Josep Maria Quintana

A l’article que vaig publicar fa quinze dies sobre el projecte de Llei de Memòria Democràtica, al qual el PP s’oposa frontalment, vaig dir que Podemos havia presentat una esmena que, a criteri seu, permetria jutjar els “crims del franquisme” amnistiats per la llei de 1977. La qüestió té, sens dubte, una gran transcendència per al futur de la llei, si s’acaba aprovant. Ara bé, és això possible?

Dir quin serà el veredicte dels tribunals (tant del Suprem com del Constitucional) sobre una qüestió que, sens dubte, els arribarà i hauran de resoldre, és molt agosarat, però tanmateix intentaré exposar com ho veig en aquest moment.

D’entrada, convé recordar que l’aprovació de la llei no està garantida ara per ara. El projecte que havia deixat gairebé a punt l’exministra Carmen Calvo, pactada entre PSOE i UP, tenia d’entrada 155 vots garantits -els que sumen aquests dos grups-, però és evident que, per ser aprovada, ha d’obtenir els vots de la investidura, i la norma està trobant un escull molt seriós en els plantejaments d’ERC, que s’ha aliat en aquest cas amb EH Bildu, partits que sumen en conjunt 18 escons i exigeixen per votar a favor que es derogui la Llei d’Amnistia de 1977.

Per què? Doncs perquè l’objectiu d’ERC és d’obrir la porta no sols a la reparació moral que planteja la llei en els termes aprovats pel Govern de coalició, sinó que també exigeix una certa reparació jurídica amb conseqüències econòmiques i penals pels responsables de crims durant el franquisme, objectiu que el Govern no preveia  fonamentant-se en la Llei d’Amnistia de 1977 que, a criteri seu, barra el pas a aquesta possibilitat.

Diguem que, fins avui, tots els processos iniciats a Espanya per jutjar els crims del franquisme han topat amb la barrera infranquejable de la Llei d’Amnistia de 1977 i del Tribunal Suprem, que té una jurisprudència clara sobre aquest punt. D’altra banda, també el Tribunal Constitucional va tancar les portes a la investigació penal d’aquests crims per mitjà d’una interlocutòria -no d’una sentència- que no va admetre a tràmit un recurs d’empara presentat per l’exsecretari general del PCE, Gerardo Iglesias, per les detencions i tortures que va sofrir entre 1964 i 1974. Cal, però, observar que aquesta interlocutòria va tenir tres vots particulars que reclamaven estudiar a fons la qüestió i veure les implicacions de la Llei d’Amnistia en la matèria sobre la qual s’havia de dirimir.

Si acudim a aquesta llei -la primera que aprovà el Parlament espanyol elegit democràticament l’any 1977-  que va ser indispensable per consolidar el canvi de règim i s’aprovà -no ho oblidem- amb el vot favorable de tots els partits tret d’AP, que es va abstenir, veurem que és una norma que extingeix qualsevol responsabilitat penal per “tots els actes d’intencionalitat política (…) qualsevol que fos el seu resultat” comesos abans del 15 de desembre de 1976 -data en què es va celebrar el referèndum sobre el projecte de llei per a la Reforma Política-.  Hi estiguem o no d’acord, el fet és que aquesta llei és vigent i va formar part del pacte constitucional que van tancar UCD, PSOE, PCE i els partits bascs i catalans que va fe possible la democràcia.

En realitat, doncs, la Llei d’Amnistia de 1977 és, ara per ara, un escull legal important a l’objectiu dels qui creuen indispensable que s’han d’enjudiciar els “crims del franquisme”. De fet, emparant-se en la llei, el Tribunal Suprem ha dit clarament que ningú no pot ser condemnat per aquesta mena de crims per vàries raons: la primera, perquè la Llei d’Amnistia extingeix la responsabilitat criminal pels delictes de motivació política comesos abans de 1976. La segona, perquè el principi de legalitat penal que recull l’article 9.3 de la Constitució garanteix, entre altres coses, “la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals”, i fa impossible d’aplicar retroactivament el dret penal internacional, que tipifica els delictes contra la humanitat, ja que aquestes normes no estaven vigents quan es van cometre aquells possibles crims. Més encara, el Suprem i el Constitucional han dit expressament que “aquesta exigència del principi de legalitat és aplicable al dret penal internacional, convencional i consuetudinari”.

És obvi que l’esmena presentada per Podemos al text actual pretén bàsicament superar aquests criteris jurisprudencials amb una fórmula que, si bé no anul·la ni deroga la Llei d’Amnistia de 1977 -que és l’objectiu d’ERC-, vol fer possible que, en el futur, tant el Suprem com, sobretot, el Constitucional canviïn de criteri.

L’esmena es basa en l’opinió d’un sector de la doctrina que, a partir del dret internacional vigent, creu que no es pot barrar el pas a investigar tots els “crims contra la humanitat”, entre els qual s’haurien d’incloure els del franquisme. Aquesta és l’opinió de l’advocat argentí Fabián Salvioli, relator especial de Nacions Unides per a la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició dels crims contra la humanitat. Ell creu que la llei hauria de deixar clar que no es pot aplicar una amnistia a la investigació d’aquesta mena de crims, a pesar del bloqueig que, fins avui, han establert el Suprem i el Constitucional. D’acord amb els estàndards internacionals, diu Salvioli que els Estats tenen l’obligació de fer rendir comptes per crims d’aquesta magnitud. I afegeix: a Alemanya s’acaba de jutjar una persona que participà en els camps de concentració i té 101 anys.

A casa nostra, Inés Herreros, presidenta de la Unió Progressista de Fiscals, recorda també que els “crims contra humanitat” no prescriuen, no es poden amnistiar i la seva persecució no depèn de la regulació del país en el moment en què es van produir. Ara bé, el cert és que, fins avui, tant el Suprem com el Constitucional no han acceptat aquestes tesis.

Diguem, però, que de tot el que està succeint aquestes darreres setmanes, el més remarcable -per esperpèntic- és que, des del Govern, el ministre Bolaños hagi contradit de manera absoluta les tesis de Podemos que van empènyer aquest partit a introduir l’esmena en qüestió. Segons ell -i segons el Govern del qual forma part Podemos, per això estic parlant d’esperpent-, l’esmena presentada no permetrà que es jutgin els crims del franquisme. I afegint-se a les tesis defensades fins avui pel Suprem i el Constitucional, creu que ho impedeixen la Llei d’Amnistia de 1977 i els tractats internacionals. “Des de 2002 -ha dit el Bolaños- Espanya ratificà els tractats internacionals sobre delictes contra la humanitat, però què succeeix amb la legislació penal? Doncs que no pot ser retroactiva. I aquesta és la raó que li permet afirmar que el projecte de Llei de Memòria Democràtica, ni que s’aprovi amb aquests canvis que ha proposat Podemos, no tocarà res essencial, ni tindrà les conseqüències que se cerca amb l’esmena, perquè no és una llei orgànica i, bàsicament, perquè les lleis penals no es poden aplicar retroactivament. 

En el fons, Bolaños pensa el mateix que pensen ERC i HE Bildu, quan anuncien que no donaran suport a la llei si no deroga expressament la Llei d’Amnistia de 1977, ja que creuen que, en efecte, aquesta és el principal obstacle per enjudiciar els responsables dels crims comesos durant la dictadura.

El panorama es mostra, per tant, força negre per aquesta llei que, com vaig dir l’altre dia, a pesar dels problemes que comporta, crec que és necessària. Però si oblidem que la matèria que regula és molt llenegadissa, no tenim en compte les sòlides raons que van empènyer els demòcrates de 1977 a aprovar la Llei d’Amnistia, i oblidem que l’objectiu de la memòria és, bàsicament, de conèixer la veritat dels fets i de restituir les injustícies que es van cometre, però no necessàriament la de condemnar penalment els seus responsables, difícilment resoldrem aquest gravíssim problema que gravita sobre les persones i sobre la història del nostre país.

És provable que, des de l’esquerra, algú pugui pensar que és una benedicció que Pablo Casado sigui el líder de la dreta, però si algú ho pensa està equivocat, perquè el país -i considero que el país és més important que les ideologies polítiques que hi puguin coexistir- reclama líders intel·ligents, documents i no dogmàtics. Tot el contrari del que és, com podem anar comprovant, Pablo Casado. I ho dic basant-me en les darreres manifestacions que ha fet sobre les llengües que a Espanya cohabiten amb el castellà. Especialment sobre el català, que és la llengua que veritablement li molesta.

Sé, en efecte, que la qüestió de l’idioma i, sobretot, de la coexistència d’idiomes diversos al sí de la pell de brau és sempre una qüestió polèmica que toca el voraviu de les persones i, per tant, aviat fa que es provoquin xocs i turmentes mediàtiques, a pesar que és una matèria que ve regulada per la Constitució. Al meu entendre, mal regulada, ja que les llengües que no són la castellana, dominant i oficial a tot l’estat, no gaudeixen dels mateixos drets que aquesta -ni tan sols en els territoris on el català, el basc i el gallec són també oficials-. Tanmateix, la qüestió té una regulació fixada a la Constitució espanyola, concretament a l’article 3 que, després  d’establir que el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat i de dir que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la, afegeix que les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts. A més, considera aquestes llengües com una riquesa i un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.

Com he dit abans, a mi m’hauria agradat anar més lluny en el reconeixement de les llengües espanyoles diferents del castellà, però com a mínim tenim el que estableix la Constitució i, per tant, està fora d’òrbita posar-s’hi en contra. Ara bé, com que a un amplíssim sector del poble espanyol -i també a Pablo Casado- el que diu la Constitució no li agrada, perquè ho troben una concessió absurda al que ells denominen “llengües regionals” -aquestes que només serveixen per embolicar la troca-, aleshores cerquen la manera de vorejar-la buscant subterfugis que estan absolutament fora de lloc. És el que Pablo Casado va fer a la clausura del setzè congres del seu partit a les Balears en defensa -agafeu-vos fort- del que ell i molts dels seus qualifiquen de “llibertat lingüística de les illes”.

I com ho va fer Pablo Casado? Doncs com ho fan tots els qui, contràriament als plantejaments científics establerts per les universitats i acadèmies de les llengües neguen la unitat de la llengua catalana i malden per esquarterar-la, perquè són conscients que aquesta és la manera més eficaç de destruir-la fins a fer-la desaparèixer definitivament. Recordeu, sinó i a manera d’exemple, aquella memorable afirmació de Casado en ple congrés quan digué davant tothom que “No habláis catalán, habláis mallorquín, habláis menorquín, habláis ibicenco, habláis formenterés y esta cultura no es apéndice de nadie, no sois països catalans, sois las grandes islas baleares admiradas en todo el mundo”.

Més enllà que em sembli fantàstic que se’ns admiri a tot el món -que més voldria!- les afirmacions del líder popular són de les que et fan posar vermell, ja que fins i tot estan en contradicció amb els documents del PP de Balears, que sí reconeixen la importància del català a les illes. Si no vaig errat, en una de les ponències que en aquella mateixa assemblea partidista es discutien es feia referència al “coneixement i ús del català” com a “factor de millora de la comunicació”, que “ha de considerar-se com un mèrit en el procediment de selecció”, tot referint-se al Servei de Salut de les Illes Balears en relació amb els seus treballadors.

És cert que la senyora Prohens va haver de folrar-se la cara per desmentir discretament el seu cap de files, però Casado, immers en la carrera que està sostenint amb els ciutadans de Vox per demostrar que, a Espanya, no ens cal una dreta sectària, antifeminista, racista i negacionista com la que presideix Santiago Abascal perquè està convençut que, en cap d’aquests epítets, Vox el supera, creu -vaja, n’està convençut- que llençar invectives contra la llengua catalana és, al nostre país, una manera de guanyar adeptes en el gran món de parla castellana, ni que sigui a costa de marginar els ciutadans que tenen com a llengua mare el català, el basc o el gallec, i, per tant, a costa d’enfrontar també els espanyols. 

Aquesta és la causa que hagi prosseguit la seva creuada particular amb una altra afirmació de les que també fan avergonyir, ja que demostren no sols la seva mala fe sinó, pitjor encara, una supina ignorància.

En efecte, aprofitant la providència del Tribunal Suprem que confirma l’ordre d’impartir en castellà el 25% de les hores lectives a totes les escoles de Catalunya -providència que ha encès l’enèsima controvèrsia sobre la immersió lingüística i també ha provocat algunes desafortunades afirmacions de polítics catalans sobre la necessitat d’incomplir-la, cosa que tampoc no ajuda a resoldre d’una manera sensata el problema-, Casado, apuntant-se a les tesis defensades per la dreta que, contra tota evidència, afirma que, a Catalunya (i també a les Balears), els al·lots no aprenen el castellà i que la llengua oficial de l’Estat està essent marginada fins al punt que és a punt de perdre’s en veure’s suplantada en tots els camps pel català, ha formulat al país una pregunta retòrica en aquests termes: “¿Por qué a un médico en Cataluña se le obliga a hablar catalán y por qué, sin embargo, un catalán puede ejercer la Medicina perfectamente en León?”.

El primer que se m’ocorre per respondre la pregunta de Pablo Casado és de formular-li’n una altra: “Com és possible, senyor Casado, que un metge català conegui el castellà i, per tant, pugui exercir a Lleó, si, segons vostè afirma -i afirma gran part de la dreta-, a Catalunya -i a les Balears- només s’ensenya el català? 

Però si en lloc de refugiar-me en la ironia -que és el que pressuposa la pregunta que acabo de fer- he de respondre més seriosament la qüestió que Casado planteja, penso que la resposta que correspon és la següent: Els metges catalans, balears, bascs i gallecs no poden exercir la medicina a Lleó perquè parlin català, basc o gallec. No. Poden exercir-la a Lleó, i a Madrid i a Sevilla i a qualsevol territori de parla castellana perquè ells, a més del català, del basc o del gallec, també parlen -i escriuen- correctíssimament el castellà. Així de senzill.

Perquè hauria de saber Pablo Casado que, a diferència del que succeeix en el cas invers -em refereixo als metges de parla castellana que venen a exercir a Catalunya, a les Illes, a Galícia o al País Basc i es neguen a aprendre la llengua pròpia d’aquests territoris-, cap català, balear, basc o gallec mai no s’ha oposat a aprendre el castellà, una llengua que tots ells coneixen perfectament i, en general, accepten i estimen també com a llengua pròpia. Més encara, tots la coneixen tan bé com el català, el basc o el gallec (si és que no la coneixen millor, atesa la gran pressió legal i factual -sociològica, en definitiva- que el castellà està exercint sobre les llengües espanyoles minoritàries, que, contràriament al que Pablo Casado pressuposa, mai no han posat, ni posen, ni posaran en perill el castellà. Fins i tot en el supòsit que la immersió lingüística fos una realitat inqüestionable, que malauradament no ho és.

Aquests dies s’està discutint al parlament el  Projecte de Llei de Memòria Democràtica aprovat pel Consell de Ministres, al qual el PP s’oposa frontalment i Podemos ha present una esmena que, segons ells, permetrà jutjar els crims del franquisme que van quedar amnistiats per la llei de 1977 i que, segons assegura el ministre Bolaños, no tindrà cap conseqüència. 

Més enllà del que pugui succeir tenint en compte el marc constitucional espanyol i el Dret internacional -matèria en la qual avui no entraré, encara que és una qüestió transcendental de cara als efectes de la futura norma- deixeu-me que faci alguna reflexió sobre el “dret a la memòria”, que és el que, bàsicament, persegueix garantir aquesta llei.

Si acceptem que la democràcia ha assolit avui a Espanya la majora d’edat, ens haurem de felicitar perquè la nova llei ens ajudi a reconèixer una part de la història negada, oblidada o silenciada i ens permeti restituir la dignitat (ni que sigui simbòlicament, perquè la majoria de víctimes han mort) a tots aquells que van patir injustícies com a conseqüència de la Guerra civil.

D’altra banda, recordar és un dret i, per a molts, un deure per poder perdonar i tancar les ferides obertes. O això hauria de ser. Perquè la recuperació d’un passat que es va ocultar i silenciar permet que aquells que s’han sentit víctimes i mai no han pogut reclamar o reivindicar la seva història, puguin assumir un paper actiu en la reelaboració de la memòria col·lectiva. En aquest sentit, doncs, avui, segones i terceres generacions tenen l’oportunitat de redactar un nou discurs sobre el passat amb la distància emocional i les eines democràtiques de què disposem, fent un esforç perquè l’antiga confrontació doni pas a una pluralitat de relats que serveixin perquè, en el futur, es conegui el que, en el passat, va succeir realment.

Si més no a nivell teòric, és el que volia aconseguir la Llei 52/2007 de Memòria Històrica que aprovà el parlament a l’època de Rodríguez Zapatero, la qual, entre d’altres coses, va obrir el pas a l’obertura de fosses dels qui havien estat víctimes de la guerra (majoritàriament del bàndol dels vençuts), i durant més de seixanta anys havien estat silenciats i oblidats.

Convé, tanmateix, tenir en compte que no podem partir de zero i que ens cal saber com van afrontat la qüestió de la memòria els polítics que ens han precedit i, especialment, els protagonistes de la transició de la dictadura a la democràcia, els quals, provinguessin del bàndol vencedor o vençut, van avantposar el diàleg a la confrontació, el futur al passat i la convivència a la venjança, cosa que no sé si avui sabrem fer.

És cert que quan el 15 d’octubre de 1977 el Parlament espanyol aprovà la Llei d’Amnistia, al país tenia encara dempeus un exèrcit procliu al colpisme i pesava sobre la incipient democràcia una possibilitat real d’involució. Però si seguim els discursos d’aquella gent veurem que no ens és lícit afirmar que van actuar constrets per la por, sinó que ho van fer moguts per una convicció clara que, per damunt de qualsevol altre principi, ells avantposaven el de la “reconciliació nacional”.

Són exemples que ho confirmen el fet que, ja l’any 1956, el PCE de Santiago Carrillo i Jorge Semprún vagi apostar clarament per enterrar el 1936 en favor d’una Espanya sense certificats de conductes passades. Que uns anys més tard, el 1962, el famós “Contuberni de Munic” vagi implicar el retrobament de la dreta catòlica de Gil Robles, la de l’exfalangista Ridruejo, reconvertit en liberal integrador, amb l’esquerra del vençut PSOE, els quals van exigir que Espanya no entrés a Europa sense recuperar abans la democràcia. I de fet, és una prova indiscutible del que estic afirmant que la primera llei que aprovà el Parlament elegit el 15 de juny de 1977 vagi ser la Llei d’Amnistia, amb els vots de tota l’esquerra, de la UCD i dels grups basc i català. Només Aliança Popular es va abstenir. I qui més va insistir en la necessitat d’oblidar la Guerra civil va ser –com ha recordat molt bé Soledad Gallego-Díaz en un magnífic article a “El País”– Xabier Arzalluz, líder del PNB.

Més encara, en aquell debat, Marcelino Camacho, fundador de Comissions Obreres, que havia patit nou anys de presó a les presons franquistes, proclamà que la política de reconciliació nacional era una de les senyes polítiques d’identitat del PCE des de feia anys, i afirmà des de la tribuna del Congrés que “Nosaltres, precisament nosaltres, els comunistes, que tant hem patit, hem enterrat els nostres morts i les nostres rancúnies”.

Significa això que ara, el 2021, no ens podem replantejar les coses? És obvi que sí ho podem fer -i que ho hem de fer-, perquè aquella llei no ho va resoldre tot i és probable que, en alguns aspectes, no fos prou justa ni, sobretot, prou ampla, ja que va deixar fora aspectes que també cal contemplar, sobretot si creiem que l’oblit no és segurament la millor solució per tancar les ferides i som capaços de reconèixer les injustícies que les víctimes del bàndol vençut van sofrir i que el franquisme va silenciar expressament, alhora que feia una clara exaltació de les seves pròpies víctimes (els menorquins podem recordar, a tall d’exemple, les processons que es feien el 19 de novembre al cementiri des Castell i la missa solemne presidida pel bisbe que s’oficiava a la Catedral cada 8 de febrer). I entre les més remarcables qüestions que la nova llei ha de resoldre hi ha el referent a les fosses anònimes i la necessària restitució de l’honor perdut en uns judicis sumaríssims que el règim franquista va dur a terme sense cap garantia processal. 

Això obre, per tant, la porta a la possibilitat que la nova llei pugui ajudar a resoldre aquests punts que no va poder afrontar la Llei d’Amnistia de 1977, sense que el nou text legal hagi de comportar necessàriament -com afirma la dreta- accions de revenja. No és, doncs, un argument sensat afirmar que les coses estan bé com estan i que no cal remenar-les. Ara bé, tampoc no hauríem d’oblidar que aquesta és una matèria llenegadissa i que el problema de la reconciliació nacional mai no s’aconseguirà només amb una Llei de Memòria Democràtica, ja que la reconciliació depèn molt més del comportament ètic que, a nivell personal i col·lectiu, adoptem els ciutadans, que no d’una llei, per bona que sigui.

Pensem, si més no, en el que va succeir a Menorca on, a causa de la Guerra civil, es van perpetrar crims  en els dos bàndols, prescindint de quin dels dos pogués tenir en favor seu la legalitat. I si assumim aquest fet veurem que és molt perillós basar-nos només en la memòria dels uns o la dels altres, perquè la memòria és selectiva, sempre és personal i és, a més, plural, diversa i de vegades contradictòria. I gairebé sempre és incompleta. Per això l’historiador no es pot basar exclusivament en la memòria, perquè aquesta sempre ens deixa blancs que s’han d’emplenar amb la major objectivitat possible.

Basar-se exclusivament en la memòria té, a més, un altre perill: que ens entestem a cercar exclusivament les “víctimes”. I aquest s’agreuja encara més en el cas d’una guerra civil, perquè la memòria -aquesta memòria personal i selectiva a què m’he referit- sovint ens empeny a cercar màrtirs i, de retop, també assassins. 

En realitat, és el que hem viscut durant tots els anys del franquisme, on ens van presentar esbiaixadament una història de bons i dolents, de màrtirs i d’assassins. Per això ara hem d’anar molt en compte de no caure en el mateix parany. Sobretot, perquè no hauríem d’oblidar que, més d’un cop, les víctimes, amb les seves raons i els seus motius, també poden haver estat botxins en un altre moment. Per això apel·lo a l’ètica i al comportament moral, abans d’apel·lar exclusivament a una llei… que tanmateix considero necessària.

Un dels problemes més greus que té el sistema parlamentari en el qual els diputats s’elegeixen per llistes tancades, com succeeix en el cas espanyol, és que, si bé aquest reforça l’autoritat dels partits, menyscaba molt -de fet moltíssim- la qualitat dels diputats, perquè aquests no es deuen tant als electors -com succeeix en sistemes majoritaris com l’anglès o el francès, en els quals cada candidat es juga el tipus al seu districte-, sinó que els diputats es deuen bàsicament als dirigents nacionals de les formacions, que són els que tenen el poder de situar-los (o no) a les llistes.

Humanum est -i per tant comprensible- que els qui ostenten el poder dins els partits -un poder que sol ser gairebé omnímode- triïn personatges dòcils i de la seva corda, ja que no els interessen diputats amb una personalitat notable que, en un moment donat, els puguin fer ombra o, simplement, es neguin a votar allò que ordena el cap de files, ja sigui perquè va contra la deontologia del partit, els criteris racionals o la consciència del diputat. Ara bé, que sigui comprensible no significa que ho hàgim d’acceptar necessàriament, perquè és aquesta manera d’actuar la que produeix el desprestigi dels partits i dels diputats fins al punt que, avui, les enquestes qualifiquen la classe política com el segon o el tercer problema del país, alhora que s’estén entre els ciutadans l’opinió que els partits són, cada cop més, provocadors de conflictes que afavoridors de solucions.

No negaré que, perquè les coses funcionin bé dins un partit en la tasca que aquest ha de dur a terme en un hemicicle parlamentari, hi ha d’haver un mínim de disciplina i, per tant, és necessari que el grup voti cohesionadament, però d’aquí no s’ha de deduir que el diputat ha perdut del tot la seva autonomia a l’hora de prendre decisions i, per tant, la capacitat de votar d’acord amb la seva consciència, perquè si això acaba succeint, no sols s’incompleix el principi regulat a l’article 67.2 de la Constitució, que prohibeix el “mandat imperatiu” als membres de les Corts, sinó que degrada l’estatus dels diputats per convertir-los en persones menors d’edat i sense personalitat pròpia.

No és debades que l’article esmentat diu clarament que “Els membres de les Corts Generals no estaran lligats per mandat imperatiu”, ja que aquest precepte s’esdevé la resposta a una de les exigències estructurals vinculades al cor mateix dels Estats constitucionals i a la manera com aquests van sorgir oposats a l’Estat absolut que els va precedir. Per això, els teòrics liberals i els revolucionaris que van posar en pràctica la democràcia constitucional van fer de la supressió del mandat imperatiu un autèntic banderí d’enganxament dels nous temps. 

La conseqüència lògica no es va fer esperar: La prohibició del mandat imperatiu s’acompanyà immediatament de la configuració dels ciutadans com a cos electoral, als quals els correspon elegir la Cambra, però aquesta elecció no pot predeterminar de cap manera la lliure voluntat del representant a l’hora de votar, un cop aquest ha estat elegit. Encara més, el pensament liberal té la ferma convicció que el “lliure debat” al Parlament és conditio sine qua non per a l’adopció d’una decisió coherent amb l’interès nacional, i això exigeix ​​la llibertat més absoluta del representant a l’hora de votar, llibertat que de cap manera es pot veure coartada per apriorismes o mandats essencialment pertorbadors.

Doncs bé, si aquesta és la teoria, l’elecció dels quatre membres que havien de formar part del Tribunal Constitucional per substituir els que tenien el mandat caducat ha trencat aquests principis un cop hem vist que molts diputats socialistes s’han vist en el deure d’actuar a contra-cor per elegir els dos membres que proposava el PP, la capacitat tècnica dels quals no posaré en dubte, però sí la seva idoneïtat política. En el cas de Concepción Espejel perquè té moltes -massa- coincidències amb els interessos del PP, fins al punt que va ser apartada de l’Audiència Nacional quan aquesta havia de veure el cas Gürtel, que tant afectava als populars. I en el cas d’Enrique Arnaldo per haver dilapidat el seu prestigi intel·lectual i científic amb unes gens lloables activitats paral·leles i amb el seu menyspreu a les incompatibilitats.

Per què el PP s’entestà en aquests dos candidats quan, en els grans cossos de l’Estat -alguns dels quals conec prou bé-, podia trobar persones digníssimes de talant conservador que no estiguessis esquitxades per irregularitats flagrants com les que hem sabut del senyor Arnaldo? Perquè convé que tinguem molt clar que la no idoneïtat d’aquest no deriva de la seva ideologia conservadora, o del fet que hagi criticat en articles l’eutanàsia i la llei de l’avortament o que s’hagi mostrat escèptic davant la crisi climàtica, sinó del fet que hagi simultaneïtat descaradament càrrecs incompatibles i s’hagi mostrat indulgent amb la caixa B del PP, que és -sembla- la causa que l’ha encimbellat al Constitucional. El problema no és, per tant, que el senyor Arnaldo no hagi amagat la seva ideologia, sinó que hagi amagat les factures que ha emès per una sèrie de treballs (més d’un cop incompatibles amb els càrrecs que ostentava) a governs sempre de la mateixa condició.

Ara bé, el més greu no és, però, que el PP hagi proposat aquests candidats, sinó que els diputats del PSOE i d’UP s’hagin vist constrets -forçats- a actuar sota “mandat imperatiu”, contravenint el precepte constitucional. Em diran -i és cert- que era imprescindible trencar el xantatge del PP que ha paralitzat uns canvis que exigeix la Constitució en algunes de les grans institucions de l’Estat. I també que el segrest de les institucions que havia provocat aquell partit s’havia de resoldre i que, per tant, era un mal menor votar aquests candidats, encara que no fossi idonis, per salvar el mandat constitucional. Però temo molt que el mal que s’ha fet a la democràcia no és tan menor com apunta el president Sánchez, perquè hauríem de tenir molt clar que un magistrat desprestigiat desprestigia també el Tribunal Constitucional. I el risc següent és que aquest tribunal, peça substancial del sistema, perdi el respecte dels ciutadans, que les seves resolucions perdin credibilitat i que la mateixa Constitució sigui més difícil de respectar. Tot plegat és, doncs, poca broma.

Algú ha escrit aquesta dies que  accedir sense objeccions a votar una opció que vagi en contra dels principis més fonamentals del teu propi partit -que és el que han fet PSOE i UP-  hauria de ser considerat transfuguisme ideològic, i crec que té raó. Per això m’ha semblat notable que el socialista Odón Elorza i les diputades d’UP Gloria Elizo i Meri Pita s’hagin mantingut en el “no” a l’hora de votar Enrique Arnaldo, fent ús del principi consagrat a l’article 67.2 de la Constitució que els deslliurava d’acceptar cap mena de “mandat imperatiu”. Per tant, no crec que sigui a ells que se’ls ha de demanar explicacions, sinó en tot cas agrair-los el seu intent de mantenir la dignitat i de votar a consciència. 

D’altra banda, el fet que ERC, JxCat, PDECat, EH-Bildu, CUP, BNG i el PNV es vagin desmarcar de la votació i sortissin del Congrés a l’hora de votar demostra fins a quin punt ha estat errònia aquesta decisió. Com acabava dient “La Vanguardia” en un dels seus editorials, el fet que només 249 diputats de 350 vagin participar en aquella votació és un tràngol per al Govern. I jo afegiria que ho és també per a la democràcia.

El passat 5 d’octubre del 2021, el Papa Francesc va ser informat de la publicació de l’informe de la Comissió Independent sobre els Abusos Sexuals (ICASE) pels bisbes francesos, amb els quals es va reunir durant les visites ad limina que aquests fan amb regularitat i “va conèixer el seu contingut amb dolor per les ferides sofertes, però també gratitud pel valor de denunciar”, segons es diu en un comunicat del Vaticà.

No és estrany que el Papa sentís dolor en llegir un informe (que té 485 pàgines, amb més de 2.000 pàgines d’apèndixs) que aquesta comissió independent, que actuà, però, a instàncies de la Conferència Episcopal Francesa, va elaborar, en el qual -tot i no sent exhaustiu- s’estima que de 2.900 a 3.200 sacerdots i religiosos han estat implicats en delictes de pederàstia a França entre el 1950 i el 2020, tot advertint que aquesta forquilla és una estimació mínima, ja que una gran enquesta de població general estima que un total de 216.000 persones a França (amb un marge d’error de 50.000) han estat agredides sexualment per sacerdots i religiosos catòlics, un terç de les quals van ser violades. I si incloem les agressions comeses per profans (especialment a les escoles), aquesta estimació puja a 330.000 persones.

El president de la comissió, Jean-Marc Sauvé, alt funcionari francès que és vicepresident del Consell d’Estat i president de l’Institut Francès de Ciències Administratives, ha assenyalat que, del conjunt de la societat francesa, cinc milions i mig de persones (el 14,5% de les dones i el 6,4% dels homes) han patit agressions sexuals abans dels 18 anys. Les famílies i els amics continuen sent els principals llocs d’agressió, però la prevalença de les agressions a l’Església catòlica continua sent alta, fins i tot en els darrers temps, i el 80% d’aquests abusos afecten a homes.

Denunciant la mentalitat corporativista de l’Església catòlica, que durant molt de temps ha intentat encobrir aquests casos (condicionant bàsicament el silenci de les víctimes a les indemnitzacions), Jean-Marc Sauvé va demanar una “acció enèrgica”, que inclogui el reconeixement dels actes del passat i mesures preventives en la formació i el discerniment vocacional, i alhora va advertir sobre una excessiva sacralització de la persona del sacerdot. De fet, l’informe de l’ICASE fa 45 recomanacions específiques, entre les quals s’inclouen un reforç dels mecanismes de control intern, una millor definició del paper del bisbe per evitar que sigui jutge i part, i una participació més gran dels laics al govern de la Església.

Cridant a un “treball de veritat, perdó i reconciliació”, Jean-Marc Sauvé va subratllar que l’Església catòlica és “un component essencial de la societat” i que ha de treballar per “restablir un pacte que ha estat malmès”. “La nostra esperança no pot ser ni serà destruïda. L’Església pot i ha de fer tot el possible per restaurar el que s’ha fet malbé i reconstruir el que s’ha trencat”, va concloure saludant el valor de les víctimes.

Olivier Savignac, president de l’associació de víctimes Parler et Revivre, que va contribuir a la investigació, declarà que l’elevada proporció de víctimes per abusos sexuals per l’Església catòlica és especialment “aterridor per a la societat francesa”. I va carregar contra l’Església per abordar aquests casos com a anomalies individuals i no com un horror col·lectiu. Va explicar també que, als 13 anys, va ser abusat pel director d’un campament catòlic al sud de França, que va ser acusat d’abusar d’altres nois. “Vaig percebre aquest sacerdot com algú bo, una persona afectuosa que no em faria mal”, apuntà Savignac, “però va ser quan em vaig trobar en aquell llit, mig nu, i amb ell tocant-me, quan em vaig adonar que alguna cosa estava malament… I mantenim això, és com un quist en creixement, és com una gangrena dins del cos i la ment de la víctima”.

Els dos directors de l’informe van ser presents al lliurament d’aquest i van intervenir a l’acte. En el seu discurs, monsenyor Eric de Moulins-Beaufort, Arquebisbe de Reims i President de la Conferència Episcopal, va reconèixer l’espantós abast de la violència sexual a l’Església afirmant que la veu de les víctimes “ens trastorna i ens esglaia”, i va elogiar la franquesa i les “veritables paraules” de François Devaux, una de les víctimes d’abusos, que lidera el grup de víctimes La Parole Libérée, el qual va declarar a The Associated Press que “amb aquest informe, l’Església francesa va per primera vegada fins a l’arrel d’aquest problema sistèmic”, per concloure que “la desviada institució s’ha de reformar”. Alhora, el president de la Conferència Episcopal Francesa va prometre que els bisbes es prendrien el temps necessari per estudiar l’informe i treure’n les conseqüències. 

Per part seva, la presidenta de la Conferència de Religiosos de França (Corref), Sor Véronique Margron, expressà el seu “infinit dolor” i la seva “absoluta vergonya” davant els “crims contra la humanitat” que aquest informe destapa. Tanmateix va reconèixer que les 45 recomanacions que fa són un “signe de confiança exigent a l’Església, que haurà de treballar amb altres institucions, i en particular amb les altres Esglésies”. 

La importància del que ha succeït ha convertit aquesta qüestió en el tema clau de la darrera Assemblea celebrada pels bisbes francesos, que va tenir lloc dilluns passat, on s’acordà establir “un mecanisme independent per al reconeixement i la reparació de les víctimes”, que tindrà, entre altres funcions, la de valorar cas a cas les indemnitzacions a les víctimes.

Per fer front a aquestes indemnitzacions l’Església francesa no descarta desfer-se de part dels seus béns i, si calgués, recorreria a la sol·licitud de crèdits, segons el que s’ha informat després d’aquesta reunió. Els bisbes francesos no han precisat la quantia total que estimen necessària, però han assegurat que aquesta xifra serà finançada amb fons propis i no amb donacions dels fidels “destinades a altres missions”. Per això el president de la Conferència Episcopal, Éric de Moulins-Beaufort, ha indicat en conferència de premsa que les diòcesis faran un inventari per saber quins béns hi ha disponibles i ha afegit que faran servir a més les seves “reserves econòmiques”.

I no tot ha estat parlar d’indemnitzacions, perquè també han acordat la creació de nou grups de treball, dedicats entre d’altres coses a analitzar les causes de la violència sexual al si de l’Església, i han demanat al Papa l’enviament d’un equip multidisciplinari que ajudi l’Església catòlica francesa a “abordar la protecció dels menors”. Alhora han decidit efectuar una auditoria externa de les cèl·lules d’escolta de les víctimes, la creació d’un tribunal canònic estatal que entrarà en funcions l’abril del 2022 i la signatura d’un protocol d’actuació de les fiscalies locals.

No hi ha dubte que, tot reconeixent el pecat, l’Església francesa està donant una lliçó de justícia al món després d’encarregar aquesta vasta investigació sobre els casos de pederàstia comesos pel clergat i personal d’institucions catòliques al llarg dels últims 70 anys a França.

Aquesta valenta actitud coincideix amb l’actuació d’altres autoritats eclesiàstiques en altres països, si bé en alguns casos aquestes actuacions han estat obligades pel govern o per la justícia. Penso, doncs, que aniria bé -i seria de justícia- que l’Església espanyola fes un pas endavant i un esforç de transparència com ha fet la francesa. Perquè seria molt trist que, finalment, al nostre país la investigació s’hagués de dur a terme per imperatiu legal i no per iniciativa dels bisbes espanyols. És molt possible que siguin una minoria els religiosos que han comès abusos, però el que l’Església no pot fer és encobrir-los. La impunitat no és admissible.

Avui matí, abans d’asseure’m per escriure l’article que el lector té ara a les mans, escoltava una entrevista que un periodista de RNE feia a una senadora del PP, de la qual no recordo el nom. Sí, però, recordo que quan aquell li ha demanat què opinava dels pressupostos presentats pel Govern socialista, ha assegurat sense dubtar-ho que eren un desastre. De fet, són -ha dit- el producte del govern més radical d’Europa i el pitjor de la història d’Espanya. No ja de la democràcia, no ja del segle XX (on al nostre país s’han viscut episodis de guerra colonial a l’Àfrica i una guerra civil). No, la senadora ho tenia clar: és el pitjor de la història d’Espanya. En definitiva, el pitjor des que el món és món.

Aquesta mena d’exageracions haurien de ser menyspreades d’entrada per qualsevol ment que sigui mínimament reflexiva, però com que és molta la gent que avantposa el “credo” al “raonament” i el “prejudici” a l’“anàlisi”, es poden escoltar aquestes afirmacions que decauen pel seu propi pes però que es difonen i d’alguna manera acaben calant en diversos sectors de la nostra societat.

Ja posats en matèria, comprenc també que per a la gent que creu -i a Menorca tenim diversos col·lectius que formen part d’aquestes confraries- que llengües com la catalana són francament prescindibles i, per tant, no mereixen tenir cap dret reconegut ni tan sols cap mena de consideració, el fet d’aprovar una llei de l’Audiovisual que contemplés tan sols la programació en llengua castellana al nostre país s’esdevindria un bé francament desitjable, però sortosament per als qui no participem d’aquesta manera de pensar, encara hi ha partits com el PNV (Partit Nacionalista Basc) o ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) que es preocupen dels drets dels espanyols -o per ventura no som espanyols?- que parlem, conreem i estimem llengües com la basca, la gallega o la catalana, que la Constitució reconeix com a “espanyoles” a l’article 3.2., i a les quals reconeix com a “oficials” -al mateix nivell que el castellà- a les Comunitats autònomes en què així ho determina el seu Estatut d’autonomia.

Doncs bé, el fet que el PSOE (que no és el PP, però del qual no ens podem fiar del tot en aquestes matèries) necessiti forçosament el suport del PNV i d’ERC per tirar endavant els pressupostos per a 2022, ha fet possible que la proposta elaborada per ERC de modificar el projecte de llei de l’Audiovisual perquè contempli la protecció en forma de quotes d’emissió de produccions en català i en la resta de llengües cooficials (la basca i la gallega) sigui una realitat.

Veurem ara com anirà la discussió, ja que ni el PNV ni ERC han donat a Pedro Sánchez un vot en blanc per a l’aprovació definitiva dels comptes que han de regir per al proper any, però és una passa endavant, necessària i positiva, perquè la legislatura pugui prosseguir. No és poc quan sabem que la dreta del nostre país s’ha proposat desmuntar tot el que l’esquerra està construint amb més o menys fortuna.

De moment, doncs, si hem de fer cas al portaveu de l’Executiva del PSOE, Felipe Sicília, l’aprovació dels pressupostos està més prop que fa una setmana gràcies a l’acord pactat sobre la llei de l’Audiovisual que -assegura- “protegirà i fomentarà les llengües cooficials” amb uns mecanismes i un percentatge de producció, doblatge i subtitulació que recollirà el text de la llei, encara no concretat.

Incògnites, doncs, n’hi ha, però les primeres passes en aquesta direcció ja s’han donat i això afavoreix la governabilitat del país i la defensa dels drets de minories lingüístiques que -recordem-ho- protegeix i defensa la pròpia Constitució per a disgust dels partidaris de l’uniformisme lingüístic.

Diguem, però, que aquest avenç en la llei de l’Audiovisual i en l’elaboració dels pressupostos el devem a ERC i no a JxCat. En efecte, mentre ERC aconseguia doblegar les resistències del PSOE de Pedro Sánchez amb aquest pacte i li feia possible la presentació i discussió dels pressupostos de l’Estat, JxCat presentava un esmena a la totalitat alineant-se amb el PP i Ciutadans, encara que al·legant arguments diversos. Arguments, però, que no ha explicat clarament, perquè la lluita en què es troben involucrats els sequaços de Puigdemont -que explica el perquè de tot plegat- és la que s’encamina al disseny d’una Generalitat alternativa instal·lada a Waterloo, que malda per suprimir i deslegitimitzar la que ells denominen una “Generalitat estatutària” presidida avui per ERC.

Sense anar més lluny, aquest matí he llegit en un article que Jordi Mercader ha publicat a “El Periódico” que Puigdemont i els seus independentistes han descobert que és molt més fàcil destruir les institucions nacionals autonòmiques que doblegar la voluntat d’un Estat democràtic. De fet, és el que hem pogut comprovar durant tots aquests anys del Procés, al llarg dels quals hem estat testimonis d’un fet inapel·lable: que, amb més eficàcia que encert, l’Estat espanyol ha estat una mena de mur per a qualsevol pretensió independentista, sempre ben secundat per una Europa que li ha donat suport en tot i s’ha mostrat contrària a qualsevol pretensió de caire secessionista. 

Doncs bé, és a causa d’aquest mur espanyol infranquejable que Puigdemont, amb l’ajut dels seus, ha decidit convertir el Govern de la Generalitat -el que presideix Aragonès amb el suport de JxCat- en una paròdia, per tal que el Consell per la República que ell controla des de l’exili pugui guiar els catalans… no sabem molt bé on. 

I dic això perquè, mirem-ho des d’on ho mirem, el camí que ha traçat Puigdemont amb JxCat és irresponsable i només té l’aprovació de la meitat de la meitat dels catalans favorables a l’independentisme. I si furguem una mica més en desxifrar el suport real d’aquest Consell per la República, no podrem deixar de veure que a les eleccions per elegir l’Assemblea de Representants que el configura, d’un cens de 87.883 inscrits, s’animaren a votar només 22.584 persones, és a dir un 25,7 per cent. L’abstenció va ser, per tant, clamorosa. Tot i així, Puigdemont  ha declarat que el Consell es troba a l’avantguarda del “procés”, cosa que segurament és certa, tant com ho és també que ens enfrontem a un moviment del qual en queda tan sols aquesta avantguarda, a pesar que en un moment determinat va tenir el suport d’una gran part de la ciutadania catalana.

Avui, tot i que de cap manera voldria menysprear la força i les possibilitats que mostren les persones que segueixen ulls clucs Carles Puigdemont, tenc la impressió que aquestes configuren la resta d’un naufragi, però no dubto que estan decidides a prosseguir el seu pla de desgast institucional del govern d’Aragonès, convençudes que el propòsit d’aquest i del seu partit (amb Oriol Junqueras al capdavant) són un error de cara a aconseguir aquell “ho tornarem a fer”, que, dia rere dia, escoltem a l’ínclit Jordi Cuixart.

Però ni Aragonès ni Junqueras s’equivoquen en la seva estratègia política, i un cop van trencar amb la divisa del “tant com pitjor millor” que sembla que hagin assumit Puigdemont i JxCat, han decidit apostar pel que s’esdevé possible i, amb aquesta actitud, defensar i aconseguir propòsits tan dignes i tant difícils -si tenim en compte la realitat del país- com aquest de fer que la llei espanyola de l’Audiovisual reconegui i afavoreixi llengües com el català.

Manuel Marchena, l’home que, en secret i a proposta del PP, havia acceptat presidir el Tribunal Suprem perquè així la dreta controlés -ja del tot- el poder judicial al nostre país, però que va haver de renunciar a fer-ho davant la indiscreció d’un senador popular que va destapar la maniobra, acaba de tenir, des de la presidència de la Sala II del Tribunal Suprem, una altra actuació que em sembla increïble, com també m’ho sembla la de la presidenta del Congrés dels Diputats, Meritxell Batet, que, pel seu compte i amb l’informe contrari els lletrats del Congrés dels Diputats, va retirar l’escó al diputat de Podemos Alberto Rodríguez.

Més enllà de les simpaties o el rebuig que ens provoqui el diputat en qüestió, els fets que s’han produït són francament criticables perquè treure la condició de diputat a una persona que ha estat democràticament elegida i és membre del Congrés o del Senat no hauria de ser tan fàcil com ha resultat en aquest cas, sobretot després d’un procés que presenta molts dubtes i d’una resolució final del Tribunal Suprem que no té la claredat que exigeix un fet com aquest que priva de l’escó una persona que el va guanyar netament.

D’entrada estem davant d’un procés que va donar absoluta credibilitat al testimoni d’un policia que afirmà -sense que hi hagi constància gràfica del fet- que havia rebut un cop de peu molt abans que el senyor Rodríguez fos elegit diputat. Per molt que s’afirmi que la justícia és cega, és difícil acceptar que, en aquest cas, no s’hagi vulnerat la presumpció d’innocència en donar credibilitat a un lacònic testimoni del policia que va ser víctima del fet amb menyspreu de tota la resta d’evidències que introduïen un dubte més que raonable sobre l’existència del delicte.

De fet, que la cosa no estava clara ho demostra que el judici es vagi resoldre amb una condemna ínfima del diputat. Concretament amb una pena de 45 dies de presó que no va haver de complir perquè va substituir-se per una multa de 540 euros, que el diputat va pagar religiosament tot i negar que els fets que se li imputaven fossin certs.

A la sentència, el tribunal va afegir una altra pena, accessòria en aquest cas: que el diputat no pogués ser elegit si hi havia eleccions durant aquell període de 45 dies de la condemna. Perquè la sentència diu això. Res més. I que tots sapiguem, no hi ha hagut eleccions en aquests 45 dies que no va haver de complir per haver acceptat pagar la multa substitutòria.

Ara bé, com al nostre país el diàleg entre els uns i els altres és impossible i la guerra entre la dreta i l’esquerra és a mort, dos grups parlamentaris, PP i Vox, van demanar que es retirés la condició de diputat a Alberto Rodríguez. Com sabem, aquesta retirada exigeix que la concedeixi la cambra de la qual aquest forma part, i per això, la Mesa va demanar un informe als lletrats del Congres que van redactar un documentat informe en el qual suggerien rebutjar l’esmentada sol·licitud.

De fet, els lletrats sostenien que la pena privativa de llibertat no va arribar “a néixer en cap moment” en haver estat substituïda des del seu origen per una sanció econòmica. En efecte, l’informe conclou que d’aquesta sentència “no es pot derivar conseqüència extra penal que afecti a la condició de diputat del Sr. Rodríguez”, perquè en aquest cas no concorre “ni la causa d’incompatibilitat sobrevinguda” prevista en l’apartat 2 en relació amb l’apartat 4 de l’article 6 de la Llei Orgànica de Règim Electoral General, ni cap dels supòsits que, en aplicació dels articles 21 i 22 de el Reglament de Congrés, comportarien “bé la suspensió dels drets, prerrogatives i deures el diputat” o bé la pèrdua de l’escó.

Òbviament, l’informe no era vinculant i els lletrats avisaven que exposaven les seves conclusions “sense perjudici que les mateixes es puguin veure afectades per eventuals pronunciaments posteriors del Tribunal Suprem o de la Junta Electoral Central”.

Però què va succeir després? Doncs que la presidenta del parlament, davant els dubtes que havien sorgit i l’informe a què acabo de fer referència, es va dirigir a la Sala II del Tribunal Suprem demanant un aclariment de la sentència, ja que aquesta no deia explícitament que s’havia d’inhabilitar el diputat, sinó que aquest era inhàbil durant uns dies per ser elegit (sufragi passiu) en unes eventuals eleccions. Però Marchena, en lloc de fer el que hauria de fer una persona amb ganes de col·laborar: dir expressament si el diputat havia de perdre la condició de diputat o bé podia conservar-la, es va limitar a respondre que el Tribunal Suprem no és un òrgan consultiu, cosa que tots sabem, però el que la presidenta havia fet no era demanar consell sinó que fes un aclariment de la sentència ja que aquesta no era prou explícita i creava dubtes fonamentats.

¿Tant hauria costat al Tribunal aclarir si la substitució de la pena principal de presó per la multa i, un cop pagada aquesta, comportava la pena accessòria d’inhabilitació i, per tant, el diputat havia de ser expulsat de la Cambra? ¿No era lògica i sensata la petició de la presidenta davant els dubtes creats? ¿Té sentit l’actitud que acabà prenent el Tribunal Suprem? ¿Coadjuva a la pau del país i a la convivència la seva actitud arrogant?

De fet, si la sentència havia estat ambigua (en el sentit de no ser prou clara), la resposta encara ho era més i l’únic que aconseguia era posar més pressió sobre la presidenta del Congrés i donar ales a la dreta que ja havia fet casus belli de l’expulsió del diputat de Podemos. I no ens hauríem de sorprendre que fos això, precisament, el que cercava Marchena, un home del qual es pot dir tot tret que és un jutge neutral.

Ara bé, criticada l’actitud del Tribunal Suprem, ¿actuà correctament la presidenta del Congrés? No ho crec, encara que a posteriori hagi tingut l’adquiescència dels lletrats del Congrés, perquè tot i que va veure que el Surem pretenia l’expulsió del diputat, tenint en compte l’abast dels fets i les competències de què disposa la Cambra en aquesta casos, és molt provable que hagués hagut d’actuar amb molta més prudència i, com ha escrit un processalista de la talla de Jordi Nieva-Fenoll, podia haver esperat a rebre un eventual -i improbable (bé, potser no tant improbable coneixent el tarannà de Marchena)- requeriment directe i terminant del Tribunal Suprem, sense el qual hagués estat impossible que la poguessin imputar per desobediència. I això sempre que el Congrés hagués concedit el “suplicatori”, cosa que no estava garantida. Així s’hauria donat temps al diputat per interposar un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional, el qual probablement hauria ordenat la suspensió d’aquesta fantasmagòrica pena accessòria d’inhabilitació per no fer perdre al recurs la seva finalitat, per l’evident perjudici irreparable de la pèrdua de l’acta, que és el que ha succeït.

Tot plegat, doncs, un nou episodi que deixa la justícia del nostre país per terra i no diu tampoc res de bo dels diputats que han optat -i en això segueixo també Nieva-Fenoll- per aplicar la interpretació més adversa al reu –cosa que està prohibida pel Dret Penal– i la menys favorable al dret de representació política, cosa que contravé la doctrina reiterada del Tribunal Constitucional en aquest sentit i és insòlit en una cambra legislativa.

El general Colin Powell, exsecretari de Defensa dels Estats Units durant la presidència del George W. Bush, va morir el passat dilluns a causa de la Covid-19. De 84 anys, Powell va ser una de les peces clau en la invasió de l’Iraq el 2003 i l’alt càrrec USA que va defensar davant les Nacions Unides la possessió d’armes de destrucció massiva per part del règim de Saddam Hussein.

Més tard hem sabut que aquella era una acusació falsa, com també ho era la que assegurava que l’Iraq estava desenvolupant armes nuclears. Ambdues s’havien construït amb documents no contrastats sobre suposades vendes d’urani de Níger. En aquella ocasió, Powell no va aconseguir convèncer els membres del Consell de Seguretat per recolzar Washington, però sí va ajudar a moure l’opinió pública nord-americana en favor d’una guerra que el president Bush va llançar sis setmanes més tard amb les conseqüències que tots hem conegut. La mentida no és, doncs, innocent a la vida política.

Robert Fishman, professor de sociologia i política a la Universitat Carlos III de Madrid, que ensenyà també a les universitats de Harvard i de Nôtre Dame, ambdues als Estats Units, s’ha referit més d’un cop a la mentida i la veritat en el camp polític, i  parlant de la presidència de Donald Trump, ja a la part final del seu mandat, constatava que era una presidència que mentia de forma clara i reiterada. I lamentava alhora que una part dels nord-americans acceptés l’engany a ulls clucs.

No hi ha dubte, per tant, que la mentida en el camp polític és un fet que pot -i té normalment- conseqüències en la vida dels ciutadans. I el cert és que mentir no és aliè a la política espanyola. Sense anar més lluny, basta referir-me al fet que, durant tota la legislatura, els partits de la dreta, ben secundats per la majoria de diaris madrilenys, hagin afirmat que el govern de Pedro Sánchez era “un govern il·legítim”, frase que s’ha pronunciat, fins i tot solemnement, des de la tribuna parlamentària, i que, amb més o menys profunditat, ha acabat calant en molts sectors de la ciutadania, quan tots sabem que, ens agradi o no, Sánchez va ser votat per una majoria de parlamentaris tot respectant escrupolosament els principis constitucionals.

I què hem de dir dels qualificatius que han dedicat als polítics independentistes catalans? Quantes vegades no hem sentit i llegit que són uns “colpistes” i, per tant, responsables d’un vertader cop d’Estat quan, per greu que vagi ser la seva actuació, en cap moment el Tribunal Suprem ha afirmat que aquest hagués estat el delicte en què van incórrer? 

De tota manera, més que acusar alguns polítics espanyols de mentiders, el que més els distingeix en general és la seva voluntat d’excloure els seus adversaris i, per tant, de privar-los de legitimitat per assolir el poder. I és aquest l’exercici d’exclusió que la dreta (quan és a l’oposició) practica gairebé de forma sistemàtica, convençuda que si ella no governen el país, aquest acabarà contra les penyes.

Sense anar gaire lluny, el passat diumenge, en una entrevista publicada al diari El Mundo, el president de el Partit Popular, Pablo Casado, assegurava que Espanya “está quebrada” i que el Banc Central Europeu (BCE) ha hagut d’injectar 330.000 milions d’euros, “de los cuales 120.000 son todas las emisiones netas de la deuda pública nacional del año pasado”. I afegia: “Como no dejen de comprar deuda o nos suban los tipos, hemos quebrado. No es catastrofismo, es realismo y es responsabilidad. Los fondos tienen que venir para crear progreso para España, no para comprar votos”.

En la seva opinió, Sánchez “compra” vots, o el que és el mateix: prevarica, i Espanya està abocada al rescat per culpa del seu mal govern, la qual cosa significa que novament ens trobarem -segons afirma Casado- un país en default (fallida) per culpa d’un Govern que no ha aprofitat el major cabal de solidaritat europea de la història. “Esta gente no sabe nada de economía, nada” acabava dient.

No som qui per jutjar les opinions econòmiques de Casado, ja que em considero llec en aquesta matèria, però em fa l’efecte que el calibre de les bales que utilitza és francament exagerat i, per tant, més propici a l’exclusió que a la mentida, encara que es recolzi en aquesta per aconseguir els seu objectiu final, que no és sinó el de desbancar Sánchez del Govern sigui com sigui per assumir-lo ell.

Però no és només Casado qui utilitza els pressupostos per a 2022 per posar llenya al foc utilitzant la mentida o l’exageració, ja que és ben galdós el que també està fent la presidenta madrilenya, Díaz Ayuso, absolutament decidida a convertir les partides d’inversió territorial consignades en el projecte de pressupostos en una nova palanca per a la seva oposició frontal al Govern del PSOE.

Diguem tanmateix que, en dos articles modèlics, Manel Pérez, responsable de l’àrea econòmica de La Vanguardia, ha contradit amb sòlids arguments i amb independència de criteri la campanya que, contra aquests mateixos pressupostos, estan duent a terme dues figures destacades del PP que, teòricament, presenten un perfil ben divers. Em refereixo a la presidenta de Madrid, Díaz Ayuso, i al president de Galícia, Núñez Feijóo. 

En efecte, partint de les crítiques que la presidenta madrilenya ha fet a la proposta -val a dir que molt genèrica de Sánchez- d’ubicar fora de la capital no ja el Senat o el Tribunal Constitucional, com algú va insinuar, sinó futurs organismes de nova creació, Díaz Ayuso ha tocat a sometent afirmant que Sánchez vol “destrozar la Comunidad de Madrid con su intención de descentralizar las instituciones estatales para que salgan de la capital, generando agravios contra la región para buscar votos en otros territorios. Busca que otros españoles odien Madrid y, por tanto, que los españoles odien su propio país”.

Davant aquestes arbitràries i malintencionades afirmacions, Manel Pérez escriu: “La primera comunitat d’Espanya per renda per càpita, volum de la seva economia, equipaments públics de tota mena (ocupació, serveis d’infraestructures i transports, culturals, entre d’altres) encapçalarà el front contra el repartiment de diners en els nous pressupostos. I ho farà amb l’argument que els madrilenys estan discriminats. Certament ho estan, però en el sentit contrari a com ho plantegen els líders polítics de la comunitat. Ho estan perquè paguen menys impostos que la resta dels espanyols, des de l’IRPF a successions o patrimoni. Segur que els que resideixen fora de Madrid signarien sense dubtar-ho per patir aquest tipus de tracte desigual.”

Precisament, Madrid ha assolit una indiscutible posició de lideratge en termes de riquesa econòmica els darrers anys -com d’altra banda reconeixia el mateix alcalde de la capital, Martínez Almeida, el passat diumenge en una entrevista que li va fer La Vanguardia-. I això significa que no està en decadència ni perdent posicions, sinó escalant-ne, com ho prova que el seu statu quo no li hagi resultat negatiu, ans al contrari, hagi estimulat el seu desenvolupament.

I pel que fa a Núñez Feijóo, teòricament un moderat dins el PP, el periodista li retreu que, anticipant-se a la negociació futura dels pressupostos, intenti construir un front de presidents de comunitats per evitar que la negociació sobre el nou model de finançament autonòmic desemboqui en un pacte bilateral entre el Govern de Pedro Sánchez i la Generalitat de Pere Aragonès. I és que, un cop més -com apunta Manel Pérez-, l’espantaocells català, abans nacionalista o ara independentista, ha estat sempre molt eficaç en la política espanyola, ja que, a més de la seva utilitat per captar vots, permet amagar o despistar sobre les veritables intencions d’alguns moviments polítics.

El problema d’aquest plantejament que fa Nuñez Feijóo és que no té en compte la realitat, perquè el fet és que  estem davant d’un model de finançament fallit, que té, però, la característica de condemnar a la ruïna crònica totes les comunitats de règim comú… menys una: Madrid, com a conseqüència de l’insuportable peatge que l’Estat i la resta de territoris paguen a aquesta única i singular comunitat per diferents vies, acumulant-ne una sobre l’altra: impostos, inversions públiques, deslocalització econòmica des de la perifèria, privilegis i aposta política de les elits. 

El principi bàsic sobre el qual se sustenta el Dret de la Unió Europea és el que determina la supremacia del dret comunitari sobre el que emana dels Estats membres. L’entrada a la Unió és voluntària i suposa que cada Estat renuncia a una part de la seva sobirania per acceptar la del conjunt de la Unió, la qual cosa implica que aquests Estats es troben vinculats a la normativa de les institucions comunitàries.

Aquesta vinculació pot tenir un efecte directe (mitjançant, per exemple, els Reglaments Europeus), o bé un efecte indirecte (en el sentit que serà cada estat el que haurà de redactar i publicar una Llei que transposi les exigències europees escrites en Directives). De fet, des que un país decideix formar part de la Unió Europea, està acceptant que s’apliquin una sèrie de normes que van encaminades a homogeneïtzar l’espai europeu, així com també a crear, a la fi, un sistema de regulació comuna que permeti a tots els Estats membres poder comptar amb un marc legislatiu comú.

Deduïm, per tant, d’aquest esquema que la vulneració de l’anomenat principi de supremacia del dret de la Unió Europea pot donar lloc a una infracció per part de qualsevol dels Estats que en formen part. I això vol dir que si un d’ells  incompleix un mandat legislatiu europeu o bé el transposa de forma incorrecta o tardana, de manera que pugui afectar negativament als destinataris de la norma, les institucions comunitàries tindran legitimació per instar l’anomenat procediment de responsabilitat patrimonial de l’Estat o bé per multar-lo pel fet de no aplicar (o d’aplicar defectuosament), el dret de la Unió.

El Tribunal de Justícia amb seu a Luxemburg (TJUE) és el màxim òrgan jurisdiccional encarregat de la correcta interpretació de la normativa de la Unió Europea, això fins al punt que quan un jutge o tribunal d’un estat membre té un dubte d’interpretació de la norma interna amb la normativa comunitària, aquest pot fer ús de l’anomenada “qüestió prejudicial”, que és la forma legal que estableix la normativa perquè el jutge pugui elevar al Tribunal de Luxemburg els seus dubtes legals i aquest pugui guiar-lo indicant-li com ha d’aplicar la seva interpretació. És, en realitat, el que ha fet el jutge Llarena per determinar si Puigdemont té o no immunitat parlamentària.

Però avui no he de parlar de Llarena ni de Puigdemont, sinó de Polònia, perquè aquest país, governat (com també Hongria) per un partit molt ancorat a la dreta, Llei i Justícia, està posant en qüestió el sistema sobre el qual se sustenta el dret europeu i, per tant, la Unió, després que els jutges polonesos del seu Tribunal Constitucional, arran de diverses sentències del TJUE que li han estat adverses, hagin decidit, a la pregunta efectuada pel Govern de Mateusz Morawiecki, que aquest podia desatendre el que ha disposat la justícia europea per ser contrària a la seva constitució. Segons el Tribunal Constitucional polonès, “la UE no té competència per avaluar la justícia polonesa i el seu funcionament” ni tampoc algunes altres lleis aprovades pel parlament nacional. 

Ens trobem, per tant davant una clara rebel·lió que està duent a terme el que és el màxim intèrpret de la Constitució polonesa, després que les autoritats europees i el seu Tribunal hagin denunciat clarament que les lleis aprovades sobre el funcionament de la justícia contradiuen la independència dels jutges polonesos, així com també les lleis, clarament discriminatòries, dels col·lectius LGTBI, que són contràries als principis en què es fonamenta el Tractat de la Unió. De fet, el TJUE havia resolt que les lleis en virtut de les quals el Govern podia ordenar el trasllat forçós dels jutges polonesos per impedir-los així que dirimissin certs casos incòmodes per al poder implicava la vulneració del principi de la inamobilitat dels jutges i de la independència judicial. Alhora, també qüestionava el nomenament dels membres dels Tribunals d’Apel·lació del Tribunal Suprem de Polònia afirmant que els magistrats polonesos podien obviar les normes comunitàries i acollir-se a la primacia del dret nacional.

Ens trobem, doncs, davant una sentència -la que ha emès el Tribunal Constitucional de Polònia, format per 12 membres, amb el vot favorable de 10 i el contrari de 2 magistrats- que situa el país al límit d’una ruptura legal amb el bloc comunitari, ja que dinamita un dels principals fonaments en els quals se sustenta l’arquitectura jurídica de la UE, de la qual depenen en gran mesura des del bon funcionament del mercat interior a la cooperació judicial i transfronterera o bé la integritat de la normativa comunitària en tot el territori dels 27 estats membres.

Sens dubte, aquesta decisió posa la Unió Europea en una situació molt difícil, com ha reconegut el comissari de Justícia, Didier Reyders, que ha demanat temps per avaluar els detalls de la decisió del Tribunal Constitucional polonès, però ha advertit que hi haurà resposta de Brussel·les perquè “s’està posant en dubte una sèrie de principis en què es fonamenta la nostra Unió, i això justifica que la Comissió, com a guardiana dels tractats, prengui cartes en l’assumpte”. I ha afegit: “Duem temps actuant en aquest àmbit i de nou ho farem”.

¿Què pot fer, però la Comissió? Resseguint les informacions publicades a la premsa espanyola després de la inaudita decisió del Tribunal Constitucional polonès, veiem que, el passat mes de setembre, la Comissió va sol·licitar a la justícia europea que imposés una multa a Polònia per així obligar aquell país a acatar les mesures cautelars exigides el passat mes de juliol per frenar el funcionament d’una sala disciplinària del seu Tribunal Suprem. A més, Brussel·les inicià també un procediment per exigir a Varsòvia que complís una altra sentència europea que declarava il·legal el règim disciplinari de la magistratura polonesa. I això significa que el govern de Mateusz Morawiecki s’exposa a unes sancions que podrien assolir centenars de milions d’euros. 

Explicava en aquest sentit el corresponsal del diari El Pais, que Polònia és, juntament amb Hongria, un dels pocs Estats que no han vist encara aprovat el pla de recuperació per les institucions comunitàries. I que fonts de la capital europea asseguren que el diner -uns 36.000 milions d’euros entre subvencions i préstecs- no serà bombejat fins que el Govern polonès no assumeixi un compromís ferm de reforma del sistema judicial que comporti el desmantellament de la controvertida sala disciplinària del Suprem. Però Europa no té mecanismes per expulsar fàcilment un Estat membre ni per congelar la seva pertinença a l’organització. 

D’altra banda, i a pesar que el partit del primer ministre té una amplíssima majoria al Parlament i que governa, per tant, amb majoria absoluta, cal tenir en compte -i això és positiu i esperançador- que diumenge passat, milers de polonesos vagin sortir als carrers de les principals ciutats del país per manifestar-se contra el polèmic dictamen del Tribunal Constitucional, i per defensar la continuïtat Polònia dins la UE. També hi hagué manifestacions a ciutats com Danzig, Poznan, Szczecin o Cracòvia, entre d’altres convocades per figures com el dirigent opositor i expresident de el Consell Europeu, Donald Tusk, el qual va comparèixer  davant els manifestants acusant el partit governant de voler treure a país de la UE. “El lloc de Polònia és a Europa”, va destacar Donald Tusk des de Varsòvia. “Guanyarem perquè som majoria”, també afirmà, però el fet és que la decisió del Tribunal Constitucional polonès és, de moment, la que priva i això comporta que s’ha obert un front de crisi a la Unió que no serà fàcil de resoldre.

Amb no poca ironia, un dels periodistes destacats a la Convenció Nacional del PP a València ha escrit que seria bo per al país que n’hi hagués una cada setmana. I que cada setmana hauria d’acabar amb un espectacle dels populars en una plaça de toros. És -deia- el lloc ideal per a aquestes kermeses en què el que compta és fer-la grossa, perquè ja se sap que el públic de l’espectacle demana això: que “Catalunya és lliure perquè és espanyola” i que Espanya no dormirà tranquil·la fins que Puigdemont es podreixi a la presó. En el fons, són paraules dites a la babalà, que l’únic que pretenen és enardir la massa. Poca cosa més.

És obvi que es pot intentar enganyar l’opinió pública prometent la detenció de Puigdemont, com ha fet Pablo Casado a la convenció del seu partit, on ha assegurat de manera solemne que “portarem Puigdemont al Tribunal Suprem, encara que haguem de viatjar fins a l’últim país d’Europa per exigir el respecte a la nostra justícia”. 

També és cert que la frase va rebre molts crits d’aprovació, i fins és possible que, en aquesta Espanya nostra que a molts continua gelant-nos el cor, afirmacions d’aquesta mena li proporcionin molts vots. Però, com acabem de veure, no es fonamenten en la realitat. Són -si més no avui- una gran mentida. Perquè el que a Europa ha quedat clar un cop més és que, ara per ara, a Puigdemont no se’l pot extradir a Espanya per vies judicials legals. Ja ho hem comprovat a Bèlgica, a Alemanya i a Escòcia. I ara ho acabem de comprovar a Itàlia, simplement perquè la seva condició d’eurodiputat, tot i tenir suspesa la immunitat parlamentària, segueix sent un argument de pes per evitar l’extradició. 

Com hem vist, la justícia italiana, com abans la belga, l’escocesa i l’alemanya, s’ha pronunciat amb claredat i ha suspès el procediment mentre no es resolguin les dues qüestions que estan plantejades al TGJUE, com explicava al meu anterior article: la de la immunitat i la de la qüestió prejudicial que plantejà el jutge instructor Pablo Llarena. Tot i així, aquest, ha insistit un cop més i ha tornat a xocar amb l’evidència. 

Tenim doncs -i creieu-me si us dic que ho lamento- que, aquest cop, quan a Sardenya el senyor Puigdemont va manifestar que Espanya no deixa passar cap oportunitat de fer el ridícul, tenia tota la raó, per molt que ens pugui irritar haver-ho de reconèixer. Penso, doncs, que, a la vista de tots els seus intents fallits de dur-lo a Espanya, el magistrat Pablo Llarena hauria de ser prou lúcid per veure que el futur d’aquest cas passa per respectar la situació de llibertat de què gaudeix Puigdemont a l’espera del decisiu fall del Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, que -i us recomano que no menyspreeu el que ara diré- fins i tot pot revocar la sentència de Tribunal Suprem contra els líders del Procés, cosa que, si arribés a passar, seria ja per al sistema judicial espanyol el súmmum de la vergonya.

Si analitzem fredament el cas -i qualsevol que sigui el criteri que tinguem del senyor Puigdemont-, la crua realitat és que, fins a aquest moment i mentre segueixi sent eurodiputat, la seva llibertat està garantida a tota l’Europa comunitària. Per tant, a l’igual que molts altres dirigents polítics -i també molts tertulians-, Pablo Casado faria bé de modular un discurs que no sols enalteix i fa més gran Puigdemont, sinó que deixa en evidència el funcionament de la justícia espanyola, que -com ha apuntat molt encertadament Xavier Melero (el més brillant dels advocats que van intervenir en el Procés)- no es mereix aquest descrèdit.

I entre tant polític sectari i comentarista barat, he volgut citar precisament Xavier Melero perquè aquest, en un article modèlic, ha dit, defensant el Tribunal Suprem, que li sembla lamentable que un òrgan que ha dictat multitud de sentències exemplars que s’estudien a les facultats de Dret de molts països i ha fet avançar la legislació penal amb una jurisprudència d’alta qualitat tècnica, vegi com s’arruïna el seu prestigi a causa dels errors comesos amb les eurordres dictades per Pablo Llarena.

El que Melero demana és, simplement, que els errors comesos en la tramitació de les eurordres o en la justificació de les decisions adoptades en l’afer Puigdemont no acabin ocasionant una sensació d’imprecisió i de poca traça que generi un efecte profundament desmoralitzador a la ciutadania, cosa que, de produir-se, seria altament perillosa. Per tant, el jutges farien molt bé de posar una mica de seny en les seves actuacions. I també els comentaristes dels mitjans de comunicació espanyols -madrilenys bàsicament- si s’asserenessin una mica davant aquesta “qüestió catalana” que els treu de punt. Però la realitat es tossuda i l’error pot acabar per tornar-se contra dels seus interessos. I això perquè -novament cito Melero- la justícia no pot seguir sent la riota dels tradicionals enemics d’Espanya (que, pel que sembla, són Bèlgica, Escòcia, Alemanya i algun altre país). Ni tampoc les nostres institucions poden acabar vilipendiades i amb menys prestigi que el sastre d’un espantaocells. I com els temps que correm no estan per declarar la guerra a aquests països -cosa que segurament Vox i algun llançat del PP trobaria adient-, el que cal és que tots assagem estratègies una mica més subtils… i intel·ligents. 

Tenim, però, que immers com està Pablo Casado en la seva carrera política -fins i tot Aznar li ha pronosticat que acabarà sent president del Govern-, el jove dirigent s’ho passa d’allò més bé quan observa com l’expresident Aznar es riu del president de Mèxic, López Obrador, i fa d’ell una befa que s’apropa a l’escarni, o quan la seva amiga Díaz Ayuso -la gran absent dels primers moments de la convenció- critica el papa Francesc per reconèixer que no tot ho van fer bé els espanyols en colonitzar Hispanoamèrica, o quan un dels convidats a la convenció, Alejo Vidal-Quadras, fundador de Vox que ha tornat a la cleda del PP, desqualifica l’Estat autonòmic fins al punt de fer passar vergonya a alguns dirigents del partit. Però el que no sembla que vegi Casado és que, en seguir pel camí que ha emprès, cadascuna de les seves declaracions uneix més que mai l’independentisme en uns moments en què, per primer cop des de 2017, hi ha un partit -Esquerra Republicana- que ha trencat amb algunes de les seves grans premisses del passat i ha fet una aposta valenta i decidida pel diàleg després de renunciar expressament a l’unilateralisme. I ho ha fet sabent que els seus enemics de l’ànima -Puigdemont i JxCat- s’esforcen tant com el mateix Casado perquè tot aquest procés d’apaivagament que s’està produint a Catalunya acabi fracassant.

I vull acabar aquest escrit tornant al que s’ha dit sobre Hispanoamèrica a la Convenció, perquè em sembla que Casado faria bé d’escoltar, ni que fos per un moment, les opinions de persones que no són de l’entorn que sempre l’envolta, l’adula i el modula, per tal que pugui adonar-se que, com ha escrit Ernest Folch, la fantasia d’Aznar no és fruit de cap deliri, sinó que s’emmarca en una estratègia molt calculada de treure rèdit electoral de la nostàlgia imperialista i del racisme antiindígena que segueix latent en grans sectors de la societat espanyola, i que les paraules de Díaz Ayuso contra el papa Francesc no són sinó el resultat d’un còctel en el qual la llengua (l’espanyola, evidentment!), Déu, la llibertat i la veritat que ells proclamen contra els social-comunistes, els separatistes i fins i tot contra  els indigenistes d’Amèrica, s’esdevé “un combinat àcid que a Madrid serveix per bloquejar definitivament l’últim intent de Casado de viatjar cap al centre”.