“Trágala”

by

Estimat director:

El segle XIX és el segle on el nacionalisme viu el seu esplendor més gran i acaba conformant el panorama europeu que, amb més o menys variacions, tenim avui. Alemanya i Itàlia es configuren com a estats nacionals dins aquest segle i fins i tot estats com l’espanyol, que es mostra unificat des de molt abans, viuen l’eclosió d’un constitucionalisme que tracta de superar d’una vegada per totes l’antic règim dels monarques absoluts.

Pocs estats europeus poden presumir d’haver tingut tantes constitucions com Espanya que, només dins el segle XIX, va veure com es promulgaren sis constitucions, a més del projecte non-nat de Baiona de 1808.

La Constitució de Cadis (1812), de caràcter marcadament liberal i progressista, proclama la sobirania nacional, la separació de poders i la preeminència del legislatiu, i està vigent dos anys. El 1814 és abolida per Ferran VII fins que Riego la reimplanta l’any 1820. Regeix fins el 1823, i tornarà a estar vigent entre 1836 i 1837, un cop superada la dècada ominosa.

L’any 1837, Espartero imposa una nova constitució als espanyols que durarà el temps que els progressistes estaran en el poder, i que serà substituïda per la constitució moderada de 1845, inspirada per Narváez, el qual consolidarà aquesta pràctica, tan espanyola i tan nefasta, d’aprovar constitucions fetes a la mida del partit que governa.

El bienni progressista (1854-1856) intentà aprovar una nova constitució al seu gust, però el pronunciament moderat de 1856, que posà fi al bienni, no li va donar temps de fer-ho, d’ací que, durant el bienni progressista, es restaurés la constitució de 1837 i que, en pujar novament els moderats al poder l’any 1856, aquests restauressin la constitució de 1854, que va estar vigent fins que la “Revolució Gloriosa” del 1868, encapçalada pel General Prim, va aconseguir d’imposar els seus criteris progressistes, que es plasmaren en la Constitució de 1869, la qual obria les portes a la monarquia d’Amadeu de Savoia un cop Isabel II fou destronada i enviada a l’exili francès. Amadeu I abandona, però, el tron molt aviat, i Espanya proclama la Primera República que, naturalment, imposa una nova constitució (la de 1873). Però la curta experiència republicana acaba quan el General Pavia -famosa escena- entra a cavall en el Parlament i obre la porta a la restauració monàrquica en la persona d’Alfons XII.

La Constitució de 1876, obra de Cánovas, és el primer intent més o menys seriós d’elaborar una constitució que no sigui un vestit a mida dels governants. Cánovas, com a líder del partit conservador, cerca la col·laboració dels liberals i, d’acord amb aquests, instaura un període de democràcia formal, tot i que adulterada, on els antics pronunciaments militars i els “trágalas” (“trágala tu, servilón, tu que no quieres Constitución”, com cantaven els progressistes) foren substituïts per una paròdia d’eleccions que permeteren el torn en el poder dels conservadors de Cánovas i dels liberals de Sagasta.

Aquesta constitució, falsament democràtica, semblarà mantenir l’equilibri constitucional, però acabarà conduint Espanya a una absoluta inestabilitat, al descrèdit dels governants i a una terrible inseguretat ciutadana que afavorirà el cop d’estat que donà Primo de Rivera l’any 1923 (amb el recolzament, per cert, de la burgesia catalana), el qual instaurarà un regim dictatorial que acabarà amb la “dictablanda” de Berenguer i donarà pas a la Segona República, que aprovarà la Constitució de 1932, la qual, tot i que democràtica, no serà tampoc acceptada per mitja Espanya (l’Espanya monàrquica, catòlica i conservadora), que acabà provocant una guerra civil (1936-1939), un milió de morts i una dictadura (sense constitució, naturalment, encara que amb una paròdia de text fonamental, “El Fuero de los Españoles”, que durà quaranta anys.

Sembla que la història, aquesta història que jo tan sintèticament i barroerament he intentat condensar aquí, hauria de servir-nos, estimat director, per aprendre alguna cosa. Com a mínim, que els “trágalas” constitucionals, ja es basin aquests en un “pronunciamento” militar o fins i tot en una majoria parlamentària democràticament elegida (i naturalment que reconec la gran diferència que hi ha entre un cas i l’altre) no condueixen, però, a res de bo, si la minoria perdedora (aquesta minoria que té, només, un o dos vots parlamentaris menys que els guanyadors) no accepta, ni poc ni gens, els mecanismes constitucionals (o estatutaris) que els de la majoria els volen imposar.
Els únics mecanismes constitucionals que auguren un futur de pau i sense trasbalsos són aquells que, com el seguit per a elaborar la Constitució Espanyola de 1978, impliquen en la seva aprovació una amplíssima majoria de ciutadans. Ni a Espanya, ni a França, ni a Anglaterra, ni a Alemanya, ni a Suècia, ni a Noruega, ni a cap estat democràtic europeu, la pau es posa en perill, ni tampoc es qüestiona la constitució quan, com a conseqüència d’un procés electoral ordinari, es produeix un canvi de poder. Socialistes, conservadors, liberals i fins i tot comunistes accepten en aquests països que he citat els mecanismes constitucionals. I en això resideix la seva fortalesa. En l’acceptació per part de tots, o de quasi tots.

Aquest és, doncs, el problema principal que ha afectat al “pla Ibarretxe” que pretenia establir un nou estatut per a Euskadi. Més enllà dels problemes d’encaix constitucional que aquest projecte presentava (que en presentava), més enllà que nosaltres estiguéssim o no d’acord amb el grau de nacionalisme basc que el projecte pretenia consagrar, el problema bàsic del “pla Ibarretxe” era que, com la Constitució de 1837, la de 1845, la de 1869 i la de 1931, esdevenia un “trágala” que llençava una majoria molt escassa del Parlament basc (majoria que ja no ho és quan analitzem els diputats que els bascos tenen en el Parlament espanyol -11 no nacionalistes per 8 nacionalistes-) sobre una oposició -que també és basca com els nacionalistes que conformen la majoria- la qual no accepta de sotmetre’s a una norma que conté una filosofia política que aquesta oposició se sent incapaç d’acceptar.

Tots els processos constitucionals o estatutaris exigeixen una majoria molt qualificada per assegurar el seu futur. Mai no poden aprovar-se per una majoria escassa (encara que aquesta sigui absoluta). I sembla mentida, estimat director, que aquestes qüestions de principi (qüestions que ultrapassen la ideologia que cadascú de nosaltres pugui tenir) encara avui no s’entenguin, tot i que disposem dels elements de judici necessaris per a poder analitzar fredament la trista i amarga història del constitucionalisme espanyol del XIX.

El més trist, però, de tot, és que, quan un poble no es mostra capaç d’interpretar la seva història, sovint es veu abocat a repetir-la. I això és més decebedor i terrible encara.


%d bloggers like this: