En un estudi sociològic i polític alhora, el periodista Carles Castro ha publicat un llarg article a “La Vanguardia” que em sembla de gran interès, en el qual analitza com va sorgir el que ell denomina l’ànima radical del PP -referint-se a Vox- per convertir-se finalment en un partit rival amb qui ha de competir. I la qüestió no és banal perquè aquest fet ha implicat el naixement d’un fort partit d’extrema dreta al nostre país que, a més, està fent mutar el PP, també cap a la dreta, oblidant les etapes de moderació, que les ha tingut. Recordem, si més no -encara que a algú li pugui semblar estrany-, que José María Aznar va arribar a acords sòlids amb Convergència i Unió a l’època de Jordi Pujol i va traspassar a la Generalitat de Catalunya la competència sobre presons i sobre la policia autònoma. Per tant, poca broma.
La conversió de l’ànima radical del PP en partit rival és, segons raona Casals, un procés que distingeix “tres etapes associades a canvis en la mobilització de la dreta”. La primera correspondria a l’ascensió de l’ “ànima radical en l’última legislatura del govern de Felipe González (1993-1996)”. La segona etapa presenciaria la seva “cristal·lització en les mobilitzacions contra el Govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero (2003-2008)”. I, finalment, la tercera etapa escenificaria la “fractura de les dues ànimes del PP arran del canvi d’estratègia que va imposar Mariano Rajoy” a partir del 2008.
En definitiva, segons Casals, “la irrupció de Vox no rau en una ultradreta suposadament amagada en el PP, sinó en l’escissió d’un sector de la seva ànima radical, que va mutar”. Però per arribar fins aquí -assegura Casals-, la dreta espanyola ha viscut una atribolada trajectòria. Al principi va ser Aliança Popular, una federació de grups conservadors que intentaven atreure el vot del “franquisme sociològic”, el d’aquells que van viure plàcidament durant la dictadura i desconfiaven de la transició.
Després del naufragi de la UCD centrista el 1982, AP “va aglutinar el vot antisocialista” mitjançant una oferta d’ampli espectre “en la qual coexistien” centre dreta, dreta i extrema dreta, així com liberals i democratacristians. A pesar d’aquesta ampliació, el partit no es va enlairar fins a l’arribada de José María Aznar, que es va proposar que el PP “ocupés de debò l’espai de centre”, tot i que això exigia “cohesió” i “no tenir ningú més a la seva dreta”.
En aquell escenari, i amb l’objectiu de derrotar un PSOE en declivi, el PP va protagonitzar la “legislatura de la crispació” entre el 1993 i el 1996. I, segons l’estudi de Casals, va ser en aquella legislatura quan es va produir la irrupció de l’ànima radical del PP, en “interioritzar els pactes entre PSOE i CiU” com un “sacrifici dels interessos nacionals” davant el “xantatge” de Pujol i els nacionalistes. Aquesta percepció també va generar tensions “en el PP arran de l’acord d’Aznar amb CiU” el 1997. I el partit va viure una certa crisi d’identitat que es va traduir en l’escissió dels que “se sentien espanyols i de dretes” contra un partit (el PP) que consideraven covard i que traïa les essències de la pàtria.
A més, la “sensibilitat més radical del PP va tornar a emergir amb el tripartit català” i la gestació del nou Estatut, el desembre del 2003. I aquella radicalitat es va veure reforçada per la derrota que sofrí el PP l’any 2004, després dels atemptats gihadistes de l’11-M, l’atribució dels quals a una fosca conspiració va constituir un del senyals més inequívocs de l’ànima radical del PP. De fet, i encara que la “teoria de la conspiració” s’ha comprovat que era una gran mentida, Santiago Abascal, avui líder de Vox, la manté.
Juntament amb l’ofensiva contra l’Estatut, el PP va trobar altres “línies de xoc” en el “republicanisme” del socialista Zapatero. Sobretot, quan el nou president socialista va impulsar l’ampliació de drets civils: matrimoni homosexual i lleis de violència de gènere, interrupció de l’embaràs o memòria històrica. Davant d’això, les reaccions d’ “afirmació nacionalista espanyola” van generar el naixement de Ciutadans i d’UPyD. Però la derivada bàsica van ser les grans manifestacions al carrer de la dreta sociològica contra el diàleg amb ETA i en “defensa de la unitat nacional”. Aquella etapa va consolidar en sectors del PP la imatge que l’esquerra representava la “anti Espanya”, aliada del “separatisme i el terrorisme”. Però aquesta “dreta combativa” no va evitar una nova victòria de Zapatero que va dur Rajoy a un canvi d’estratègia i a “fugir del radicalisme”. N’és un exemple que, després d’haver-ho promès, en guanyar les eleccions del 2011, no va modificar la llei de l’avortament.
El problema és que el centrisme de Rajoy va ser jutjat com una traïció dins del PP i el va enfrontar a figures rellevants de l’era d’Aznar -assegura Casals-. Sobretot perquè, en paral·lel, va esclatar el procés sobiranista català, que va afavorir els partidaris de la “recentralització”. Aquest va ser el punt clau que va fer néixer la idea de crear Vox “com un PP genuí”. És el que va fer Abascal en crear “una dreta nova i antèntica”.
Si contemplem el panorama polític actual, és provable que la dreta se senti forta i amb possibilitats de guanyar les properes eleccions, però el problema amb què es troba avui és que la pugna que s’està produint en els dos sectors que la conformen (PP i Vox) és molt més forta que la que també s’està produint dins l’esquerra entre PSOE i UP (a no ser que Yolanda Diaz canviï el panorama, que no ho crec).
D’altra banda, Vox es mostra avui davant la ciutadania com un partit força més cohesionat i coherent que el PP pel que fa a la seva ideologia dretana i radical. No té crítica interna, a diferència del que succeeix al si del PP on hem vist com el president de la Junta de Galícia, Núñez Feijóo, reclamava a Pablo Casado que se centrés i abandonés la política d’enfrontament radical, que és la que du a terme -i de manera creïble- Santiago Abascal.
I mentre el gallec Núñez Feijóo i l’andalús Moreno Bonilla intenten mantenir aquella vella ànima centrista que en alguns moments el PP enarborà amb èxit, avui Pablo Casado s’ha d’enfrontar a veus que, dins el seu partit, són molt crítiques amb ell per la raó contrària, com les d’Isabel Díaz Ayuso i de Cayetana Álvarez de Toledo, que han desafiat -i desafien contínuament- la política de Casado, alhora que l’empenyen vers un radicalisme polític, la patent original del qual la té, però, Vox.
I els atacs que Casado ha sofert per part d’aquestes dues dones no és menor: La primera ha qüestionat l’aparell del partit. La segona ha posat en dubte la seva condició de líder. De fet, amb Ayuso, a Casado li ha passat com amb Vox. Ho ha intentat tot, sense resultats. Va començar l’any donant suport a la catastròfica gestió que va fer la presidenta del temporal de neu que va paralitzar Madrid, sense que aquesta li ho agraís, i va acabar el 2021 enredat en una enèsima baralla pels sopars de Nadal del partit que Ayuso volia celebrar per molt que l’òmicron tingués la sanitat madrilenya col·lapsada. Mal assumpte per a un polític que aspira a ser president del Govern i es mostra incapaç de posar en cintura qui s’empara en la ideologia de la llibertat per desafiar-lo cada dia des dels mitjans -ha sentenciat Andreu Claret-. Una actitud que la duquessa de Toledo va qualificar de “queda-bé amb pors” al llibre immisericordiós que va publicar fa uns mesos. De fet, Álvarez de Toledo ha burxat Casado on més li dol: la seva dificultat per definir una estratègia, per no fer batzegades entre les picades d’ullet al centre i les excentricitats populistes.
Josep Maria Quintana 