Josep Maria Quintana

Tots duim un sac a l’esquena i tenim un passat per a fer-nos perdonar. I quan dic tots, vull dir també els cristians, que durant cents anys vam propiciar l’expansió de la nostra fe sense miraments de cap casta: cremant heretges, provocant guerres, exterminant infidels… Però també tenim tots gent virtuosa i sàvia que ha sabut crear una filosofia basada en el respecte, la ciència i el saber. I no hem d’excloure els musulmans en aquest camp, perquè és indiscutible que els grans pensadors cristians medievals, com Tomàs d’Aquino, o jueus com Maimònides, tingueren accés al pensament grec d’Aristòtil, Hipòcrates, Euclides, Ptolomeu… gràcies a les traduccions àrabs finançades pels califes de Bagdad o de Còrdova.

Però no és d’això –vull dir del passat- de què hem de parlar ara, perquè, com acabo de dir, tots tenim de què fer-nos perdonar. Tanmateix, en aquest món globalitzat que vivim, on tothom pot tenir accés al coneixement i a la ciència, on els drets humans es troben consagrats per unes declaracions signades pels estats i on les relacions entre els pobles venen facilitades per associacions internacionals de diàleg i de debat com les Nacions Unides; en un món on tots tenim la possibilitat d’accedir a la raó, cal distingir clarament entre aquells que respecten –si més no formalment i constitucionalment- els drets humans i aquells altres que no els respecten; entre aquells que saben fer crítica d’ells mateixos mitjançant el debat en els seus parlaments democràtics i també a través de l’actuació personal i lliure dels seus intel·lectuals, i aquells altres que neguen tota possibilitat de crítica i algun –molts!- dels drets humans proclamats i acceptats internacionalment.

Arribats aquí, doncs, no podem desconèixer una cosa que, com assenyalava fa uns dies Lluís Foix, esdevé fonamental per a prendre posicions: Al món musulmà no hi ha veus crítiques de la guerra santa, ni de l’herència de desigualtats entre home i dona, ni sobre el repudi de les dones per part dels homes, ni tampoc sobre la poligàmia. I una cultura que no sàpiga plantejar-se críticament tots i cadascun d’aquests punts difícilment es pot conceptuar com a tal. I això a pesar dels califes, i també a pesar de les traduccions àrabs dels grecs que es feren a Còrdova o a Bagdad.

Ahir, a la pàgina 3, el diari Menorca duia un article interessant signat per Antonio Casado (“Zapatero puro y duro”) on l’autor analitzava diferents aspectes de la situació política espanyola d’avui, amb un PSOE en auge i un PP debilitat i en declivi. Voldria destacar-ne alguns punts que em semblen interessants:

El primer, que avui el bagatge ideològic se sotmet (jo diria que se sacrifica) a l’aspecte mediàtic. “Lo relevante –diu Casado- es el repliegue de la política frente al poder mediàtico”. En aquest sentit, doncs, no són les idees allò que prima en la configuració d’una política que ha de tendir a modificar el món, sinó que els polítics sembla que hagin canviat la feina (sempre complexa i difícil) de pensar per la de llegir enquestes i, a partir d’aquestes, construir un programa. No cal fer allò que ens imposa el nostre imperatiu categòric, cal fer allò que vol la gent i, sobretot, allò que reclamen els factotums dels mitjans de comunicació.

Ja havia comentat en dies anteriors el curt bagatge intel·lectual amb què sembla que adorna el seu programa polític Ségolène Royal, i això no obstant, els mitjans diuen que és la més estimada dins l’esquerra francesa. I per poc que observem la política espanyola, veurem que Zapatero es plega sovint a les exigències d’un guió que pot canviar cada dia (penseu en la qüestió dels immigrants), i el que és pitjor encara: d’un guió que segurament no escriu ell. I no en parlem, de Rajoy, el qual (potser degut a la seva debilitat política) sol anar sempre per darrera del que diguin els bisbes més radicals, els Jiménez Losantos i els Pedrojotas de torn.

La segona, que avui, els poderosos mitjans de comunicació, ja no es conformen a observar i a informar allò que veuen, sinó que volen controlar i assumir (ni que sigui de manera indirecta) el poder. Diu Casado: “Todo es para la galería en estos tiempos. Pero en la galería han cambiado las cosas y los dueños de los ventanales ya no se conforman con accionar el tomavistas e ilustrar a los mirones. Quienes reinan en los medios de comunicación ahora quieren sentarse a la mesa de los poderosos y jugar con las mismas cartas”.

I això no val només pels personatges mediàtics ja citats (els factòtums de la COPE i de El Mundo. També ho hauríem d’aplicar a d’altres, com el grup PRISA, un dels grups capitalistes més grans en allò que a mitjans de comunicació es refereix, la influència del qual (sobretot dins l’esquerra) és decisiva.

La conclusió, que “no son ideas las que ventean estas palancas del poder mediático con alarmante tendencia a colonizar al poder político”, són –i això ho dic jo- els poderosos interessos econòmics. De fet, és el que, fa un segle i mig, explicaven una sèrie de personatge avui gairebé desconeguts de tothom: els dits pensadors marxistes.

En el moment en què jo escric aquest comentari (dilluns 18 de septembre a les 18,30) una enquesta de La Vanguardia (edició publicada per internet) formulava la següent pregunta: “¿Se excedió el Papa en las palabras en las que hacía referencia al Islam y que han sido motivo de polémica?”

De 260 persones que ja havien respost, un 85% deien que sí; i un 14,2% que no. Només un 0,8% responia que no tenia un criteri clar sobre la qüestió.

Els meus lectors saben què en penso, del discurs. I saben, doncs, que, en la meva opinió, el Papa va estar desencertat, en el sentit que un home que ocupa un lloc com el que el Papa ocupa, crec que hauria d’amidar més les paraules quan parla de matèries tan explosives com aquesta. Una altra cosa és debatre sobre el fons de la qüestió. En aquest sentit he de repetir que el meu pensament sobre la “yihad” i, en definitiva, sobre l’islam avui, és molt pròxim al de Benet XVI.

I a qui no ho vegi igual, li recomanaria que llegís el següent article publicat a la versió digital del diari barcelonès:

Al Qaeda advierte al Papa que él y Occidente están “condenados” y proclama la guerra santa

18/09/2006
El Cairo.(EP/AP) .- Las excusas ofrecidas ayer por Benedicto XVI durante el rezo del Angelus, en las que dijo sentirse consternado por las reacciones que ha suscitado su lectura sobre la expansión del islam a través de la violencia, no han bastado al mundo musulmán.

Muchos de sus líderes religiosos las han considerado insuficientes y el brazo de Al Qaeda en Iraq se ha pronunciado hoy amenazando con una guerra santa contra “los adoradores de la cruz” hasta “la derrota de Occidente”. En las protestas de ayer, una monja fue asesinada a tiros en Mogadiscio y dos iglesias fueron atacadas en Palestina.

Al Qaeda en Iraq y sus aliados han advertido al Papa de que él y Occidente están “condenados” y proclamó que la Yihad (guerra santa) continuará hasta que el Islam domine el mundo.

El Consejo de la Shura de los Muyahidines, una organización que aglutina a grupos extremistas suníes y que incluye a Al Qaeda en Iraq, emitió un comunicado en un foro en internet sobre las declaraciones del Pontífice la semana pasada sobre el Islam, cuya autenticidad no puede verificarse.

“Vosotros, infieles y déspotas, (sabed) que continuaremos nuestra Yihad y nunca nos detendremos hasta que Dios nos avale para cortar vuestro cuello y enarbolar la bandera del monoteísmo cuando el mandato de Dios se establezca y gobierne a todos los pueblos y naciones”, reza el comunicado.

El grupo afirma que los musulmanes saldrán victoriosos y se dirigió al Papa como al “devoto de la cruz” afirmando que “usted y Occidente estáis condenados como podéis ver por la derrota en Iraq, Afganistán, Chechenia y todas partes”. “Romperemos la cruz, derramaremos licor e impondremos el impuesto de la cabeza, sólo entonces lo único aceptable será la conversión (al Islam) o (la muerte por) la espada”.

La declaración afirma que el Corán dice a los musulmanes en varias ocasiones que la “Yihad continúa y nunca debería detenerse hasta que el día de la derrota en el que esta religión termine victoriosa”.

Además, el grupo acusa al presidente estadounidense, George W. Bush, de iniciar una “nueva campaña de cruzadas contra el Islam con su invasión de Afganistán e Iraq mientras que el siervo de la cruz, el Papa del Vaticano, continúa su camino con este flagrante ataque contra el Islam, su profeta (…) y especialmente su declaración sobre la Yihad”.

————

PS. Un cop publicat aquest comentari, he llegit el que, en el seu bloc, fa el meu fill, Pere Quintana. Us el recomano vivament.

Ahir diumenge, els dos diaris que es publiquen a Menorca dedicaven l’acudit gràfic a un mateix tema: el Pla Territorial Insular, conegut per les sigles PTI. Aquest, aprovat pel govern socialista del Consell Insular a la passada legislatura, s’ha convertit en l’element bàsic de defensa del territori i de contenció del desgavell urbanístic (PSOE) i en la causa de tots els mals i de l’endarreriment econòmic de l’illa (PP).

Els dos acudits reflectien perfectament aquestes dues versions: el de Zaca al diari Menorca dibuixava la presidenta Joana Barceló amb el PTI subjectat amb el braç esquerre, mentre que amb la mà dreta sostenia un paraigües per a protegir-se (i protegir-lo) del gran diluvi que li queia al damunt. El de Carlos Torrent a Última Hora era també força explícit: una catapulta llençava una bomba amb les sigles PTI que queia damunt Menorca i la feia bocins.

És ben curiós que, en política, tot sigui o blanc o negre i que no hi hagi cap possibilitat d’entesa entre els uns i els altres. I la guerra és en aquest cas talment dura que fins i tot el Govern de les Illes (PP) posa pals a les rodes del Consell de Menorca (PSOE) en la reforma que aquest propicia d’alguns aspectes del PTI que treuen algunes restriccions de la norma i la fan més laxa.

A la vista d’això no ens hem d’estranyar que la gent es desentengui de la política, perquè el que fan els polítics és sovint mal de pair i, doncs, d’acceptar.

Del polèmic i documentat discurs de Benet XVI a Ratisbona i de la consegüent reacció de sectors musulmans que han, no sols condemnat les paraules del pontífex, sinó també cridat a la venjança en nom del Profeta, cal dir algunes coses:

El Papa va condemnar l’exercici de la violència en nom de la fe, citant concretament la «yihad» com un acte d’agressió a Déu. La referència al món musulmà es va emmarcar en una denúncia de les doctrines violentes de l’islam enfront d’aquelles que defensen l’experiència religiosa com un exercici pacífic. Jo he de confessar que hi estic d’acord. Per mi, la “yihad” tal com la veiem i ens l’expliquen Ben Laden i molts altres radicals musulmans -que són els que realment actuen i agredeixen-, no pot respondre de cap manera a un pla de Déu i és absolutament condemnable.

El que a mi em sembla discutible és que el pontífex, com si volgués distanciar-se de la seva afirmació, la disfressés i l’oferís en forma de citació, i la posés en boca d’un emperador bizantí, Manuel II, el Paleòleg, el qual atribuïa al profeta Mahoma l’ “ordre de difondre la fe usant l’espasa” i afirmés del Profeta que només va fer “coses dolentes i inhumanes”.

Quan un fa una citació d’aquest tipus i no la matisa o no la corregeix, és evident que la fa seva, i penso que és força desencertat provocar aquesta mena de distanciament de l’autor de les paraules citades quan, en realitat, això que deia l’emperador bizantí fa 600 anys és probablement el que pensa el Sant Pare sobre la matèria.

Era conscient Benet XVI dels sentiments que estava ferint amb les seves paraules? Per força ho havia de ser. Ratzinger és un home d’una gran intel·ligència i no pot haver-se equivocat.

És, doncs, dubtós que hagi encertat en fer aquest joc d’afirmacions (ni que sigui per via indirecta), perquè la reacció dels musulmans que s’han sentit ferits de cap manera propiciarà el diàleg intercultural i interreligiós.

Ara bé, dit això, he de reconèixer que em trobo molt pròxim a aquest pensament del Papa. I tampoc no m’he d’amagar de dir que, en la meva opinió, és imprescindible que l’Islam aclareixi la seva relació amb la violència i la guerra santa. El seu missatge –si més no el que transcendeix a l’opinió pública- és, ara per ara, i en el que fa a això, massa confús.

Mentre m’estaven curant a hospital d’una ferida que m’havia fet en una cama (tinc una pell que és com a paper de fumar), va arribar la notícia que s’havia esbocat el sostre de l’aeroport i que una vintena d’obrers havien quedat atrapats. D’immediat tota la maquinària del servei d’urgències es va posar en marxa i jo vaig sortir el més ràpid possible. No volia fer nosa a una gent que ben segur que estava més malferida que jo. Finalment no va ser així i l’alarma, tot d’una molt severa, va finalment alleugerir-se perquè els ferits només foren tres: dos lleus i un de pronòstic reservat, tots tres portuguesos, assalariats de l’empresa concessionària de la construcció de la nova terminal.

Quan vaig saber que eren portuguesos els ferits vaig sentir una mena d’amargor. Uns homes, em vaig dir, que han vingut a fer la feina que nosaltres rebutgem. Aleshores vaig pensar en el discurs que la presidenta del Consell de Mallorca havia fet en la festa de la Diada: “A Mallorca -va dir- no hi cap ningú més”, i tot seguit es van poder escoltar els aplaudiments dels seguidors de la incombustible líder d’Unió Mallorquina, aquest partit que, amb dos o tres diputats, ostenta el govern del consell insular.

Curiosament, i encara que sembli impossible, Mallorca, com les altres illes de les Balears, ha estat terra d’emigrants, de gent que farta de fam (i perdoneu el joc de paraules) va partir mar enllà a la recerca de feina (la que fos) per a donar un bondrell de pa als seus fills. Uns ho aconseguiren i uns altres no. D’aquests, n’hem perdut la pista. Potser n’hi ha alguns que van quedar atrapats en una mina de Potosí o sota l’arena assassina del Sahel, amb resultats encara pitjors que els treballadors portuguesos que ahir quedaren atrapats a l’aeroport de Menorca. Sortosament, aquests se’n sortiran i potser un dia no molt llunyà tornaran a la seva terra per abraçar les seves dones i els seus fills, que deuen pregar a la verge de Fàtima perquè també ells puguin un dia emigrar a Menorca, o a Mallorca, tant se val! per a emigrar en definitiva a unes terres que consumeixen en pinso per a animals domèstics una quantitat d’euros que segurament bastaria per a proveir l’hospital del pare Bonet a Ghana, en el qual ha treballat durant molts anys el metge cooperant, Joan Albertí, fill de l’expresident del Consell de Mallorca, Jeroni Albertí, un antecessor d’aquesta senyora que diu ara que a Mallorca ja no hi cap ningú més.

“Durante casi cinco años, la “guerra contra el terror” ha resultado ser una metáfora falsa que ha propiciado políticas contraproducentes. Se ha aplicado literalmente una figura de dicción engañosa para desencadenar una guerra real en varios frentes, incluidos Iraq, Gaza, Líbano, Afganistán y Somalia. Miles de civiles inocentes han muerto, lo que ha enfurecido a millones de personas en todo el mundo.”

Així iniciava el seu article George Soros a La Vanguardia d’ahir. Certament que Soros no és neutral en parlar de Bush, però en aquest món on les paraules dels polítics sovint no s’empren per a dir la veritat, per a explicar els conceptes o per a entendre’s, sinó per a mentir i confondre, aleshores potser que les de Soros ens haurien de servir com a mínim per a encetar una reflexió personal sobre tot el que, durant aquests darrers cinc anys, hem escoltat i viscut. És possible que si cadascú de nosaltres hi veiés més clar, per ventura la confusió esdevindria menys probable.

Després de la confessió de Grass a la qual feia referència en un comentari anterior, el debat ha pres dimensions per mi absolutament desproporcionades. A Grass li han sortit enemics per tots costats, que ara intenten llepar-se les ferides tot atacant l’escriptor alemany.

Després de llegir pacientment totes les opinions (Courier International n’ha fet una síntesi admirable), em quedo amb la reflexió de Hans Mommsen publicada al Frankfurter Rundschau. Diu:

“La lapidació que es prepara no desconeix només el fet que difícilment es pugui reprotxar a un jove de 17 anys d’haver format part de les Walffen SS; ans nega també el dret de cadascú a superar per ell mateix l’esfondrament de valors que ha arrossegat la caiguda del règim nazi, i el mutisme, gairebé el refús, en les consciències dels qui n’han estat més conscients.

Que Grass, en el procés d’aquest relat autobiogràfic decideixi d’aixecar el vel sense reserves sobre aquest episodi de la seva joventut hauria de ser saludat per tots els pensadors crítics. Doncs bé, aquest fet ha servit ben al contrari de pretext per a una operació sensacionalista que ha posat en dubte la credibilitat de Günter Grass, mentre que els seus adversaris es preparen per a fer miques el seu testament polític.”