França

by

Estimat director:

Tu saps que sempre m’ha interessat seguir la política francesa. Tampoc no és estrany entre la gent de la nostra edat, perquè, hereus d’una tradició política liberal i democràtica d’ençà la Revolució, els francesos significaven per a nosaltres, els joves de mil nou-cents seixanta-vuit, un espill en el qual ens volíem mirar, a manca de poder-ho fer en les institucions de casa, presidides aleshores per la ignomínia franquista. Tanmateix ens destorbava una mica que sempre acabés guanyant la dreta (el sistema de ballotage, sàviament imposat pel general De Gaulle, permetia als francesos de votar amb el cor la primera volta i fer-ho, després, en la segona, seguint els dictats dels seus interessos econòmics), la qual cosa ens resultava un pel irritant. De Gaulle, primer; Pompidou, després; i per últim Valéry Giscard D’Estaing, les dretes semblaven imbatibles a França. Les coses canviaren, però, l’any 1981 quan, una tarda de maig, el meu recordat Avenir Mercadal em va telefonar a casa per dir-me amb emoció: “Ha guanyat en Miterrand! Ha guanyat en Miterrand!” No cal recordar aquí que tots els progressistes de l’època (socialistes, socialdemòcrates i tutti quanti) saltàrem de joia davant la victòria d’aquell vell lluitador que havia estat ja, de molt jove, ministre de la IV República, i que no feia massa anys havia assumit la direcció d’un partit, el socialista, que no sobrepassava per aquells dies el cinc per cent dels vots. No et vull, però, parlar de Miterrand, entre altres coses perquè hi ha hagut pocs homes que jo hagi admirat tant, i pocs també que hagi acabat menyspreant amb tantes ganes. I no perquè no fos intel·ligent, culte i brillant, que ho era en grau superlatiu, sinó perquè amb els dies vaig comprovar que només el seu cinisme i la seva hipocresia superaven amb escreix les seves grans virtuts. Però no és de Miterrand que he de parlar-te, sinó de Chirac, del seu successor, d’aquest animal polític que, les darreres eleccions presidencials aconseguí el vuitanta per cent dels sufragis (i arribats aquí potser ens caldria analitzar fins a quin punt Le Pen no va ser un producte de Miterrand i de la seva decisió de modificar el sistema electoral majoritari pel proporcional, cosa que finalment els socialistes rectificaren). Chirac, doncs, va obtenir el vuitanta per cent dels sufragis, però ara es troba immers en un mar d’incògnites un cop ha hagut d’acceptar la dimissió d’Alain Juppé a la direcció de la UPM (el partit que dóna suport al govern). Juppé, que havia estat el seu delfí, amb la inhabilitació judicial durant deu anys per a exercir càrrecs públics, ha acabat essent el fusible que ha impedit (per ara) la condemna del mateix Chirac. Però el problema bàsic del president francès no és la dimissió de Juppé, sinó les grans dificultats amb què es troba per a mantenir un prestigi personal en franca bancarrota.

I em demanaràs, amic director, perquè som tan crític amb Chirac. Doncs et diré alguns motius. Quan Bush, Blair (i Aznar) decidiren destronar Saddam Hussein i dur a terme aquesta guerra preventiva que ha causat, i possiblement seguirà causant, tants desastres, tot i haver aconseguit destronar l’odiós i sanguinari dictador, Chirac, amb el suport de l’alemany Schröder, va voler convertir-se en el guardià de la consciència moral europea envers l’Iraq. Tanmateix això era mal d’acceptar pels qui teníem memòria i sabíem que Chirac, quan va ser primer ministre durant els anys setantes, va vendre dues centrals nuclears a Saddam Hussein. De fet, sota el seu mandat, França va fornir d’armes el règim baasista per una quantitat superior als 1.500 milions de dòlars. Després, durant els anys norantes, el grup petroler Total-Fina-Elf tardà sis anys a posar novament en servei i a explotar els camps petrolífers de Majnoon i de Bin Umar mentre Alcatel signava contractes per un valor de 61 milions d’euros per millorar la cobertura telefònica de Bagdad i mentre la Renault venia a l’Iraq 75 milions de dòlars en equipaments. Finalment, després que l’embargament internacional s’hagués aixecat de manera parcial, França aconseguí el 25 per cent de les importacions iraquianes. Però quan el passat mes de desembre els Estats Units anunciaren que els països que no havien participat en la guerra no participarien tampoc en la reconstrucció de l’Iraq, aleshores el ministre francès d’afers estrangers de l’època, Dominique de Villepin, va dir, indignat, que calia resoldre la qüestió de la sobirania de l’Iraq abans de decidir com i qui participaria en la seva reconstrucció. Fantàstic!

Però això no és tot. En un informe molt detallat que l’analista internacional Becky Tinsley ha publicat recentment en el New Statesman de Londres, se’ns diu que França, que havia mostrat un gran entusiasme per la invasió de l’Afganistan, amb prou feines hi aporta ara ajust econòmics. Els francesos, és cert, aporten un 18 per cent del pressupost de l’Oficina d’ajuda humanitària que la Comissió europea ha dedicat per a la reconstrucció del país. Però a diferència dels alemanys, que s’han compromès a enviar-hi 390 milions de dòlars suplementaris en el curs del propers quatre anys, els francesos s’han acontentat amb una mena d’òbol de 33,7 milions de dòlars. D’altra banda, l’exèrcit francès compta amb 450.000 homes dels quals, 5.000 es troben en els estats africans amb els quals França ha signat acords de defensa. Això no obstant, el govern de Chirac ha jutjat que era suficient d’enviar 550 soldats a l’Afganistan, encara que, això sí!, ha finançat un viatge del filòsof Bernard-Henri Lévy “parce qu’il évalue, sur place, les besoins et les attentes du pays.” Mentrestant, Alcatel s’encarrega d’instal·lar la xarxa de telefonia mòbil de Kabul i de cinc ciutats afganeses.

Si ens girem cap a un altre cantó, tenim que, segons ha denunciat Linda Melvern, autora de dos estudis sobre el genocidi de Rwanda, la política estrangera francesa no mereix altre qualificatiu que el d’horripilant. “Tan com més de prop la mirem, més ens aterra – escriu la senyora Melvern. I afegeix: L’enquesta del Senat francès sobre Rwanda no fou altra cosa que una mise en scène destinada a rentar la cara a França”. Aquesta mateixa autora ha dedicat un tercer treball a estudiar concretament el genocidi. “Abans de començar les matances – diu – quaranta-set oficials francesos vivien al costat dels genocides i els entrenaven. Els veritables motors de la política exterior francesa són el poder, el diner i – hélas! – la francophonie.” I segueix denunciant: “Els francesos esdevenen mestres en l’art de manipular el sistema de funcionament de l’ONU. Gràcies al control que ells exercien sobre Boutros-Ghali, aleshores secretari general de les Nacions Unides, foren ells els qui decidiren quines informacions sobre el genocidi rwandès convenia divulgar”.

Com veus, amic director, la meva admirada França no esdevé, ni de prop, el símbol d’allò que nosaltres, els soixante-huitards (és a dir els joves del seixanta-vuit) il·lusòriament esperàvem. Cal, però, seguir vivint i confiant en el futur, si més no en el futur de casa nostra, encara que aquí (amb el penós espectacle de la Comissió de l’11-M i amb els 129 euros de l’afer Rasputin) el panorama (per raons diverses, naturalment) tampoc no és per a posar-se a saltar.


A %d bloguers els agrada això: