Estimat director:
¿Quin és el secret de les nostres lectures? La resposta que podem donar a aquesta pregunta és necessàriament subjectiva i cada persona la respondria d’una manera diferent. En el món dels lletraferits no hi ha figures clonades. Cadascú és producte de tota una vida de treball intel·lectual i no hi ha biblioteques particulars idèntiques.
Estimat director:
Amb motiu d’aquesta roda de preguntes telefòniques que un dels teus redactors ha fet sobre la possibilitat de crear un Consell a l’illa de Formentera, s’ha posat en boca meva que, per a fer això, caldria modificar la Constitució. No sé si vaig expressar-me malament o, amb les presses, el teu redactor no va saber-me interpretar. Tampoc no té importància, però, com que no és així, deixa’m que et digui alguna cosa sobre la qüestió.
Estimat director:
A “La llista de Schindler”, de Steven Spilberg, hi ha una escena corprenent -no sé si la recordaràs- al llarg de la qual les SS fan un escorcoll a un edifici de pisos que acaba amb una carnisseria de jueus. Més enllà, però, dels assassinats, el que fa particularment cruel l’escena és que, durant l’escorcoll, un dels oficials nazis que el duen a terme veu un piano dins una sala d’aquell edifici. En observar-lo, s’hi sent atret, s’asseu, descobreix el teclat i es posa a tocar-lo amb grans mestria. De fet, tot aquell caramull d’assassinats que el director de la pel·lícula ens mostra amb tota la seva cruesa, es produeix davant la indiferència absoluta d’aquell pianista refinat, i se suposa que culte, que interpreta magníficament les “Variacions Goldberg” de Bach.
Estimat director:
El segle XIX és el segle on el nacionalisme viu el seu esplendor més gran i acaba conformant el panorama europeu que, amb més o menys variacions, tenim avui. Alemanya i Itàlia es configuren com a estats nacionals dins aquest segle i fins i tot estats com l’espanyol, que es mostra unificat des de molt abans, viuen l’eclosió d’un constitucionalisme que tracta de superar d’una vegada per totes l’antic règim dels monarques absoluts.
Estimat director:
Com diu Alain Minc, l’antiamericanisme ha estat sovint l’internacionalisme dels imbècils, i he de reconèixer que als homes de la nostra generació, formats molt directament en l’antiamericanisme, sovint ens costa d’eliminar aquest tic del nostre corpus ideològic.
D’altra banda, això no és difícil d’entendre perquè, com insisteix Minc, hi ha hagut antiamericanismes de moltes castes: “Antiamericanisme de dreta que enfonsa les seves arrels en la vella tradició reaccionària; antiamericanisme comunista o criptocomunista, nascut de la solidaritat amb la Unió soviètica i que sobreviu tot i haver desaparegut aquesta; antiamericanisme de la nova extrema dreta en nom del refús del capitalisme; antiamericanisme dels ecologistes a causa de la irresponsabilitat del primer contaminador mundial; antiamericanisme dels intel·lectuals de tota mena cargolats sobre els còmodes avantatges de l’excepció cultural; antiamericanisme dels antisionistes declarats i, també, dels antisemites; antiamericanisme dels …” Certament hi ha mil raons per anar contra aquest “pays-monde” com l’anomena Minc en el seu assaig Ce monde qui vient (Grasset. Paris 2004) a què faig referència. I tanmateix, quina enveja que em fan, sovint, els nord-americans!
Estimat director:
El passat dia 12 de gener 2005, a la seu del Parlament europeu de Estrasburg, Jean Marie Le Pen va pronunciar un petit discurs per justificar el seu no a la Constitució europea que se’ns proposa. Va dir: “La Constitució europea acabarà aquest edifici monstruós, començat fa quaranta anys. Vosaltres ens demaneu la nostra adhesió. Nosaltres refusem donar-vos-la. Perquè Europa i els europeus es mereixen alguna cosa més que aquest Super-Estat sense ànima. Nosaltres refusem donar-vos-la en nom de la llibertat, en nom de la independència, en nom de la sobirania que no pertany sinó als pobles i és inalienable, en nom del dret d’aquests mateixos Pobles a disposar d’ells mateixos. Els constituents han traït les seves pàtries. La seva responsabilitat és aclaparant. Ells seran maleïts per la Història i per les generacions que vindran”.
Estimat director:
Em perdonaràs que hagi deixat passat cinc mesos d’ençà la meva darrera carta, i crec que, si m’ho proposés, se m’ocorrerien un bon munt d’excuses d’aquelles que, en el llenguatge pla, solem dir “de mal pagador”. Més val, doncs, que no cerqui de justificar la meva peresa i entri directament en matèria. I com que la matèria no és pacífica, potser la prudència d’un escriptor amb possibilitats de tocar assumptes diversos li aconsellaria d’obviar-la discretament, però el fet d’haver passat un cap de setmana llarg a Bilbao m’impedeix de sortir d’estudi i mirar cap a un altre lloc.
Estimat director:
Un jove lector em demana que li expliqui una mica més extensament què vull dir amb el qualificatiu “soixante-huitard” que he aplicat a les persones de la nostra (és a dir de la teva i de la meva) generació. I molt correctament (encara que jo crec que també amb un punt de malícia), em demana -“si a vostè no li resulta molt dur”- que li expliqui què en penso, de la nostra generació. El repte és important i difícilment resoluble en una carta com aquesta. Però ho intentaré.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Estimat director:
Tu saps que sempre m’ha interessat seguir la política francesa. Tampoc no és estrany entre la gent de la nostra edat, perquè, hereus d’una tradició política liberal i democràtica d’ençà la Revolució, els francesos significaven per a nosaltres, els joves de mil nou-cents seixanta-vuit, un espill en el qual ens volíem mirar, a manca de poder-ho fer en les institucions de casa, presidides aleshores per la ignomínia franquista. Tanmateix ens destorbava una mica que sempre acabés guanyant la dreta (el sistema de ballotage, sàviament imposat pel general De Gaulle, permetia als francesos de votar amb el cor la primera volta i fer-ho, després, en la segona, seguint els dictats dels seus interessos econòmics), la qual cosa ens resultava un pel irritant. De Gaulle, primer; Pompidou, després; i per últim Valéry Giscard D’Estaing, les dretes semblaven imbatibles a França. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Estimat director: Antoni Puigverd ha publicat no fa molt un article amb el títol de “Iglesias” (El País, 1/7/2004) que m’agradaria que els cristians (sobretot els qui ho són de veritat) llegissin, encara que llegir-lo els resulti dolorós. Te’n citaré només un paràgraf: “El espacio gregario que llenaban las iglesias lo llenan en parte los partidos. Pero las iglesias siguen existiendo en Europa. En nuestro entorno mediterráneo, sigue pesando la católica: muchísimo más en Italia, naturalmente, que en Francia o España. En la republicana y laica Francia, el peso del catolicismo, que es todavía notable, debe su resistencia a la calidad (es decir, a la competitividad) intelectual de su oferta (en cualquiera de sus versiones: integrista, moderada o progresista) y al vigor militante de sus feligreses. Mientras que, en España, la lamparilla del sagrario se mantiene encendida por inercia histórica, por influencia institucional y por la fuerza de sus grupos de presión. Pero ya no por el ímpetu de la feligresía (más bien escaso); no por la oferta intelectual (muy pálida); no por su influencia moral (declinante).”
