Les macrogranges, l’engany del PP i les pors del PSOE

by

El primer que he de dir en encetar aquest article és que som molt conscient d’assumir un perill, perquè no m’agrada parlar de temes que no conec prou bé, i si em sembla indispensable fer-ho, intento consultar fonts que em semblen fiables i contrastades. És el que faré avui després que les declaracions del ministre de Consum d’Espanya, Alberto Garzón, al diari britànic “The Guardian” a finals del 2021 van obrir un debat polític al voltant de les macrogranges, que s’ha traslladat a la ciutadania: les seves paraules sobre les grans instal·lacions de ramaderia intensiva que acullen fins i tot milers de caps de bestiar en una àrea molt reduïda, unit a la idea que els espanyols haurien de menjar menys carn, han obert un debat en què tant defensors com detractors d’aquesta mena de ramaderia mantenen allunyades les seves postures.

Que les paraules del ministres haguessin aixecat discussió entre els ciutadans em semblaria un bon senyal, però no ha succeït exactament això. En plena campanya electoral de Castella-Lleó, que és una zona de gran producció ramadera, Pablo Casado i el PP han vist en les paraules del ministre un filó d’or per destrossar Pedro Sánchez, cosa que no ens hauria de sorprendre coneixent el personatge. 

Però què és una macrogranja segons la prestigiosa revista “National Geographic”? Aquesta seria la primera pregunta que qualsevol persona interessada en la matèria hauria de poder respondre. Segons la revista, “Una macrogranja és una instal·lació de ramaderia industrial on la densitat d’animals és molt gran, on poden tenir cabuda des de desenes de milers de caps de bestiar porcí o boví fins a xifres que arriben al milió en el cas de les macrogranges dedicades a la cria de pollastres.”

Ha afavorit aquest tipus d’explotacions l’augment del consum de carn que, a la dècada dels anys 70, se situava en un terç de la producció actual. En 50 anys, països com la Xina han passat de produir una mica menys de 10 milions de tones anuals a sobrepassar la barrera dels 80 milions el 2019. En el cas d’Espanya, el 1970 es produïa poc més d’un milió de tones anuals, mentre que actualment s’han sobrepassat els 7 milions, segons l’informe “Meat Atlas 2021”

En un món cada cop més poblat, els progressos tecnològics han fet sorgir noves tècniques per automatitzar processos que han permès que s’estabulin en granges milers de caps de bestiar per reduir els costos associats al manteniment i abaratir els preus de la carn que posteriorment es comercialitzarà. Però això té els seus problemes.

Segons l’informe que estic seguint, que signa David Miranda, un periodista especialitzat en política internacional i natura, Espanya no només és avui un dels majors productors de carn de la Unió Europea, sinó que també és un dels principals exportadors. Per aconseguir aquestes xifres, al territori espanyol conviuen nombrosos models que, lluny de ser estrictes, es diferencien en diversos detalls: “sabem que hi ha gradients entre producció extensiva, producció intensiva lligada al territori, i producció industrial, a més de varietats en la densitat d’animals. La diferència entre extensiva i intensiva és si els animals surten a pasturar o si passen la vida en un estable”, afirma Pablo Manzano en una entrevista a “National Geographic”.

Tenim, doncs, que segons afirma David González, cofundador de “Sustraiak Habitat Design” i expert en agricultura regenerativa i regeneració de sòls, la ramaderia intensiva -la de les macrogranges- és un lloc on es desenvolupa l’activitat sobre els processos industrials d’una ramaderia estabulada i on preval la rendibilitat màxima per quilogram de carn produït. I quins són els efectes perniciosos de la ramaderia intensiva, és a dir, el de les macrogranges? Són els següents:

1. L’impacte sobre el seu entorn, ja que la principal diferència entre una granja beneficiosa i una altra de perjudicial per al seu ecosistema és la densitat del bestiar. En comptes de ser un model arrelat al territori i on tots els factors es retroalimenten, la producció industrial sol dependre més de l’exterior, ja que requereix combustibles fòssils per fertilitzar, recol·lectar i transportar els elements que prenen part en la producció d’altres béns.

2. Un altre factor preocupant pel que fa a les granges de gran densitat és la gestió dels seus residus: “l’alta densitat d’animals és ambientalment problemàtica perquè les seves dejeccions, si bé són molt beneficioses i necessàries per als agroecosistemes en quantitats moderades, no poden ser processades ni assimilades pel conjunt de la fauna i la flora de la regió en altes quantitats, així que substàncies com els nitrats -i d’això a Menorca en sabem- es filtren a aqüífers i aigües superficials, contaminant-les. Una alta densitat d’animals també causa problemes d’olors que degraden el medi ambient de les zones rurals”, afegeix Pablo Manzano.

Tot i això, no només és el pla local el que es veu alterat, sinó que a nivell internacional el seu impacte també es deixa notar. “Més enllà de l’impacte local hi ha un impacte sobre altres ecosistemes del planeta en què s’externalitza la producció de pinsos amb què s’alimenta el bestiar. Per això, diversos ecosistemes locals són desforestats, per exemple, per convertir-los en àrees de producció de soja per als pinsos”, apunta David González.

3. L’impacte sobre la qualitat de la can també té importància perquè, a nivell nutricional, “els animals criats a alta densitat en règim industrial tindran productes de qualitat inferior als que s’exerciten cada dia, fonamentalment, pel seu perfil gras. Tenen pitjor perfil nutricional en termes d’àcids grassos poliinsaturats, àcids linoleics conjugats (ACLs) i una millor relació Omega 6/Omega. Les conseqüències d’un major nivell d’estrès crònic en les característiques del múscul”.

“National Geographic” descriu altres efectes nocius en els quals no entraré per qüestions d’espai, però davant el que ha succeït en aquest país a causa de les declaracions de Garzón, el que més m’ha dolgut han estat dues  impostures que em semblen inacceptables:

La primera, que en una campanya de propaganda televisiva, Pablo Casado i tots els seus correligionaris, hagin filmat les seves declaracions contra el govern de Pedro Sánchez per les paraules del ministre Garzón, no davant una macrogranja atapeïda de porcs, vaques o pollastres. No, ho han fet en un territori on s’estava practicant clarament -i sense cap dubte- una ramaderia extensiva (com la que, en general, es practica a Menorca). I això és, simplement, enganyar el personal.

Però la segona, encara m’ha dolgut més: que Pedro Sánchez i els ministres del PSOE, en tost de rebatre amb arguments les tesis del PP i dir que sí, que les macrogranges no són una bona solució i que res no tenen a veure amb la fotografia de Casado davant aquelles vaques que pasturaven tranquil·lament en un ample espai agrícola, sembla que les hagin comprat tot deixant el ministre Garzón als peus dels cavalls. Sánchez i el PSOE han demostrat que tenien pànic a plantar-li cara al PP en aquest moment no desmentint la falòrnia de Pablo Casado i els seus. 

Ara que, com apuntava també en aquest sentit Francesc-Marc Álvaro fent una mica de conya, “menció especial mereixen alguns barons socialistes que només es distingeixen dels conservadors en el fet que, pel que sembla, no van a missa els diumenges.” En efecte -i això ho dic jo-: amb uns personatges com Lambán o com García-Page, tan acomplexats davant l’adversari -o tan de dretes com la dreta-, el PSOE fa un trist paper.


%d bloggers like this: