Escolto el senyor Montoro dient el que ha pensa sobre Catalunya i m’adono del que vol realment el senyor Rajoy: ells no sufocaran les vel·leïtats independentistes que tant els molesten amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, ni amb la Guàrdia Civil, ni amb cap altra mesura legal, ells les combatran ofegant l’autonomia, simplement tancant l’aixeca del finançament.
Aquesta mesura no pot ser més efectiva en un Estat on –tret del País Basc i Navarra- les comunitats autònomes no tenen autonomia financera ni, per tant, recapten els impostos (si n’exceptuem alguns de cedits, la importància dels quals és més aviat escassa), sinó que han d’arbitrar la seva política amb els diners que l’Estat central els transfereix. Per tant, si tu –govern d’aquest Estat central- tanques l’aixeta del finançament, aleshores, les comunitats autònomes queden sense possibilitat d’afrontar el seu deute i, per tant, no poden pagar les factures a què necessàriament han de fer front.
El Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) és una línia de crèdit creada pel govern espanyol al juliol del 2012 en el context de la crisi econòmica. Aquest està concebut perquè l’Estat deixi diners a les comunitats autònomes en forma de préstecs, i aquestes no hagin de finançar el seu deute als mercats. Dirigit pràcticament per l’Institut de Crèdit Oficial, que és competència del Ministeri d’Economia i Competitivitat, actualment presidit pel ministre Luis de Guindos, el FLA té a les seves mans la possibilitat d’escanyar tan com vulgui les comunitats perquè determina les condicions dels préstecs, únics amb els quals aquestes han de pagar el deute que tinguin amb els bancs o les entitats financeres.
El FLA –ves per on!- ha esdevingut, doncs, l’arma letal amb què l’Estat pot atacar directament la jugular de les comunitats autònomes, i m’exclamo davant aquest fet perquè el FLA és una de les principals conseqüències –i una de les més doloroses- de la crisi del deute que va provocar la pujada de la prima de risc espanyola, ja que, de retruc, totes les institucions públiques que formaven part de l’Estat van ser degradades a una qualificació creditícia igual o inferior a la d’aquest. En el cas de la major part de les autonomies, això va significar que passaven a tenir la qualificació de «bo porqueria». I, en conseqüència, a la Generalitat se li van tancar les portes dels mercats, cosa que va deixar com a única via per aconseguir finançament la sol·licitud de crèdit a l’Estat a través del fons de liquiditat autonòmic (FLA), mitjançant el qual l’executiu central pretén ara intervenir les finances catalanes.
El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro (i amb ell Mariano Rajoy), ha vist, doncs, el cel obert perquè ha trobat la manera més fàcil -i alhora més efectiva- de fer fracassar el projecte sobiranista de Junts pel sí i de la CUP (prou espatllat –també cal dir-ho- per l’actuació d’ells mateixos) en urgir el govern de la Generalitat a acatar les condicions que ells li imposen per obrir-li l’aixeta del crèdit. Si aquesta no compleix els requisits –força més durs que els de la resta de comunitats autònomes- que ara se li axigeixen com a conseqüència, diuen, del malbaratament derivat de les seves vel·leïtats independentistes, el finançament deixarà de rajar i alhora els catalans s’ofegaran en quedar sense aire. O el que és el mateix, no tindran fons suficients per pagar el més necessari, ja que sense els 3.000 milions pendents no podrà pagar els seus proveïdors.
Així doncs, «con gran esmero y sin que se note el empeño», Montoro i Rajoy han posat fil a l’agulla i han trobat l’excusa dels 1.300 milions d’euros del dèficit català previst al 2013 que Europa va obligar a comptabilitzar en l’exercici vigent (de fet, un problema comptable que ve de l’època del tripartit) per aplicar de facto una intervenció de l’autonomia sense acudir al 155 de la Constitució ni a la Guàrdia Civil, perquè saben que aquesta manca de liquiditat pot acabar provocant una rebel·lió interna dels ciutadans de Catalunya que es vegin perjudicats per la manca de liquiditat del govern d’Artur Mas (farmacèutics i funcionaris en primer lloc), en l’esperança que seran aquests qui, amb la seva protesta, faran descarrilar el procés independentista.
Més enllà que puguem estar d’acord amb aquest procés o puguem criticar-lo, el camí de l’ofec és, sens dubte, el més hàbil, però també el més immoral que pot adoptar un govern. Un camí que, en un país amb criteri, hauria de posar totes les forces polítiques de la comunitat autònoma del costat del govern d’aquesta comunitat, ja que, de seguir l’actual esquema de finançament de les autonomies, el Montoro de torn podrà aplicar l’ofec sempre que vulgui, no sols als sobiranistes sinó també a tots els qui, lluny de combregar amb la política del president Mas, poden haver d’exercir funcions de govern. És, doncs, poc intel·ligent veure com Francesc Rabell (Catalunya sí que es Pot) i la senyora Arrimadas (Ciutadans) aplaudeixen amb les orelles la jugada de Montoro, quan aquesta manera d’actuar podrà també aplicar-se-la a ells, si un dia guanyen les eleccions.
Dit això voldria acabar aquest article parlant d’una altra qüestió força més greu que la que acabo de tractar, perquè ens afecta a tots: el terrorisme de matriu islàmica. I ho voldria fer amb una citació que he pres de Rafael Jorba (La Vanguardia 24.11.15) sota el títol «Ni bonisme ni islamofòbia». Diu:
«Dues actituds contraposades s’han pogut observar entre nosaltres després de l’impacte emocional dels atemptats de París. El bonisme, que es resumeix en la idea que els gihadistes “no són musulmans”. “Bascos, sí; ETA, no”, es deia també fa anys a Espanya… Però aquells terroristes locals eren bascos i aquests terroristes globals són musulmans, i han de ser els mateixos europeus de confessió musulmana els que encapçalin la lluita per poder aïllar-los socialment.
»La segona deriva, molt més perversa, és la resposta en clau d’islamofòbia, és a dir, l’amalgama entre islam i terrorisme o, pitjor encara, entre terrorisme i immigració. Un tuit de Xavier García Albiol la resumeix: “Una semana después atentado París, aquí mi opinión: Uno de los grandes problemas de UE es el multiculturalismo. Principal causa no integración” (sic). En el pla estratègic, el discurs de l’odi és el pitjor antídot perquè alimenta els processos de radicalització. Però ho és també en el terreny de la civilitat. “ Il n’y a pas de bonheur dans la haine” (no hi ha felicitat en l’odi), constata un dels personatges de Camus a Les justes. Resumint: ni bonisme ni islamofòbia.»
Josep Maria Quintana 