Els canvis necessaris a la Constitució

by

Joan Oliver Araujo i Agustín Ruiz Robledo han dirigit un memorable estudi sobre la Constitució Espanyola de 1931 amb motiu del seu 90è aniversari, publicat pel Centro de Estudios Políticos y Constitucionales. Qui el vulgui conèixer el pot imprimir sota demanda.

L’admiració i amistat que tenc amb n’Oliver des que, l’any 1993, el vaig conèixer quan es constituí el Consell Consultiu de les Illes Balears, fa que sempre l’hagi considerat el meu constitucionalista de capçalera i recomani els seus treballs, cosa que aprofito per fer també d’aquest, advertint, però, que, des del meu punt de vista, per mítica que ens pugui resultar aquella constitució, penso que no tenia més virtuts que l’actual de 1978, a pesar que s’escolten moltes veus entre els polítics més joves -sobretot en el camp de l’esquerra i del nacionalisme- per dir que és una constitució que no serveix per a les necessitats d’avui en dia.

Sense anar més lluny, Jaume Asens, portaveu de Podemos -que, dit de passada, considero una persona sensata-, l’ha infravalorada afirmant que la Constitució ja és un vestit vell, i Joan Tàpia, columnista que també admiro, li ha puntualitzat que potser sí que comença a ser vella, perquè ja té 43 anys, però alhora ha advertit a Asens que ningú no es pot canviar de vestit si no té prou diners (en aquest cas es tractaria de consensos) per pagar-ne un de nou. O si, a manca dels consensos, no té una força revolucionària suficient per fer caure el sistema. I hem de reconèixer que aquest segon supòsit no es dona (penso que sortosament), però tampoc el primer, cosa que sí lamento, perquè comparteixo l’opinió dels polítics, tractadistes i ciutadans que creuen que valdria la pena modificar algunes de les qüestions que regula la constitució de 1978, que jo vaig votar favorablement aquell 6 de desembre de 1978, cosa que, per cert, no van fer els polítics d’Alianza Popular ni tampoc un joveníssim José María Aznar, avui tan constitucionalista. I vaig votar “sí” perquè aquella llei era l’eina que ens feia sortir del franquisme i ens introduïa en una democràcia constitucional homologable a les que tenien els estats que admiràvem del nostre entorn.

Així, doncs, amb tots els respectes a la Constitució de 1931, que introduïa una república -règim que considero més modern i acceptable que la monarquia que jo vaig acceptar en donar el meu “sí” a la Constitució de 1978- crec que l’actual és força més acceptable, perquè aquella, que va aixecar grans esperances, tenia articles molt sectaris i allunyats del consens, com per exemple, el que prohibia impartir l’ensenyament als ordes religiosos a pesar que tinguessin l’adequada titulació. I no oblidem que, com apunta molt bé Joan Tàpia, coses com aquesta van ser el germen –molt abans del cop militar del 36– de greus errors com, per exemple, el d’impedir que la CEDA, amb 115 diputats sobre 453, entrés en el Govern de la República.

Tornant, però, a la nostra Constitució, m’ha agradat sentir dir a Aitor Esteban, portaveu del PNB al Congrés dels Diputats, que potser avui no votaria “sí” al text que vam aprovar el 1978, però que se sent obligat a respectar-la davant la impossibilitat manifesta de refer actualment un consens que permeti modificar-la. I tots som conscients que, si ens atenem als criteris que estableix la pròpia Constitució per ser modificada, és imprescindible obtenir, com a mínim -per iniciar el procediment-, l’acord dels dos partits més representatius de la ciutadania espanyola: PSOE i PP, sense els vots dels quals no es pot fer cap mena de reforma.

El més greu, però, del que està succeint és que el perill al qual avui s’enfronta la Constitució és que l’egoisme partidista dels qui podrien donar una mà per reformar-la es neguen a fer-ho i, a conseqüència d’aquesta actitud, coadjuven decididament a un envelliment no desitjat de la llei fonamental i, també, a la crisi del sistema.

Observem alhora que no sols posen pals a la roda per modificar la Constitució, sinó que fan també impossible que es compleixin alguns dels seus mandats, com els referents a l’elecció d’òrgans essencials pel funcionament adequat de les institucions. En aquest sentit, ¿és acceptable que el PP es negui a renovar el Poder Judicial si no es canvia abans el seu mode d’elecció? ¿És acceptable que des de la dreta es negui el dret de partits com Podemos a formar part d’aquestes institucions quan han estat elegits democràticament pels ciutadans? ¿Com podem pensar, doncs, en modificar aspectes que han quedat obsolets si fins i tot és impossible fer complir-ne alguns que estan vigents?

Tot i així -i encara que sigui llaurar sobre el mar- citaré algunes reformes que em semblen del tot necessàries.

1) La territorial i del Senat.- Aquesta no només ha de recollir al text constitucional la realitat espanyola actual de les 17 comunitats autònomes, sinó que hauria d’establir definitivament un Estat Federal a partir de les autonomies ja constituïdes, tot fixant-se tres objectius: delimitar i clarificar les competències entre Estat i Comunitats autònomes (es diguin com es diguin); detallar un sistema de finançament autonòmic basat en la justícia i la solidaritat; i reformar el Senat per convertir-lo en una veritable cambra de representació territorial, que, de cara a la seva composició, implica oblidar-se de la representació igualitària per províncies avui constitucionalitzada, ja que són les comunitats autònomes els ens territorials dotats d’autonomia política. 

2) La dels Drets socials: A Espanya, els drets socials no estan reconeguts com a drets fonamentals de la persona, i per tant no disposen de les consegüents garanties de protecció jurisdiccional mitjançant el procediment especial sumari i preferent que dissenya la Constitució al seu art. 53.2. Aquesta situació és inacceptable tenint en compte el temps transcorregut des que es configurà la formulació de l’Estat social i democràtic de dret, i hauria de replantejar-se categòricament.

3) La de la Corona: Si es decideix mantenir la monarquia, cal acabar amb la discriminació per raó de sexe que estableix la Constitució, que en virtut de l’article 57.1, dóna prevalença a l’home sobre la dona en la successió al tron. També cal revisar la inviolabilitat del monarca, que no pot ser un dic contra tota mena d’accions.

4) El sistema electoral: Crec que hi ha força unanimitat en el desig de modificar un sistema electoral que és profundament injust, i això exigeix ​​que es creïn circumscripcions no necessàriament provincials i que es revisin alguns dels mecanismes tècnics -barreres electorals, sistema de llistes tancades, dificultats per als referèndums, etcètera-, que limiten enormement el dret de participació ciutadana. L’actual sistema d’elecció de senadors amb una quota igual per a cada província és aberrant i del tot injust.

5) El sistema actual de reforma.- Com és ben sabut, el canvi constitucional que regula el Títol X és molt rígid, gairebé impossible a la pràctica, quan afecta a una revisió completa del text o als seus capítols nuclears (el títol preliminar, els drets fonamentals del títol I i el títol II sobre la Monarquia). En aquest cas, cal seguir el procediment agreujat de l’article 168: majoria de dos terços al Congrés i al Senat, dissolució de les Corts, nova majoria de dos terços i referèndum de ratificació. Aquest és, doncs, un article que estableix un procediment que torna “intangible” bona part de la Constitució, incloent-hi la Monarquia. Tot i així, penso que l’explicació de per què no es modifica la Constitució no es pot limitar a constatar-ne la rigidesa del procediment establert.

6) Altres canvis.- La supressió dels aforaments que regula l’art. 71.2 i de l’apartat 3 del mateix article. També s’hauria de revisar i abolir l’article 15, que obre una escletxa favorable a la pena de mort, que poden regular les lleis penals militars en temps de guerra. 


%d bloggers like this: