Tambors de guerra a Ucraïna

by

De vegades et proposes escriure un article perquè tens molt clar què diràs o la tesi que penses defensar. D’altres, en canvi, escrius bàsicament per veure si, després d’informar-te amb el màxim rigor possible, arribes a entendre el perquè d’un conflicte. Aquest n’és el cas.

Ningú que estigui mínimament informat pot negar que la situació que està provocant Vladimir Putin a la frontera d’Ucraïna, on ha desplegat més de 100.000 homes i un gran contingent d’armes pesades (darrerament també n’ha desplegat a la frontera de Bielorússia), constitueix una amenaça per a la integritat d’aquell país, un estat provinent de la desintegració de l’URSS que, no ho oblidem, ja va patir la imputació de Crimea el 2014 davant la mirada atònica d’Europa i dels Estats Units que, com a molt, van adoptar una sèrie de sancions econòmiques que de ben poc han servit.

A més, Ucraïna ha vist també retallada la seva sobirania a la regió del Donbàs, que va quedar en mans de pro rebels russos també l’any 2014. Rússia va negar la seva intervenció en el conflicte separatista, però els Estats Units van aportar proves i Amnistia Internacional va distribuir imatges de satèl·lits que confirmaven la participació de les Forces Armades russes, tant amb artilleria com amb soldats dins el territori ucraïnès.

Per consolidar aquesta política expansiva, Putin ha dirigit tota la seva estratègia a estalviar, sense pausa i amb vehemència, per assegurar al màxim la seva capacitat de gestió construint una fortalesa que li permeti protegir-se de les influències externes. En un informe que ha publicat “El Periódico”, si a finals del 2018, les reserves internacionals, denominades en moneda estrangera o or, equivalien a 468.435 milions de dòlars, aquest gener del 2021 ascendien a 630.627 milions de dòlars. Putin, doncs, no ha dubtat a adoptar una política financera restrictiva que s’ha materialitzat a costa de minimitzar el creixement econòmic, reduir els estàndards de vida de la població i limitar fins i tot la despesa social en temps de pandèmia. De fet, això li està costant protestes a l’interior, que de moment controla.

A més, reduir els vincles financers externs i la dependència del país del sistema financer global ha estat la segona de les grans polítiques seguides per Putin durant aquests darrers anys per incrementar la resiliència de la seva economia davant de represàlies exteriors. “Des del 2014 -explica Maximilian Hess, investigador de l’Institut de Recerca de Política Exterior-, Rússia ha modificat de forma substantiva la seva estratègia financera, demanant menys préstecs en moneda forta i modificant els termes legals dels seus contractes de préstecs estrangers”. En concret, segons detalla aquest expert en un informe titulat “Geopolítica, sancions i el deute sobirà rus després de l’annexió de Crimea”, Rússia va introduir el 2016 una clàusula en l’emissió d’eurobons que li permetia tornar els préstecs en francs suïssos, euros o lliures esterlines si se li prohibia fer-ho en dòlars.

Amb tot -assegura Marc Marginedas-, l’estratègia que estan seguint els EUA i la UE en aquesta nova crisi amb Rússia difereix enormement del que va passar després dels successos de Crimea. Mentre que el 2014 es va actuar a posteriori amb l’objectiu de modificar el comportament de Rússia un cop consumats els fets, en aquest cas, les sancions tenen un objectiu dissuasiu i preventiu: es tracta de mostrar quin serà el càstig abans que aquest sigui aplicat. “La teoria sobre les sancions són més efectives quan actuen per prevenir alguna cosa”, explica Maria Shagina, professora de l’Institut Finlandès d’Afers Internacionals. Per aquesta raó, demana celeritat i unitat, en particular a la UE, que està debatent el tema des del passat mes de novembre. “La finestra d’oportunitat s’està, doncs, tancant; no es pot negociar permanentment”, assegura.

La reacció espanyola davant la crisi ha estat fins ara molt desigual. Mentre Pedro Sánchez i la ministra de Defensa s’han posat, sense dubtar-ho, al servei de l’OTAN, de la qual Espanya forma part, i han donat un clar suport als posicionaments dels Estats Units, Podemos ha reaccionat amb un “no a la guerra” que tots podem comprendre i acceptar, però que potser no serveix o serveix de poc si tenim en compte que, ara com ara, Rússia està més ben preparada que la UE per dur fins al final el pols que està fent a Ucraïna. Sens dubte, aquesta debilitat hauria de ser un esperó per treballar intensament per a la resolució pacífica del conflicte i és, de fet, la postura que ha defensat al Parlament espanyol el ministre d’Exteriors, senyor Albares, en assegurar que Espanya aposta pel “diàleg” en el conflicte entre Rússia i Ucraïna. Ara bé -afegeix el ministre-, el Govern està preparat “per a qualsevol eventualitat” davant la “situació de tensió a Ucraïna”.

Acceptant, doncs, el principi del “no a la guerra” com a premissa, no hem d’oblidar -com molt ben raona Albert Sáez- que, el cas que ens ocupa no es pot comparar amb l’Afganistan ni l’Iraq. Ni tampoc amb els que encoratjava Bush amb l’excusa de donar a aquests països una democràcia que no havien demanat i posar titelles d’Occident a dirigir-los. No, això no val per a Ucraïna, un país assetjat i vilipendiat per Rússia (Crimea i Donbàs en són exemples clau) que pot ser el primer pas per començar a parar els peus a Putin, al qual se li ha perdonat comportaments clarament antidemocràtics a canvi del gas, del mercat i de la contenció militar. Si això ja era impresentable, treure de l’equació la tercera variable ho converteix en insostenible. El que està en joc a Ucraïna –afirma Sáez– “no és només l’hegemonia militar dels Estats Units sinó la determinació europea de no deixar envair els seus territoris per règims autoritaris com el rus. En aquest sentit, això és més Normandia que Iraq.”

I aquí rau un dels principals problemes que té la Unió Europea per respondre al repte de Putin: la seva dependència energètica de Rússia, ja que la desaparició gradual del carbó i la lentitud en el desplegament de les energies renovables farà que el gas rus continuï sent fonamental per als vint-i-set membres del club europeu. No oblidem que, si les dades que he recollit són certes -jo no sóc un expert-, el 70% de les necessitats de gas natural es cobreixen amb importacions i el gegant rus en subministra el 40%, davant del 16% de Noruega i el 8% d’Algèria. Aquesta és, sens dubte, la gran fortalesa econòmica russa per minimitzar l’impacte de possibles sancions.

La qüestió és, per tant, complexa i extremadament perillosa, però no se la pot reduir a l’eslògan del “no a la guerra” que va utilitzar Pablo Iglesias al míting de Valladolid per desmarcar-se del govern. Com afirma raonablement Joan Tapia, ni Amèrica, que s’ha retirat exhausta de l’Afganistan, ni la UE volen una guerra. Però tampoc poden cedir al xantatge de Putin com a Munic (1938) la Gran Bretanya i França van cedir davant Hitler a Txecoslovàquia “per salvar la pau”. Els dictadors tenen set de conquesta i el 1939 va venir la invasió de Polònia. I avui, Suècia i Finlàndia -països neutrals que no van entrar a l’OTAN ni contra Stalin- estan inquiets davant de Putin. Per alguna cosa deu ser.

La situació sens dubte és greu -conclou Tàpia-, ja que els països occidentals no poden lliurar Ucraïna a Putin sense perdre la seva ànima i comprometre’n la seguretat. Però tampoc Putin pot retirar els seus 100.000 soldats com va haver de fer Khrusxev amb els seus míssils a Cuba el 1962. Podria quedar molt tocat. Vet-aquí la complexitat de la situació.

Per això m’ha interessat el pronòstic que Mas Cullell ha fet a “La Vanguardia”, que transcric íntegrament: “Penso -diu- que anem cap a un acord implícit i una pau vigilada construïda sobre: ​​1) es manté l’statu quo a Crimea i Donbàs; 2) Ucraïna rebrà ajuda militar, però no esdevindrà membre de l’OTAN; 3) Rússia ha de respectar la democràcia a Ucraïna; 4) Occident no respectarà el domini rus de Bielorússia, però no pretén fer-la membre de l’OTAN; 5) els intercanvis econòmics, en particular els del gas, es mantenen.”

De totes maneres, caldrà veure quin paper acaba tenint en el conflicte el gas –la gran arma de Putin. Ara que, en opinió de Mas Cullell, si Rússia calcula que és ara o mai i pren accions militars, aleshores caldrà que despleguem una resposta econòmica contundent que, per greu que sigui, haurà d’incloure la renúncia al gas.


A %d bloguers els agrada això: