Diumenge passat em vaig referir a la martingala andalusa de 1980 per demostrar, simplement, que moltes vegades els problemes “polítics” no es resolen amb “la ley, la ley y nada más que la ley”, com prediquen hipòcritament Rajoy, Sáenz de Santamaría y la majoria de polítics representants del nacionalisme espanyol, sinó intentant adaptar (i fins i tot forçar) aquesta llei per intentar resoldre els problemes abans que s’enquistin i puguin acabar explotant. Doncs bé, avui em referiré a un altre cas molt més proper a nosaltres.
Aprovada la Constitució de 1978 i iniciats els processos per constituir les autonomies regionals, les forces polítiques majoritàries a les nostres illes (UCD i PSOE) es van pronunciar per la via de l’article 143 de la Constitució, procediment que, si bé implicava haver d’acceptar (durant un temps) un estatut amb un sostre competencial més baix que el de les dites “Comunitats Històriques” oferia, si més no als menorquins, eivissencs i formenterers, dos avantatges considerables:
En primer lloc, l’article 143.2 atorgava a la l’illa un paper de primer ordre en el procés autonòmic, ja que establia que la iniciativa havia de ser adoptada “per les dues terceres parts de municipis la població dels quals representi, com a mínim, la majoria del cens electoral de cada província o de cada illa“, exigència constitucional que oferia a les illes menors una força que d’altra manera mai no haurien tingut, ja que, de fet, atorgava als municipis de Menorca, Eivissa i Formentera una espècie de veto a la iniciativa per al cas que el projecte elegit no fos del seu gust. El segon avantatge feia referència a l’espinós problema de la composició del futur Parlament, ja que, en no establir l’article 143 un esquema constitucional rígid per a la composició d’aquest, permetia abordar el contenciós de la paritat i la proporcionalitat més flexiblement.
Doncs bé, entre l’agost i el desembre de 1981, els diferents Ajuntaments de cada illa –la decisió favorable dels quals era definitòria- es van anar pronunciant respecte de la iniciativa autonòmica que exigia l’article 143 de la Constitució, i aviat vam observar l’oposició sistemàtica d’Aliança Popular (que capitanejava aleshores el senador eivissenc Abel Matutes), dels Partits Socialistes de Mallorca i de Menorca i també dels independents d’Eivissa i Formentera al text que es pretenia aprovar. (El Partit Comunista limitava bàsicament la seva desaprovació a la via adoptada, mantenint-se –en això com el Partit Socialista de Mallorca i de Menorca- en la via de l’article 151).
Aquestes ratificacions constitucionalment imperatives es van començar a produir i, a Mallorca i Menorca (un cop l’UCD menorquina va decidí que recolzava el projecte d’Estatut elaborat), aviat s’obtingueren les majories exigides. Però això no va succeir a Eivissa i Formentera, on les forces polítiques capitanejades pel senador Matutes, fent ús legítim dels seus drets constitucionals i executant el que des d’un primer moment havia promès per al cas que no s’acceptessin els seus particulars suggeriments, es van pronunciar en contra de la iniciativa autonòmica, que bloquejà finalment l’Ajuntament de Formentera.
És evident que res no ens impedeix d’avaluar com a contrària als interessos de les Illes Balears la posició que van prendre aleshores el senador Matutes i els seus adlàters, però no hi dubte que era legítima i que, atenent-nos al text constitucional, aquells vots negatius –Formentera és una illa- conduïen al bloqueig de l’Estatut.
Però què va succeir? Doncs que els alts dirigents del PSOE i de l’UCD, en lloc de reconèixer els seus propis errors i aquesta possibilitat constitucional de bloqueig, van persistir en la seva actitud desafiant mentre afirmaren –agafeu-vos fort!- que l’acord de Formentera els importava ben poc, i que no podien parar la iniciativa perquè el 15% de ciutadans de les Balears bloquegés el que volia el 85% restant. (¡La ley, la ley, la ley!)
Aleshores, per sortir del pas, aquests van insinuar dues possibles alternatives: la primera consistia en una nova (i forçada) interpretació de l’article 143, afirmant que la referència que el dit article feia a la possibilitat de computar les majories “per cada província o per cada illa”, es computessin per la província i en pau. La segona, més subtil encara, va ser d’acudir a l’article 144 c) de la Constitució, que permetia a les Corts Espanyoles imposar una autonomia per motius d’interès nacional.
No cal dir que, constitucionalment, les dues propostes alternatives eren francament espúries: en el primer cas, perquè aquella interpretació anava contra tot el debat parlamentari, que havia introduït precisament el terme “illa” com alternativa a la província pensant en les Balears i les Canàries. I en el segon, perquè resultava evident que l’article 144 s’havia pensat per substituir la iniciativa de les Corporacions, no quan aquesta hagués fracassat, sinó en el supòsit que, en un determinat territori, no s’hagués posat en marxa.
A pesar d’això, i encara que no s’havien donat els pressupostos constitucionals exigits per l’article 143.2 respecte de la iniciativa autonòmica, Jeroni Albertí, President del Consell General Interinsular, convocà l’Assemblea de parlamentaris i consellers interinsulars que, d’acord amb l’article 146, havia d’elaborar i aprovar el projecte definitiu. La dita assemblea, tot i les dures protestes d’AP i del PSM, es va constituir el 4 de desembre de 1981 a la capella de Santa Anna del Consolat de Mar, seu del Consell General Interinsular de les Illes Balears, amb l’assistència de tots els parlamentaris (tret de Durán Pastor i Rodríguez Miranda, que eren diputats al Parlament espanyol per l’UCD) i també dels consellers interinsulars.
L’assemblea va ser presidida per Francesc Tutzó Bennasar, president del Consell Insular de Menorca i, un cop constituïda, va viure una primera sessió tempestuosa, que acabà amb la retirada del senador Matutes i dels consellers independents d’Eivissa-Formentera, els quals van adduir la improcedència de la convocatòria per la senzilla (i constitucional raó) que el procés per a adoptar la iniciativa encara no estava conclòs en no haver obtingut el vist-i-plau de l’Ajuntament de Formentera. I des del punt de vista jurídic i constitucional, tenien raó.
Tot i l’absència d’aquests assembleistes, les reunions es van succeir sense gaires problemes, ja que els acords UCD-PSOE van impossibilitar qualsevol progrés de les tesis defensades per les altres agrupacions polítiques. I això va fer que, el 7 de desembre de 1981, el text definitiu fos aprovat per 23 vots a favor (UCD-PSOE i el senador independent per Menorca, Tirso Pons), dos negatius (PSMM) i una abstenció (PCIB). Aprovat aquest, el 16 de desembre va ser remès al president de les Corts.
Recordo que, unes setmanes més tard, vaig formular a un alt dirigent del PSOE (que era diputat a Madrid) la pregunta següent: “¿Què fareu si el Constitucional ens tomba l’Estatut tal i com assegura Matutes?”. Ell, però, no va dubtar la resposta: “El que Matutes pugi fer me la bufa. Perquè ni ell, ni AP ni cap dels partits que estan en contra nostra [cal entendre, entre aquests, el PSM i els independents d’Eivissa i Formentera] tenen cinquanta diputats o cinquanta senadors, que és el mínim que s’ha de tenir per interposar el recurs d’inconstitucionalitat”.
I aquell polític va tenir raó, perquè només aquests diputats o senadors i el govern de l’Estat podien interposar el recurs que (¡La ley, la ley, la ley!) hauria obligat el Tribunal Constitucional a pronunciar-se sobre el procediment estatutari balear i declarar-ne la inconstitucionalitat.
Josep Maria Quintana 