Llengua i identitat ideològica. Un acarament suïcida

by

Després d’haver escoltat les reflexions que Núñez Feijóo va fer a Pablo Casado a la convenció que el seu partit va celebrar a Galícia dient-li que, avui, el més revolucionari era la moderació, vaig  pensar que no tot estava perdut en aquest país on la confrontació, la crispació i fins i tot l’insult barroer han passat a ser moneda de canvi en els discursos polítics, fins i tot en els que es fan a la tribuna del Congrés dels Diputats o del Senat.

Tanmateix, temo molt que les paraules assenyades del president gallec no siguin com batre en ferro fred, perquè Pablo Casado és un home que ha perdut aquest indispensable equilibri que ha d’intentar mantenir sempre un polític que pretén governar el país. Reconec que mai no m’ha convençut i crec, a més, que té un bagatge intel·lectual molt pobre a pesar que la paraula li brolla fàcilment (fins i tot per dir barbaritats o despropòsits), i tanmateix va tenir un moment brillant -segurament el seu millor moment en política- quan va intervenir en el Congrés per respondre a la moció de censura presentada per Santiago Abascal contra el Govern. Aquell va ser un discurs moderat, convincent i ple de seny, totalment allunyat del llenguatge de Vox. Però va ser un miratge, perquè d’aleshores ençà, Casado ha decidit -suposo que preocupat per les enquestes- intentar competir aferrissadament amb Abascal, i ho fa amb un discurs extremista més típic d’un usuari de les xarxes socials que d’un líder que vol governar Espanya. 

Afirmacions com la que ha fet recentment que la senyora Nadia Calviño és la “pitjor ministra de la història d’Espanya” y i la “pitjor ministra que ha tingut Europa” quan -pensi jo el que pensi de la seva vàlua- acaba de ser elegida per unanimitat dels membres que formen el Consell d’Afers Econòmics de la Unió Europea (ECOFIN) candidata d’Europa per presidir el Comitè Monetari i Financer Internacional, és absurd. Més encara, és ridícul, per més que tots els seus acòlits li riguin la gràcia.

Però Casado, en aquesta deriva que està seguint vers l’absurd -és a dir en la direcció que marca Vox-, ha trobat una via que mai no falla a la política espanyola: l’anticatalanisme, que s’esdevé encara més perillosa quan el que s’ataca no és ja una ideologia (posem per cas l’independentisme) sinó quan l’atac es concreta en la llengua catalana, aquesta que es parla en un conjunt de territoris espanyols (encara que això no sembla que Casado ho sàpiga) i que està protegida per la Constitució, ja que -si com a constitucionalistes n’hem de fer cas- ha de ser mimada i protegida per les institucions de l’Estat (art. 3.3). 

No sols és, per tant, inadmissible que faci les afirmacions que va fer al Congrés del seu partit a les Balears -que vaig recordar en un article publicat deu fer un parell de setmanes- sinó que converteixi un fet aïllat (encara que sigui cert -el que s’ha produït a Canet de Mar-) en una causa general i afirmi sense embuts que, a Catalunya, hi ha professors que no deixen anar al bany els fillets que parlen en castellà, que els omplen les motxilles de pedres o que a les Balears s’ha prostituït menors sota la tutela del Govern autonòmic.

Casado ha aprofitat, sens dubte, la polèmica generada arran de la sentència del Tribunal Suprem que exigeix que, a Catalunya, el 25 per cent de les classes es facin en castellà -una decisió arbitrària però que, en un estat de dret, obliga- i de les reaccions, val a dir que ben poc afortunades, dels polítics independentistes reclamant un cop més la desobediència civil -aquesta que tants estralls ha causat a la política i a l’economia catalanes des de 2017- per apujar el to en unes declaracions que no tenen cap ni peus en comparar el que passa a Catalunya amb la persecució nazi (amb camps de concentració i crematoris, cosa que no ha dit però que, òbviament, s’ha de pressuposar perquè hi va implícita) o bé amb l’apartheit sud-africà que -recordem-ho- va tenir empresonat 27 anys Nelson Mandela. I com és natural, no ha citat d’on treia la informació que verifiqui aquesta política nazi o d’apartheit, però l’atac ja estava fet i, com una cosa du l’altra, ha provocat una gran manifestació de protesta a Barcelona que coadjuva a augmentar l’espiral de divisió i confrontament que vivim.

Més enllà, però, del que jo pugui pensar de la política que està duent a terme Pablo Casado i de la que imposen també els polítics independentistes decidits a prescindir del que determinen els tribunals (que, dit de passada, no he deixat de criticar, però que crec que s’han d’obeir si no volem convertir el país en una selva), el que més em dol del que està succeint és la instrumentalització que els nacionalistes espanyols (que són legió encara que ho dissimulin) i els catalans (que, aquests sí, actuen a cara descoberta) fan de la llengua catalana, que -com a tal llengua- no deixa de ser un atribut de la persona, que s’estén a una col·lectivitat territorial, però que, intrínsecament, no té res d’ideològic, ja que amb la llengua catalana (i el mateix s’ha de dir de la castellana i de totes les altres llengües que es parlen al món) es poden defensar totes les ideologies, les més nobles i les més abjectes, es poden elaborar els parlaments més sublims com també els més vulgars, i es poden dir grans veritats i enormes mentides. La llengua és neutra ideològicament. Som les persones que tenim ideologia i l’expressem amb el llenguatge.

Penso, doncs, que el més greu que es pot fer amb una llengua -i el mateix hauria de dir amb la religió- és convertir-la amb element identitari d’una ideologia, perquè en el moment que això es produeix, de seguida reboten contra aquesta llengua -o aquesta religió- tots els que no la comparteixen. I això és absurd i, a més, fa entrar la societat en una dinàmica extraordinàriament perillosa.

Quan escoltes Pablo Casado, Abascal, Jiménez Losantos i tants altres acusant els independentistes catalans de nazis i aquests, potser sense adonar-se, fan de la llengua catalana el símbol més identitari de la seva ideologia, aleshores aquells assimilen el català a la ideologia independentista i fan que molts que no participen d’aquesta manera de pensar, però sí se senten catalans i estimen la seva llengua, puguin acabar rebotant-s’hi.

I encara que jo pensi que aquest fenomen succeeix en un menor grau entre el nacionalisme català que en l’espanyol, també hi és present, perquè és inacceptable que, des del món independentista, algú hagi qualificat de feixista la família de Canet per demanar l’ensenyament en llengua castellana per al seu fill o, simplement, que es compleixi la sentència del Tribunal Suprem.

Un lector em deia fa poc que els nacionalistes de banda i banda han tornat a fer del català un camp de batalla i en aquesta lluita hi perdem tots. Sobretot la llengua que estimem. I encara que algú pugui no compartir aquesta opinió meva, el que no podrà dir és que jo no estimo el català, una llengua en la que he publicat més de vint llibres, milers d’articles i considero la meva pàtria. Així de clar.

Penso tanmateix que quan aquests dos blocs nacionalistes (les idees dels quals podem no compartir però sí hem de respectar) que es confronten de fa temps en la política catalana per la qüestió lingüística exigint que l’escola s’organitzi en funció de la llengua que es triï, tots dos pretenen tractar l’altre bloc com a “minoria nacional”. I com ha dit penso que encertadament Albert Sáez, director d’ “El Periódico”, encara que aquests components no siguin majoritaris a cada bloc, es retroalimenten, ja que volen organitzar la política -allò que ens és comú- partint del que és singular: la identitat. I això fa que les dues parts es donin a una hipèrbole que els treu la raó que puguin tenir. Per això em sembla encertat que digui que no s’hauria de gastar ni una gota de tinta a demostrar que a les escoles catalanes no es deixa sense anar al lavabo els fillets que ho demanen en castellà, però tampoc a evidenciar que les famílies que reclamen un altre model escolar no són, necessàriament, feixistes o agents del CNI. Hi ha alguna cosa pitjor que les propostes polítiques que recorren a la identitat per irresponsabilitat, i són les que ho fan perquè no tenen cap idea pròpia.


%d bloggers like this: