Portugal, l’estabilitat i la incògnita de Castella i Lleó

by

Les eleccions generals portugueses s’han avançat a les autonòmiques de Castella i Lleó, que, tot i que són regionals -pròpies d’una comunitat autònoma que està governada per la dreta des de fa 35 anys- s’estan plantejant, seguint l’exemple del que passà amb les autonòmiques de Madrid- com un avanç del que ha de succeir al nostre país en els propers mesos: la derrota inexorable de l’esquerra i el triomf del únics i veritables titulars del poder a Espanya: la dreta que representa bàsicament el PP i, de cada dia més, l’extrema dreta de Vox, que fins fa poc, Fraga i Aznar havien sabut contenir dins les seves pròpies files -val a dir que arraconades- però que, de sobte, han emergit, com també a molts estats d’Europa.

D’una manera clarament indissimulada, i davant la imperiosa necessitat de fer el llit a Pablo Casado, debilitat pel seu pols amb Díaz Ayuso, l’actual president de Castella i Lleó, Fernández Mañueco, va convocar eleccions anticipades perquè el seu líder i la direcció de Gènova poguessin gaudir d’una nova victòria. Com ho va fer? Doncs va deixar escolar per l’aigüera els agonitzants dirigents de Ciutadans, els va enganyar com s’enganya algú que ja no es pot defensar i van seguir endavant. Tanmateix, al gran míting de Valladolid, on es va convidar José María Aznar, el “santcristo gros” dels populars no va seguir el discurs que pretenien els dirigents (locals i nacionals) del partit, en afirmar que “a veces oigo que hay que ganar para llevar a no se quién a La Moncloa, al palacio de no sé cuántos o al convento de no se quién, pero, oiga, la pregunta es ¿para hacer qué? Se gana para construir”, va dir. No hi ha dubte que, amb aquest discurs, Aznar no volia ser enigmàtic, perquè tot seguit explicà què volia dir per a ell construir: “Construir es integrar, no fraccionar. Es sumar, no restar. Es unir fuerzas, no dividir”, que no és precisament el que ha succeït en el PP de Madrid els darrers mesos i Casado no ho ha impedit. Més encara, ho ha propiciat per la por de veure’s empetitit per Díaz Ayuso, que ha esdevingut -encara que a mi em costi d’entendre- el símbol del que, per a la dreta, ha de ser el polític d’avui.

No sé si us vau fixar prou bé en les paraules d’Aznar que -podent-ho fer- no va bolcar la seva majestàtica retòrica per posar Vox al seu lloc o bé per reclamar que tornessin a la casa materna. Per què no ho va fer? Crec que perquè té por de cremar-se les mans. Perquè no em sorprendria que fos conscient que, a pesar de les enquestes -aquestes que diàriament es produeixen al nostre país més d’un cop sense fitxa tècnica, com ha denunciat molt oportunament Enric Juliana- Fernández Mañueco no ho té tan resolt com pensava i, havent despatxat Ciudadanos de mala manera potser haurà de pactar necessàriament amb els homes d’Abascal.

Sigui com vulgui, el fet és que la política -i les enquestes- no responen sempre a moviments que es puguin definir -menys encara predir- amb seguretat. I si bé és cert que es pot intentar manipular els ciutadans de moltes maneres (fent servir els mitjans de comunicació afins, mentint descaradament, creant campanyes de desprestigi o fins i tot afirmant que un govern -posem per exemple el que presideix Pedro Sánchez- és un govern il·legítim i destinat a ser provisional), molts cops, aquesta mena d’accions manipuladores no basten per aconseguir els seus objectius.

Girem-nos, sinó, al veí Portugal per comprovar-ho. Allí, governava el Partit Socialista d’Antonio Costa amb el suport indirecte dels partits d’esquerra -el dit Bloc d’esquerra i els comunistes- amb els quals ja havia governat entre 2015 i 2019. Estàvem a mitja legislatura i l’objectiu de seguir governant es va trencar no per una acció de la dreta, que allí encarna un partit que, curiosament, es diu Partit Socialdemòcrata), sinó perquè el Partit Comunista va bloquejar els pressupostos per evitar que Costa es divinitzés amb els fons europeus. És a dir, per una maniobra amb interessos electorals. Us sona el raonament?

Espero que sí, perquè aquest és el rum-rum i la inacabable cançoneta que, dia sí i dia també, fan servir Pablo Casado i el seu equip per erosionar la imatge de Sánchez i del seu govern, fins i tot acudint a Europa per desprestigiar-lo davant les institucions comunitàries. 

I això des del primer dia, perquè quan aquests fons estaven en plena discussió al Parlament Europeu -estic parlant de 2020-, els eurodiputats del Partit Popular van fer tot el possible per deteriorar la imatge de l’Executiu espanyol amb un argument -que com a tal no és menyspreable-, que apuntava la necessitat que aquests ajuts estiguin sotmesos a una estricta condicionalitat. En definitiva, que no servissin perquè el PSOE i Unides Podem complissin el seu programa electoral. 

Però no s’han parat aquí sinó que han seguit criticant el Parlament europeu i la Comissió per haver adjudicat 140.000 milions a Espanya fins al 2026, gairebé la meitat en transferència i l’altra meitat en crèdits, uns diners que tant de bé poden fer a la política espanyola per al futur més immediat i a mig termini. 

Fa quinze dies, a la pregunta de l’eurodiputada popular Isabel Benjumea amb la qual qüestionava els mecanismes de control de l’entrega dels fons, el comissari de Finances, Paolo Gentiloni, i el vicepresident econòmic, Valdis Dombrovskis, li van rebatre aquesta opinió tot afirmant que “Espanya compleix els seus objectius” i que “els diners es donen tan sols quan es compleixen les metes”. Tenim, doncs, que cada cop que els populars han acudit a les institucions europees amb la seva campanya, s’han trobat amb la mateixa resposta contundent de l’Executiu comunitari. I quan Pablo Casado ha acusat el Govern espanyol davant Europa de malgastar els fons i de repartir-los al seu gust, així com d’opacitat en l’execució, se li ha respost el mateix: “Les institucions europees tenen mecanismes per controlar la gestió dels fons. I si hi ha errors, o no es compleixen els objectius, aquests es tallen”.

Aquest argument -el malbarataments dels fons europeus- ha estat, però, un dels grans arguments del PP a Castella i Lleó, mentre, poques hores abans del debat electoral que van sostenir els candidats, l’executiu comunitari felicitava en una carta signada per Ursula von der Layen l’executiu espanyol pel “compliment satisfactori” dels 52 primers objectius compromesos amb Brussel·les, que han permès el desemborsament dels 10.000 primers milions del pla de recuperació.

I em demanareu: què té a veure tot això amb les eleccions portugueses? Doncs, simplement, la lliçó que jo en trec de les estratègies espúries o falses en política  -per exemple, les del Bloc d’esquerres que no van aprovar els pressupostos per fer caure el primer ministre Antonio Costa, o l’intent de convertir les eleccions de Castella i Lleó en un trampolí per fer caure el govern de Pedro Sánchez-, perquè aquestes estratègies no sempre surten bé. A la llarga, els ciutadans capten les maniobres espúries i acaben per cercar estabilitat.

L’han cercada els portuguesos; l’han cercada fins i tot els alemanys votant -com diu Juliana- el més merkelià dels polítics socialdemòcrates; l’han cercada els italians reelegint Mattarella com a president de la República; i molt probablement, la cercaran els francesos reelegint Macron. Entre d’altres raons, perquè són encara gran majoria els europeus que temen l’avenç de l’extrema dreta -un avenç incontestable elecció rere elecció-. I l’extrema dreta pot condicionar seriosament el govern de Castella i Lleó si els comptes no surten com ha previst Fernández Mañueco, que només en pot sortir beneficiat si, com ell preveu, acaba obtenint una majoria aclaparadora. En temps de pandèmia i de tambors de guerra -els que sonen a Ucraïna i podem escoltar des d’aquí-, els ciutadans volen estabilitat.


%d bloggers like this: