Potser alguns dels meus lectors em demanaran per què torno a parlar avui diumenge de la inhabilitació i consegüent pèrdua de la seva condició de parlamentari d’Alberto Rodríguez, un home que havia estat elegit diputat en la llista de Podemos, que no conec de res i amb el qual és molt possible que hi tingui serioses diferències ideològiques, però hi torno perquè el recurs d’empara que ha interposat davant del tribunal Constitucional el passat 4 de gener és important i pot tenir certa transcendència.
El primer pas, és, doncs que el tribunal l’admeti a tràmit, i seria una mica escandalós que no ho fes si tenim en compte que està en joc la presumpta lesió d’un dret fonamental d’un ciutadà que va guanyar el seu escó amb el vot de 64.000 electors de les Canàries i va ser cessat el passat 22 d’octubre del 2021 per decisió de la presidenta del Congrés dels Diputats, Meritxell Batet.
L’argument en favor de l’admissió a tràmit el sosté Alberto Ekaizer, un periodista molt ben informat que defensa el posicionament de Rodríguez tant per la presumpta lesió del dret fonamental de participació política, com per la seva transcendència constitucional, ja que no hi ha doctrina sobre una decisió que vagi més enllà de la que planteja la sentència que dictà la Sala Segona del Tribunal Suprem presidida pel ja famosíssim jutge Manuel Marchena.
En aquell article, que vaig publicar el passat mes d’octubre, deia que més enllà de les simpaties o el rebuig que ens provoqui el diputat en qüestió, els fets que es van produir eren francament criticables, perquè treure la condició de parlamentari a una persona que ha estat democràticament elegida i és membre del Congrés o del Senat no hauria de ser tan fàcil com ho va ser en aquell cas, sobretot després d’un procés que presentava molts dubtes i d’una resolució final del Tribunal Suprem que no tenia la claredat que exigeix un fet com aquest que priva de l’escó una persona que el va guanyar netament.
De fet, que la cosa no estava clara ho demostra que el judici es vagi resoldre amb una condemna ínfima del diputat. Concretament, amb una pena de 45 dies de presó que no va haver de complir perquè es va substituir per una multa de 540 euros, que el diputat va pagar religiosament tot i negar que els fets que se li imputaven fossin certs. A més, a la sentència, el tribunal va afegir una altra pena, accessòria en aquest cas: que el diputat no pogués ser elegit si hi havia eleccions durant aquell període de 45 dies de la condemna. I tots som conscients que durant els 45 dies que van seguir al fall no hi va haver al nostre país eleccions de diputats.
Semblava, doncs, que la cosa havia de quedar morta en aquest punt, però Marchena va insistir i -com explica ara Ekaizer- el 20 d’octubre del 2021, va demanar per ofici a Batet “informe sobre la data d’inici del compliment de la pena d’inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu, imposada al senyor Alberto Rodríguez […] amb la finalitat de portar a efecte la pràctica de la corresponent liquidació de condemna”.
Va ser aleshores quan van començar les tribulacions de Meritxell Batet, la presidenta del Congrés dels Diputats, que, fins aquell moment, havia fet cas als lletrats de la institució, els quals sostenien que la pena privativa de llibertat no va arribar “a néixer en cap moment” en haver estat substituïda des del seu origen per una sanció econòmica. En efecte, l’informe concloïa que d’aquesta sentència “no es pot derivar conseqüència extra penal que afecti a la condició de diputat del Sr. Rodríguez”, perquè en aquest cas no concorre “ni la causa d’incompatibilitat sobrevinguda” prevista en l’apartat 2 en relació amb l’apartat 4 de l’article 6 de la Llei Orgànica de Règim Electoral General, ni cap dels supòsits que, en aplicació dels articles 21 i 22 de el Reglament de Congrés, comportarien “bé la suspensió dels drets, prerrogatives i deures el diputat” o bé la pèrdua de l’escó.
Òbviament, l’informe no era vinculant i els lletrats avisaven que les seves conclusions es podien “veure afectades per eventuals pronunciaments posteriors del Tribunal Suprem o de la Junta Electoral Central”.
Però què va succeir després? Doncs que la presidenta del parlament, davant els dubtes que havien sorgit i l’informe a què acabo de fer referència, es va dirigir a la Sala Segona del Tribunal Suprem demanant un aclariment de la sentència, ja que aquesta no deia explícitament que s’havia d’inhabilitar el diputat, sinó que era inhàbil durant uns dies per ser elegit (sufragi passiu) en unes eventuals eleccions. Però Marchena, en lloc de fer el que hauria de fer una persona amb ganes de col·laborar: dir expressament si amb la sentència el diputat havia de perdre la condició de diputat o bé podia conservar-la, es va limitar a respondre el següent: “Com vostè sap, la llei orgànica del Poder Judicial no inclou entre les funcions del Tribunal Suprem la d’assessorar altres òrgans”.
Estem d’acord que la llei orgànica no inclou aquesta funció, però prohibeix que, en un moment donat, per a aclarir un problema greu i un dubte important que afecta a drets fonamentals, el Tribunal Suprem no pugui esforçar-se una mica i ser més explícit? Li prohibeix col·laborar amb altres institucions de l’Estat?
De fet -raonava jo el passat mes d’octubre-, si la sentència havia estat ambigua (en el sentit de no ser prou clara), la resposta de Marchena encara ho era més, i l’únic que aconseguia era posar més pressió sobre la presidenta del Congrés i donar ales a la dreta que ja havia fet casus belli de l’expulsió del diputat de Podemos. I no ens hauríem de sorprendre que fos això, precisament, el que cercava Marchena, un home del qual em costa dir que és un jutge neutral.
I la pressió va tenir efecte perquè, l’endemà de la resposta de Marchena, la presidenta del Congrés demanava la substitució de Rodríguez a la Junta Electoral Central (JEC) sense esperar a rebre un eventual -i improbable (bé, potser no tant improbable coneixent el tarannà de Marchena)- requeriment directe i terminant del Tribunal Suprem, que hauria estat imprescindible perquè se la pogués imputar per desobediència. I això sempre que el Congrés hagués concedit el “suplicatori”, cosa que no estava garantida.
La novetat que revela ara el recurs d’empara interposat per Rodríguez davant del Tribunal Constitucional, que he conegut per la informació que Ekaizer ha fet pública, em sembla força intel·ligent -i preocupant per a Meritxell Batet-, ja que l’apunta com a única responsable de l’expulsió del diputat i evita implicar Marchena en la decisió que es va prendre, ja que ell simplement va dir que no tenia el deure d’assessorar-la.
“La senyora Batet, angoixada per algun temor desconegut per a aquesta part o moguda per alguna intenció igualment desconeguda -es diu en el recurs-, es va apartar no només de l’exhaustiu informe dels lletrats del Congrés sinó que, fins i tot, va anar molt més enllà del que el tribunal sentenciador li sol·licitava. El salt és massa gran com per tenir encaix constitucional; es va tractar d’un salt al buit que arrossega la caiguda esmentada dels drets fonamentals del meu representat i de tots els votants canaris que van confiar les seves respectives representacions a Alberto Rodríguez”. I rebla: “La senyora Batet no podrà fer caure la culpa del succeït en el Tribunal Suprem, que només li va demanar la data en què començaven a complir-se els 45 dies de prohibició de presentar-se a qualssevol eleccions a Alberto Rodríguez”.
Què farà ara el Tribunal Constitucional? L’admetrà a tràmit? I si l’admet, no es veurà obligat a d’adoptar la mesura cautelar urgent de restituir-li l’escó “per evitar el greu mal irreparable que al propi recurrent i a tercers provocaria mantenir la decisió?”
Com podeu veure, el rerefons de tot plegat va molt més enllà de la sort personal d’Alberto Rodríguez.
Josep Maria Quintana 