Josep Maria Quintana

A la pel·lícula d’Helen Shaver que porta per títol el que he escollit per encapçalar el meu article d’avui, una jove universitària s’enamora d’un principiant que acaba d’entrar a la seva facultat. Quan el jove pateix un greu accident i mor, ella sabrà que està embarassada, per la qual cosa haurà de prendre una de les decisions més difícils de la seva vida.

He acudit a aquesta referència com a metàfora del que li ha passat a Pablo Casado (i, en definitiva, al PP) a les passades eleccions que han tingut lloc a Castella i Lleó. De sobte, sense esperar-ho, però havent mantingut lligams estrets (recordeu la bandera de Colón com a metàfora) no sé si amb l’extrema dreta de Vox, però sí amb el seu ideari, el candidat que presentaven a la presidència de la Comunitat Autònoma, de sobte ha vist que estava embarassat de Vox. En realitat, i prenent com a model les eleccions del passat 4 de maig a Madrid, Casado forçà el procés electoral a Castella i Lleó, com a pas previ per obtenir el passi a la Moncloa, però si bé ha obtingut el primer lloc del rànquing amb 31 diputats, aquest es troba molt lluny de la majoria absoluta, que només pot obtenir amb el vot dels 13 diputats de Vox. Una decisió difícil.

En realitat, Fernández Mañueco només pot accedir a la presidència de la Comunitat en primera volta amb els vots de Vox -que exigeix, de moment, entrar al govern-. Tanmateix podria ser elegit en una segona votació per majoria simple, però això exigiria de ben segur (encara que teòricament hi pot haver alguna altra combinació) l’abstenció des PSOE. Una altra decisió difícil.

Fins avui, tret del discurs que va fer Pablo Casado en la moció de censura que, contra el govern de coalició que presideix Pedro Sánchez, va presentar Abascal -discurs en què, per primera vegada i de manera contundent va voler diferenciar-se de Vox i parar els peus a l’extrema dreta-, Casado i els seus han fet tot el que han pogut per blanquejar el partit d’Abascal, un partit que, clarament, ha demanat la dissolució del sistema constitucional que va possibilitar l’estat autonòmic, que conspira sense dissimular-ho contra la Unió Europea i que s’ha permès congregar a Madrid les principals formacions nacionalistes del continent encapçalades per l’hongarès Víctor Orbán, totes elles partidàries del desarmament institucional de la Unió, ja que no es pot entendre d’una altra manera la petició que van fer a la capital d’Espanya de construir una UE “forta de nacions sobiranes” que “col·laborin lliurement”. En aquest sentit, la recent sentència del Tribunal de la UE sobre la no entrega dels fons europeus a Polònia i Hongria és contundent.

A més, el pacte amb Vox és el que, des del primer moment, ha demanat Isabel Díaz Ayuso, que és, sens dubte, la dona política espanyola de la dreta amb més “sex-politic-appeal” ( si és que es pot dir així en anglès, però confio que el lector m’entengui). Hores després de conèixer els resultats, a través de la seva mà dreta, el conseller d’Educació i portaveu del Govern regional de Madrid, Enrique Ossorio, Díaz Ayuso va reclamar la celebració del congrés de Madrid com més aviat millor, conscient que el que ella va aconseguir -l’absorció absoluta de Ciutadans- no ho ha aconseguit el PP de Castella i Lleó, que, si bé ha provocat la quasi desaparició de Ciutadans, no els ha absorbit, ja que aquests simplement han engreixat Vox. Un fet que, ni que sigui de passada, ens demostra que aquest partit ha estat una “fake news” -com molt bé ha escrit Ernest Folch-. Un partit que ens va dir que era de centre però que, en realitat, només recollia vots de la dreta i la ultradreta, com ha quedat demostrat. Un partit que no s’ocupava dels problemes reals, com ens va voler fer creure, sinó que vivia del nacionalisme espanyol més ranci, com ara Vox.

Què fer, doncs, amb Vox? Aquesta és la gran pregunta que formulava director de “La Vanguardia” dimarts passat. I la resposta -torno al meu títol- és que es tracta d’una decisió difícil malgrat que, de fa mesos, il·lustres columnistes i editorials de diaris de gran tirada nacional han fet un esforç per blanquejar Vox i reivindicar que aquest partit té el mateix dret a formar part de futurs governs que pot tenir Unides Podem.

Per descomptat que té el mateix dret, però el curiós del cas és que aquest corrent d’opinió que defensa la integració de Vox a les institucions amb el vàlid argument que la seva presència als diferents parlaments és fruit de la voluntat popular, segueixi negant-lo quan s’ha d’aplicar als escons obtinguts per ERC o EH Bildu.

Si mirem Europa, el cert és que ens trobem amb actituds molt diferents en la relació dels partits democràtics situats a la dreta amb la que anomenem ultradreta. França i Alemanya han optat sempre per establir un cordó sanitari contra col·lectius polítics com el que representa Abascal. Els francesos contra el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, i els alemanys contra Alternativa per Alemanya. En aquest últim cas, fins al punt que Angela Merkel, el partit del qual, la CDU, havia quedat tercer a les eleccions de l’estat lliure de Turíngia, va exigir la dimissió del candidat del seu propi partit, temptat de donar suport a l’extrema dreta, i va donar el vot al candidat dels liberals, que havia quedat en sisena posició.

En canvi, no han actuat així a Itàlia, on la dreta no ha tingut problemes per pactar amb la Lliga de Matteo Salvini, o a Àustria, on Sebastian Kurz va ser elegit canceller amb el suport de l’anomenat Partit de la Llibertat.

La realitat és que Vox és aquí, i ha vingut per quedar-se. Manuel Fraga i José María Aznar havien aconseguit tenir dins seu partit la gent que avui s’ha emancipat fundant Vox, i són molts els ciutadans els que han decidit donar-los suport. Tenen, doncs, el mateix dret d’estar a les institucions que Podem, ERC o EH Bildu, com exigia poc després de conèixer els resultats el seu candidat Juan García-Gallardo, que va reiterar de manera rotunda, que l’escrutini que s’acabava de fer públic indicava que el seu partit tenia “el dret i l’obligació d’integrar el Govern de Castella i Lleó, tant o més que qualsevol altre partit”. Però la veritat és que 13 diputats no són suficients per governar. Correspon, doncs, al PP prendre la difícil decisió d’optar per Vox o bé d’intentar deixar-lo fora d’una equació que és francament difícil si no es compta amb el suport tàcit del PSOE. O el que és el mateix, amb la seva abstenció.

Com Gary Cooper a “Sol davant el perill”, la memorable pel·lícula que Fred Zinnermann va dirigir el 1952 -avui veig que m’ha donat pel cinema- l’alcalde de Valladolid, Óscar Puente -de fet el personatge més rellevant que té el PSOE avui en aquella comunitat- s’ha atrevit a demanar al seu partit que s’abstingui i permeti que Mañueco intenti un govern en solitari. 

Aquesta opinió, en un país com el nostre tan mancat de consensos a nivell nacional per -entre d’altres coses- renovar el CGPJ o posar al dia la Constitució, matèries que no es poden dur a terme sense un gran acord -no necessàriament una “gran coalició”- la proposta de l’alcalde de Valladolid em sembla valenta i sensata. Sé, però, que no serà escoltat per Ferraz ni per la Moncloa. Tot just l’havia formulada quan el portaveu del partit el va desmentir. Els socialistes reeditaran altre cop el “no és no” de Pedro Sánchez a permetre la investidura de Rajoy. Però llegint els resultats que s’han donat, penso que també el PSOE hauria d’observar el seu fracàs -de fet, 35 anys seguits de fracàs a Castella i Lleó-, on ha perdut 7 diputats respecte de les passades eleccions. ¿Què és, doncs, millor per al país: que Mañueco governi en minoria, sense ser presoner de Vox o, per contra, seguir avançant pel camí de la polarització total i de l’anti-diàleg que, des del primer dia, han seguit Casado i Ayuso? Una decisió difícil. Això sens dubte.

——–

N.B. Un cop enllestit aquest text (dijous 17) ha esclatat la bomba interna a la seu del PP. Temps hi haurà per veure què passa. No he modificat el meu article perquè no som periodista i no m’agrada escriure en calent.

Un cop es van conèixer públicament els resultats de la Comissió Independent sobre els Abusos Sexuals (ICASE) constituïda a iniciativa de la Conferència episcopal francesa, el passat 14 de novembre vaig publicar un article felicitant la iniciativa que havien tingut els bisbes del país veí, decidits a prendre les mesures per descobrir la veritat, evitar aquesta xacra en el futur i indemnitzar en la mesura que això sigui possible les víctimes.

De fet, l’informe de l’ICASE feia 45 recomanacions específiques, entre les quals s’incloïen un reforç dels mecanismes de control intern, una millor definició del paper del bisbe per evitar que sigui jutge i part, i una participació més gran dels laics en el govern de la Església.

Conscients que la pederàstia no és un problema que afecta només l’Església, no hi ha dubte que s’agreuja  quan els qui la practiquen són membres qualificats d’aquesta -sacerdots, religiosos o professors dependents d’escoles cristianes-. I crec que recollint el sentiment de molts ciutadans -catòlics o no catòlics-, acabava dient que, davant la valenta actitud de la Conferència episcopal francesa, “aniria bé que l’Església espanyola fes un pas endavant i un esforç de transparència com aquells han fet. Perquè seria molt trist que, finalment, al nostre país la investigació s’hagués de dur a terme per imperatiu legal i no per iniciativa dels bisbes espanyols.”

Convé advertir que el meu comentari no responia a una iniciativa personal, sinó que s’emparava en les normes aprovades pel papa Francesc des de 2019 ençà, per posar fi a l’encobriment de la pederàstia, ja que les normes a què faig referència obliguen qualsevol bisbe o superior religiós a obrir una investigació interna davant de qualsevol informació d’un possible cas d’abús sexual. Les regles del Vaticà publicades al Vademècum de 7 de juliol de 2020 són clares: La informació d’un cas –notitia criminis-, és “tota informació sobre un possible delicte que arribi de qualsevol manera a l’Ordinari o al Jerarca. No cal que sigui una denúncia formal” (article 9). Pot arribar de qualsevol manera, també pels mitjans de comunicació (article 10). Fins i tot sense dades precises ha de ser estudiada i si és versemblant cal obrir una investigació prèvia (articles 13 i 16), que després s’ha d’enviar a Roma, a la Congregació per a la Doctrina de la Fe (article 69). L’article 14 del motu proprio del Papa de 7 de maig 2019, Vos estis lux mundi, precisa que la investigació durarà com a màxim 90 dies.

Malauradament, moltes d’aquestes normes ara escrites han estat desateses al llarg dels anys en nombrosos casos a l’Església espanyola per ordes religiosos i diòcesis, que, davant la informació d’un cas, es limitaven a dir que no els constava, no obrien cap investigació, ni tampoc informaven el Vaticà. Des de 2019 ja no ho poden fer, perquè el Vaticà vigila el procés i assegura que garantirà que aquests casos s’investigaran, s’assumiran les responsabilitats pertinents i s’atendran les reclamacions de les víctimes. 

Tot i així, el 14 de gener de 2022, el cardenal president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), Juan José Omella, després d’expressar el desig d’esclarir els abusos a Espanya, rebutjà la creació d’una comissió independent per investigar-los perquè els instruments actuals de l’Església catòlica -assegurà- “són suficients”. I afegí: “Davant el tema dels abusos tots sentim el gran dolor d’aquest fet enmig de la societat i el desig en tot moment de la nostra proximitat, de tots els bisbes, que hem establert unes comissions a cada diòcesi, per recollir les denúncies, acompanyar aquestes persones que se senten ferides i evitar que en el futur aquestes coses puguin tornar a succeir”.

En definitiva, amb aquesta declaració, els bisbes espanyols es negaven a actuar com ho havien fet els francesos i decidien “rentar la roba a casa”, demostrant que era inconscients -o més aviat il·lusos- perquè era impensable que la societat acceptés aquesta manera d’actuar.

En efecte, l’1de febrer de 2022 la Fiscalia General de l’Estat va moure fitxa i decidí la investigació dels casos de pederàstia que s’han produït al si de l’Església, i ordenà a les Fiscalies Superiors d’Espanya que remetessin, en un termini de 10 dies, totes les causes que estiguin actualment en tramitació sobre agressions i abusos sexuals a menors, comesos per religiosos. Alhora, la fiscal general de l’Estat, Dolores Delgado, sol·licità als 17 fiscals autonòmics aquesta documentació relativa a procediments “incoats tant en seu judicial com fiscal”.

De fet, si fem memòria -una capacitat que els bisbes espanyols sembla que hagin perdut-, el juny del 2019, la Fiscalia General de l’Estat ja havia advertit que les mesures per evitar i denunciar els abusos sexuals a menors a l’Església eren “deficients” i va instar aquesta institució a portar cada sospita a la justícia prescindint de “comprovacions o filtres interns de verificació”. Davant la inoperància pràctica de l’Església espanyola, ara ha apuntat que són les autoritats públiques i, per tant, les Fiscalies, les que “han d’assumir l’estudi del cas i la valoració de l’existència d’indicis per formular la denúncia i les que, simultàniament, han de vetllar per la protecció dels menors afectats”.

Però -també com era previsible- la cosa s’ha ampliat encara més, un cop, i en aquest context, diferents grups del Congrés dels Diputats -concretament Unides Podem, ERC i EH Bildu- han demanat la constitució d’una comissió d’investigació perquè des del Parlament, s’avaluï la situació de la pederàstia a l’Església.

Des d’un punt de vista personal, crec que no és aquesta -em refereixo a la “comissió parlamentària d’investigació”- la instància més adequada per dur a terme la recerca dels fets de pederàstia; menys encara veient com actuen els nostres diputats, que aprofiten qualsevol qüestió no tant per cercar la veritat com per desgastar l’adversari, però és evident que davant la inacció dels bisbes, aquest camí o un altre s’havia d’obrir pas perquè -i lamento molt el que diré tot seguit- una gran part de la societat espanyola desconfia que l’Església del nostre país sigui capaç de dur a terme una investigació tan completa i sincera com ha fet l’Església de França.

Crec, doncs, que la volta que ha intentat donar el Govern a la iniciativa dels grups parlamentaris que havien demanat la comissió d’investigació reconduint-la a una “comissió independent” presidida pel Defensor del poble és encertada, ja que no es tracta -com ha especificat el ministre Fèlix Bolaños- de de crear una comissió “contra l’Església”, sinó contra aquells comportaments d’abús “contra la infància” que la societat ja no pot tolerar ni encobrir mirant a una altra banda. Des del 2016 i gràcies a les denúncies que alguns diaris espanyols de gran difusió han fet, les víctimes s’han alliberat i han denunciat els fets públicament, encara que, com és comprensible, no tots han donat la cara i a nosaltres ens correspon preservar la seva privacitat, en especial, en un país que tant banalitza i converteix el dolor aliè en espectacle mediàtic. Però la feina -la investigació- s’ha de fer -sigui la presidida pel Defensor del poble o sigui una altra absolutament independent de les institucions públiques-. I ara, com jo temia, els bisbes hauran d’actuar a remolc, se suposa que oferint una cooperació responsable.

Confiem, doncs, que els bisbes l’oferiran, aquesta col·laboració, i no intentin demanar un rescat als partits de dreta i a les seves terminals mediàtiques per denunciar una guerra cultural o una causa anticlerical de l’anti-Espanya. Tanmateix no us hauria de sorprendre que algun d’aquests grups posés en marxa aquesta mena d’operació, però hauríem de tenir clar que el problema a què ens enfrontem realment no és l’anticlericalisme: el problema és la pederàstia i la negativa continuada i reiterada per part de l’Església de revisar a fons i amb transparència aquest mal, i d’haver-ne estat còmplice amb l’encobriment i el silenci.

Les eleccions generals portugueses s’han avançat a les autonòmiques de Castella i Lleó, que, tot i que són regionals -pròpies d’una comunitat autònoma que està governada per la dreta des de fa 35 anys- s’estan plantejant, seguint l’exemple del que passà amb les autonòmiques de Madrid- com un avanç del que ha de succeir al nostre país en els propers mesos: la derrota inexorable de l’esquerra i el triomf del únics i veritables titulars del poder a Espanya: la dreta que representa bàsicament el PP i, de cada dia més, l’extrema dreta de Vox, que fins fa poc, Fraga i Aznar havien sabut contenir dins les seves pròpies files -val a dir que arraconades- però que, de sobte, han emergit, com també a molts estats d’Europa.

D’una manera clarament indissimulada, i davant la imperiosa necessitat de fer el llit a Pablo Casado, debilitat pel seu pols amb Díaz Ayuso, l’actual president de Castella i Lleó, Fernández Mañueco, va convocar eleccions anticipades perquè el seu líder i la direcció de Gènova poguessin gaudir d’una nova victòria. Com ho va fer? Doncs va deixar escolar per l’aigüera els agonitzants dirigents de Ciutadans, els va enganyar com s’enganya algú que ja no es pot defensar i van seguir endavant. Tanmateix, al gran míting de Valladolid, on es va convidar José María Aznar, el “santcristo gros” dels populars no va seguir el discurs que pretenien els dirigents (locals i nacionals) del partit, en afirmar que “a veces oigo que hay que ganar para llevar a no se quién a La Moncloa, al palacio de no sé cuántos o al convento de no se quién, pero, oiga, la pregunta es ¿para hacer qué? Se gana para construir”, va dir. No hi ha dubte que, amb aquest discurs, Aznar no volia ser enigmàtic, perquè tot seguit explicà què volia dir per a ell construir: “Construir es integrar, no fraccionar. Es sumar, no restar. Es unir fuerzas, no dividir”, que no és precisament el que ha succeït en el PP de Madrid els darrers mesos i Casado no ho ha impedit. Més encara, ho ha propiciat per la por de veure’s empetitit per Díaz Ayuso, que ha esdevingut -encara que a mi em costi d’entendre- el símbol del que, per a la dreta, ha de ser el polític d’avui.

No sé si us vau fixar prou bé en les paraules d’Aznar que -podent-ho fer- no va bolcar la seva majestàtica retòrica per posar Vox al seu lloc o bé per reclamar que tornessin a la casa materna. Per què no ho va fer? Crec que perquè té por de cremar-se les mans. Perquè no em sorprendria que fos conscient que, a pesar de les enquestes -aquestes que diàriament es produeixen al nostre país més d’un cop sense fitxa tècnica, com ha denunciat molt oportunament Enric Juliana- Fernández Mañueco no ho té tan resolt com pensava i, havent despatxat Ciudadanos de mala manera potser haurà de pactar necessàriament amb els homes d’Abascal.

Sigui com vulgui, el fet és que la política -i les enquestes- no responen sempre a moviments que es puguin definir -menys encara predir- amb seguretat. I si bé és cert que es pot intentar manipular els ciutadans de moltes maneres (fent servir els mitjans de comunicació afins, mentint descaradament, creant campanyes de desprestigi o fins i tot afirmant que un govern -posem per exemple el que presideix Pedro Sánchez- és un govern il·legítim i destinat a ser provisional), molts cops, aquesta mena d’accions manipuladores no basten per aconseguir els seus objectius.

Girem-nos, sinó, al veí Portugal per comprovar-ho. Allí, governava el Partit Socialista d’Antonio Costa amb el suport indirecte dels partits d’esquerra -el dit Bloc d’esquerra i els comunistes- amb els quals ja havia governat entre 2015 i 2019. Estàvem a mitja legislatura i l’objectiu de seguir governant es va trencar no per una acció de la dreta, que allí encarna un partit que, curiosament, es diu Partit Socialdemòcrata), sinó perquè el Partit Comunista va bloquejar els pressupostos per evitar que Costa es divinitzés amb els fons europeus. És a dir, per una maniobra amb interessos electorals. Us sona el raonament?

Espero que sí, perquè aquest és el rum-rum i la inacabable cançoneta que, dia sí i dia també, fan servir Pablo Casado i el seu equip per erosionar la imatge de Sánchez i del seu govern, fins i tot acudint a Europa per desprestigiar-lo davant les institucions comunitàries. 

I això des del primer dia, perquè quan aquests fons estaven en plena discussió al Parlament Europeu -estic parlant de 2020-, els eurodiputats del Partit Popular van fer tot el possible per deteriorar la imatge de l’Executiu espanyol amb un argument -que com a tal no és menyspreable-, que apuntava la necessitat que aquests ajuts estiguin sotmesos a una estricta condicionalitat. En definitiva, que no servissin perquè el PSOE i Unides Podem complissin el seu programa electoral. 

Però no s’han parat aquí sinó que han seguit criticant el Parlament europeu i la Comissió per haver adjudicat 140.000 milions a Espanya fins al 2026, gairebé la meitat en transferència i l’altra meitat en crèdits, uns diners que tant de bé poden fer a la política espanyola per al futur més immediat i a mig termini. 

Fa quinze dies, a la pregunta de l’eurodiputada popular Isabel Benjumea amb la qual qüestionava els mecanismes de control de l’entrega dels fons, el comissari de Finances, Paolo Gentiloni, i el vicepresident econòmic, Valdis Dombrovskis, li van rebatre aquesta opinió tot afirmant que “Espanya compleix els seus objectius” i que “els diners es donen tan sols quan es compleixen les metes”. Tenim, doncs, que cada cop que els populars han acudit a les institucions europees amb la seva campanya, s’han trobat amb la mateixa resposta contundent de l’Executiu comunitari. I quan Pablo Casado ha acusat el Govern espanyol davant Europa de malgastar els fons i de repartir-los al seu gust, així com d’opacitat en l’execució, se li ha respost el mateix: “Les institucions europees tenen mecanismes per controlar la gestió dels fons. I si hi ha errors, o no es compleixen els objectius, aquests es tallen”.

Aquest argument -el malbarataments dels fons europeus- ha estat, però, un dels grans arguments del PP a Castella i Lleó, mentre, poques hores abans del debat electoral que van sostenir els candidats, l’executiu comunitari felicitava en una carta signada per Ursula von der Layen l’executiu espanyol pel “compliment satisfactori” dels 52 primers objectius compromesos amb Brussel·les, que han permès el desemborsament dels 10.000 primers milions del pla de recuperació.

I em demanareu: què té a veure tot això amb les eleccions portugueses? Doncs, simplement, la lliçó que jo en trec de les estratègies espúries o falses en política  -per exemple, les del Bloc d’esquerres que no van aprovar els pressupostos per fer caure el primer ministre Antonio Costa, o l’intent de convertir les eleccions de Castella i Lleó en un trampolí per fer caure el govern de Pedro Sánchez-, perquè aquestes estratègies no sempre surten bé. A la llarga, els ciutadans capten les maniobres espúries i acaben per cercar estabilitat.

L’han cercada els portuguesos; l’han cercada fins i tot els alemanys votant -com diu Juliana- el més merkelià dels polítics socialdemòcrates; l’han cercada els italians reelegint Mattarella com a president de la República; i molt probablement, la cercaran els francesos reelegint Macron. Entre d’altres raons, perquè són encara gran majoria els europeus que temen l’avenç de l’extrema dreta -un avenç incontestable elecció rere elecció-. I l’extrema dreta pot condicionar seriosament el govern de Castella i Lleó si els comptes no surten com ha previst Fernández Mañueco, que només en pot sortir beneficiat si, com ell preveu, acaba obtenint una majoria aclaparadora. En temps de pandèmia i de tambors de guerra -els que sonen a Ucraïna i podem escoltar des d’aquí-, els ciutadans volen estabilitat.

De vegades et proposes escriure un article perquè tens molt clar què diràs o la tesi que penses defensar. D’altres, en canvi, escrius bàsicament per veure si, després d’informar-te amb el màxim rigor possible, arribes a entendre el perquè d’un conflicte. Aquest n’és el cas.

Ningú que estigui mínimament informat pot negar que la situació que està provocant Vladimir Putin a la frontera d’Ucraïna, on ha desplegat més de 100.000 homes i un gran contingent d’armes pesades (darrerament també n’ha desplegat a la frontera de Bielorússia), constitueix una amenaça per a la integritat d’aquell país, un estat provinent de la desintegració de l’URSS que, no ho oblidem, ja va patir la imputació de Crimea el 2014 davant la mirada atònica d’Europa i dels Estats Units que, com a molt, van adoptar una sèrie de sancions econòmiques que de ben poc han servit.

A més, Ucraïna ha vist també retallada la seva sobirania a la regió del Donbàs, que va quedar en mans de pro rebels russos també l’any 2014. Rússia va negar la seva intervenció en el conflicte separatista, però els Estats Units van aportar proves i Amnistia Internacional va distribuir imatges de satèl·lits que confirmaven la participació de les Forces Armades russes, tant amb artilleria com amb soldats dins el territori ucraïnès.

Per consolidar aquesta política expansiva, Putin ha dirigit tota la seva estratègia a estalviar, sense pausa i amb vehemència, per assegurar al màxim la seva capacitat de gestió construint una fortalesa que li permeti protegir-se de les influències externes. En un informe que ha publicat “El Periódico”, si a finals del 2018, les reserves internacionals, denominades en moneda estrangera o or, equivalien a 468.435 milions de dòlars, aquest gener del 2021 ascendien a 630.627 milions de dòlars. Putin, doncs, no ha dubtat a adoptar una política financera restrictiva que s’ha materialitzat a costa de minimitzar el creixement econòmic, reduir els estàndards de vida de la població i limitar fins i tot la despesa social en temps de pandèmia. De fet, això li està costant protestes a l’interior, que de moment controla.

A més, reduir els vincles financers externs i la dependència del país del sistema financer global ha estat la segona de les grans polítiques seguides per Putin durant aquests darrers anys per incrementar la resiliència de la seva economia davant de represàlies exteriors. “Des del 2014 -explica Maximilian Hess, investigador de l’Institut de Recerca de Política Exterior-, Rússia ha modificat de forma substantiva la seva estratègia financera, demanant menys préstecs en moneda forta i modificant els termes legals dels seus contractes de préstecs estrangers”. En concret, segons detalla aquest expert en un informe titulat “Geopolítica, sancions i el deute sobirà rus després de l’annexió de Crimea”, Rússia va introduir el 2016 una clàusula en l’emissió d’eurobons que li permetia tornar els préstecs en francs suïssos, euros o lliures esterlines si se li prohibia fer-ho en dòlars.

Amb tot -assegura Marc Marginedas-, l’estratègia que estan seguint els EUA i la UE en aquesta nova crisi amb Rússia difereix enormement del que va passar després dels successos de Crimea. Mentre que el 2014 es va actuar a posteriori amb l’objectiu de modificar el comportament de Rússia un cop consumats els fets, en aquest cas, les sancions tenen un objectiu dissuasiu i preventiu: es tracta de mostrar quin serà el càstig abans que aquest sigui aplicat. “La teoria sobre les sancions són més efectives quan actuen per prevenir alguna cosa”, explica Maria Shagina, professora de l’Institut Finlandès d’Afers Internacionals. Per aquesta raó, demana celeritat i unitat, en particular a la UE, que està debatent el tema des del passat mes de novembre. “La finestra d’oportunitat s’està, doncs, tancant; no es pot negociar permanentment”, assegura.

La reacció espanyola davant la crisi ha estat fins ara molt desigual. Mentre Pedro Sánchez i la ministra de Defensa s’han posat, sense dubtar-ho, al servei de l’OTAN, de la qual Espanya forma part, i han donat un clar suport als posicionaments dels Estats Units, Podemos ha reaccionat amb un “no a la guerra” que tots podem comprendre i acceptar, però que potser no serveix o serveix de poc si tenim en compte que, ara com ara, Rússia està més ben preparada que la UE per dur fins al final el pols que està fent a Ucraïna. Sens dubte, aquesta debilitat hauria de ser un esperó per treballar intensament per a la resolució pacífica del conflicte i és, de fet, la postura que ha defensat al Parlament espanyol el ministre d’Exteriors, senyor Albares, en assegurar que Espanya aposta pel “diàleg” en el conflicte entre Rússia i Ucraïna. Ara bé -afegeix el ministre-, el Govern està preparat “per a qualsevol eventualitat” davant la “situació de tensió a Ucraïna”.

Acceptant, doncs, el principi del “no a la guerra” com a premissa, no hem d’oblidar -com molt ben raona Albert Sáez- que, el cas que ens ocupa no es pot comparar amb l’Afganistan ni l’Iraq. Ni tampoc amb els que encoratjava Bush amb l’excusa de donar a aquests països una democràcia que no havien demanat i posar titelles d’Occident a dirigir-los. No, això no val per a Ucraïna, un país assetjat i vilipendiat per Rússia (Crimea i Donbàs en són exemples clau) que pot ser el primer pas per començar a parar els peus a Putin, al qual se li ha perdonat comportaments clarament antidemocràtics a canvi del gas, del mercat i de la contenció militar. Si això ja era impresentable, treure de l’equació la tercera variable ho converteix en insostenible. El que està en joc a Ucraïna –afirma Sáez– “no és només l’hegemonia militar dels Estats Units sinó la determinació europea de no deixar envair els seus territoris per règims autoritaris com el rus. En aquest sentit, això és més Normandia que Iraq.”

I aquí rau un dels principals problemes que té la Unió Europea per respondre al repte de Putin: la seva dependència energètica de Rússia, ja que la desaparició gradual del carbó i la lentitud en el desplegament de les energies renovables farà que el gas rus continuï sent fonamental per als vint-i-set membres del club europeu. No oblidem que, si les dades que he recollit són certes -jo no sóc un expert-, el 70% de les necessitats de gas natural es cobreixen amb importacions i el gegant rus en subministra el 40%, davant del 16% de Noruega i el 8% d’Algèria. Aquesta és, sens dubte, la gran fortalesa econòmica russa per minimitzar l’impacte de possibles sancions.

La qüestió és, per tant, complexa i extremadament perillosa, però no se la pot reduir a l’eslògan del “no a la guerra” que va utilitzar Pablo Iglesias al míting de Valladolid per desmarcar-se del govern. Com afirma raonablement Joan Tapia, ni Amèrica, que s’ha retirat exhausta de l’Afganistan, ni la UE volen una guerra. Però tampoc poden cedir al xantatge de Putin com a Munic (1938) la Gran Bretanya i França van cedir davant Hitler a Txecoslovàquia “per salvar la pau”. Els dictadors tenen set de conquesta i el 1939 va venir la invasió de Polònia. I avui, Suècia i Finlàndia -països neutrals que no van entrar a l’OTAN ni contra Stalin- estan inquiets davant de Putin. Per alguna cosa deu ser.

La situació sens dubte és greu -conclou Tàpia-, ja que els països occidentals no poden lliurar Ucraïna a Putin sense perdre la seva ànima i comprometre’n la seguretat. Però tampoc Putin pot retirar els seus 100.000 soldats com va haver de fer Khrusxev amb els seus míssils a Cuba el 1962. Podria quedar molt tocat. Vet-aquí la complexitat de la situació.

Per això m’ha interessat el pronòstic que Mas Cullell ha fet a “La Vanguardia”, que transcric íntegrament: “Penso -diu- que anem cap a un acord implícit i una pau vigilada construïda sobre: ​​1) es manté l’statu quo a Crimea i Donbàs; 2) Ucraïna rebrà ajuda militar, però no esdevindrà membre de l’OTAN; 3) Rússia ha de respectar la democràcia a Ucraïna; 4) Occident no respectarà el domini rus de Bielorússia, però no pretén fer-la membre de l’OTAN; 5) els intercanvis econòmics, en particular els del gas, es mantenen.”

De totes maneres, caldrà veure quin paper acaba tenint en el conflicte el gas –la gran arma de Putin. Ara que, en opinió de Mas Cullell, si Rússia calcula que és ara o mai i pren accions militars, aleshores caldrà que despleguem una resposta econòmica contundent que, per greu que sigui, haurà d’incloure la renúncia al gas.

El primer que he de dir en encetar aquest article és que som molt conscient d’assumir un perill, perquè no m’agrada parlar de temes que no conec prou bé, i si em sembla indispensable fer-ho, intento consultar fonts que em semblen fiables i contrastades. És el que faré avui després que les declaracions del ministre de Consum d’Espanya, Alberto Garzón, al diari britànic “The Guardian” a finals del 2021 van obrir un debat polític al voltant de les macrogranges, que s’ha traslladat a la ciutadania: les seves paraules sobre les grans instal·lacions de ramaderia intensiva que acullen fins i tot milers de caps de bestiar en una àrea molt reduïda, unit a la idea que els espanyols haurien de menjar menys carn, han obert un debat en què tant defensors com detractors d’aquesta mena de ramaderia mantenen allunyades les seves postures.

Que les paraules del ministres haguessin aixecat discussió entre els ciutadans em semblaria un bon senyal, però no ha succeït exactament això. En plena campanya electoral de Castella-Lleó, que és una zona de gran producció ramadera, Pablo Casado i el PP han vist en les paraules del ministre un filó d’or per destrossar Pedro Sánchez, cosa que no ens hauria de sorprendre coneixent el personatge. 

Però què és una macrogranja segons la prestigiosa revista “National Geographic”? Aquesta seria la primera pregunta que qualsevol persona interessada en la matèria hauria de poder respondre. Segons la revista, “Una macrogranja és una instal·lació de ramaderia industrial on la densitat d’animals és molt gran, on poden tenir cabuda des de desenes de milers de caps de bestiar porcí o boví fins a xifres que arriben al milió en el cas de les macrogranges dedicades a la cria de pollastres.”

Ha afavorit aquest tipus d’explotacions l’augment del consum de carn que, a la dècada dels anys 70, se situava en un terç de la producció actual. En 50 anys, països com la Xina han passat de produir una mica menys de 10 milions de tones anuals a sobrepassar la barrera dels 80 milions el 2019. En el cas d’Espanya, el 1970 es produïa poc més d’un milió de tones anuals, mentre que actualment s’han sobrepassat els 7 milions, segons l’informe “Meat Atlas 2021”

En un món cada cop més poblat, els progressos tecnològics han fet sorgir noves tècniques per automatitzar processos que han permès que s’estabulin en granges milers de caps de bestiar per reduir els costos associats al manteniment i abaratir els preus de la carn que posteriorment es comercialitzarà. Però això té els seus problemes.

Segons l’informe que estic seguint, que signa David Miranda, un periodista especialitzat en política internacional i natura, Espanya no només és avui un dels majors productors de carn de la Unió Europea, sinó que també és un dels principals exportadors. Per aconseguir aquestes xifres, al territori espanyol conviuen nombrosos models que, lluny de ser estrictes, es diferencien en diversos detalls: “sabem que hi ha gradients entre producció extensiva, producció intensiva lligada al territori, i producció industrial, a més de varietats en la densitat d’animals. La diferència entre extensiva i intensiva és si els animals surten a pasturar o si passen la vida en un estable”, afirma Pablo Manzano en una entrevista a “National Geographic”.

Tenim, doncs, que segons afirma David González, cofundador de “Sustraiak Habitat Design” i expert en agricultura regenerativa i regeneració de sòls, la ramaderia intensiva -la de les macrogranges- és un lloc on es desenvolupa l’activitat sobre els processos industrials d’una ramaderia estabulada i on preval la rendibilitat màxima per quilogram de carn produït. I quins són els efectes perniciosos de la ramaderia intensiva, és a dir, el de les macrogranges? Són els següents:

1. L’impacte sobre el seu entorn, ja que la principal diferència entre una granja beneficiosa i una altra de perjudicial per al seu ecosistema és la densitat del bestiar. En comptes de ser un model arrelat al territori i on tots els factors es retroalimenten, la producció industrial sol dependre més de l’exterior, ja que requereix combustibles fòssils per fertilitzar, recol·lectar i transportar els elements que prenen part en la producció d’altres béns.

2. Un altre factor preocupant pel que fa a les granges de gran densitat és la gestió dels seus residus: “l’alta densitat d’animals és ambientalment problemàtica perquè les seves dejeccions, si bé són molt beneficioses i necessàries per als agroecosistemes en quantitats moderades, no poden ser processades ni assimilades pel conjunt de la fauna i la flora de la regió en altes quantitats, així que substàncies com els nitrats -i d’això a Menorca en sabem- es filtren a aqüífers i aigües superficials, contaminant-les. Una alta densitat d’animals també causa problemes d’olors que degraden el medi ambient de les zones rurals”, afegeix Pablo Manzano.

Tot i això, no només és el pla local el que es veu alterat, sinó que a nivell internacional el seu impacte també es deixa notar. “Més enllà de l’impacte local hi ha un impacte sobre altres ecosistemes del planeta en què s’externalitza la producció de pinsos amb què s’alimenta el bestiar. Per això, diversos ecosistemes locals són desforestats, per exemple, per convertir-los en àrees de producció de soja per als pinsos”, apunta David González.

3. L’impacte sobre la qualitat de la can també té importància perquè, a nivell nutricional, “els animals criats a alta densitat en règim industrial tindran productes de qualitat inferior als que s’exerciten cada dia, fonamentalment, pel seu perfil gras. Tenen pitjor perfil nutricional en termes d’àcids grassos poliinsaturats, àcids linoleics conjugats (ACLs) i una millor relació Omega 6/Omega. Les conseqüències d’un major nivell d’estrès crònic en les característiques del múscul”.

“National Geographic” descriu altres efectes nocius en els quals no entraré per qüestions d’espai, però davant el que ha succeït en aquest país a causa de les declaracions de Garzón, el que més m’ha dolgut han estat dues  impostures que em semblen inacceptables:

La primera, que en una campanya de propaganda televisiva, Pablo Casado i tots els seus correligionaris, hagin filmat les seves declaracions contra el govern de Pedro Sánchez per les paraules del ministre Garzón, no davant una macrogranja atapeïda de porcs, vaques o pollastres. No, ho han fet en un territori on s’estava practicant clarament -i sense cap dubte- una ramaderia extensiva (com la que, en general, es practica a Menorca). I això és, simplement, enganyar el personal.

Però la segona, encara m’ha dolgut més: que Pedro Sánchez i els ministres del PSOE, en tost de rebatre amb arguments les tesis del PP i dir que sí, que les macrogranges no són una bona solució i que res no tenen a veure amb la fotografia de Casado davant aquelles vaques que pasturaven tranquil·lament en un ample espai agrícola, sembla que les hagin comprat tot deixant el ministre Garzón als peus dels cavalls. Sánchez i el PSOE han demostrat que tenien pànic a plantar-li cara al PP en aquest moment no desmentint la falòrnia de Pablo Casado i els seus. 

Ara que, com apuntava també en aquest sentit Francesc-Marc Álvaro fent una mica de conya, “menció especial mereixen alguns barons socialistes que només es distingeixen dels conservadors en el fet que, pel que sembla, no van a missa els diumenges.” En efecte -i això ho dic jo-: amb uns personatges com Lambán o com García-Page, tan acomplexats davant l’adversari -o tan de dretes com la dreta-, el PSOE fa un trist paper.

Potser alguns dels meus lectors em demanaran per què torno a parlar avui diumenge de la inhabilitació i consegüent pèrdua de la seva condició de parlamentari d’Alberto Rodríguez, un home que havia estat elegit diputat en la llista de Podemos, que no conec de res i amb el qual és molt possible que hi tingui serioses diferències ideològiques, però hi torno perquè el recurs d’empara que ha interposat davant del tribunal Constitucional el passat 4 de gener és important i pot tenir certa transcendència.

El primer pas, és, doncs que el tribunal l’admeti a tràmit, i seria una mica escandalós que no ho fes si tenim en compte que està en joc la presumpta lesió d’un dret fonamental d’un ciutadà que va guanyar el seu escó amb el vot de 64.000 electors de les Canàries i va ser cessat el passat 22 d’octubre del 2021 per decisió de la presidenta del Congrés dels Diputats, Meritxell Batet.

L’argument en favor de l’admissió a tràmit el sosté Alberto Ekaizer, un periodista molt ben informat que defensa el posicionament de Rodríguez tant per la presumpta lesió del dret fonamental de participació política, com per la seva transcendència constitucional, ja que no hi ha doctrina sobre una decisió que vagi més enllà de la que planteja la sentència que dictà la Sala Segona del Tribunal Suprem presidida pel ja famosíssim jutge Manuel Marchena.

En aquell article, que vaig publicar el passat mes d’octubre, deia que més enllà de les simpaties o el rebuig que ens provoqui el diputat en qüestió, els fets que es van produir eren francament criticables, perquè treure la condició de parlamentari a una persona que ha estat democràticament elegida i és membre del Congrés o del Senat no hauria de ser tan fàcil com ho va ser en aquell cas, sobretot després d’un procés que presentava molts dubtes i d’una resolució final del Tribunal Suprem que no tenia la claredat que exigeix un fet com aquest que priva de l’escó una persona que el va guanyar netament.

De fet, que la cosa no estava clara ho demostra que el judici es vagi resoldre amb una condemna ínfima del diputat. Concretament, amb una pena de 45 dies de presó que no va haver de complir perquè es va substituir per una multa de 540 euros, que el diputat va pagar religiosament tot i negar que els fets que se li imputaven fossin certs. A més, a la sentència, el tribunal va afegir una altra pena, accessòria en aquest cas: que el diputat no pogués ser elegit si hi havia eleccions durant aquell període de 45 dies de la condemna. I tots som conscients que durant els 45 dies que van seguir al fall no hi va haver al nostre país eleccions de diputats. 

Semblava, doncs, que la cosa havia de quedar morta en aquest punt, però Marchena va insistir i -com explica ara Ekaizer- el 20 d’octubre del 2021, va demanar per ofici a Batet “informe sobre la data d’inici del compliment de la pena d’inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu, imposada al senyor Alberto Rodríguez […] amb la finalitat de portar a efecte la pràctica de la corresponent liquidació de condemna”.

Va ser aleshores quan van començar les tribulacions de Meritxell Batet, la presidenta del Congrés dels Diputats, que, fins aquell moment, havia fet cas als lletrats de la institució, els quals sostenien que la pena privativa de llibertat no va arribar “a néixer en cap moment” en haver estat substituïda des del seu origen per una sanció econòmica. En efecte, l’informe concloïa que d’aquesta sentència “no es pot derivar conseqüència extra penal que afecti a la condició de diputat del Sr. Rodríguez”, perquè en aquest cas no concorre “ni la causa d’incompatibilitat sobrevinguda” prevista en l’apartat 2 en relació amb l’apartat 4 de l’article 6 de la Llei Orgànica de Règim Electoral General, ni cap dels supòsits que, en aplicació dels articles 21 i 22 de el Reglament de Congrés, comportarien “bé la suspensió dels drets, prerrogatives i deures el diputat” o bé la pèrdua de l’escó.

Òbviament, l’informe no era vinculant i els lletrats avisaven que les seves conclusions es podien “veure afectades per eventuals pronunciaments posteriors del Tribunal Suprem o de la Junta Electoral Central”.

Però què va succeir després? Doncs que la presidenta del parlament, davant els dubtes que havien sorgit i l’informe a què acabo de fer referència, es va dirigir a la Sala Segona del Tribunal Suprem demanant un aclariment de la sentència, ja que aquesta no deia explícitament que s’havia d’inhabilitar el diputat, sinó que era inhàbil durant uns dies per ser elegit (sufragi passiu) en unes eventuals eleccions. Però Marchena, en lloc de fer el que hauria de fer una persona amb ganes de col·laborar: dir expressament si amb la sentència el diputat havia de perdre la condició de diputat o bé podia conservar-la, es va limitar a respondre el següent: “Com vostè sap, la llei orgànica del Poder Judicial no inclou entre les funcions del Tribunal Suprem la d’assessorar altres òrgans”.

Estem d’acord que la llei orgànica no inclou aquesta funció, però prohibeix que, en un moment donat, per a aclarir un problema greu i un dubte important que afecta a drets fonamentals, el Tribunal Suprem no pugui esforçar-se una mica i ser més explícit? Li prohibeix col·laborar amb altres institucions de l’Estat?

De fet -raonava jo el passat mes d’octubre-, si la sentència havia estat ambigua (en el sentit de no ser prou clara), la resposta de Marchena encara ho era més, i l’únic que aconseguia era posar més pressió sobre la presidenta del Congrés i donar ales a la dreta que ja havia fet casus belli de l’expulsió del diputat de Podemos. I no ens hauríem de sorprendre que fos això, precisament, el que cercava Marchena, un home del qual em costa dir que és un jutge neutral.

I la pressió va tenir efecte perquè, l’endemà de la resposta de Marchena, la presidenta del Congrés demanava la substitució de Rodríguez a la Junta Electoral Central (JEC) sense esperar a rebre un eventual -i improbable (bé, potser no tant improbable coneixent el tarannà de Marchena)- requeriment directe i terminant del Tribunal Suprem, que hauria estat imprescindible perquè se la pogués imputar per desobediència. I això sempre que el Congrés hagués concedit el “suplicatori”, cosa que no estava garantida.

La novetat que revela ara el recurs d’empara interposat per Rodríguez davant del Tribunal Constitucional, que he conegut per la informació que Ekaizer ha fet pública, em sembla força intel·ligent -i preocupant per a Meritxell Batet-, ja que l’apunta com a única responsable de l’expulsió del diputat i evita implicar Marchena en la decisió que es va prendre, ja que ell simplement va dir que no tenia el deure d’assessorar-la.

“La senyora Batet, angoixada per algun temor desconegut per a aquesta part o moguda per alguna intenció igualment desconeguda -es diu en el recurs-, es va apartar no només de l’exhaustiu informe dels lletrats del Congrés sinó que, fins i tot, va anar molt més enllà del que el tribunal sentenciador li sol·licitava. El salt és massa gran com per tenir encaix constitucional; es va tractar d’un salt al buit que arrossega la caiguda esmentada dels drets fonamentals del meu representat i de tots els votants canaris que van confiar les seves respectives representacions a Alberto Rodríguez”. I rebla: “La senyora Batet no podrà fer caure la culpa del succeït en el Tribunal Suprem, que només li va demanar la data en què començaven a complir-se els 45 dies de prohibició de presentar-se a qualssevol eleccions a Alberto Rodríguez”.

Què farà ara el Tribunal Constitucional? L’admetrà a tràmit? I si l’admet, no es veurà obligat a d’adoptar la mesura cautelar urgent de restituir-li l’escó “per evitar el greu mal irreparable que al propi recurrent i a tercers provocaria mantenir la decisió?”

Com podeu veure, el rerefons de tot plegat va molt més enllà de la sort personal d’Alberto Rodríguez.

En un estudi sociològic i polític alhora, el periodista Carles Castro ha publicat un llarg article a “La Vanguardia” que em sembla de gran interès, en el qual analitza com va sorgir el que ell denomina l’ànima radical del PP -referint-se a Vox- per convertir-se finalment en un partit rival amb qui ha de competir. I la qüestió no és banal perquè aquest fet ha implicat el naixement d’un fort partit d’extrema dreta al nostre país que, a més, està fent mutar el PP, també cap a la dreta, oblidant les etapes de moderació, que les ha tingut. Recordem, si més no -encara que a algú li pugui semblar estrany-, que José María Aznar va arribar a acords sòlids amb Convergència i Unió a l’època de Jordi Pujol i va traspassar a la Generalitat de Catalunya la competència sobre presons i sobre la policia autònoma. Per tant, poca broma.

La conversió de l’ànima radical del PP en partit rival és, segons raona Casals, un procés que distingeix “tres etapes associades a canvis en la mobilització de la dreta”. La primera correspondria a l’ascensió de l’ “ànima radical en l’última legislatura del govern de Felipe González (1993-1996)”. La segona etapa presenciaria la seva “cristal·lització en les mobilitzacions contra el Govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero (2003-2008)”. I, finalment, la tercera etapa escenificaria la “fractura de les dues ànimes del PP arran del canvi d’estratègia que va imposar Mariano Rajoy” a partir del 2008.

En definitiva, segons Casals, “la irrupció de Vox no rau en una ultradreta suposadament amagada en el PP, sinó en l’escissió d’un sector de la seva ànima radical, que va mutar”. Però per arribar fins aquí -assegura Casals-, la dreta espanyola ha viscut una atribolada trajectòria. Al principi va ser Aliança Popular, una federació de grups conservadors que intentaven atreure el vot del “franquisme sociològic”, el d’aquells que van viure plàcidament durant la dictadura i desconfiaven de la transició.

Després del naufragi de la UCD centrista el 1982, AP “va aglutinar el vot antisocialista” mitjançant una oferta d’ampli espectre “en la qual coexistien” centre dreta, dreta i extrema dreta, així com liberals i democratacristians. A pesar d’aquesta ampliació, el partit no es va enlairar fins a l’arribada de José María Aznar, que es va proposar que el PP “ocupés de debò l’espai de centre”, tot i que això exigia “cohesió” i “no tenir ningú més a la seva dreta”.

En aquell escenari, i amb l’objectiu de derrotar un PSOE en declivi, el PP va protagonitzar la “legislatura de la crispació” entre el 1993 i el 1996. I, segons l’estudi de Casals, va ser en aquella legislatura quan es va produir la irrupció de l’ànima radical del PP, en “interioritzar els pactes entre PSOE i CiU” com un “sacrifici dels interessos nacionals” davant el “xantatge” de Pujol i els nacionalistes. Aquesta percepció també va generar tensions “en el PP arran de l’acord d’Aznar amb CiU” el 1997. I el partit va viure una certa crisi d’identitat que es va traduir en l’escissió dels que “se sentien espanyols i de dretes” contra un partit (el PP) que consideraven covard i que traïa les essències de la pàtria.

A més, la “sensibilitat més radical del PP va tornar a emergir amb el tripartit català” i la gestació del nou Estatut, el desembre del 2003. I aquella radicalitat es va veure reforçada per la derrota que sofrí el PP l’any 2004, després dels atemptats gihadistes de l’11-M, l’atribució dels quals a una fosca conspiració va constituir un del senyals més inequívocs de l’ànima radical del PP. De fet, i encara que la “teoria de la conspiració” s’ha comprovat que era una gran mentida, Santiago Abascal, avui líder de Vox, la manté.

Juntament amb l’ofensiva contra l’Estatut, el PP va trobar altres “línies de xoc” en el “republicanisme” del socialista Zapatero. Sobretot, quan el nou president socialista va impulsar l’ampliació de drets civils: matrimoni homosexual i lleis de violència de gènere, interrupció de l’embaràs o memòria històrica. Davant d’això, les reaccions d’ “afirmació nacionalista espanyola” van generar el naixement de Ciutadans i d’UPyD. Però la derivada bàsica van ser les grans manifestacions al carrer de la dreta sociològica contra el diàleg amb ETA i en “defensa de la unitat nacional”. Aquella etapa va consolidar en sectors del PP la imatge que l’esquerra representava la “anti Espanya”, aliada del “separatisme i el terrorisme”. Però aquesta “dreta combativa” no va evitar una nova victòria de Zapatero que va dur Rajoy a un canvi d’estratègia i a “fugir del radicalisme”. N’és un exemple que, després d’haver-ho promès, en guanyar les eleccions del 2011, no va modificar la llei de l’avortament.

El problema és que el centrisme de Rajoy va ser jutjat com una traïció dins del PP i el va enfrontar a figures rellevants de l’era d’Aznar -assegura Casals-. Sobretot perquè, en paral·lel, va esclatar el procés sobiranista català, que va afavorir els partidaris de la “recentralització”. Aquest va ser el punt clau que va fer néixer la idea de crear Vox “com un PP genuí”. És el que va fer Abascal en crear “una dreta nova i antèntica”.

Si contemplem el panorama polític actual, és provable que la dreta se senti forta i amb possibilitats de guanyar les properes eleccions, però el problema amb què es troba avui és que la pugna que s’està produint en els dos sectors que la conformen (PP i Vox) és molt més forta que la que també s’està produint dins l’esquerra entre PSOE i UP (a no ser que Yolanda Diaz  canviï el panorama, que no ho crec).

D’altra banda, Vox es mostra avui davant la ciutadania com un partit força més cohesionat i coherent que el PP pel que fa a la seva ideologia dretana i radical. No té crítica interna, a diferència del que succeeix al si del PP on hem vist com el president de la Junta de Galícia, Núñez Feijóo, reclamava a Pablo Casado que se centrés i abandonés la política d’enfrontament radical, que és la que du a terme -i de manera creïble- Santiago Abascal.

I mentre el gallec Núñez Feijóo i l’andalús Moreno Bonilla intenten mantenir aquella vella ànima centrista que en alguns moments el PP enarborà amb èxit, avui Pablo Casado s’ha d’enfrontar a veus que, dins el seu partit, són molt crítiques amb ell per la raó contrària, com les d’Isabel Díaz Ayuso i de Cayetana Álvarez de Toledo, que han desafiat -i desafien contínuament- la política de Casado, alhora que l’empenyen vers un radicalisme polític, la patent original del qual la té, però, Vox.

I els atacs que Casado ha sofert per part d’aquestes dues dones no és menor: La primera ha qüestionat l’aparell del partit. La segona ha posat en dubte la seva condició de líder. De fet, amb Ayuso, a Casado li ha passat com amb Vox. Ho ha intentat tot, sense resultats. Va començar l’any donant suport a la catastròfica gestió que va fer la presidenta del temporal de neu que va paralitzar Madrid, sense que aquesta li ho agraís, i va acabar el 2021 enredat en una enèsima baralla pels sopars de Nadal del partit que Ayuso volia celebrar per molt que l’òmicron tingués la sanitat madrilenya col·lapsada. Mal assumpte per a un polític que aspira a ser president del Govern i es mostra incapaç de posar en cintura qui s’empara en la ideologia de la llibertat per desafiar-lo cada dia des dels mitjans -ha sentenciat Andreu Claret-. Una actitud que la duquessa de Toledo va qualificar de “queda-bé amb pors” al llibre immisericordiós que va publicar fa uns mesos. De fet, Álvarez de Toledo ha burxat Casado on més li dol: la seva dificultat per definir una estratègia, per no fer batzegades entre les picades d’ullet al centre i les excentricitats populistes.

Vivim temps de pandèmia sanitària, però també de malaltia jurídica perquè, com he dit més d’un cop, anem camí que els Tribunals Europeus ens treguin els colors. N’he parlat reiteradament en referir-me al judici del Procés per més que sap el lector que som, per damunt de tot, una persona garantista i crec que les sentències dels tribunals s’han de complir perquè només respectant els mecanismes de l’Estat de Dret es pot conviure en democràcia. Ara bé, això no ens treu la llibertat de criticar la justícia, ni tampoc les institucions de l’Estat, encara que tota crítica té uns límits en el fons i en la forma i, més d’un cop, si aquests se sobrepassen, es pot incórrer en accions que poden ser objecte de sanció administrativa o penal.

De tota manera, sembla que algunes persones no s’hagin adonat encara que Espanya no és avui un país autàrquic des del punt de vista jurídic, sinó que forma part d’una Europa a la qual ha cedit importants segments de la sobirania nacional, i per tant, ha d’acceptar les lleis i les decisions dels organismes (polítics i jurisdiccionals) europeus. 

Fa uns mesos, referint-me encara a la sentència del Tribunal Suprem que va condemnar els polítics catalans involucrats en el Procés, deia que ni aquest tribunal és, en moltes qüestions, una darrera instància inapel·lable, ni ho és tampoc el Tribunal Constitucional; i per més que això dolgui al nacionalisme carpetovetònic, el cert és que, una volta tancades totes les instàncies a nivell de l’Estat, les actuacions dels condemnats per la Sala que presideix el jutge Marchena, seran revisades en institucions europees, on es lliurarà la batalla jurídica final.

De fet, ja són molts els casos en què la justícia europea ha rebolcat per terra els tribunals espanyols en el cas dels polítics catalans i tenc la impressió que no hem arribat encara al final de l’obra. Però feta aquesta introducció, el que em dol és que la darrera rebolcada -que d’altra banda considero justa i merescuda- l’hagi rebut el Tribunal Suprem de mans del Tribunal d’Apel·lació de Gant que, dimarts passat, va rebutjar l’entrega a Espanya del raper Josep Miquel Arenas, àlies Valtònyc, que havia estat condemnat per l’Audiència Nacional i pel Tribunal Suprem espanyol, per un delicte d’amenaces, després d’haver descartat extraditar-lo pels delictes d’injúries a la Corona i enaltiment del terrorisme, pels quals també estava condemnat i el reclamava la justícia espanyola.

És cert que la fiscalia belga podria encara recórrer el dictamen en cassació com a últim recurs -cosa que segurament farà-, però veig difícil que se’n surti després que va ser el Tribunal Constitucional belga qui va dir que, en el cas dels atacs al Rei, la norma belga de 1847 que protegia la figura del monarca era inconstitucional perquè col·lidia amb la llibertat d’expressió i “no satisfà una necessitat social urgent i és desproporcionada amb l’objectiu de protegir la reputació de la persona del Rei”. 

¿Significa això que jo defensi el raper Valtònyc i el consideri -com algú ho ha fet, una mena d’heroi nacional? No, difícilment puc deixar de tenir en compte qui és aquest personatge pirandelià que ha esdevingut una mena de màrtir amb cançons, la lletra de les quals he cercat a internet i em semblen abominables. En que traduiré algunes que he trobat en castellà perquè hauríem de ser conscients del nivell moral del personatge. Vegeu-les:

“Jorge Campos mereix una bomba de destrucció nuclear”; “Volem la mort per a aquests porcs”. “Arribarem a la nou del teu coll, cabró, trobant-nos al palau del Borbó, kalàixnikov”. “Li arrancaré l’artèria i tot el que faci falta”. “Volem la mort per a tots aquests porcs”. “Vull transmetre als espanyols un missatge d’esperança, ETA és una gran nació”. “Que no s’alarmi ningú, la justícia és simple, però està de vacances amb Publio Cordon al Carib”. “A veure si t’assabentes, com en el cas Bárcenas, perdo els papers i a les casernes crido GORA ETA”. “De Cospedal no riuria tant en un zulo a quaranta graus”. “Un tret al front del teu cap està justificat o sempre queda esperar que et segresti algun GRAPO”. “Volem que la por truqui a les portes amb flames o que exploti un bus del PP amb nitroglicerina carregada”. “Em cansa tant de silenci enmig d’aquesta guerra”. “Sofia en una moneda però afusellada”. “Puta policia, puta monarquia”. “A veure si ETA posa una bomba i explota”. “Per a tots aquells que tenen por quan arrenquen el seu cotxe, que sàpiguen que quan rebentin les costelles, brindarem amb xampany”. Etcètera, etcètera.

Crec que llegint aquests versos (amic Ponç, els podem definir com a versos?) ningú amb un mínim de respecte pels drets humans i, en definitiva, pels altres, pot experimentar un bri de simpatia per Valtònyc, que és, crec, un home digne de tot menyspreu. Ara bé, ¿mereixia per aquest conjunt d’obscenitats i d’amenaces teòriques, que només es movien en el camp verbal de la faràndula, una condemna de presó per terrorisme, amenaces i injúries al Rei?

Mentre l’Associació Professional de la Magistratura, de caire conservador, donà suport a la sentència del Tribunal Suprem que condemnava el raper a tres anys i mig de presó pels delictes que he esmentat, d’altres juristes van qüestionar-la assenyalant-ne alguns dèficits, que subscric.

Alberto López Basaguren, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat del País Basc, observava bàsicament tres problemes concrets a la sentència. El primer tenia a veure amb l’aplicació del delicte d’injúries al Rei. “Continuem tenint -deia- al Codi Penal una figura que contradiu el Conveni Europeu de Drets Humans”, entre d’altres raons perquè la doctrina del Tribunal d’Estrasburg en el cas Otegi i altres “reitera que aquest tipus d’institucions [la direcció de l’Estat] no pot tenir una protecció agreujada respecte de les persones ordinàries”. Per tant, segons el catedràtic, malgrat que la sentència citava nombrosa jurisprudència, no motivava de manera suficient com encaixa la conducta de Valtònyc en la doctrina d’Estraburg sobre les injúries a la Corona.

El segon defecte d’argumentació feia referència al delicte d’enaltiment del terrorisme. “La sentència no especifica quins fets provats per l’Audiència Nacional suposen una incitació directa a la realització d´actes de terrorisme”, simplement dona per fet que les frases barroeres i amenaçadores constitueixen, ja per se, una amenaça real i, per tant, es poden tipificar com a delicte.

Finalment, el catedràtic retreia que s’hagués obviat la sentència del Tribunal Constitucional 235/07, que va anul·lar un article del Codi Penal sobre delictes d’odi. “¿És el mateix que un cantant com aquest sense influència política faci una afirmació que si aquesta mateixa afirmació la fa un dirigent de Sortu? ¿És possible que les paraules de Valtònyc es puguin assimilar a les dites per un membre confés d’ETA (suposant que ETA encara existís) i siguin una incitació real al terrorisme? ¿Poden tenir la mateixa incidència les paraules d’un cantant pràcticament desconegut, que no té cap connexió directa amb grups polítics titllats de terroristes, que les que provenen de membres confessos d’aquests grups? “El Tribunal Suprem tenia el deure d’argumentar per què veu aquesta vinculació de Valtònyc amb els grups terroristes i no ho fa”, argüia  finalment el catedràtic. I penso que tenia raó.

Per tant, no m’ha sorprès que l’Alt Tribunal Belga hagi denegat l’extradició de Valtònyc dictaminat que la llei vigent al seu país que castiga els insults al Rei és inconstitucional perquè no respecta la llibertat d’expressió i atorga al Rei  un tipus de protecció en aquest camp que està per damunt de la que es dona a les persones ordinàries. I com a jurista que soc he de dir que em dol que els Tribunals espanyols facin el ridícul davant Europa, però més encara que amb les seves sentències donin vida i fama a un personatge com Valtònyc que, com a mínim, em sembla un trepalatrep.

Després d’haver escoltat les reflexions que Núñez Feijóo va fer a Pablo Casado a la convenció que el seu partit va celebrar a Galícia dient-li que, avui, el més revolucionari era la moderació, vaig  pensar que no tot estava perdut en aquest país on la confrontació, la crispació i fins i tot l’insult barroer han passat a ser moneda de canvi en els discursos polítics, fins i tot en els que es fan a la tribuna del Congrés dels Diputats o del Senat.

Tanmateix, temo molt que les paraules assenyades del president gallec no siguin com batre en ferro fred, perquè Pablo Casado és un home que ha perdut aquest indispensable equilibri que ha d’intentar mantenir sempre un polític que pretén governar el país. Reconec que mai no m’ha convençut i crec, a més, que té un bagatge intel·lectual molt pobre a pesar que la paraula li brolla fàcilment (fins i tot per dir barbaritats o despropòsits), i tanmateix va tenir un moment brillant -segurament el seu millor moment en política- quan va intervenir en el Congrés per respondre a la moció de censura presentada per Santiago Abascal contra el Govern. Aquell va ser un discurs moderat, convincent i ple de seny, totalment allunyat del llenguatge de Vox. Però va ser un miratge, perquè d’aleshores ençà, Casado ha decidit -suposo que preocupat per les enquestes- intentar competir aferrissadament amb Abascal, i ho fa amb un discurs extremista més típic d’un usuari de les xarxes socials que d’un líder que vol governar Espanya. 

Afirmacions com la que ha fet recentment que la senyora Nadia Calviño és la “pitjor ministra de la història d’Espanya” y i la “pitjor ministra que ha tingut Europa” quan -pensi jo el que pensi de la seva vàlua- acaba de ser elegida per unanimitat dels membres que formen el Consell d’Afers Econòmics de la Unió Europea (ECOFIN) candidata d’Europa per presidir el Comitè Monetari i Financer Internacional, és absurd. Més encara, és ridícul, per més que tots els seus acòlits li riguin la gràcia.

Però Casado, en aquesta deriva que està seguint vers l’absurd -és a dir en la direcció que marca Vox-, ha trobat una via que mai no falla a la política espanyola: l’anticatalanisme, que s’esdevé encara més perillosa quan el que s’ataca no és ja una ideologia (posem per cas l’independentisme) sinó quan l’atac es concreta en la llengua catalana, aquesta que es parla en un conjunt de territoris espanyols (encara que això no sembla que Casado ho sàpiga) i que està protegida per la Constitució, ja que -si com a constitucionalistes n’hem de fer cas- ha de ser mimada i protegida per les institucions de l’Estat (art. 3.3). 

No sols és, per tant, inadmissible que faci les afirmacions que va fer al Congrés del seu partit a les Balears -que vaig recordar en un article publicat deu fer un parell de setmanes- sinó que converteixi un fet aïllat (encara que sigui cert -el que s’ha produït a Canet de Mar-) en una causa general i afirmi sense embuts que, a Catalunya, hi ha professors que no deixen anar al bany els fillets que parlen en castellà, que els omplen les motxilles de pedres o que a les Balears s’ha prostituït menors sota la tutela del Govern autonòmic.

Casado ha aprofitat, sens dubte, la polèmica generada arran de la sentència del Tribunal Suprem que exigeix que, a Catalunya, el 25 per cent de les classes es facin en castellà -una decisió arbitrària però que, en un estat de dret, obliga- i de les reaccions, val a dir que ben poc afortunades, dels polítics independentistes reclamant un cop més la desobediència civil -aquesta que tants estralls ha causat a la política i a l’economia catalanes des de 2017- per apujar el to en unes declaracions que no tenen cap ni peus en comparar el que passa a Catalunya amb la persecució nazi (amb camps de concentració i crematoris, cosa que no ha dit però que, òbviament, s’ha de pressuposar perquè hi va implícita) o bé amb l’apartheit sud-africà que -recordem-ho- va tenir empresonat 27 anys Nelson Mandela. I com és natural, no ha citat d’on treia la informació que verifiqui aquesta política nazi o d’apartheit, però l’atac ja estava fet i, com una cosa du l’altra, ha provocat una gran manifestació de protesta a Barcelona que coadjuva a augmentar l’espiral de divisió i confrontament que vivim.

Més enllà, però, del que jo pugui pensar de la política que està duent a terme Pablo Casado i de la que imposen també els polítics independentistes decidits a prescindir del que determinen els tribunals (que, dit de passada, no he deixat de criticar, però que crec que s’han d’obeir si no volem convertir el país en una selva), el que més em dol del que està succeint és la instrumentalització que els nacionalistes espanyols (que són legió encara que ho dissimulin) i els catalans (que, aquests sí, actuen a cara descoberta) fan de la llengua catalana, que -com a tal llengua- no deixa de ser un atribut de la persona, que s’estén a una col·lectivitat territorial, però que, intrínsecament, no té res d’ideològic, ja que amb la llengua catalana (i el mateix s’ha de dir de la castellana i de totes les altres llengües que es parlen al món) es poden defensar totes les ideologies, les més nobles i les més abjectes, es poden elaborar els parlaments més sublims com també els més vulgars, i es poden dir grans veritats i enormes mentides. La llengua és neutra ideològicament. Som les persones que tenim ideologia i l’expressem amb el llenguatge.

Penso, doncs, que el més greu que es pot fer amb una llengua -i el mateix hauria de dir amb la religió- és convertir-la amb element identitari d’una ideologia, perquè en el moment que això es produeix, de seguida reboten contra aquesta llengua -o aquesta religió- tots els que no la comparteixen. I això és absurd i, a més, fa entrar la societat en una dinàmica extraordinàriament perillosa.

Quan escoltes Pablo Casado, Abascal, Jiménez Losantos i tants altres acusant els independentistes catalans de nazis i aquests, potser sense adonar-se, fan de la llengua catalana el símbol més identitari de la seva ideologia, aleshores aquells assimilen el català a la ideologia independentista i fan que molts que no participen d’aquesta manera de pensar, però sí se senten catalans i estimen la seva llengua, puguin acabar rebotant-s’hi.

I encara que jo pensi que aquest fenomen succeeix en un menor grau entre el nacionalisme català que en l’espanyol, també hi és present, perquè és inacceptable que, des del món independentista, algú hagi qualificat de feixista la família de Canet per demanar l’ensenyament en llengua castellana per al seu fill o, simplement, que es compleixi la sentència del Tribunal Suprem.

Un lector em deia fa poc que els nacionalistes de banda i banda han tornat a fer del català un camp de batalla i en aquesta lluita hi perdem tots. Sobretot la llengua que estimem. I encara que algú pugui no compartir aquesta opinió meva, el que no podrà dir és que jo no estimo el català, una llengua en la que he publicat més de vint llibres, milers d’articles i considero la meva pàtria. Així de clar.

Penso tanmateix que quan aquests dos blocs nacionalistes (les idees dels quals podem no compartir però sí hem de respectar) que es confronten de fa temps en la política catalana per la qüestió lingüística exigint que l’escola s’organitzi en funció de la llengua que es triï, tots dos pretenen tractar l’altre bloc com a “minoria nacional”. I com ha dit penso que encertadament Albert Sáez, director d’ “El Periódico”, encara que aquests components no siguin majoritaris a cada bloc, es retroalimenten, ja que volen organitzar la política -allò que ens és comú- partint del que és singular: la identitat. I això fa que les dues parts es donin a una hipèrbole que els treu la raó que puguin tenir. Per això em sembla encertat que digui que no s’hauria de gastar ni una gota de tinta a demostrar que a les escoles catalanes no es deixa sense anar al lavabo els fillets que ho demanen en castellà, però tampoc a evidenciar que les famílies que reclamen un altre model escolar no són, necessàriament, feixistes o agents del CNI. Hi ha alguna cosa pitjor que les propostes polítiques que recorren a la identitat per irresponsabilitat, i són les que ho fan perquè no tenen cap idea pròpia.

Joan Oliver Araujo i Agustín Ruiz Robledo han dirigit un memorable estudi sobre la Constitució Espanyola de 1931 amb motiu del seu 90è aniversari, publicat pel Centro de Estudios Políticos y Constitucionales. Qui el vulgui conèixer el pot imprimir sota demanda.

L’admiració i amistat que tenc amb n’Oliver des que, l’any 1993, el vaig conèixer quan es constituí el Consell Consultiu de les Illes Balears, fa que sempre l’hagi considerat el meu constitucionalista de capçalera i recomani els seus treballs, cosa que aprofito per fer també d’aquest, advertint, però, que, des del meu punt de vista, per mítica que ens pugui resultar aquella constitució, penso que no tenia més virtuts que l’actual de 1978, a pesar que s’escolten moltes veus entre els polítics més joves -sobretot en el camp de l’esquerra i del nacionalisme- per dir que és una constitució que no serveix per a les necessitats d’avui en dia.

Sense anar més lluny, Jaume Asens, portaveu de Podemos -que, dit de passada, considero una persona sensata-, l’ha infravalorada afirmant que la Constitució ja és un vestit vell, i Joan Tàpia, columnista que també admiro, li ha puntualitzat que potser sí que comença a ser vella, perquè ja té 43 anys, però alhora ha advertit a Asens que ningú no es pot canviar de vestit si no té prou diners (en aquest cas es tractaria de consensos) per pagar-ne un de nou. O si, a manca dels consensos, no té una força revolucionària suficient per fer caure el sistema. I hem de reconèixer que aquest segon supòsit no es dona (penso que sortosament), però tampoc el primer, cosa que sí lamento, perquè comparteixo l’opinió dels polítics, tractadistes i ciutadans que creuen que valdria la pena modificar algunes de les qüestions que regula la constitució de 1978, que jo vaig votar favorablement aquell 6 de desembre de 1978, cosa que, per cert, no van fer els polítics d’Alianza Popular ni tampoc un joveníssim José María Aznar, avui tan constitucionalista. I vaig votar “sí” perquè aquella llei era l’eina que ens feia sortir del franquisme i ens introduïa en una democràcia constitucional homologable a les que tenien els estats que admiràvem del nostre entorn.

Així, doncs, amb tots els respectes a la Constitució de 1931, que introduïa una república -règim que considero més modern i acceptable que la monarquia que jo vaig acceptar en donar el meu “sí” a la Constitució de 1978- crec que l’actual és força més acceptable, perquè aquella, que va aixecar grans esperances, tenia articles molt sectaris i allunyats del consens, com per exemple, el que prohibia impartir l’ensenyament als ordes religiosos a pesar que tinguessin l’adequada titulació. I no oblidem que, com apunta molt bé Joan Tàpia, coses com aquesta van ser el germen –molt abans del cop militar del 36– de greus errors com, per exemple, el d’impedir que la CEDA, amb 115 diputats sobre 453, entrés en el Govern de la República.

Tornant, però, a la nostra Constitució, m’ha agradat sentir dir a Aitor Esteban, portaveu del PNB al Congrés dels Diputats, que potser avui no votaria “sí” al text que vam aprovar el 1978, però que se sent obligat a respectar-la davant la impossibilitat manifesta de refer actualment un consens que permeti modificar-la. I tots som conscients que, si ens atenem als criteris que estableix la pròpia Constitució per ser modificada, és imprescindible obtenir, com a mínim -per iniciar el procediment-, l’acord dels dos partits més representatius de la ciutadania espanyola: PSOE i PP, sense els vots dels quals no es pot fer cap mena de reforma.

El més greu, però, del que està succeint és que el perill al qual avui s’enfronta la Constitució és que l’egoisme partidista dels qui podrien donar una mà per reformar-la es neguen a fer-ho i, a conseqüència d’aquesta actitud, coadjuven decididament a un envelliment no desitjat de la llei fonamental i, també, a la crisi del sistema.

Observem alhora que no sols posen pals a la roda per modificar la Constitució, sinó que fan també impossible que es compleixin alguns dels seus mandats, com els referents a l’elecció d’òrgans essencials pel funcionament adequat de les institucions. En aquest sentit, ¿és acceptable que el PP es negui a renovar el Poder Judicial si no es canvia abans el seu mode d’elecció? ¿És acceptable que des de la dreta es negui el dret de partits com Podemos a formar part d’aquestes institucions quan han estat elegits democràticament pels ciutadans? ¿Com podem pensar, doncs, en modificar aspectes que han quedat obsolets si fins i tot és impossible fer complir-ne alguns que estan vigents?

Tot i així -i encara que sigui llaurar sobre el mar- citaré algunes reformes que em semblen del tot necessàries.

1) La territorial i del Senat.- Aquesta no només ha de recollir al text constitucional la realitat espanyola actual de les 17 comunitats autònomes, sinó que hauria d’establir definitivament un Estat Federal a partir de les autonomies ja constituïdes, tot fixant-se tres objectius: delimitar i clarificar les competències entre Estat i Comunitats autònomes (es diguin com es diguin); detallar un sistema de finançament autonòmic basat en la justícia i la solidaritat; i reformar el Senat per convertir-lo en una veritable cambra de representació territorial, que, de cara a la seva composició, implica oblidar-se de la representació igualitària per províncies avui constitucionalitzada, ja que són les comunitats autònomes els ens territorials dotats d’autonomia política. 

2) La dels Drets socials: A Espanya, els drets socials no estan reconeguts com a drets fonamentals de la persona, i per tant no disposen de les consegüents garanties de protecció jurisdiccional mitjançant el procediment especial sumari i preferent que dissenya la Constitució al seu art. 53.2. Aquesta situació és inacceptable tenint en compte el temps transcorregut des que es configurà la formulació de l’Estat social i democràtic de dret, i hauria de replantejar-se categòricament.

3) La de la Corona: Si es decideix mantenir la monarquia, cal acabar amb la discriminació per raó de sexe que estableix la Constitució, que en virtut de l’article 57.1, dóna prevalença a l’home sobre la dona en la successió al tron. També cal revisar la inviolabilitat del monarca, que no pot ser un dic contra tota mena d’accions.

4) El sistema electoral: Crec que hi ha força unanimitat en el desig de modificar un sistema electoral que és profundament injust, i això exigeix ​​que es creïn circumscripcions no necessàriament provincials i que es revisin alguns dels mecanismes tècnics -barreres electorals, sistema de llistes tancades, dificultats per als referèndums, etcètera-, que limiten enormement el dret de participació ciutadana. L’actual sistema d’elecció de senadors amb una quota igual per a cada província és aberrant i del tot injust.

5) El sistema actual de reforma.- Com és ben sabut, el canvi constitucional que regula el Títol X és molt rígid, gairebé impossible a la pràctica, quan afecta a una revisió completa del text o als seus capítols nuclears (el títol preliminar, els drets fonamentals del títol I i el títol II sobre la Monarquia). En aquest cas, cal seguir el procediment agreujat de l’article 168: majoria de dos terços al Congrés i al Senat, dissolució de les Corts, nova majoria de dos terços i referèndum de ratificació. Aquest és, doncs, un article que estableix un procediment que torna “intangible” bona part de la Constitució, incloent-hi la Monarquia. Tot i així, penso que l’explicació de per què no es modifica la Constitució no es pot limitar a constatar-ne la rigidesa del procediment establert.

6) Altres canvis.- La supressió dels aforaments que regula l’art. 71.2 i de l’apartat 3 del mateix article. També s’hauria de revisar i abolir l’article 15, que obre una escletxa favorable a la pena de mort, que poden regular les lleis penals militars en temps de guerra.