Rebolcada belga al Tribunal Suprem 

by

Vivim temps de pandèmia sanitària, però també de malaltia jurídica perquè, com he dit més d’un cop, anem camí que els Tribunals Europeus ens treguin els colors. N’he parlat reiteradament en referir-me al judici del Procés per més que sap el lector que som, per damunt de tot, una persona garantista i crec que les sentències dels tribunals s’han de complir perquè només respectant els mecanismes de l’Estat de Dret es pot conviure en democràcia. Ara bé, això no ens treu la llibertat de criticar la justícia, ni tampoc les institucions de l’Estat, encara que tota crítica té uns límits en el fons i en la forma i, més d’un cop, si aquests se sobrepassen, es pot incórrer en accions que poden ser objecte de sanció administrativa o penal.

De tota manera, sembla que algunes persones no s’hagin adonat encara que Espanya no és avui un país autàrquic des del punt de vista jurídic, sinó que forma part d’una Europa a la qual ha cedit importants segments de la sobirania nacional, i per tant, ha d’acceptar les lleis i les decisions dels organismes (polítics i jurisdiccionals) europeus. 

Fa uns mesos, referint-me encara a la sentència del Tribunal Suprem que va condemnar els polítics catalans involucrats en el Procés, deia que ni aquest tribunal és, en moltes qüestions, una darrera instància inapel·lable, ni ho és tampoc el Tribunal Constitucional; i per més que això dolgui al nacionalisme carpetovetònic, el cert és que, una volta tancades totes les instàncies a nivell de l’Estat, les actuacions dels condemnats per la Sala que presideix el jutge Marchena, seran revisades en institucions europees, on es lliurarà la batalla jurídica final.

De fet, ja són molts els casos en què la justícia europea ha rebolcat per terra els tribunals espanyols en el cas dels polítics catalans i tenc la impressió que no hem arribat encara al final de l’obra. Però feta aquesta introducció, el que em dol és que la darrera rebolcada -que d’altra banda considero justa i merescuda- l’hagi rebut el Tribunal Suprem de mans del Tribunal d’Apel·lació de Gant que, dimarts passat, va rebutjar l’entrega a Espanya del raper Josep Miquel Arenas, àlies Valtònyc, que havia estat condemnat per l’Audiència Nacional i pel Tribunal Suprem espanyol, per un delicte d’amenaces, després d’haver descartat extraditar-lo pels delictes d’injúries a la Corona i enaltiment del terrorisme, pels quals també estava condemnat i el reclamava la justícia espanyola.

És cert que la fiscalia belga podria encara recórrer el dictamen en cassació com a últim recurs -cosa que segurament farà-, però veig difícil que se’n surti després que va ser el Tribunal Constitucional belga qui va dir que, en el cas dels atacs al Rei, la norma belga de 1847 que protegia la figura del monarca era inconstitucional perquè col·lidia amb la llibertat d’expressió i “no satisfà una necessitat social urgent i és desproporcionada amb l’objectiu de protegir la reputació de la persona del Rei”. 

¿Significa això que jo defensi el raper Valtònyc i el consideri -com algú ho ha fet, una mena d’heroi nacional? No, difícilment puc deixar de tenir en compte qui és aquest personatge pirandelià que ha esdevingut una mena de màrtir amb cançons, la lletra de les quals he cercat a internet i em semblen abominables. En que traduiré algunes que he trobat en castellà perquè hauríem de ser conscients del nivell moral del personatge. Vegeu-les:

“Jorge Campos mereix una bomba de destrucció nuclear”; “Volem la mort per a aquests porcs”. “Arribarem a la nou del teu coll, cabró, trobant-nos al palau del Borbó, kalàixnikov”. “Li arrancaré l’artèria i tot el que faci falta”. “Volem la mort per a tots aquests porcs”. “Vull transmetre als espanyols un missatge d’esperança, ETA és una gran nació”. “Que no s’alarmi ningú, la justícia és simple, però està de vacances amb Publio Cordon al Carib”. “A veure si t’assabentes, com en el cas Bárcenas, perdo els papers i a les casernes crido GORA ETA”. “De Cospedal no riuria tant en un zulo a quaranta graus”. “Un tret al front del teu cap està justificat o sempre queda esperar que et segresti algun GRAPO”. “Volem que la por truqui a les portes amb flames o que exploti un bus del PP amb nitroglicerina carregada”. “Em cansa tant de silenci enmig d’aquesta guerra”. “Sofia en una moneda però afusellada”. “Puta policia, puta monarquia”. “A veure si ETA posa una bomba i explota”. “Per a tots aquells que tenen por quan arrenquen el seu cotxe, que sàpiguen que quan rebentin les costelles, brindarem amb xampany”. Etcètera, etcètera.

Crec que llegint aquests versos (amic Ponç, els podem definir com a versos?) ningú amb un mínim de respecte pels drets humans i, en definitiva, pels altres, pot experimentar un bri de simpatia per Valtònyc, que és, crec, un home digne de tot menyspreu. Ara bé, ¿mereixia per aquest conjunt d’obscenitats i d’amenaces teòriques, que només es movien en el camp verbal de la faràndula, una condemna de presó per terrorisme, amenaces i injúries al Rei?

Mentre l’Associació Professional de la Magistratura, de caire conservador, donà suport a la sentència del Tribunal Suprem que condemnava el raper a tres anys i mig de presó pels delictes que he esmentat, d’altres juristes van qüestionar-la assenyalant-ne alguns dèficits, que subscric.

Alberto López Basaguren, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat del País Basc, observava bàsicament tres problemes concrets a la sentència. El primer tenia a veure amb l’aplicació del delicte d’injúries al Rei. “Continuem tenint -deia- al Codi Penal una figura que contradiu el Conveni Europeu de Drets Humans”, entre d’altres raons perquè la doctrina del Tribunal d’Estrasburg en el cas Otegi i altres “reitera que aquest tipus d’institucions [la direcció de l’Estat] no pot tenir una protecció agreujada respecte de les persones ordinàries”. Per tant, segons el catedràtic, malgrat que la sentència citava nombrosa jurisprudència, no motivava de manera suficient com encaixa la conducta de Valtònyc en la doctrina d’Estraburg sobre les injúries a la Corona.

El segon defecte d’argumentació feia referència al delicte d’enaltiment del terrorisme. “La sentència no especifica quins fets provats per l’Audiència Nacional suposen una incitació directa a la realització d´actes de terrorisme”, simplement dona per fet que les frases barroeres i amenaçadores constitueixen, ja per se, una amenaça real i, per tant, es poden tipificar com a delicte.

Finalment, el catedràtic retreia que s’hagués obviat la sentència del Tribunal Constitucional 235/07, que va anul·lar un article del Codi Penal sobre delictes d’odi. “¿És el mateix que un cantant com aquest sense influència política faci una afirmació que si aquesta mateixa afirmació la fa un dirigent de Sortu? ¿És possible que les paraules de Valtònyc es puguin assimilar a les dites per un membre confés d’ETA (suposant que ETA encara existís) i siguin una incitació real al terrorisme? ¿Poden tenir la mateixa incidència les paraules d’un cantant pràcticament desconegut, que no té cap connexió directa amb grups polítics titllats de terroristes, que les que provenen de membres confessos d’aquests grups? “El Tribunal Suprem tenia el deure d’argumentar per què veu aquesta vinculació de Valtònyc amb els grups terroristes i no ho fa”, argüia  finalment el catedràtic. I penso que tenia raó.

Per tant, no m’ha sorprès que l’Alt Tribunal Belga hagi denegat l’extradició de Valtònyc dictaminat que la llei vigent al seu país que castiga els insults al Rei és inconstitucional perquè no respecta la llibertat d’expressió i atorga al Rei  un tipus de protecció en aquest camp que està per damunt de la que es dona a les persones ordinàries. I com a jurista que soc he de dir que em dol que els Tribunals espanyols facin el ridícul davant Europa, però més encara que amb les seves sentències donin vida i fama a un personatge com Valtònyc que, com a mínim, em sembla un trepalatrep.


%d bloggers like this: