Lectures

by

Estimat director:

¿Quin és el secret de les nostres lectures? La resposta que podem donar a aquesta pregunta és necessàriament subjectiva i cada persona la respondria d’una manera diferent. En el món dels lletraferits no hi ha figures clonades. Cadascú és producte de tota una vida de treball intel·lectual i no hi ha biblioteques particulars idèntiques.

Observa sinó com, a cada visita que fem a un amic que disposa d’una bona biblioteca, els ulls sempre acaben traint-nos i comencen a escorcollar pels prestatges maldant de conèixer quin és el saber què ha interessat al nostre interlocutor. I és inevitable que en aquest escorcoll indiscret trobem una bona quantitat de llibres que mai no hem vist ni llegit, llibres que estan fora del nostra abast intel·lectual.

Un lector del segle XXI, per diligent i aplicat que sigui, sap que els seus coneixements signifiquen molt menys que una gota d’aigua en el desert, i enyora d’alguna manera aquelles biblioteques medievals que presumien de posseir en el seu interior tot el saber. Avui, això és impensable, i després d’escoltar la conferència de la professora Benejam a l’acte institucional de la passada festa de Sant Antoni, un se sent absolutament atuït, en saber que cada molts pocs anys (no recordo si va dir vuit o deu) es duplica el nivell de coneixement aprehensible en aquest món.

Ningú, doncs, no pot aspirar a saber gaire cosa. Encara més: Amb prou feines podem arribar a saber gairebé res. I tanmateix cal seguir intentant de conèixer les coses…

La nostra experiència en el saber és, doncs, particular. De primer, els llibres que trobem a la biblioteca de casa (els qui han tingut la joia de néixer a cases on els seus progenitors han pogut ja assimilar saber), els llibres que ens recomanen a l’escola, a l’institut, a la universitat… I després els que anem descobrint per ci, per lla, llegint diaris, visitant llibreries, escoltant converses de cafè, parlant amb amics que també posseeixen el corc de la curiositat intel·lectual.

Fa uns anys, vaig coincidir amb Salvador Cardús en un cicle de conferències que pronunciàrem a l’Anglo-Catalan Society, a Canterbury (Anglaterra) i ell m’explicava el shock que va rebre quan, en aconseguir un any sabàtic que va poder passar a Cambridge, va entrar a la biblioteca d’aquella universitat i va descobrir-hi emmagatzemats cinc milions de llibres. La xifra certament marejava. Però el seu descobriment va esdevenir encara més terrible quan, caminant per la biblioteca, va arribar a la secció de “sociologia”, matèria de la qual ell era professor numerari a la Universitat Autònoma de Barcelona, i va trobar-se amb lleixes i lleixes plenes de llibres que tractaven qüestions relacionades amb la seva especialitat que li eren absolutament desconeguts. ¿Volia dir això que Salvador Cardús era un ignorant? Ni pensar-ho. Volia dir simplement que el saber és inabastable, i que, malgrat això, cal que intentem sempre acostar-nos-hi, tot i que humilment.

Aquest preàmbul, amic director, ve a compte d’una experiència molt simple que vull explicar-te, i vull fer-ho pel simple goig de contar-te un fet que m’ha estat molt plaent. Doncs bé, una de les experiències més gratificant de les quals podem fruir les persones de la teva i la meva edat ve determinada per una font de detecció de llibres diferent de les tradicionals. De sobte t’adones que el descobriment de la lectura que has de fer no et ve ja de dalt (dels pares o dels mestres), ni tampoc et ve dels costats (dels amics o dels companys), sinó que ve de baix: et ve dels fills.

Hi ha un moment en la vida, quan els fills han superat aquella fase adolescent on, per afirmar la seva personalitat just encetada, consideren que els pares no saben res de res, i descobreixen que, no sols saben alguna cosa, sinó que continuen amb ganes de continuar aprenent, hi ha un moment, dic, absolutament nou, que incita a pares i fills a un diàleg ric i plaent (sovint també amarat de polèmica, que tampoc no he de negar-ho) on un pare ja major (o madur, deixem-ho així), però encara ple de curiositat intel·lectual, pot compartir coneixements amb un fill que, amb ganes de menjar-se el món, comença a tenir ja un bagatge cultural (sempre personal, diferent del seu i, per tant, irrepetible) que és, però, capaç de transmetre’l, obrint així en aquest pare uns horitzons mai no descoberts fins aleshores, que l’enriqueixen extraordinàriament.
No saps, estimat director, quin goig és per a un pare que un fill li digui: “Pren aquest llibre i llegeix-lo. Si vols, després el comentarem.” I aleshores tu és a dir aquest pare (com veus, amb l’ús de la primera i de la tercera persona m’estic fent un embolic), agafes el llibre un llibre que, d’altra manera, segurament mai no hauries llegit i comences a fruir-ne. Aleshores t’adones que el teu univers intel·lectual no sols era curt (perquè això ja ho sabies) sinó que era extraordinàriament limitat, és a dir que abraçava un món molt concret, segurament massa concret, que sovint, però, confonies amb el tot d’una manera absolutament irresponsable. I veus aleshores que també a tu se’t pot predicar aquella metàfora xinesa de l’home que, veient algú que li mostrava la lluna apuntant-la amb el dit, es quedà mirant el dit.

I baixem ja al concret, estimat director. Un dels darrers llibres que el meu fill petit em va passar (com veus, acabo d’abandonar l’ambigüitat per a utilitzar definitivament la primera persona) va ser el de l’Alain Minc (Ce monde qui vient, Grasset, Paris 2004), del qual vaig parlar-te ja en una de les meves cartes. El darrer, però, que he llegit, encara m’ha agradat més. Es tracta d’un assaig d’Amin Maalouf (Les Identités meurtrières, Grasset, Paris 1998) on l’escriptor libanès (àrab però no musulmà, cristià però oriental, que tingué l’àrab com a llengua materna però que empra el francès com a llengua literària) intenta respondre a qüestions com les següents: ¿Què significa la necessitat de pertinença col·lectiva, sigui aquesta cultural, religiosa o nacional? ¿Per què aquest desig, en si legítim, condueix sovint a la por de l’altre i a la seva negació? ¿Estan les nostres societats condemnades a la violència sota el pretext que tots els altres no tenen la mateixa llengua, la mateixa fe o el mateix color?
¿Interessant, oi? I per a mostra observa només aquesta frase de l’epíleg: “Cadascú de nosaltres hauria de sentir-se encoratjat d’assumir la seva pròpia diversitat, de concebre la seva identitat com el resultat de sumar les diverses pertinences, en lloc de confondre-la amb una de sola, tot erigint-la en pertinença suprema i en instrument d’exclusió, sovint en instrument de guerra.”
En un temps d’essencialismes religiosos i nacionals, llegir aquestes coses et conforten. I si resulta que aquestes coses te les ha fet conèixer un fill, t’asseguro estimat director, que encara et conforten més.

Anuncis

%d bloggers like this: