uninominals s’integrin en la llista definitiva que correspongui a cada partit en el resultat final. Els que manquessin per completar-la serien elegits per l’ordre que figuraven a la llista presentada per cada partit..
Estem, per tant, davant d’una proposta de canvi substancial que afavoriria la participació ciutadana, en poder elegir diputats en districtes uninominals (que, al meu entendre, haurien de ser força més petits que la província, perquè d’altra manera Menorca tornaria a quedar despenjada) i alhora no es perdria el vot dels partits, ja que la meitat dels escons es cobririen per mitjà de les llistes que presentin aquests; llistes que, a diferència del sistema actual, estarien desbloquejades, de tal manera que s’hauria acabat la possibilitat de sortir elegit simplement perquè els líders em col·loquen ben situat a la llista.
Dit això, la proposta que, si no es matisa, em sembla molt perjudicial des del nostre punt de vista insular és la número 27: “Supresión de Diputaciones provinciales”. I em sembla perjudicial si no es contempla cap excepció, ja que, de dur-se a terme, implicaria la supressió dels consells insulars i, per tant, del Consell Insular de Menorca, que és la conquesta democràtica i representativa que, a les Balears, es va aconseguir bàsicament per la pressió que havien exercit els menorquins al llarg de tot el segle XX: des de la proposta del Dr. Llansó feta al Congrés dels Diputats l’any 1912 fins l’inici de la democràcia actual, que va reconèixer a les illes un sistema especial de governança, no sols administrativa sinó també política, ja que els consells participen del poder autonòmic, sobretot des de la reforma de l’Estatut de 2007, i seria lamentable que, en el futur, tornéssim altra cop als ajuntaments com a únics gestors de l’administració local.
Al programa de C’s hi ha també una darrera proposta que em preocupa: la referida a la Consolidació de l’Estat de les Autonomies. No tant perquè amb aquest vulguin posar fi a la possibilitat que Navarra pugui un dia integrar-se en el País Basc, ni perquè vulguin tancar definitivament la fase de constitució de l’organització territorial per iniciar el que ells denominen la de “la cooperació i la de la lleialtat”, sinó perquè quan parlen d’ “aclarir el model de distribució de competències”, no tenen en compte la pluralitat i diversitat de voluntats i anhels que es donen en els territoris que integren l’Espanya d’avui, sinó que, partint del concepte que tots som iguals i tots tenim els mateixos drets i deures –per a ells no hi ha cap diferència entre, per exemple, Múrcia i Catalunya-, creuen que la manera d’ “eliminar o reduir les fonts de la discòrdia associada als defectes tècnics, apreciats després de més de 30 anys, en la distribució de competències entre l’Administració Central i les Comunitats Autònomes plasmada en la Constitució”, és de crear un Estat amb unes comunitats autònomes uniformes, on la Constitució contempli un llistat de competències exclusives de l’Estat –les de l’art. 149 de la CE- i on es diferenciï clarament les que aquest assumeix íntegrament -funcions legislatives i executives- i aquelles sobre les quals només pot legislar, permetent l’execució a les comunitats autònomes; execució que, en tot cas, ha d’estar “sotmesa a la vigilància i control per part de l’Estat, a través, entre d’altres, de l’alta inspecció”. Això significa que C’s no sols mantén aspectes claus de l’actual sistema constitucional, sinó que exclou “la possibilitat de la transferència o delegació a les Comunitats de facultats que formen part de les competències que la Constitució atribueix a l’Estat –l’actual article 150.2-, transferència que, segons ells, ha estat, la causa de molts problemes.
Finalment, C’s creu que “en tot cas, l’Estat pot legislar amb eficàcia jurídica plena i directa quan ho cregui convenient per garantir: les condicions de vida equivalents a tot el territori nacional, el manteniment de la unitat jurídica i econòmica, o la igualtat bàsica dels espanyols en tot el territori nacional en relació a drets i deures”. Estem, per tant, davant una proposta que, diguin el que diguin, és neocentralista i uniformadora que satisfarà a molts espanyols (no ho dubto) però que no pot resoldre els problemes reals que té el país, principalment a Catalunya i al País Basc. Ni pot satisfer tampoc, encara que en una menor escala, comunitats com València i les Illes Balears.
Josep Maria Quintana 