França i la laïcitat

by

Estimat director: Antoni Puigverd ha publicat no fa molt un article amb el títol de “Iglesias” (El País, 1/7/2004) que m’agradaria que els cristians (sobretot els qui ho són de veritat) llegissin, encara que llegir-lo els resulti dolorós. Te’n citaré només un paràgraf: “El espacio gregario que llenaban las iglesias lo llenan en parte los partidos. Pero las iglesias siguen existiendo en Europa. En nuestro entorno mediterráneo, sigue pesando la católica: muchísimo más en Italia, naturalmente, que en Francia o España. En la republicana y laica Francia, el peso del catolicismo, que es todavía notable, debe su resistencia a la calidad (es decir, a la competitividad) intelectual de su oferta (en cualquiera de sus versiones: integrista, moderada o progresista) y al vigor militante de sus feligreses. Mientras que, en España, la lamparilla del sagrario se mantiene encendida por inercia histórica, por influencia institucional y por la fuerza de sus grupos de presión. Pero ya no por el ímpetu de la feligresía (más bien escaso); no por la oferta intelectual (muy pálida); no por su influencia moral (declinante).”

Si el lector no comparteix aquesta anàlisi freda i racional de la realitat, aleshores no cal que continuï perquè, seguint les estructures mentals del sil·logisme escolàstic, em dirà que nega la major. Però si hi està d’acord, o mínimament d’acord (encara que no li agradi la situació que descriu) o fins i tot si es mou en el dubte de saber si el senyor Puigverd pot tenir o no raó, jo li demano que segueixi llegint aquesta carta perquè el que jo simplement voldria apuntar (en la línia de l’articulista citat, i sempre amb el més exquisit respecte als qui puguin discrepar-ne) és que a Espanya (i segurament també a Itàlia), l’oficialisme de la religió catòlica (oficialisme de dret fins al 1978 i encara de fet a partir d’aquesta data) ha debilitat el nivell intel·lectual de la religió, i això per una raó molt simple: Perquè entre nosaltres – com diu Puigverd – “la Iglesia española tiene (exceptuados los trágicos años de la Guerra Civil) una nula tradición de combate intelectual y una feligresía que cuadra bien con la metáfora del rebaño, pero que está muy poco acostumbrada a enfrentarse proféticamente a las dificultades”.

La llarga tradició d’oficialisme (i, doncs, de privilegi) que sempre ha gaudit la religió catòlica en el nostre país, i la indiscutible influència amb què tradicionalment s’ha vist revestida, li ha implicat una existència tan planera i tan a redós del poder real (polític i econòmic) que l’Església espanyola no ha necessitat de pensadors que es forgessin en la dificultat o que vetllessin les seves armes intel·lectuals, conscients que, en un moment o altre, haurien de presentar batalla. L’Església espanyola ha tingut, doncs, teòlegs, guardians del dogma i, sobretot, panegiristes avant la lettre, però no ha tingut intel·lectuals que hagin exercit una destacada influència dins la societat.

No creguis, però, amic director, que aquest és un fenomen recent, ans ve de lluny, i record molt bé que vaig constar-lo (pel que fa a la nostre església particular de Menorca) d’una forma involuntària quan, mentre estava escrivint la meva primera novel·la (“Aquella nit d’Òpera”, Columna, 1994) vaig haver de confrontar el pensament d’alguns clergues francesos de meitats del segle XIX amb el dels bisbes menorquins de la mateixa època. En els meus diaris d’aquells dies hi ha anotacions com aquestes: “13 de febrer de 1992.- Llegeixo una pastoral del bisbe Jaume (1875) i una altra del bisbe Mercader (1876) per veure l’aire que respirava l’església menor­quina en el darrer quart de segle XIX. I d’immediat afront també una introducció a l’obra de Lamennais (escrita tota amb anterio­ritat al text dels bisbes menorquins, perquè “Paroles d’un croyant” és de 1834 i Lamennais mor l’any 1854) i també de Lacordaire (anterior, així mateix, als nostres bisbes, ja que aquest mor l’any 1861). En llegint aquests darrers textos m’adono de l’abisme cultural i filosòfic que hi ha entre homes que comparteixen una mateixa fe i un idèntic compromís. Que n’és d’atractiu el món d’aquests dos pensadors catòlics francesos del dinou i que n’és de pobre i trist l’horitzó cultural dels bisbes menor­quins d’aquella època! Tanmateix jo voldria que el capítol de la novel·la que estic escrivint sabés mostrar una idea que el meu relat vol fer patent des de l’inici: la perenne necessitat de debatre entre fe i raó en una societat en crisi que lluita per a exercir la llibertat de pensament i de consciènci­a.”

“14 de febrer de 1992.- Després d’un matí sencer al despatx, llegeixo aquest capvespre Lacordaire (“Les conferències de Nôtre-Dame”, Paris 1845) en el recés del meu estudi. Quan arriba la nit, em sembla que he entrat en un altre món, un món sens dubte complex, ple de debats i també de crisis. En un món, però, infinitament superior al nostre.”

És evident, doncs, que per aquells dies de 1992 jo constatava ja això que Antoni Puigverd ha tractat recentment amb gran precisió conceptual damunt la premsa. I s’equivocaria el lector si pensés que, tant ell com jo, volem fer una lectura laica o (menys encara) antireligiosa de la realitat. En el meu cas (perquè jo no puc parlar pel senyor Puigverd), pretenc fer tan sols una lectura des del dolor que experimenta en carn pròpia una persona quan esdevé conscient que “els seus” no han estat, no estan, ni sembla que puguin estar a l’altura de les circumstàncies.

Convé d’altra banda aclarir que, quan jo parlo d’intel·lectuals o de pensadors no m’estic referint a teòlegs, i menys encara a clergues, bisbes o prelats. Estic pensat en filòsofs, en escriptors, en científics, en laics en definitiva, que, integrats en la societat civil, despleguen la seva tasca intel·lectual sense amagar, però, la seva fe catòlica. I per molt que furgui en la nostra història, no puc trobar entre nosaltres cap pensador de la transcendència d’un Pascal, per citar-te un nom paradigmàtic del tipus d’intel·lectual a què estic fent referència. Observa, però, que la figura de Pascal no es dóna aïlladament, i que segurament no hauria sorgit sense l’existència paral·lela de Montaigne; com possiblement no hauria emergit a França la un pensador com De Maistre sense enciclopedistes com Diderot i, sobretot, com Voltaire; ni parlaríem tampoc de l’obra de Veuillot sense tenir present la controvertida obra de Renan.

No creguis, però, aquí el llistat d’intel·lectuals catòlics que ha donat la “laica” França (aquesta que, per a escàndol nostre, exigeix una escola pública sense influències de cap religió) s’atura en el segle XIX. També el segle XX ha estat força ric en intel·lectuals catòlics que han exercit la seva funció de “maîtres à penser”, i l’han desplegat enmig d’una societat laica que ells, profundament religiosos, mai però no van qüestionar. Sense anar més lluny, ¿creus tu que podries citar-me intel·lectuals espanyols de la talla (i de la influència catòlica!) d’un Bernanos, d’un Maritaine, d’un Péguy, d’un Claudel, d’un Mauriac o d’un Guitton, per citar-te els primers que m’han vingut a la memòria? I això, estimat director, no és una casualitat, és simplement el resultat d’una confrontació, d’allò que Giuseppe Tomasi de Lampedusa qualificava com “un grandiós diàleg entre la Fe i el Lliure Pensament”, diàleg que tostemps s’ha donat – ves per on! – a la “laica” França, mentre que aquí, a la “catòlica” Espanya, bressol dels panegiristes, aquest diàleg entre fe i cultura, entre transcendència i immanència, l’hem preferit ignorar.


A %d bloguers els agrada això: