Estimat director: El meu fill, Pere, llicenciat en física, que durant aquests anys elabora la que serà la seva tesi doctoral a Météo-France (Tolosa de Llenguadoc, França) becat per l’Estat francès, és, dels meus fills, el qui més s’assembla al seu avi, el doctor Mateu Seguí Mercadal. Curiós per naturalesa, tafaner del pensament i aprenent d’intel·lectual, és, però, un dels més grans especialistes que conec a l’hora d’esberlar els qui han estat els meus (potser hauria de dir, amic director, els “nostres”) mites, o el que és el mateix, les il·lusions de quan tu i jo érem joves soixante-huitards i admiràvem envejosos “la França Republicana”, una França on fins la dreta tenia alguns aspectes dignes d’admirar, i que vèiem com a model del que nosaltres voldríem que un dia arribés a ser l’Espanya franquista on vam néixer i on ens estàvem formant. Tanmateix, en Pere em va desmuntant el mite dia rere dia. I el que és encara pitjor: ho fa des del cor mateix del país per nosaltres enyorat.
Deu fer un parell de setmanes, jo vaig publicar en el meu bloc un comentari que d’alguna manera reflectia ja el meu desencant. “Óu sont les penseurs d’antan?”, era el títol d’aquest article que volia ser complement a un altre d’anterior en què parlava del retorn de Jospin al primer pla de la política francesa. En la seva aparició davant els membres de les joventuts socialistes de La Rochelle, els va assegurar que mai no els havia abandonat (“Je ne vous ai pas abandonnés”, va dir), alhora que aprofitava per a criticar el poc contingut del missatge electoral de la seva companya de files, Ségolène Royal, que, segons totes les prospeccions de vot, és la qui té més possibilitats de ser candidata socialista a la presidència de França el 2007.
En Pere estava d’acord amb el meu comentari i criticava alhora l’aparició de Jospin. “Avui he sentit Jospin a la ràdio –m’escrivia el meu fill- i, sincerament, el que hauria de fer és callar, quedar-se a casa, i construir maquetes de vaixells antics (…) I certament, Ségo [Ségolène Royal] no té idees. Per cert, ahir vaig sentir que deia: “Je suis ici pour [vous] proteger”. Aquesta és la seva carta, el maternalisme més absolut.”
Però la cosa no ha quedat aquí. Fa qüestió d’una setmana, el correu em portava una llarga carta d’en Pere en la qual no sols combatia la poca profunditat ideològica de Ségolène Royal, sinó que anava més enllà i s’endinsava en el meu univers sagrat, aquell on coven encara alguns dels meus mites. Això em deia en Pere:
“Bé, pare, sí que diu alguna cosa Ségo. La vaig escoltar avui fa una setmana en una entrevista que es difonia per ràdio i televisió (France Inter). El seu discurs es pot resumir en poques paraules: ordre, treball, autoritat, moral, protecció, justícia i democràcia directa, embolcallat tot amb el lema “pastelós” de la seva web: “désirs d’avenir”.
Per alguna raó tot això em recorda el lema de la bandera brasilera (“ordem e progreso”), el qual sempre m’ha inspirat mal rotllo. Però malgrat el lema caspós, el Brasil és l’etern país del futur.
Amb això vull dir que, efectivament, França va malament: nacionalisme, decadència de la classe política, crisi de model, por de l’exterior, manca de comprensió de les regles econòmiques, deute, etc. Però malgrat tot, França encara és influent a escala internacional: és un dels tres països europeus que juguen a primera divisió, juntament amb Alemanya i el Regne Unit; redacta resolucions de Nacions Unides, juntament amb el seu amor-odi etern, els Estats Units; té un exèrcit seriós, un sistema universitari tancat i problemàtic, però que encara produeix gent ben preparada (les Grandes Écoles són endogàmiques però són grans, mentre que a Espanya no tenim res gran, encara que tenim alguns, pocs, bons investigadors); el seu sistema de partits és més obert que el nostre, etc. En altres paraules, tot el que jo et vaig dir i tu publiques en la teva nota és cert, i no em penedeixo d’haver-ho dit. Però també és cert que França no és Itàlia, i malgrat que la seva corba sigui descendent, és un monstre amb molta inèrcia que, en l’hipotètic cas que pogués canviar de direcció (cosa molt difícil per aquesta pròpia inèrcia), podria despertar i ser gran. Encara té capital per a fer-ho. Tot i això, per tal que es donés el cas, aquest país hauria de canviar molt. Quan sento parlar dels “valors republicans” els pèls se’m posen de punta (qui ho diria, sóc fill d’un amant de França i dels seus valors republicans!). I pitjor és la reacció dels meus anticossos quan sento parlar de “patriotisme econòmic”, “servei públic”, “moviment social”, “Estats Units”…, perquè després d’aquestes paraules, inevitablement, vindrà alguna afirmació demagògica i decadent.
El que em preocupa és que, per la seva inèrcia, França encara enlluerni moltes persones; així no és d’estranyar que hi hagi molts francòfils entre els polítics de les nostres latituds, encara que aquests ara siguin més pocs que abans, i que vulguin copiar les receptes del seu país admirat, sobretot a l’esquerra i a la dreta moderada.
Mira, pare, França és vella, i encara pot viure de rendes, però nosaltres no, nosaltres som joves, estem creixent i comencem a creure que pintem alguna cosa al món, encara que pintem menys del que creiem, així que no ens podem permetre el luxe de copiar un model decadent. França no ha de ser el nostre model. Representa el passat.
Pere.”
Llegit això he de reconèixer que, tot i que en Pere sigui el més gran especialista en la noble tasca de desfer els meus mites (cosa que realment em fot, i perdona’m la crua realitat que expressa aquesta paraula), també he de dir que em reconforta de poder mantenir aquests diàlegs amb ell. Mai no vaig poder-ho fer amb el meu pare. Encara que el vaig estimar molt i que sovint l’enyoro, el meu pare i jo vivíem a móns intel·lectualment massa diferents per a discutir aquesta mena de coses. He de reconèixer, però, que fou ell el qui va fer possible que jo conegués aquest món intel·lectual, i que finalment hi accedís. I és aquest món (que m’ha fet tal com sóc) el que jo he tingut el goig de transmetre al meu fill, encara que ell, en Pere, un cop es va construint el seu, lentament i decididament (i el que encara és pitjor: raonadament), vagi ara desmuntant el meu món peça per peça.
Però estic segur, amic director, que són coses com aquestes les que t’ajuden a interpretar correctament frases com la que Joan Casals em proferia poc abans de morir, referent a la seva persona i, en definitiva, a l’home entès com un ésser que es veu llençat enmig del món: “estic segur –deia- que jo he estat una baula, per petita que sigui, d’aquesta cadena immensa que és l’Univers, i em sent molt feliç d’haver contribuït a crear tanta meravella.”
Josep Maria Quintana 