Josep Maria Quintana

El fracàs del Parti Socialiste a França  quan, fa cinc anys (tot i que tenia Hollande a l’Elisi), va treure menys vots que el partit de Marie Le Pen a la primera volta, va deixar Emmanuel Macron com a únic candidat possible per als qui consideraven el Rassemblement National i la seva candidata un perill per a les conquestes socials i democràtiques que presideixen la República Francesa i la Unió Europea. 

Macron era una experiència nova, un home que havia estat ministre d’Hollande però que mai no havia exercit cap càrrec públic d’elecció directa, cosa estranya a França, on tots els grans polítics han passat per alcaldies i/o per l’Assemblea Nacional. Aleshores, tot i que l’extrema dreta a França fa anys que va guanyant adeptes (crec que com a tota Europa), una gran majoria de francesos van votar per ell i obtingué el 66,10% del vots, mentre la seva contrincant es feia amb un 33’9%. Era una diferència de 33 punts que, aquest cop s’ha reduït pràcticament a la meitat. Ara, en una França molt més dividida i fragmentada, Macron ha superat Le Pen per 17 punts de diferència. No és una xifra menor, però és, sens dubte, menys folgada que la de fa cinc anys.

Sigui com vulgui, no podem menystenir aquest resultat tan crescut de Le Pen, que s’ha fet amb el 41’5% del vots emesos. Això significa que l’han votada més de 13 milions de persones (recordeu que, als Estats Units, el perdedor Donald Trump va obtenir 70 milions de vots). Per tant, poca broma. Tot i així, no hi ha dubte que, de moment, i a pesar que La France insoumise de Jean-Luc Mélenchon no ha donat en bloc el seu vot a Macron (només un 42% dels qui el van votar a la primera volta s’han decidit per Macron, mentre que un 41% s’han abstingut i un 17% han votat Le Pen), a pesar, dic, d’aquesta circumstància que demostra fins a quin punt n’és, de gran, el cabreig de molts francesos, l’anomenat “front républicaine” (quina enveja!) ha barrat el pas a l’extrema dreta.

I dic “quina enveja” contemplant l’espectacle des d’Espanya, on no sols és impossible formar un “front republicà”, ja que vivim en monarquia, sinó -i sobretot- perquè aquí la dreta espanyola creu, a ulls clucs, que Vox no és un perill, sinó la crossa amb la qual ha d’assolir el poder -en realitat ja ha començat l’assaig d’aquesta teoria- oblidant que la mateixa crossa en la qual ara es vol sostenir, Vox la convertirà en garrot, que no dubtarà d’abatre sobre la seva esquena tan aviat com ho cregui convenient i li sigui possible. I dic això perquè, a pesar que molts columnistes dels diaris madrilenys no amaguen el seu interès per blanquejar Vox i fan mans i mànigues per explicar que Le Pen s’ha modernitzat i ja no espanta, jo pens -com Màrius Carol i parodiant el refrany castellà- que “aunque la mona se vista de seda, mona se queda”.

Tret, doncs, dels blanquejador de la ultradreta, les autoritats europees i els líders dels grans estats (fins i tot Boris Johnson que no pertany a la UE) han respirat alleugerits, perquè són conscients que, amb els problemes que acumula darrerament Alemanya (sobretot des que hem vist com depenia del gas rus), els propers anys, el president francès serà el líder natural dels Vint-i-set en qüestions fonamentals com la relació amb la Rússia de Vladímir Putin, la transició energètica i l’estratègia financera comuna davant l’eventualitat de noves crisis com la provocada per la pandèmia de la covid o la guerra d’Ucraïna. A més, no oblidem que França és l’únic membre de la UE que disposa d’armes atòmiques i que ocupa un seient permanent –amb dret de veto– al Consell de Seguretat de l’ONU. Cap de les dues coses són una bagatel·la.

Posar el país en les mans de Le Pen era, doncs, un perill gravíssim. Sense anar més lluny, a l’article que acab d’esmentar, publicat uns dies abans de la segona volta, Màrius Carol citava el professor Mudde, del Centre d’ Investigació de l’Extremisme a la Universitat d’Oslo: “la ultradreta -escrivia- concep el món en què vivim com una mena de selva on les relacions internacionals són un joc de suma zero: tothom persegueix el seu propi èxit particular i, quan un guanya, perden els altres. L’extrema dreta desconfia de les organitzacions supranacionals, ja sigui la UE o l’ONU. Si Trump es refugiava en l’eslògan America first, Le Pen insisteix que els francesos han de tenir preferència. Preferència, per exemple, en els llocs de treball, cosa que seria la fi del mercat únic laboral europeu. Debilitar la UE només facilitaria els interessos de la Rússia de Putin, amb qui la ultradreta s’ha fotografiat fins que va començar la invasió d’Ucraïna. Segur que hem de perdre la por? Algú creu que surt de franc votar la dreta més extrema?

Tanmateix, la victòria de Macron no minimitza els problemes amb què aviat es trobarà. Sobretot a partir del mes de juny quan haurà d’afrontar les eleccions legislatives, per a les quals el xenòfob Zemmour va fer una crida a la unitat del “camp nacional” el mateix vespre de les eleccions. Eleccions que també esmentà Mélenchon, que va quedar tercer a la primera volta amb un 22% dels vots i somia amb un triomf que li permeti cohabitar, com a primer ministre, amb Macron de president de la República. Cosa que no és insòlita a França, perquè li va succeir a Mitterrand, que va haver de nomenar primer ministre el conservador Chirac (1986) i el també conservador Édouard Balladur (1993), alhora que Chirac, quan va ser president de la República, es va veure forçat a nomenar el socialista Lionel Jospin per presidir el Govern.

És el que també espera Marine Le Pen, que ja ha començat la campanya per a aquestes eleccions; i sens dubte Mélenchon, que no s’ha estat de dir que Macron “és el president pitjor elegit de la V República”, és a dir, amb menys suport popular.

Macron sap que ha estat elegit amb molts vots prestats -cosa que va reconèixer públicament la mateixa nit electoral, i és conscient del cabreig en què estan vivint molts francesos que se senten desplaçats i abandonats. A aquests -als desfavorits per la fortuna (penseu amb la gran revolta dels “armilles grogues”)- no els serveix de consol els bons resultats econòmics que Macron pot presentar. D’altra banda certs, perquè el seu balanç està per sobre de la mitjana de la UE: l’atur francès ha caigut al nivell més baix en més d’una dècada (7’4%) i l’IPC va pujar el març passat només el 4,5% (la meitat del que va pujar a Espanya).

D’altra banda, el desconcert -i la gairebé desaparició en aquestes eleccions- dels dos grans partits que havien monopolitzat el panorama polític fins fa poc (les Républicains i el Parti Socialiste) i el fet que Macron no tengui pròpiament un partit, ja que La République en Marche és més aviat un moviment que un partit polític, fan més difícils les prediccions. Aleshores no seran Macron, Le Pen o Mélenchon les persones que els francesos hauran de votar, sinó els candidats que es presentin per les seves circumscripcions, encara que -no ens enganyem- el pes dels grans líders influirà de manera indubtable.

I la volatilitat del vot s’ha vist molt clarament en algunes circumscripcions, que van votar per Mélenchon a la primera volta i ho han fet per Le Pen a la segona, sobretot en territoris empobrits com els d’Ultramar.

Europa, per tant -si més no aquella en la qual jo crec-, va respirat profundament la nit del passat dia 24 d’abril, però el perill segueix existint, i aquest també ens ateny a nosaltres, els espanyols, que no podem gaudir d’un “front républicaine” i tenim l’amenaça de l’extrema dreta potser més a prop del que pensam i voldríem.

Quan l’any 1992, sota el papat de Joan Pau II s’aprovà el nou “Catecisme de l’Església Catòlica”, em va decebre molt que continués defensant la pena de mort en determinats casos, en reconèixer -article 2266- “el fonament just del dret i el deure de l’autoritat pública legítima de castigar amb penes proporcionades a la gravetat del delicte, sense excloure la pena de mort en casos d’una extrema gravetat”. En canvi, vaig creure que encertava quan seguia afirmant que “els qui exerceixen l’autoritat tenen el dret de rebutjar amb les armes els agressors de la societat que tenen encomanada.”

Sabia que darrerament s’havien produït canvis i, després d’acudir a la versió actual del Catecisme, he pogut comprovar a la pàgina web oficial del Vaticà, que l’Església ja no manté vigent el text que he transcrit. L’actual versió -només he trobat l’oficial en castellà-, rectifica i diu avui -art. 2267- que “la Iglesia enseña, a la luz del Evangelio, que «la pena de muerte es inadmisible, porque atenta contra la inviolabilidad y la dignidad de la persona, y se compromete con determinación a su abolición en todo el mundo.”

Barrant, doncs, el pas a la pena de mort, el Catecisme segueix mantenint el mateix criteri sobre la legítima defensa, en reconèixer -art. 2265- que la defensa armada “puede ser no solamente un derecho, sino un deber grave, para el que es responsable de la vida de otro. La defensa del bien común exige colocar al agresor en la situación de no poder causar prejuicio. Por este motivo, los que tienen autoridad legítima tienen también el derecho de rechazar, incluso con el uso de las armas, a los agresores de la sociedad civil confiada a su responsabilidad.”

M’ha empès a recordar què diu l’Església catòlica després de llegir un article que Xavier Mas de Xaxàs, enviat especial a Kíev, ha publicat a “La Vanguardia” amb un títol francament dur: “Matar amb perdó de Déu”. Perquè enllà del drama que la guerra comporta per ella mateixa a causa de la destrucció que està provocant i el cost de vides humanes que implica, veiem que darrere les “raons polítiques o estratègies”, també s’hi amaguen aspectes que la moral no pot defugir, encara que parlar de moral no és un dels objectius que es vegin més reflectits a les agendes dels polítics.

Mas de Xaxàs explica simplement que la guerra sovint comporta destrosses que no sols transcendeixen els desastres físics, sinó que també tensen la fe i tergiversen els manaments de la llei de Déu que -si més no per als creients- haurien de ser el nord i guia de les persones. I en aquest cas, els tergiversen tant a Moscou com a Kíev. 

Diu el periodista que, el passat diumenge, el pare Lourens Jivtxik, ortodox, reconeixia a la catedral de Sant Miquel, seu del patriarcat d’Ucraïna, que “matar no és pecat quan matem per defensar la pàtria, per protegir-nos del mal”. En aquest cas, considerant que l’atac injustificat procedia de Rússia, el seu raonament estaria d’acord amb el que proclama el Catecisme catòlic. 

Tenim, però, que, alhora, Kiril I, el patriarca de l’Església ortodoxa russa, afirmava el mateix emparant-se en la doctrina de la seva fe, però des del punt de vista rus. Kiril I (que és la màxima autoritat religiosa ortodoxa de l’església russa) no sols beneïa la guerra de Putin, sinó que es negava expressament a condemnar la mort de civils. I explicava per què. En opinió de Kiril I, la violència (exercida per Rússia contra Ucraïna) és en aquest cas necessària perquè “parlem de la salvació de l’home”. És a dir que el patriarca rus creu que allò que fa Putin és “defensar els ucraïnesos”. I jo des d’aquí em deman: ¿Pot, certament, creure això un home de Déu?

En un afany d’expressar la seva desolació amb sinceritat, un altre religiós, el pare Andrí Kluixev, rector de Sant Nicolau, a la ciutat d’Irpín, al nord de Kíev, amb les ferides de l’ocupació russa ben obertes, confessava que, aquests dies, la seva fe ha penjat d’un fil. “No sé quantes vegades he cridat a Déu durant les últimes setmanes. Li cridava ple d’ira i d’incomprensió, abatut, veient com els soldats russos mataven dones, nens i vells, aquí mateix, a dues passes d’aquesta església”.

El pare Andrí -explica el periodista- oficia dos i tres enterraments diaris i no creu que sigui capaç de perdonar. “Hi ha pecats que no es poden perdonar. És molt difícil. Segur que Déu perdonarà els assassins dels meus feligresos, però jo no crec que pugui”. De fet, és el mateix dilema al qual s’enfronta el pare Laurens  Jivtxik. “Han de passar almenys cinquanta anys -afirma- abans que puguem parlar de reconciliació. No hi pot haver perdó sense penediment i no crec que els russos reconeguin els seus crims”.

Tenim, per tant, dos enemics i un mateix Déu -observa Mas de Xaxàs-, una altra contradicció religiosa que no sorprèn al pare Andrí. “La Bíblia –diu– ha servit per justificar totes les guerres. Els violents sempre s’han amagat darrere l’esquena de Jesús. Ara ho fa Kiril. Justificant l’horror –afegeix el pare Laurens–, Kiril no serveix Nostre Senyor, sinó el seu oponent, el diable”. “No pot ser un home de Déu –insisteix Andrí– qui pertany a un món diabòlic, aquell que serveix un poder tan abjecte com el de Putin, que ordena matar per un messianisme nacionalista”.

L’entrellat de la qüestió és, per tant, molt complex, perquè més enllà del que nosaltres veiem per la televisió o llegim als diaris, no hauríem d’oblidar que, entre les justificacions de la guerra (aquesta que Putin encara no reconeix com a tal), el president rus hi va afegir una dimensió espiritual, perquè Kíev -va dir- “és el bressol de l’església ortodoxa eslava”. I el patriarca Kiril I dona suport a aquesta narrativa. En la seva opinió, es tracta d’una guerra santa per “alliberar del patiment els germans i germanes d’Ucraïna”. Per tant, no em sorprèn que, quan el pare Andrí el va veure per televisió beneint les tropes russes i va comprendre que aquell acte era més polític que religiós, afirmés que Kiril ja no era el seu pare en la fe.

L’església de Sant Nicolau a Irpín pertany al patriarcat de Moscou. Hi ha -explica Mas de Xaxàs- unes 12.000 esglésies a Ucraïna, moltes als voltants de Kíev, que hi pertanyen. Però el pare Andrí i els seus feligresos han demanat l’adhesió a l’església ucraïnesa, que el 2019 es va escindir de Moscou. “Fins ara no ens ho havíem plantejat. Era una formalitat. No només creiem en el mateix Déu, sinó que compartim la litúrgia, però ja no podem continuar sota la tutela de Kiril”, ha afirmat. A poc a poc, el patriarcat de Moscou es queda sense parròquies a Ucraïna. Ja ha perdut la meitat de les que tenia i el pare Laurens assegura que cada setmana arriben desenes de peticions per canviar de patriarcat.

Tot aquest drama succeeix, a més, durant la Setmana Santa dels ortodoxos que, com per als catòlics, és la més important de l’any en commemorar el misteri de la mort i resurrecció de Jesús. Veiem, doncs, que tant russos com ucraïnesos pensen que lluiten contra el mal, però tenc la impressió que hi ha fets objectius que són indiscutibles. En aquesta guerra hi ha clarament un agressor i un agredit. I com assegura el pare Andrí, “el mal està de part de Rússia no d’Ucraïna”. Tot i això, tant ell com el pare Lourens resen pel poble rus. “Demanem la comprensió mútua i la pau”. 

Tanmateix, el periodista observa una diferència entre el desig que expressen els dos religiosos: mentre el pare Laurens idealitza una Ucraïna eminentment bona, lliure i sobirana, el pare Andrí no va tan lluny. En tindria prou, diu, que la justícia s’obrís pas, i que els soldats russos culpables de crims de guerra s’asseguessin un dia davant de les víctimes i reconeguessin l’atrocitat dels seus actes.

El resultat de la primera volta de les eleccions a França i la consolidació del pacte PP-Vox al govern de Castella i Lleó ens demostren que les idees que defensa l’extrema dreta mai no han deixat d’existir. Més encara, s’estan revitalitzant i constitueixen un greu problema per mantenir vigent l’ordre constitucional que Europa va consolidar amb la victòria dels aliats contra el feixisme i el nazisme a la Segona Guerra Mundial.

Hi ha força unanimitat entre els comentaristes polítics a l’hora d’afirmar que, a pesar que Macron ha aconseguit un resultat millor del que va obtenir fa cinc anys, avui la seva victòria en la segona volta no està assegurada per endavant després de comprovar que l’electorat francès s’ha partit bàsicament en tres grups, que ha descrit molt bé Joan Tapia a “El Periódico”: D’una banda, els francesos europeistes i internacionalistes (més qualificats i amb millors ingressos) que han votat majoritàriament Macron (27,6%). De l’altra, els nacionalistes, proteccionistes i reticents a la immigració i a Europa (amb menors ingressos) que ho han fet per Le Pen (23,2%). I encara trobam una altra tercera França (22%) que ha votat Mélenchon, fornida per gent que és també contrària a la globalització (i amb menys ingressos), però molt poc inclinada a l’extrema dreta, perquè és ideològicament d’esquerres.

La gran incògnita és com es repartiran a la segona volta els vots de Mélenchon i els dels altres set candidats. Si sumem a Macron els dels candidats de la dreta moderada (Pécresse), els ecologistes (Jadot), socialistes (Hidalgo) i comunistes (Roussel), que ja li han promès suport, arribem al 41,3%. I si, en el bàndol contrari, unim els de Le Pen, els d’Éric Zemmour (més d’extrema dreta) i els de dos candidats de dreta radical, arribam al 35,5%. Amb aquests nombres, Macron tindria la victòria a l’abast de la mà. Però no tot el 4,8% de la conservadora Pécresse, ni el 2,3% del comunista Roussel, votaran Macron. I és molt dubtós que els descontents que van donar suport a Mélenchon es decantin en bloc per l’actual president.

Més enllà del que pugui passar, allò que a mi em preocupa -i que suposadament agrada i aplaudeixen els votants de Vox- és l’auge que, en un estat com França -el país de la “llibertat, la igualtat i la fraternitat” proclamades per la Revolució, no s’hagi produït un renaixement del conservadorisme o de l’utraliberalisme, sinó del nacionalisme, entès com l’entenia Charles Maurras (1868-1952), l’home que va ser el principal ideòleg d’Action Française. Per a Maurras, “el nacionalisme era la salvaguarda deguda a tots aquests tresors que poden ser amenaçats sense que un exèrcit estranger hagi passat la frontera, sense que el territori sigui físicament envaït”, o dit altrament: el seu nacionalisme comporta una defensa contra un “enemic que és a l’interior”, que ell, a la seva època, va identificar amb els jueus. Per això aplicà a la política del seu partit un antisemitisme que obrí les portes al pensament feixista.

Avui, a França, no només s’han reeditat les obres completes de Maurras (Robert Laffont, 2018), sinó que també s’han recuperat els textos d’autors com Renaud Camus, que afirmava ara fa deu anys que França està sotmesa a una “conquesta” demogràfica a través de la implacable substitució del “poble francès”. Alhora veiem que s’ha donat un gens menyspreable suport a Éric Zemmour, que ha quedat en quart lloc a la primera volta, amb un discurs populista -recolzat per extremistes i ultracatòlics que es reivindiquen hereus del pensament reaccionari de finals del segle XIX-. De fet, Zemmour assegura que veu a cada cantonada una amenaça per al “poble francès”, com destacava un llarg i documentat article de “The Economist” que va reproduir “La Vanguardia”.

Dues obsessions sinistres vinculen aquest discurs contemporani amb els d’anteriors assagistes reaccionaris i nacionalistes francesos. La primera és la creença en una immutable “França eterna”, que fou una idea clau en el pensament de Maurras. La segona es podria definir com una paranoia provocada per la decadència i el fracàs de les elits a l’hora de protegir la identitat francesa. Per a Maurras, la principal amenaça provenia, com ja he dit, de l’enemic interior: jueus, protestants, maçons i estrangers. Per a Renaud Camus i Zemmour l’enemic és, sobretot, l’islam. Fent-se, doncs, ressò de la teoria del “gran reemplaçament”, Zemmour afirma que, a la França actual, hi ha “una civilització islàmica que reemplaça un poble procedent d’una civilització cristiana, grecoromana”. Per això, “les dones amb vel” -va declarar en una entrevista televisada- “són les banderes de la conquesta, de la colonització”.

Des del punt de vista intel·lectual, un fenomen que podem observar és que, davant de personatges com Maurras i els seus companys d’Action Française, van sorgir personatges d’altura com Émile Zola i els republicans, que van atacar el pensament reaccionari amb arguments de pes intel·lectual, però avui l’esquerra intel·lectual francesa sembla que ha desaparegut, i difícilment podem trobar-hi algun pensador amb el nivell intel·lectual de Jean-Paul Sartre, Albert Camus o Michel Foucault. Ni trobem tampoc cap dirigent polític d’esquerres que tengui una influència dominant, cosa que produeix un buit i fa possible que les teories tòxiques ressuscitin i s’utilitzin per emmarcar el debat sense un retret sòlid ni convincent. Per això, i a manca d’un suport ideològic sòlid i poderós, l’espantall de l’extrema dreta ha deixat de ser un argument suficient per tancar el pas als ultres. En aquest cas, a Marine Le Pen i al seu Rassemblement national.

No és una cosa semblant el que passa avui a Espanya?

De moment, una diferència ens separa. Mentre que a França els dos grans partits que han monopolitzat el poder a la V República han quedat reduïts pràcticament al no-res (tots dos sumats han obtingut tot just un 6% dels vots), a Espanya, PSOE i PP segueixen mantenint un suport electoral molt superior, però minat també per partits que han crescut a força d’aprofitar el descontentament i el cansament de la societat davant la impotència dels grans per resoldre els problemes del país.

Fixant-nos, de moment, en el que ha succeït a la comunitat autònoma de Castella i Lleó, veiem com el nou govern que ha sorgit de les passades eleccions s’esdevé un laboratori magnífic per observar un futur que s’endevina preocupant, si més no des del meu punt de vista, ja que el Partit Popular no ha posat cap obstacle per cedir a totes les exigències de Vox: ha assumit el concepte de “violència intrafamiliar” abdicant de la “violència masclista” que ja s’havia obert camí al si de la legalitat i de la justícia espanyoles; defensarà la “immigració ordenada”, eufemisme que no amaga sinó un discurs xenòfob, perquè costa d’entendre que sigui un problema la immigració en una comunitat que, en els últims deu anys, ha perdut 140.000 persones (les mateixes que té avui Salamanca), i revocarà la llei de memòria històrica per reivindicar -diu Mañueco acudint novament a l’eufemisme- “la nostra història comuna i entendre-la com a element integrador per a la concòrdia”.

Tot plegat ens mostra una realitat que s’esdevé cada cop més nítida: Vox progressa com a partit nacionalista de síntesi. I això fa, com apuntava Antoni Puigverd, que nostàlgics de Franco i antifranquistes s’uneixin per combatre la disgregació (i les “autonomies” són, per a ells, disgregació d’un sentiment nacional únic), per aprofundir en una identitat espanyola tan singular com idealitzada, i per avisar el PP que la guerra cultural pel lideratge de la dreta amb prou feines ha començat.

Tenim, doncs, que en un món fatigat per la globalització i la fragmentació constitucional, Mañueco i el PP de Castella i Lleó han actuat com a cavall de Troia, ignorant que el que persegueix Vox és acumular forces per al gran assalt al poder i revertir les conquestes que ens va aportar la Constitució en els camps social i polític, en el qual hem de situar el Títol VIII, el de les autonomies.

El passat 13 de març vaig referir-me de manera molt crítica a la política de “no intervenció” que van mantenir les democràcies europees  en la guerra civil espanyola en adoptar una política que no aconseguí sinó que els colpistes implantessin una dictadura feixista al nostre país. Òbviament al·ludia a aquest fet històric per parlar de Rússia i de la posició que ha pres Occident davant una guerra injustificable, en la qual un dictador que encarcera periodistes i dissidents, ordena que es tanquin els mitjans de comunicació crítics, tanca les portes a plataformes de la comunicació com twiter, facebook o instagram, nega l’evidència a pesar que avui no és possible posar portes al camp (encara que sembla que ho aconsegueix a casa seva), i acaba afirmant que els milers de morts -ajusticiats impietosament- que hem vist pels carrers de les ciutats assetjades i bombardejades són un muntatge propagandista de la UE i de l’OTAN.

Tancava aquell article dient que la guerra a Ucraïna és la continuació de la Westpolitik russa per altres mitjans. I és així, perquè a més de neutralitzar Ucraïna i aniquilar tot ucraïnès que no reconegui que en realitat “és un rus”, Vladímir Putin vol demostrar que Rússia té capacitat de subvertir l’ordre internacional creat i liderat després de la guerra freda per Occident. I si no hi posam remei, escalarà en aquest conflicte fins assolir els seus objectius. I més pres o més tard se l’haurà de frenar.

Sé que és fàcil per qui no té cap responsabilitat de govern com jo dir què, més prest o més tard, haurem de frenar Putin, però cada dia que passa veig indispensable anar més lluny d’on hem anat fins ara. Queda molt bé que tots els parlaments de les nacions democràtiques  escoltin les videoconferències de Volodimir Zelenski i l’aplaudeixin dempeus, però tots som conscients que difícilment assumeixen el que els demana, ja que si una cosa ha sabut fer el president ucraïnès més enllà de donar la cara, mantenir-se ferm al seu lloc, encoratjar els ciutadans i fer d’Ucraïna una pàtria de la qual tots els seus fills es poden sentir orgullosos, és adaptar cada discurs a les característiques de l’auditori que l’escoltava (a pesar que la referència a Gernika molestés els ultres de Vox).

 Zelenski ha sabut, doncs, rendibilitzar una manera de fer política que fins ara ha estat l’element de cohesió determinant per als ucraïnesos (i també per als europeus i els membres de l’OTAN) en un moment que, seguint la tradició de les guerres, s’eliminen matisos i exacerben dogmes; i a diferència del que, il·lusament, afirmaven els líders del “procés” a Catalunya quan ens asseguraven que “el món ens mira”, Zelenski sí ha aconseguit de veritat que el món el mirés i l’escoltés, però no ha aconseguit que, a més d’aplaudir-lo, d’enviar-li ajuts econòmics i armament, a més de prendre decisions per castigar l’economia russa, s’hagin adoptat algunes de les grans demandes que ens ha fet el president ucraïnès: ni s’ha tancat l’espai aeri -que impediria els bombardeigs russus sobre Ucraïna- ni se li han enviat avions amb els quals pogués combatre l’enemic que, amb l’amenaça d’una guerra nuclear (que és possible i provable si tenim en compte el tarannà de Putin), seguim alimentant amb els nostres diners, i ho fem a causa de les nostres debilitats, que són moltes, una de les quals sobresurt damunt les altres: la dependència que té Europa del gas rus.

“De nada sirve llorar sobre la leche derramada”, diu un refrany castellà, però sí que pot ajudar-nos a entendre que hem fet coses malament. Molt malament. I d’això ens podem culpar tots, però potser haurem de posar el focus de l’error sobre la poderosa Alemanya, i més concretament, en les decisions que van prendre els seus dirigents i, de manera especial, Angela Merkel.

En efecte, l’Alemanya de Merkel va apostar pel gas rus amb el suport d’una indústria que veia en els preus baixos i en la fiabilitat de Rússia com a proveïdor una bona opció per mantenir la competitivitat. Des del punt de vista geoestratègic, els successius governs de Merkel van apostar ulls tancats pels llaços comercials amb Moscou per rebaixar les creixents tensions militars entre l’OTAN i la Federació Russa -una estratègia ja utilitzada per la República Federal amb la Unió Soviètica a la fase final de la Guerra Freda-. I aquest va ser -ara ho veiem clarament- un error estratègic de primer grau.

La insistència a reconèixer Putin com un interlocutor previsible i relativament fiable al capdavant del Kremlin, i l’impuls d’una dependència energètica del gas rus, deixa avui Alemanya i Àustria sense una alternativa a curt termini. I això és greu.

Tots -si més no els que no nom experts en economia- avui n’estem fent un curs accelerat i ens adonem que, malauradament, les importants sancions que la Unió Europea ha aprovat fins ara han evitat tocar la fibra més sensible: el gas. I és comprensible si analitzem les xifres i tenim en compte que, l’any 2021, Rússia va exportar més del 49% del petroli i més d’un 74% del gas a Europa. I això fa que, cada dia, paguem a les empreses energètiques russes 800 milions d’euros per subministrar-nos gas. És, doncs, fàcil d’imaginar el cop econòmic que suposaria trencar aquest enllaç per a la maquinària de guerra de Putin. 

Els Estats Units i el Regne Unit, encara que amb una exposició energètica menor, ja s’han desprès d’aquesta cancerígena relació comercial. Lituània ha estat el primer dels 27 països de la UE a anunciar que ha deixat de consumir gas rus. Però som conscients que a països com Alemanya, Àustria o Itàlia, molt dependents, aquesta maniobra no resultarà gens fàcil, però hauran de trobar la manera de fer-ho abrigats per un pla de contingència europeu que garanteixi subministraments d’emergència i un repartiment raonable dels costos entre una població que hauria de ser conscient del que hi ha en joc.

Recordant, perquè cal recordar, que l’excanceller socialdemòcrata Schröder, en sortir de la política es va vendre a la Rússia de Putin acceptant la presidència del Consell d’Administració de Rosneft, empresa de petroli propietat de l’Estat rus, i acceptà també la presidència de la Junta d’accionistes de Nord Stream AG, consorci per a la construcció i operació del gasoducte Nord Stream, que connecta directament Rússia amb el nord-est d’Alemanya, no podem oblidar que Merkel sempre va defensar aquest gasoducte, adduint que era una iniciativa privada.

Tot això ens duu a la conclusió que la carta fòssil de Putin és l’as que té a la màniga, una carta decisiva per mantenir aquesta política de terra cremada sobre Ucraïna, carregada de crims de guerra, que els europeus i els nord-americans criticam després d’aplaudir Zelenski però també finançam, perquè no podem deixar de fer-ho, perquè no podem tancar, ara per ara, la clau del gas, que seria, potser, l’única manera d’ofegar Putin sense una confrontació armada que segurament no guanyaria ningú, ja en aquesta mena de guerra el món podria resultar destruït d’un cap a l’altre.

Tornam, doncs, altra cop a la realpolitik de què parlava dies enrere, però cada vegada sens farà més difícil quedar-nos en els aplaudiments que els parlamentaris de tot el món dediquen a Zelenski després de cadascuna de les intervencions dirigides als polítics de les democràcies més avançades -la darrera al Congrés dels Diputats espanyol el passat dimarts.

Ens cal, doncs, aprendre dels nostres errors, i avui veiem clarament que va ser un error callar i no haver fet res quan Putin actuà a Txetxènia, quan s’apropià de Crimea, quan va prendre possessió d’una part del Donbass, quan va esquarterar Geòrgia quedant-se amb Abjàcia i Osètia del Sud… o quan va salvar els mobles al dictador sirià Bashar al-Ásad mentre nosaltres, els occidentals, vam preferir tancar els ulls, girar-nos d’esquena i seguir depenent del seu gas. 

Des que Pablo Casado ha desaparegut de l’escena política com a actor -com a mal actor que ha aconseguit encrespar el país i comprometre el seu partit en una pugna amb Vox a força de cops de banda que demostraven el seu buit intel·lectual i ideològic-, el PP havia d’obrir el pas a un nou dirigent que no seguís la dinàmica que, malauradament, estan duent a terme molts polítics europeus (i no sols europeus), que han substituït les idees i els principis pel populisme i el descrèdit de l’adversari. Per això estic seguint amb interès -i també amb cautela- el camí iniciat per Núñez Feijóo, un home que, si més no fins avui, havia mostrat un tarannà moderat i de seny, gens propici a les garrotades, el qual, a més -cosa difícil entre els dirigents regionals del PP-, seguia parlant la seva llengua pròpia, el gallec, no sols en la intimitat, sinó en tots els actes.

Em va sorprendre per això la seva intervenció pública quan va negar que l’anomenada violència vicària (una de les formes més cruels de maltractament masclista, exercida contra els menors per causar un dany insuportable a la mare) no formava part de la violència masclista. Però ho va fer -i va ser molt clar- a la roda de premsa posterior al Consell de la Xunta, tot just un any després que el Parlament de Galícia aprovés per unanimitat la incorporació d’aquestes víctimes de violència a la llei gallega de prevenció de violència de gènere.

Amb aquest discurs, el president gallec assumia públicament el postulat de Vox pel que fa al maltractament masclista en la compareixença davant els mitjans de comunicació. I si bé va intentar posteriorment, al seu compte de twitter, aclarir i matisar les seves paraules, aquell discurs em va fer témer que el futur president dels populars hagués iniciat un viratge cap a Vox, viratge que va començar quan, perquè el seu partit pogués accedir al govern de Castella i Lleó amb el suport del grup ultradretà, acceptà la condició d’introduir en una llei el terme de violència intrafamiliar.

Tots, però, som conscients que, jugant amb el sentit de les paraules, no es canvia la realitat dels fets. I de la mateixa manera que Putin no resol el problema de la seva guerra contra Ucraïna titllant-la d’operació especial, hauríem de convenir que tampoc deixen de ser violència masclista els actes que Vox -i segons sembla el nou PP- han decidit anomenar violència intrafamiliar. Coincideixo, doncs, en aquest punt amb la secretària d’Estat d’igualtat, Ángela Rodríguez, quan va qualificar d’indecent haver fet servir aquest llenguatge “per raons electorals”, cosa que Feijóo no hauria d’haver afavorit si pretenia, com pretén -que no ho dubto- dur el PP a un centre sociològic del que no hauria d’haver sortit mai.

Més encara, Feijóo deuria haver contradit immediatament afirmacions com les que hem pogut llegir aquests últims dies en les quals, des de plataformes properes al PP, s’afirmava que “De cada 100€ que fas de gasolina, 57€ se’ls emporta Sánchez”, perquè tots sabem que aquesta és una informació falsa que només pretenen el descrèdit del president del Govern, ja que la mateixa Comissió Europea reconeix que, per cada litre de benzina que posem al nostre cotxe, Espanya paga un 43,4% d’impostos, inclosos els especials i l’IVA, i pel que fa al repartiment de l’impost d’Hidrocarburs, un 58% del que recapta l’Estat va a les arques regionals, com ha de saber bé el mateix Feijóo que dirigeix ​​la Xunta de Galícia des de fa 13 anys. És, doncs, estrany que Feijóo caigués en aquesta trampa i digués, després de ser designat com a únic candidat a les primàries del seu partit, que el Govern d’Espanya s’estava “folrant” amb els impostos, deixant fora de l’equació les comunitats autònomes.

El problema a què s’enfronta el nou president deriva, al meu parer, del que va passar a les eleccions de Castella i Lleó, ja que, des d’aleshores, el viratge al centre es veu constret per la necessitat que comporta haver de subscriure una sèrie de de pactes amb Vox, i aquest partit, ben dirigit per Santiago Abascal, aspira a fer-se amb el carrer i el trobem darrere de cada protesta, de cada reacció popular (moltes derivades de les situacions precàries que ens toca viure a causa de la pandèmia -que ja no es diu pandèmia-, o bé de la guerra -que, segons Putin, tampoc no és guerra- i a causa -això també- de les debilitats del propi govern de coalició. I sempre amb la voluntat de posar aquest contra les cordes. Però posar contra les cordes al Govern d’Espanya, peti qui peti, caigui qui caigui, pot ser un projecte de Vox, però no del PP ni de Feijóo per arribar a la Moncloa.

El viatge que el PP -i que el meu amic Joan Huguet em perdoni per ficar-me on ningú no demana la meva opinió- pens que s’hauria de dur a terme dissenyant -i confiï que aquest sigui el projecte que té Feijóo en ment- una ruta política que tengui com a eix la conquesta del centre i de la moderació política. De fet, el mateix centre i la mateixa moderació política que intenta (i no li és gens fàcil) assolir Pedro Sánchez amb la seva decidida aposta de liderar una refundada socialdemocràcia europea. I el principal escull que haurà d’afrontar Núñez Feijóo com a president del PP serà precisament aquest: trobar on és el centre en el mapa de la política espanyola, després d’anys en què el seu partit no ha sabut moderar els tons quan ha intentat obtenir una finalitat política.

Però no puc ni vull referir-me exclusivament a Feijóo i al PP en aquest article, perquè si girem la vista a Catalunya, també podem observar fins a quin punt els és difícil, en aquella Comunitat autònoma, trobar la via del pacte i del seny. Tot i així, amb prou feines farà  una setmana, aquestes virtuts polítiques semblaven haver-se retrobat en l’acord a quatre bandes a què havien arribat ERC, PSC, Junts i els Comuns, en signar un document en què es reconeixia la situació indiscutible de debilitat del català, que alhora actualitzava la immersió lingüística sense trair el seu esperit. Era, a més, una resposta intel·ligent i possibilista a la (desafortunada) sentència del 25% i deixava sense arguments als que promouen la confrontació lingüística, concedint al castellà més recorregut com a llengua vehicular només si així ho decidien específicament els centres de manera autònoma.

Però l’acord anava molt més enllà del seu contingut, ja que, per primera vegada en molts anys, aconseguia trencar els blocs polítics en un assumpte de gran importància en el qual es posaven d’acord transversalment quatre dels cinc partits històrics del Parlament, alhora que també s’aconseguia que el PSC retornés explícitament al consens sobre la llengua.

Era massa bonic per ser veritat, ja que, poques hores després de l’acord, Junts se’n sortia demostrant que, com apunta Ernest Folch, aquest és un partit que oscil·la diàriament entre el realisme i la hiperventilació -jo afegiria també que es mou sempre entre el dubte i l’error- fins al punt que, amb una piulada del Consell per la República -és a dir de Puigdemont-, es dinamitava un pacte que havia liderat Jordi Sánchez, el secretari general de Junts.

Sense amagar el meu catalanisme -quan un té més de 70 anys poques coses ha d’amagar-, em dol veure el tràfec que s’ha produït al llarg de tots aquests anys a la política catalana. I en despuntar l’esperança que implicava aquest acord transversal, posat finalment en dubte per Junts, penso, que sense Puigdemont, Torra, Borràs i tants altres que han estat a la primera línia, aquest partit quedaria lliure d’uns líders que han resultat carismàtics per als seus, però que han escrit algunes de les pàgines més delirants dels darrers temps.

Per això, retornant a Feijóo i al PP -superada ja l’etapa estèril de Casado-, voldria que el nou president fos el polític fiable que tots desitgem. Des de fa molts anys, crec que el PP és un partit vital per a Espanya, i cal que recobri el sentit d’Estat que havia oblidat o perdut. Però això implica deixar de mirar contínuament pel retrovisor i observar cap on condueix Abascal la seva disciplinada tropa, un home que sap molt bé on va, però dubto que sigui al lloc adequat… si  més no per al Partit Popular.

Si alguna cosa comença malament -i d’això n’és exemple la descolonització del Sàhara- normalment acaba malament, perquè és molt difícil que, abandonats els principis, aquests acabin imposant-se.

Els que l’any 1975 érem ja persones adultes, recordem com va ser de vergonyosa la nostra sortida del Sàhara, amb Franco morint-se al llit i Espanya en mans d’un govern desnortat que no va saber afrontar el desafiament que li va llançar Hassan II amb la Marxa Verda.

En un detallat informe que, sobre la qüestió, va publicar “La Vanguardia” l’octubre de l’any passat, Antonio Remiro, catedràtic emèrit de Dret Internacional de la Universitat Autònoma de Madrid afirmava rotundament que l’abandó que va fer Espanya de les seves responsabilitats al Sàhara “és una de les pàgines més negres de la nostra història contemporània” i titllava d’ominosos els acords de Madrid que el franquisme va signar amb el Marroc i Mauritània.

És un consol de ximples pensar que Espanya es va desfer del Sàhara com Anglaterra es va desfer de Palestina el 1947, i encara que els fets s’imposen al dret moltes vegades, és difícil acceptar la resposta que va donar el ministre d’exteriors espanyol, senyor Albares, quan, preguntat sobre quin era l’estatus legal d’Espanya davant del Sàhara, va respondre que, segons ell, no tenia res a veure amb aquell territori: “Espanya -va dir- no figura com a potència administradora a la llista de territoris no autònoms, ni als informes anuals del secretari general, ja que es va desvincular mitjançant comunicació oficial a l’ONU el 1976, ni tampoc en cap de les resolucions del Consell de Seguretat”.

Podem acceptar la seva resposta de facto, però difícilment de iure, ja que, com se’ns recordava a l’informe a què m’he referit, el Sàhara Occidental és l’únic dels 17 territoris de la llista que contempla els descolonitzats que no té potència administradora. On hauria de constar el nom del país, hi ha un asterisc. A peu de pàgina, l’ONU explica que Espanya el va informar el 1976 que es considerava (unilateralment) “deslligada de tota responsabilitat”.

La veritat és que Espanya es va rentar les mans el 1976 i se les ha seguit rentant qualsevol que sigui qui ha ostentat el poder a Madrid d’aleshores ençà, ja que l’opinió manifestada per l’actual ministre Albares coincideix amb la de Miguel Ángel Moratinos el 2005, la de Trinidad Jiménez el 2010 i la de Josep Borrell el 2018, per citar tan sols ministres socialistes, encara que també aquesta postura ha estat avalada pels del Partit Popular, encara que ara, Aznar, oportunista, critiqui la decisió del govern de Sánchez.

Més encara, en aquell informe se’ns recordava que Espanya “ha estat un actor fonamental en el reforçament de l’status quo i la perpetuació del conflicte”, perquè “en els moments en què hi ha hagut una pressió forta sobre el Marroc, tots els governs espanyols, d’un signe i d’un altre, li han salvat els mobles”. Va passar el 2003, amb el pla Baker, quan França i Espanya van pressionar perquè aquest no fos imposat a les parts, cosa que va permetre al Marroc rebutjar-lo. També amb les sentències del Tribunal General de la UE contra els acords amb el Marroc.

Potser, doncs, no ens hem de sorprendre que, malgrat l’episodi pro sahrauí que es va generar fa uns mesos amb l’acollida del líder del Front Polisario, Brahim Gali, amb la seva hospitalització a La Rioja -cosa que va provocar una forta crisi amb el Marroc de la qual no n’hem sortit fins avui, amb la decisió que, per sorpresa, ha adoptat Pedro Sánchez-, el president hagi decidit sortir de l’ambigüitat i deixar els sahrauís abandonats a la seva sort, que serà la que decideixi el Marroc.

Tot i així, Sánchez, que ha demostrat ser un gran funàmbul, no s’ha proposat caminar sobre el filferro sense xarxa, ja que sap molt bé que, encara que rebi dures crítiques de l’oposició que té a l’esquerra, les que rebrà de la dreta conservadora seran poques o, si més no, gens creïbles, ja que mai la dreta ha estat pro-sahrauí i, a més, Sánchez ha fet el gir amb l’aprovació de Brussel·les, ja que la Comissió Europea ha admès que l’acostament entre Rabat i Madrid després de gairebé un any de desacords és “positiu”.

Les paraules de la Comissió han estat inequívoques, ens agradin o no: “La UE dóna la benvinguda a tot desenvolupament positiu entre els seus Estats membres i el Marroc en la seva relació bilateral, que no pot ser sinó beneficiosa per a la implementació de l’acord euro-marroquí en el seu conjunt”, va declarar en roda de premsa una portaveu comunitària, tot i que també afegí que “tota solució ha de reposar sobre compromisos de conformitat amb la resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides” que, a finals de l’any passat, va demanar una solució “realista, viable, duradora, acceptable per les parts i basada en l’acord”, però l’acord no s’ha produït, ja que l’autonomia proposada per Rabat no és acceptada per les autoritats del Front Polisario.

Desconec què pot passar en el futur immediat amb el gir de Sánchez, que ha estat pres, sembla, sense un debat al si del Consell de Ministres, sense una discussió al Parlament i sense un previ avís a Algèria -la gran defensora de l’autodeterminació del Sàhara (i la que ens subministra el gas)-, com ha reconegut el ministre Albares.

Per què s’ha actuat així? Les paraules que pronuncià Albares davant la premsa dilluns passat en afirmar que “sempre és bon moment per assolir un acord que garanteixi la integritat territorial d’Espanya”, afegint que s’actuava a favor de “la sobirania d’Espanya, l’estabilitat, la gestió de fluxos migratoris, la cooperació, la lluita contra el terrorisme i els interessos comercials”, no deixen cap mena de dubte. Espanya ha decidit anteposar els seus interessos estratègics sobre els drets que pot tenir la població sahrauí, que fa molts anys que espera poder celebrar el referèndum d’autodeterminació que fixà l’ONU.

Jordi Juan, director de “La Vanguardia” ha resumit la qüestió en poques paraules: “S’imposa la realpolitik, ja saben: imposar els interessos nacionals de forma pragmàtica per sobre de qualsevol altre raonament ètic. Espanya necessita estar bé amb el Marroc perquè aquest país li controli l’arribada d’immigrants, l’ajudi per combatre el terrorisme internacional i no l’inquieti amb al·lusions a l’annexió de Ceuta o Melilla.”

No oblidem que, després de la declaració de Donald Trump a favor de l’autonomia per al Sàhara, el llavors primer ministre marroquí Saadedin a l’Othmani va afirmar que “arribarà el dia” en què es reobrirà “l’assumpte de Ceuta i Melilla, territoris marroquins com el Sàhara”. I ha estat, sens dubte, la decisió de l’Administració nord-americana d’avalar el pla marroquí el que finalment ha arrossegat Espanya a alinear-se amb aquesta posició, després que França i Alemanya també ho fessin. Més encara, no és fútil que l’actual ministra alemanya Annalena Baerbock, dels Verds, enviés un primer missatge de reconciliació amb el Marroc publicat a la pàgina web del ministeri, en el qual es felicitava pel pla de regionalització del Sàhara Occidental. “Amb el seu pla d’autonomia aprovat el 2007, el Marroc aporta una contribució important d’un acord de pau”, deia la nota.

Més encara, com ens recorda Enric Juliana, va ser el número dos del Departament d’Estat nord-americà qui, després d’entrevistar-se amb Albares a Madrid, va afirmar que consideraven el pla proposat pel Marroc “seriós, creïble i realista”. Són les mateixes paraules que ha utilitzat Pedro Sánchez a la carta que va dirigir al rei marroquí la setmana passada. En aquesta considerava que l’opció d’un Sàhara autònom -la proposta marroquina-  és la base més seriosa, realista i creïbleper trobar una solució al conflicte.

Com veiem, és molt difícil que llançant-nos als braços de la realpolitik, els pobres (en aquest cas els sahrauís- puguin tenir raó.

En un moment en què la guerra de Rússia contra Ucraïna ha disparat encara més l’embogit preu de la llum a causa del sistema com es cotitza el Quilovat/hora, en el qual el preu del gas hi pesa molt -no intenteu fer-me explicar per què ni com funciona la cosa, perquè no he estat capaç d’entendre-ho-, els espanyols acabem de llegir al BOE una notícia per emmarcar: l’Estat haurà d’habilitar un crèdit de 638 milions d’euros per fer front al pagament d’un deute (molt superior, com veureu) a causa de la responsabilitat patrimonial que ha assumit per haver legislat malament la clausura del “Projecte Castor” d’emmagatzemat de gas.

El “Projecte Castor” va ser un projecte d’enginyeria per a la construcció per part del govern d’Espanya d’un nou dipòsit de gas natural submergit en un antic camp petrolífer a les aigües territorials del Mar Mediterrani, davant de les costes de Castelló i Tarragona. Després d’una llarga tramitació, va ser aprovat pel govern del president José Luis Rodríguez Zapatero, sent ministre d’Indústria Miguel Sebastián, amb el Reial decret de 16 de maig de 2008, en virtut del qual s’atorgava a l’empresa “Escal UGS” (una empresa espanyola integrada per ACS -llegiu Florentino Pérez- i ENAGAS, en la qual també hi participava la canadenca CLP) la concessió per a la construcció, desenvolupament i explotació d’un emmagatzematge bàsic de gas natural, 21 quilòmetres mar endins, entre Castelló i Tarragona, que ocupava més de 6.500 hectàrees. 

Les instal·lacions es van anar construint, però quan, el 2012, es va començar a injectar el gas, es van producir moviments sísmics que van ser cada vegada més freqüents i intensos a les zones litorals de Castelló i Tarragona, que van generar una notable alarma social, fins al punt que les protestes i el nerviosisme de la població obligà el govern a suspendre temporalment l’emmagatzematge.

En mantenir-se la suspensió després que el govern -aleshores del PP presidit per Mariano Rajoy- al·legà que no es podia “emetre una conclusió definitiva sobre les eventuals conseqüències d’una nova posada en marxa de l’operació”, Escal UGS va exercir el seu dret de renúncia anticipada de la concessió, tot sol·licitant que, d’acord amb el que preveia el plec de condicions, se’l compensés per la inversió efectuada, quantificant la indemnització procedent en 1.350.729.000 euros (intenti el lector llegir en veu alta la xifra, perquè no és fàcil).

El govern de Mariano Rajoy va aprovar aleshores el Reial Decret Llei 13/2014 que acordava hibernar les instal·lacions i extingia la concessió, amb la qual cosa aquestes revertien a l’Estat per tal que ENAGAS assumís l’administració de les instal·lacions i també el pagament a Escal UGS de la compensació sol·licitada d’una sola vegada i en un termini màxim de 35 dies (Quina diligència!). I així es va fer, amb la intenció que ENAGAS fos després rescabalat amb càrrec a la facturació per peatges d’accés i cànons del sistema gasista durant 30 anys, però facilitant-li que pogués cedir aquest dret a un tercer en la forma que tingués per convenient sense requerir cap mena d’autorització administrativa ni amb cap més formalitat que de fer-ho per escrit amb comunicació al pagador, que era la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC). Per tant, facilitats, totes!

Què va fer ENAGAS? Doncs va cedir a tres bancs el dret de cobrament el mateix dia que entrava en vigor el Decret llei pel nominal del crèdit que rebia íntegre, alhora que excloïa expressament a l’escriptura de cessió tota responsabilitat en cas d’impagament, qualsevol que en fos la causa.

El Reial Decret llei 13/2014 aprovat pel govern de Mariano Rajoy era tan cridaner i tan poc acurat en el fons i en la forma que va ser recorregut pel Parlament de Catalunya, el Govern de la Generalitat de Catalunya i més de cinquanta diputats del Grup Parlamentari Socialista del Congrés, a finals de 2017, els quals van aconseguir que el Tribunal Constitucional, en la sentència 152/2017 (B.O.E. 17 de enero de 2018) el declarés parcialment inconstitucional, bàsicament per considerar que, a diferència del que es preveia en aquest sobre hibernació i extinció de la concessió, les previsions sobre la compensació a la concessionària renunciant no complien els requisits constitucionals ja que no estaven directament relacionades “amb la urgent necessitat de garantir la seguretat de persones, béns i el medi ambient en l’entorn de la instal·lació”, raó per la qual s’havien d’haver acordat, segons el TC, mitjançant una llei ordinària.

Com que els articles del decret llei que fonamentaven l’existència del crèdit cedit per ENAGAS als bancs havien estat anul·lats per la sentència constitucional, la CNMC va deixar de pagar-los la compensació acordada i, a més, va reclamar -i va obtenir- la devolució del que els bancs havien percebut fins aquell moment.

Ara bé, com els termes del contracte de cessió feien impossible que els bancs reclamessin res a ENAGAS, aquests -ben assessorats- van considerar que era l’Estat el que havia de fer front a les conseqüències d’haver dictat un decret llei sense observar les exigències constitucionals, i, per tant, era l’Estat que havia de retornar-los les quantitats que cada un havia lliurat a canvi de la cessió de drets.

Interposat el plet contenciós corresponent, els tribunals van considerar que el decret llei parcialment inconstitucional no sols perjudicava els bancs, sinó que constituïa el fonament del seu dret, per la qual cosa condemnava l’Estat a pagar la indemnització corresponent. O el que és el mateix, l’Estat havia de pagar a tres bancs, en una proporció diferent, 1.350.729.000 euros, més els interessos legals.

Què ha hagut de fer l’Estat per resoldre el desgavell? Doncs, senzillament, ha hagut d’aconseguir que el Parlament aprovés la Llei 2/2022, de 24 de febrer, de mesures financeres de suport social i econòmic i de compliment de l’execució de sentències, l’article 2 de les quals diu que, com a conseqüència de la responsabilitat patrimonial adquirida per l’Estat per haver legislat malament i haver de procedir al pagament que estableix la sentència que el condemna, “se concede una ampliación de crédito por importe de 638.000.000 de euros en la aplicación presupuestaria 15.01. 923 M.471 (…). Esta ampliación de crédito se financiará con cargo a deuda pública, de conformidad con lo señalado en el artículo 46 de la Ley 6/2018, de 3 de julio, de Presupuestos Generales del Estado para el año 2018.”

El que cal retenir de tot aquest despropòsit no és, només, que el govern de Mariano Rajoy aprovés un decret llei no ajustat a dret, sinó que, un cop es van produir les protestes i va veure clarament que el “projecte Castor” era un despropòsit, pretengués pal·liar el problema endossant el pagament als usuaris del gas, via tarifes i peatges. Però el seu projecte fracassà i han dit que l’únic responsable és “l’Estat legislador”. 

En definitiva, que els tribunals han posat ordre, però el resultat d’aquest ordre es que ara serem tots els espanyols que pagarem el despropòsit, siguem o no usuaris, ja que s’haurà de satisfer via deute públic. 

És cert que l’Estat ha rebut a canvi les instal·lacions que havien d’emmagatzemar el gas, però dubto molt que aquestes puguin servir per a alguna cosa profitosa. ¿Té sentit que ho paguem tots i que cap dels polítics que van causar el despropòsit no s’hagi de rascar la butxaca?

No em veig amb cor de dir res original sobre la guerra que Rússia ha engegat a Ucraïna i he pensat que potser seria útil recordar les reflexions que Nicolau Rubió i Tudurí va anar publicant els dies en què les democràcies occidentals van donar l’esquena a Espanya amb la política de “no intervenció”. I em deman: ¿És possible no intervenir quan es conculquen principis tan fonamentals com el de la independència d’un Estat sobirà que es regeix en democràcia?

És cert que, per primer cop s’ha produït una reacció molt unànime de la UE i dels països que conformen l’OTAN, però és suficient quedar-nos en mesures econòmiques, per dures que siguin aquestes? La víctima primera és, sens dubte, Ucraïna, però no perilla també l’estatus que regeix la democràcia al món Occidental?

Després que Franco, amb el seu Estat Major, s’aixequés contra la República des de les bases militars de territoris espanyols a Àfrica del nord, el govern espanyol sol·licità d’immediat ajut militar a França que estava governada –com Espanya- pel Front popular. Però l’oposició de la dreta francesa i, sobretot, la del seu aliat Anglaterra, conduí el govern de Léon Blum a practicar una política de “no intervenció”. Tot i això, importants sectors de l’esquerra decidiren que, si bé no estava en les seves mans de modificar la política del seu govern, sí que podien intervenir amb els seus propis mitjans. A un compromís de dretes s’oposava, doncs, un compromís d’esquerres, però la decisió del govern fou clara: el 22 de juliol, Léon Blum proposava la formació del “Comitè de No Intervenció”, d’acord amb les primeres decisions del qual, el 8 d’agost, França tancava les seves fronteres amb Espanya. 

Un cop Nicolau Maria Rubió inaugura la seva secció periodística al diari Última Hora de Barcelona, escrita des de París i Ginebra, tracta immediatament aquesta matèria i critica d’entrada l’actitud de Chamberlain que, l’agost de 1937, mirava de negociar un conveni amb Itàlia.  No és que Rubió negui el pa i la sal als italians, és que ell no creu que sigui possible un pacte amb el dictador Mussolini. I em deman: És possible un pacte amb Putin? No cal dir que la presa de Santander el 26 d’agost per les tropes de Franco, amb l’ajut de Roma, confirmaren les seves tesis contràries a l’intent de negociacions per part de Chamberlain.

A primers d’octubre de 1937, Rubió és a Ginebra per seguir els debats de la Societat de Nacions, l’Assemblea de la qual havia de tractar d’una proposta espanyola. Es tractava d’un text que era –segons afirma Rubió- “l’expressió d’un principi que a Barcelona no ha deixat mai d’ésser tingut com a oficial: la solidarització de la nostra posició en la guerra d’Espanya amb la posició internacional de França i Anglaterra”. En realitat, aquest reiterava la confiança de l’Assemblea al Govern de la República espanyola i als de París i de Londres, tot i que mantenia els criteris globals de la no intervenció en el conflicte, criteris que, naturalment, perjudicaven els demòcrates espanyols davant els ajuts reiterats que Itàlia i Alemanya prestaven als exèrcits rebels.

A principis de novembre de 1937, els ministres d’exteriors francès i anglès, senyors Delbos i Eden, prosseguiren les converses sobre Espanya a Brussel·les. Anglaterra, temorosa de les relacions que els franquistes mantenien amb els italians, havia decidit enviar un agent britànic a Salamanca amb categoria d’agent comercial, això per no tenir problemes amb el govern de la República. Els francesos exigiren que aquest agent no tingués caràcter diplomàtic oficial, i s’esforçaren a explicar que, mentre l’ambaixador francès M. Labonne  tindria a Barcelona la missió de facilitar el tracte diplomàtic francoanglès prop del Govern de la República, l’agent britànic a Salamanca faria la mateixa feina prop de Franco, combatent així la influència nefasta dels ambaixadors alemany i italià. Els dos ministres mostraren una clara tendència a dissociar l’afer espanyol del problema mediterrani, però no introduïren en la conversa la conveniència de l’obertura de la frontera francocatalana com a contrapartida a les activitats navals i aèries de Roma. 

L’afer espanyol –segons explica Rubió- va tractar-se més aviat en termes polítics que militars. França i Anglaterra havien posat les seves esperances en el desenvolupament normal del procés de pacificació que la retirada dels combatents no espanyols havia de determinar a la Península. Però les vicissituds de la política interna francesa i anglesa no alteraren durant tots aquells mesos la política adoptada de no intervenció. D’altra banda, el nou govern francès -el govern Chautemps- constituït a primers de gener de 1938, tampoc modificà l’actitud de París respecte d’Espanya. “Decidida –França- a no renunciar als principis essencials que suporta des de fa temps la seva acció exterior, es proposa d’ésser arreu i sempre al servei de la pau”, deia el seu primer comunicat oficial. O el que és el mateix: Paraules belles, però només paraules. I era dur escoltar-les -es lamenta Rubió- mentre Itàlia passejava damunt Barcelona els seus mortífers avions carregats de bombes. 

I el lament era lògic, perquè mentre el govern francès feia aquelles declaracions, el 19 i 20 de gener es produïen els bombardeig de major intensitat dels soferts per Barcelona d’ençà el començament de la guerra. El dia 21, a Reus, els avions rebels causaven 40 morts. El dia 25, novament a Barcelona, eren 50 les víctimes de l’aviació feixista. El cel català espurnejava de mort i de barbàrie. Aleshores Rubió, que seguia des de Ginebra els estèrils debats de la Societat de Nacions, escriu sobre el que ell considera una empresa urgent per damunt dels partits i de la política: “Acabar amb aquesta barbàrie desencadenada pels aires d’Espanya. Ja no es tracta de salvar una República o una pàtria; és més que això: salvar una civilització, un concepte cristià i liberal de la vida col·lectiva.”

“Aquesta empresa urgent -escriu- no pot entretenir‑se en els vagues fórmules del pacifisme. Li cal una acció. Ja sé que hi ha arreu una palpitació d’horror i de llàstima. Els catòlics francesos es commouen; veieu llur diari L’Aube. Els socialistes també, veieu Le Populaire. Els comunistes, els radicals, tots ells s’ajunten al cor de protestes indignats. Però no n’hi ha prou. Cal passar a l’acció.”

I ja al final de la guerra, quan tot estava perdut i damunt el futur d’Europa s’estenia la gran amenaça de Hitler, Rubió es gira vers els demòcrates europeus i els alerta del perill que tenen a les portes, en un discurs amarat d’autocrítica.  Perquè Rubió és conscient que Berlín, un cop haurà donat els últims retocs a l’organització germànica al centre i a l’est d’Europa (aleshores ja havia ocupat Àustria i actuat sobre Txecoslovàquia), es girarà contra Occident.

Tornant a la invasió d’Ucraïna, Mira Milosevich, analista de l’Institut Elcano, no creu Valeri Guerásimov, cap de l’Estat Major de les forces armades russes quan diu que “les guerres que lliurarà Rússia respondran principalment a una estratègia d’influència i no de força bruta”. El fracàs d’aquesta estratègia a Ucraïna ha transformat la influència en invasió letal, i ha revelat que el govern de Vladímir Putin, com el dels bolxevics, repeteix el paradigma històric de l’estratègia de defensa imperialista dels tsars, resumit per Catalina II la Gran (1729-1796) en una cèlebre frase: “No conec cap altra manera de defensar les meves fronteres que expandint-les”.

La guerra a Ucraïna és la continuació de la Westpolitik russa per altres mitjans. A més de neutralitzar Ucraïna i aniquilar tot ucraïnès que no reconegui que en realitat “és un rus”, Vladímir Putin vol demostrar que Rússia té capacitat de subvertir l’ordre internacional creat i liderat després de la guerra freda per Occident. Escalarà en aquest conflicte fins assolir els seus objectius o fins que se’l freni. I més pres o més tard se l’haurà de frenar.

Un viatge que em deixa sense la possibilitat d’asseure’m i reflexionar sobre la notícia de la setmana, m’ha obligat a escriure l’article que, avui, diumenge, vostè, lector, té a les mans, el passat dilluns, 28 de febrer, el cinquè dia de la invasió russa que, segons assegurava Putin, no havia de produir-se i que es va iniciar de sobte (de sobte per a nosaltres) però ben pensada després d’haver assajat els arguments justificatius de manera prèvia i malèvola. Per bé que assegurar -com ha fet Putin- que l’atac es feia contra un “govern nazi, corrupte i drogoaddicte”, el de Volodimir Zelenski, que és jueu i nét de represaliats per l’Alemanya de Hitler, és alguna cosa més que una broma de mal gust.

Però dit això, no m’atreveixo a opinar sobre gairebé res més pel que fa a aquesta invasió respecte de la qual tots ja tenim un posicionament pres, i fins i tot Europa -una Europa sempre vacil·lant i més aviat desunida- sembla que, per primer cop des de fa molt de temps, està actuant de manera unànime, val a dir que amb el suport de la Gran Bretanya (que és Europa però no forma part de la Unió) i dels estats europeus no integrats a la UE, com Finlàndia i Suècia, que ja han sofert les amenaces de Putin, aquest polític que no és un “sonat” -com algú opina massa lleugerament- sinó un home pervers que està decidit a restaurar un nacionalisme panrús (si és que es pot dir d’aquesta manera) com el que va dur a terme la cort del tsar des de mitjan segle XIX.

Per tant, no m’atreveixo a opinar sobre on estarem diumenge -avui per al lector- perquè vaticinar-ho és absurd i, alhora, el meu desconeixement del que ha de succeir durant els propers cinc dies quan escric aquestes paraules des de la meva biblioteca en vistes a les aigües calmades del port de Maó, és absolut.

Però el que si puc intuir és el que ha dut Putin pel sender del nacionalisme tsarista i -¿per què no?- de l’unitarisme stalinista: la voluntat d’encarnar en la seva persona el sentiment dolorós d’un poble que, pobre, sense llibertat -mai el russos han estat lliures ni viscut en democràcia- i amb totes les mancances que vulguem, sabia, però, que era una de les dues potències que dominava el món i que, amb la dissolució de l’URSS, va sofrir una gran frustració col·lectiva.

Prescindint, doncs, del que succeirà els dies venidors, i conscient alhora que, per primer cop en els darrers cinquanta anys, Europa ha pres consciència del perill que significa Putin i la invasió que ha dut a terme d’Ucraïna, ens hem de demanar si no haurien d’haver actuat abans. Certament, aquest cop, Europa no ha fet el que, davant l’amenaça de Hitler, van fer Daladier i Chamberlain a Munic, amb l’excusa de preservar la pau, però és lamentable que fins que no hem vist la manera descarnada com està actuant, Occident ha pecat d’ingenu davant Putin, perquè mostres n’havia donades prou, un home format al KGB que, des del primer moment, no sols ha actuat com un tirà i alhora plutòcrata, sinó que ha posat un morral a qualsevol dissidència, val a dir que amb suport no sols dels que s’han fet milionaris després de la caiguda del règim soviètic, sinó també d’una gran part de la gent del país.

Per poc que fem memòria, veurem, com ens recordava Sergio Vilasanjuán, que des que va accedir al poder, Putin no ha parat d’ampliar el control sobre territoris que considerava propis, mitjançant la utilització de la força. Txetxènia va ser el primer. Emulant Stalin, Putin ha aconseguit mantenir aquesta regió caucàsica com un satèl·lit, sotmetent tota la població. Va seguir Geòrgia, només vuit anys després, amb un patró molt similar al que ara aplica a Ucraïna. Va donar suport a regions suposadament separatistes com Ossètia i Abkhàzia, amb l’objectiu d’afeblir el govern sobirà a Geòrgia, que desitjava integrar-se a la UE, tot retallant una part del seu territori amb governs satèl·lits.

Anestesiada Geòrgia, el 2014, va procedir a la invasió de la península de Crimea i l’ocupació i el suport als separatistes del Donbass, com a preludi d’aquesta nova guerra. ¿Va moure un dit Occident davant aquella invasió? No. I això ens demostra que, per al líder rus, la guerra és la seva manera d’exercir el poder, perquè sap i està convençut -si més no fins avui- que ningú com ell és capaç de manejar tan bé la violència. Ningú mai no l’ha fretat. Putin fins ara no coneix la derrota. Ha guanyat totes les guerres.

Si mirem una mica endarrere -que és l’únic que jo puc fer avui perquè no tinc cap manera de veure el futur (fins i tot el més immediat, encara que no pinta bé)- recordarem com, a Geòrgia, després d’aixafar el seu exèrcit en cinc dies, acceptà l’alto el foc amb la mediació de Sarkozy, que aleshores presidia (com ara Maron) la UE. Però amb la guerra ja havia consolidat l’ocupació russa de part del país, alhora que deixava a l’aire l’amenaça permanent d’una nova intervenció, sense que cap europeu ni nord-americà se n’aixequés una cella.

L’ocupació de Crimea va ser un passeig per a vergonya de tothom, menys per als russos, esclar, que recuperaven així el que, en opinió seva, era un “regal” que un dia l’URSS va fer a Ucraïna. I quan d’alguna manera fracassà el suport que Putin oferia al president ucraïnès i prorús Viktor Yanukóvich (el mateix que ara està donant al president Lukaschenko de Bielorússia, que li ha obert les portes del país actuant com un vertader titella de l’amo Putin), i les grans manifestacions de la plaça Maidan van aconseguir que Yanukóvich hagués de fugir i refugiar-se a Rússia, aleshores Putin llençà ja una primera intervenció a Ucraïna, temorós -val a dir que amb coneixement de causa- que la nova Ucraïna es llancés decididament en braços d’Europa, entrés a la UE i fins i tot fos admesa a l’OTAN. Va ser aleshores quan decidí que havia de donar suport militar a les províncies separatistes de majoria russa de Donetsk i Luhansk, a la regió oriental del Donbass, alhora que s’annexionava Crimea, una península que li obria les portes de la Mar Negra, seu de la històrica base naval russa de Sebastopol.

I ara ha aprofitat la situació del Donbass per intentar annexionar-se Ucraïna sencera, cosa que, avui dilluns 28 de febrer, no sé si ho aconseguirà. Déu no ho vulgui. Però sembla evident -ja sé que parlar “a misses dites” sempre és més fàcil- que Putin sabia -vaja, estava convençut- que, tampoc el 2022, ni els EUA ni Europa mourien un tanc ni un soldat per defensar Ucraïna –un país aliè a l’OTAN– si era atacada. Lluís Uría, que és un analista de política internacional que m’agrada llegir, havia denunciat aquesta actitud “no intervencionista” militar, entre altres coses, perquè, tant Biden com els líders dels estats integrats a l’OTAN, ho havien deixat ben clar. I ho havien demostrat amb les seves accions. Fins i tot les amenaces sobre represàlies devastadores en el pla econòmic i financer podia el president rus acollir-les amb reserva. Tots -Alemanya la primera- recelaven de posar-les en marxa.

De fet, l’ambigüitat amb què havien actuat fins fa tres dies, van acabar de convèncer Putin que, novament, en sortiria novament il·lès. Sortosament, sembla que en això s’equivocava, perquè si una cosa ha aconseguit aquest cop és que els estats de l’UE fessin una pinya, i que fins i tot Alemanya -la més tèbia fins fa dos dies a causa de la relació econòmica i de dependència que té de Rússia en molts camps- ha pres una decisió desconeguda des del final de la segona guerra mundial.

Però la pregunta que em faig és si serà suficient el setge econòmic a què se l’ha sotmès amb les mesures que s’acaben de prendre. Hem de confiar que sí, perquè de mal en faran, però segurament s’haurà d’anar més lluny si Putin no cedeix, amb el convenciment que defensar avui Ucraïna no és un acte patriòtic i, encara menys, una guerra il·legítima, sinó una qüestió de seguretat i de defensa dels valors democràtics davant l’autocràcia i l’auge de les idees populistes i, en el fons, totalitàries, que, novament, avui amenacen el món.

L’Eclesiastès és un dels llibres de la Bíblia que pertany al grup dels anomenats Llibres sapiencials o d’ensenyaments. Té un narrador que s’anomena Qohéleth  que significa literalment “l’home de l’assemblea” o “el portaveu del poble” en la versió que fa servir el “Llibre de les Hores” de l’Església catòlica en la versió catalana. En definitiva una mena de representant de l’assemblea del poble  que, cansat de les idees dominants i de veure un món que li desagrada i troba absurd, decideix prendre la paraula.

Aquest “portaveu del poble” que parla a l’Eclesiastès es pregunta com afrontar la vida, ja que res no és segur excepte la mort i ho fa, per tant, en un to marcadament existencial. De fet, reflexiona sobre la fugacitat dels plaers, la incertesa que envolta el saber humà, la recompensa dels esforços i béns dels homes, la caducitat de tot allò humà i les injustícies de la vida.

I dit això, penso que molts us demanareu per què, en el meu comentari setmanal on sovint manifesto la meva opinió sobre la realitat política del nostre país, he començat citant aquest llibre sapiencial de la Bíblia i potser ho veureu més clar en llegir els primers paràgrafs que passo a transcriure, perquè crec honestament que valdria la pena que els interioréssim tots i, especialment, els que tenen -o aspiren a tenir- el poder i els qui fan mans i mànigues per obtenir-lo -o per no perdre’l-, la qual cosa els duu sovint a actuar sense entranyes. És aleshores quan,  en un moment de claredat, algú -en aquest cas “el portaveu del poble” autor d’aquest llibre sapiencial-, en nom de l’assemblea que contempla atònita l’espectacle dels poderosos alça la veu i escriu:

“Vanitat i més vanitat, deia el Portaveu-del-Poble, vanitat i més vanitat, tot és en va. ¿Quin profit treu l’home de tot l’esforç amb què treballa tot sol? Una generació se’n va, en ve una de nova, i la terra es manté sempre igual. El sol surt i es pon, i se’n va corrents al lloc d’on sortirà de nou. El vent que bufa cap al sud, després gira cap al nord; dóna voltes i més voltes, i refà el camí que havia fet. Tots els rius corren cap al mar, però el mar no s’omple mai, i ells no paren de córrer al lloc on han anat sempre.

Massa paraules cansen, ningú no és capaç de dir-ho tot; l’ull no en té mai prou de veure, ni l’orella d’escoltar. El mateix que passa tornarà a passar, el mateix que fan ho tornaran a fer; sota el sol no hi ha res que sigui nou. Quan d’una cosa diuen que no s’havia vist mai, segur que ja va succeir en alguna època de les que ens han precedit. De les coses passades, ja no en queda el record, ni en quedarà tampoc de les que vindran després, fins als darrers temps”.

¿S’han fet mai aquesta mena de reflexions els protagonistes de l’espectacle que estem contemplant en directe a Madrid -i podríem afegir ara també des de Moscou-? ¿Respon el que estem veient a un debat d’idees, a una reflexió profunda sobre les necessitats de la gent que governen o volen governar? ¿Persegueix aconseguir un bé per al poble que té necessitats i ha de viure –en molts casos sobreviure- amb grans dificultats per poder fer-ho dignament?

“Vanitas-vanitatis” -traduïa la versió llatina del primer paràgraf que he citat de l’Eclesiastès-. Sí, “omnia vanitas”, perquè tot és vanitat… o ambició… o afany de poder… o ressentiment… o encara pitjor: venjança.

I quan esmento aquesta citació bíblica no em refereixo només a Casado i a Ayuso. No. La cosa va molt més enllà, com apunta Antoni Puigverd, un pensador per qui sento una gran simpatia des que, fa uns anys, ens vam conèixer. Ell, però, no acut a un llibre bíblic com he fet jo per abordar la qüestió. Ho fa tot referint-se a la literatura mítica i, concretament, al mite de Narcís, aquell jove tan bell de l’antiga Grècia que enamorava totes les al·lotes que el veien. Tots coneixem el relat i, per tant, sabem que, en néixer, un endeví va predir-li que si veia la seva imatge en un mirall seria la seva perdició. Per això la seva mare va evitar sempre els miralls i altres objectes on es pogués reflectir la seva bellíssima cara. Però un dia, mentre passejava pel camp, Narcís s’apropà a un rierol, i en acostar-s’hi per beure, va contemplar una imatge -per a ell desconeguda- que el va deixar atònit. Sobre l’aigua es mostrava la d’un jove de bellesa inigualable i ell, embogit per aquella beutat fluvial, es tirà al riu pensant que era la única forma que la podria assolir. Ja sota l’aigua, buscà amb afany aquell reflex -el seu-, i de tant obsessionat com n’estava, acabà ofegant-se i va perdre la vida.

Puigverd evoca el mite i observa Madrid, però també Catalunya i -com el “portaveu del poble” de l’Eclesiastès– afirma atònit que la competició per batre el rècord de l’extravagància no s’atura al nostre país. La setmana que va començar amb Laura Borràs desmentint-se a si mateixa va acabar amb Ayuso i Casado destrossant joiosament la cristalleria popular. I per si amb això no n’hi hagués prou, un addicte a l’espectacle com Albert Rivera repetia a l’empresa privada els pollastres que va fomentar a l’escena pública. Mentrestant, la premsa -anota Puigverd- rep amb entusiasme les sarsueles polítiques i la boxa verbal, perquè el negoci de l’escàndol s’alimenta de la necessitat imperiosa que molts polítics tenen d’ocupar l’escenari sigui com sigui: despullant si cal les pròpies misèries o exhibint sense pudor ignorància, antipaties i menyspreus.

I és aquest espectacle increïble que evoca a Puigverd la paraula “narcisisme”: aquest estrany sentiment de grandesa que experimenten personatges objectivament menors com Casado, Borràs i Ayuso (o com Salvini, Bolsonaro, Putin o Trump) davant les càmeres i els micròfons. Freud -segueix desgranant Puigverd- definia el narcisisme com un complement eròtic de l’egoisme. Però la psicologia moderna prefereix descriure’l com una manera instrumental de relacionar-se amb els altres. Per als narcisistes, els altres (votants o rivals) només són objectes: aprofitables o menyspreables. Les idees que el narcisista proclama, així com les afirmacions morals o nacionals, no són més que instruments d’egolatria. El narcisista simularà afecte, però no dubtarà a perjudicar-te per afavorir-ne l’interès. Tot ho subordina a la seva influència o poder.

Des del meu punt de vista -i amb permís de Puigverd- diré que la tossudesa de Narcís (és a dir de Borràs, Casado i Ayuso, a casa nostra, o de Trump, Bolsonaro o Putin més enllà) es concreta en un anhel de transcendència que  només es pot aconseguir mitjançant un camí d’introspecció; anhel que s’esdevé finalment una mena de mística que desperta en tu la necessitat d’anar sempre ascendint més i més en la recerca d’un l’absolut que el narcisista és incapaç de trobar fora d’ell mateix, convençut que és en la interioritat de l’ésser humà -per tant, exclusivament en el jo- on trobem l’espurna de la divinitat. Per a ell només compta el jo. I sense necessitat de llegir Sartre, el Narcís (encarnat en tots aquests personatges que he esmentat) creu -vaja, està convençut- que “l’enfer c’est les autres”.

I torno a l’article de Puigverd, que conclou amb aquesta profunda reflexió: “El polític narcisista pot ser encantador, deferent i divertit quan necessita vots, partits o companys de viatge. Però destrueix tot allò que toca: sacrifica els interessos dels seus votants i bombardeja tranquil·lament els compromisos. Respon a una única llei moral: qualsevol ignomínia és vàlida si serveix per reforçar-ne el protagonisme. Per descomptat, el narcisista se suïcidarà políticament si aconsegueix suscitar pena, llàstima o simple atenció popular. Enamorat de si mateix, també Narcís es va enfonsar a l’estany que reproduïa com un mirall la seva imatge. Però es va enfonsar sol. En canvi, els narcisos de la política s’enfonsen arrossegant el país sencer. Hi ha polítics corruptes, tòxics, bel·licosos, extractius. Però el narcisista és el pitjor. Per alimentar el seu protagonisme, és capaç de convertir el seu partit o el seu país en un infern.”