Josep Maria Quintana

És probable que alguns dels meus lectors recordin el comentari que vaig fer sobre la decisió de l’executiu espanyol de retirar la polèmica llei del vi davant la imminència de les eleccions autonòmiques. Em va semblar que era una concessió inadequada a la galeria, perquè si un govern creu que ha de promulgar una determinada llei, ho ha de fer sense mirar les conseqüències electorals que pugui comportar-li.

Ara bé, si retirar un projecte de llei per raons electoralistes no em sembla correcte, fer electoralisme populista com el que ha fet José María Aznar rient-se de la campanya de la Direcció General de Tràfic per incitar els conductors que condueixin sobris em sembla una immoralitat.

Cada dia que passa, l’expresident del govern mostra el seu costat més fosc a la ciutadania. “¿Y quien le ha dicho a Vd. que yo quiero que conduzcan por mí?”, es demanà en un to xulesc propi d’un macarra irresponsable. Després afegí que el govern no era ningú per dir-li si ell podia o no podia beure un, dos o més gots de vi abans de posar-se al volant d’un cotxe. I la gent de la Rioja que l’escoltava el va aplaudir. L’acudit, però, era miserable.

De veritat que escoltar aquest personatge em fa basques. Aznar és escòria, és gentalla, és púrria, és un ésser que, cada dia que passa es mostra més altiu, més arrogant, més repugnant.

El que no puc entendre és que la gent de dreta sensata, honesta i educada no el repudiï, perquè és increïble que aquesta gent es pugui sentir a gust escoltant-lo. Ja sé que no sóc ningú per donar consells i, menys encara, lliçons a la gent que se sent de dretes, però jo penso que Espanya es mereix alguna cosa millor que aquest líder desgastat i fet malbé. Per què Rajoy no se’l treu ja de damunt? Per què no pega d’una vegada un cop de puny sobre la taula?

Dimarts vespre vaig veure íntegre el debat entre Royal i Sarkozy (Dues hores i trenta-vuit minuts). TV5 el donava i va ser magnífic poder contemplar i escoltar en directe aquest debat “musclé” entre una candidata radiant, dura i incisiva i un candidat que es mostrava concentrat, segur i més a la defensiva del que en un principi era previsible.

D’alguna manera el debat ens va sorprendre a tots, perquè el mal caràcter de Sarkozy no va aparèixer en cap moment, mentre que sí que va emergir en el discurs de Royal una duresa que no coneixíem.

Sarkozy va ser molt elegant i educat; Royal, en canvi, es va mostrar molt més inclement i ni tan sols va saber correspondre (més aviat hauríem de dir que no va voler correspondre) als elogis que, ja al final, li va dedicar el candidat conservador.

De tota manera, els qui creien que Sarkozy capolaria Royal van haver de desenganyar-se, perquè la candidata socialista, no sols no es va deixar trepitjar, ans contínuament va interrompre el seu oponent i li va fer un marcatge cos a cos que en alguns moments fins i tot irritava l’espectador.

Qui va guanyar? La resposta no és fàcil. Le Parisien deia ahir que era molt difícil predir qui n’havia sortit guanyador. Laurent Joffrin escrivia a Liberation que la candidata socialista ha pres avantatge: “Nicolas Sarkozy no ha perdut –deia-, però Ségolène Royal ha guanyat”. L’Humanité opinava que Royal havia acorralat el seu adversari, mentre que Le Figaro, després de demanar-se qui havia guanyat, responia: “Des del punt de vista de l’estatura presidencial, l’avantatge és incontestable a favor de Sarkozy”.

Jo he de reconèixer que Royal em va sorprendre per la seva força i fins diria que per la seva agressivitat. No sols no es va arrufar en cap moment, sinó que es va mostrar sempre ferma i incisiva. Com també em va sorprendre Sarkozy que, en cap moment –fins i tot quan Royal l’atacava durament- no va perdre els nervis, alhora que li recordava que un president de la República havia de saber comportar-se, i que no era de rebut que respongués sempre a l’adversari amb ironia o menyspreu.

Val a dir, però, que les idees van ser presents des del principi fins al final, i que dues concepcions de França s’enfrontaven. Royal volia més estat; Sarkozy en volia menys. Royal proclamava la necessitat d’entrar en la Sisena República i de modificar les institucions. Sarkozy defensava el contrari. Tanmateix, els dos cercaven desesperadament el centre, si exceptuem en matèria d’ampliació de la Unió Europea, ja que en aquest cas, Sarkozy fou molt clar: “No a Turquia”, mentre que Royal es negava a afirmar això sense, però, donar un sí clar a l’ingrés dels turcs a l’UE.

Royal em va semblar més dispersa, Sarkozy força més precís. Tots dos, però, es trobaven a l’alçada d’un debat que em va fer enveja, perquè no crec que un fet semblant es pugui donar entre nosaltres.

Tinc la impressió que França, qualsevulla que sigui la crisi per la qual està passant, és un estat força més consistent que el nostre, i que els seus polítics són també molt més sòlids que els de casa, tot i que –per a sorpresa meva- Zapatero va ser citat pels dos contrincants, i sempre com un bon exemple a seguir.

L’endemà de la reunió d’escriptors a Barcelona, vaig partir amb l’Euromed cap a València on, des que hi tinc un nét, hi vaig contínuament. D’altra banda he de reconèixer que València ha estat per mi una descoberta d’ençà que la visito amb regularitat. És una de les ciutats espanyoles que més s’ha transformat en els darrers anys i on –això sens dubte- dirigeixen els millors directors d’orquestra i on canten els millors cantants que avui omplen els teatres d’òpera del món. Dit això, necessiteu cap altra raó per visitar-la?

És cert que, en algun moment, aquest creixement desbocat em fa una mica de recança, i que aquest esperit de “hem de ser els millors i els més grans en tot” que sovint escoltes als seus polítics –Rita Barberà inclosa, és clar!- fa una mica de por, però el color de la mediterrània és allí tan viu, tan nostre, que hom se sent a casa, com si hi hagués viscut tota la vida. A més, reconec que el meu contacte habitual amb Ciutadella em facilita les coses, i no només perquè a la nostra ciutat episcopal i a València (que n’és la metròpolis eclesiàstica) governi la dreta pepera (que hi governa), sinó perquè, tan en un lloc com en l’altre, les coses que es fan sempre són i han de ser –com diuen els ciutadellencs- “de dalt de tot”.

Curiosament, però –torno ara a València- una de les coses que molesta als qui la governen la comunitat és TV3. Que els valencians puguin veure TV3 sembla que els posi frenètics, i això ha provocat una lluita carnissada per clausurar els centres receptors d’aquest canal català.

Em demano, però, per què els molesta tant. A mi, la COPE no m’agrada gens, però no em molesta, perquè mai no l’escolto; com tampoc no em molesta “libertat digital”, perquè mai no m’hi connecto, i és com si no existís. És tan senzill això de connectar-te o desconnectar-te a plaer! Sense que ningú no t’obligui a fer-ho!

Per què, doncs, en un règim de llibertats no deixem que cadascú pugui dir el que vulgui i que tothom pugui accedir-hi, si és que així ho vol fer? Per què no donem barra lliure a la tècnica i deixem que siguin els ciutadans i, en última instància, el Codi Penal, els únics que dirimeixin el bé i el mal, l’èxit o el fracàs dels mitjans de comunicació?

Decididament, aquesta elecció presidencial francesa no s’assemblarà a cap altra –deia Le Monde en un editorial aparegut el 27 d’abril-. François Bayrou, no s’ha acontentat de jugar fins al 22 d’abril, sinó que amb el mateix aplom, ha posat el seu cobert a la taula del segon torn, àpat al qual ningú no l’ha convidat. Això és, en efecte, radicalment nou, perquè fins avui, tots els candidats que perdien a la primera volta anunciaven a qui donarien el seu vot quinze dies més tard. Així ho va fer Jacques Chaban-Delmas l’any 1974, Jacques Chirac el 1981, Raymond Barre el 1988 o Edouard Balladur l’any 1995.

Bayrou, però, no ha actuat d’aquesta manera, ans ha anunciat –tal com havíem predit alguns seguidors de la campanya electoral francesa- que no donaria als seus cap consigna per al segon torn. Encara més, Baryrou ha dit que volia debatre amb Royal per aclarir dubtes dels electors, proposta que ha irritat fortament Sarkozy, que ha al·legat que aquesta mena de propostes eren fora de joc en el sistema electoral francès.

Sigui com vulgui, el debat s’ha fet, encara que –com ressaltava Royal-, més que de fer un debat, es tractava de mantenir un diàleg, ja que se sabia ja d’entrada que Bayrou continuaria sense donar cap consigna als seus electors.

Vist des de fora –i aquest és el meu cas-, tinc la impressió que Royal ha acceptat de parlar amb Bayrou empesa per la necessitat de pescar vots en el centre un cop s’ha convençut que, si compta només amb els de l’esquerra clàssica, mai no serà presidenta de França. I continuo pensant que aquesta actitud –que ella ha qualificat d’obertura- no és sinó un símptoma de debilitat, circumstància que no crec que l’afavoreixi davant un electorat com el francès que reclama normalment lideratges forts. I Sarkozy l’ofereix sens dubte.

Ho vaig escriure fa temps: l’únic que podia vèncer Sarkozy a la segona volta era Bayrou, no Royal, i mantinc l’aposta. I molt em temo que, si com jo ho crec, el líder de la dreta acaba guanyant, la candidata socialista sofrirà un duríssim atac per part dels elefants del PS que ella ha humiliat i bandejat, com opinava Jean Véronis en un comentari que recollia Pere Quintana en el seu bloc, comentari que us recomano de llegir, si és que seguiu interessats en la política francesa.

Divendres passat, cap al fosquet, convidats per Òmnium Cultural, ens varem trobar a Barcelona quatre escriptors dels qui avui fem narrativa a Menorca: Esperança Camps, Maite Salord, Joan Pons i jo. Ens acompanyava el conseller de cultura del Consell de Menorca, Manuel Martí, i el professor de llengua i literatura del Quadrado, Joan López Casasnovas, que va fer una introducció a la literatura catalana a Menorca. Després, cadascú de nosaltres va parlar breument de la seva obra i va dir d’alguna manera per què ha esdevingut escriptor.

L’acte va ser bonic i féu que ens coneguéssim una mica més els uns als altres. En aquest cas, no per la simple lectura de les obres que escrivim, ans per mitjà de la paraula viva, en definitiva de la confessió que cadascú va fer de la seva pròpia realitat.

No hi ha dubte, però, que, tot i que vivim un dels períodes més rics que mai no hem viscut pel que fa a la producció literària , Menorca tampoc no s’allibera del marcatge dur i intransigent dels qui voldrien que tot a l’illa es fes en castellà. Fins i tot tenim a Maó una candidatura de “Ciudadanos de Menorca”, formada bàsicament per persones que tenen el castellà com a llengua vehicular i que, si bé coneixen la llengua catalana parlada, no sols no l’usen habitualment (i menys encara l’estimen), ans tampoc no creuen (ni volen) que el català esdevingui (o que continuï essent una llengua de cultura).

Curiosament, però, cap d’aquests personatges que, en ús dels seus drets, promouen aquesta política en favor del castellà (com si aquesta llengua estigués en perill, quan la realitat és que avança socialment a pas de gegant), cap d’aquests personatges, dic, destaca en el món de la cultura o de les arts. Això sí, no dubten de situar constantment els catalanistes dins un mateix sac, el que ells defineixen pejorativament com el sac del “nacionalisme radical”, com si ells fossin un exemple de moderació i tolerància.

Bé, deixem-los de banda, perquè tinc la impressió que, per molt de soroll que facin, no deixen de ser personatges marginals dins la vida política menorquina, i fins i tot diria que innecessaris, perquè, per fer demagògia amb la llengua, ja tenim els del PP. Aquests –em refereixo als del PP-, no fa gaire dies, proveïts d’unes pissarres, se situaren en el cor de la ciutat de Maó instant als vianants que escrivissin paraules “menorquines” que no els agradaria que es perdessin. No deixava de ser patètic veure dos dirigents polítics que tenen el castellà com a llengua habitual i familiar i que, quan parlen en “menorquí” (diguem-ho d’aquesta manera,) sovint destrossen la llengua i malmeten la sintaxi, convertits en caçadors de paraules, talment com si fossin deixebles estimats i predilectes del doctor Joan Veny (a qui segurament no coneixen i de qui probablement mai no han sentit parlar).

Tenim feina, doncs, els qui ens estimem la llengua i la cultura catalana. Mai no en farem prou, escrivint, creant o posant la nostra paraula al servei d’aquest objectiu tan estimat. Però no ens hem d’arrufar. Estem carregats de raons per fer-ho i ho hem de fer.

Tinc tres nebots nascuts al Vallès, a Sabadell concretament, ciutat on viuen. Tots tres han visitat Menorca des de petits i s’estimen l’illa, però un d’ells, el menor, és probablement el més menorquí dels tres: esportista, sobretot navegant, i curiós de tot el que succeeix a Menorca, em recrimina que, en el meu bloc, en parli poc. I potser té raó. Vaja! Segur que té raó, perquè aquest bloc no és exactament un dietari, ni tampoc vol parlar d’allò que m’és més pròxim, ans d’alguna manera pretén ésser una finestra que obro cada dia al món per reflexionar sobre les coses que més em preocupen.

De tota manera he de dir que m’ha agradat que el meu nebot em demani que parli de Menorca, que digui –si és que no vull dir gaire cosa més- que fa sol, o que fa vent, o que la boira em tapa la Mola i que no em deixa veure l’entrada del port de Maó, el meu port, aquest bocí de cel a la terra on jo tinc la sort de poder habitar.

He de dir que aquest matí, tot i que els homes del temps ens havien donat males notícies, el port era tan bell com sempre. L’aigua era plana i només es movia empesa pel tallamar d’un vaixell que entrava, calculo que a uns 3 nus per hora. Se sentia la remor dolça de les ones com s’anaven propagant fins al fons de la cala Pedrera i s’adormien en batre contra les roques i el moll de fusta que fa pocs dies han acabat de construir.

El llatzaret seguia adormit amb un lleuger capell de boira i la Mola amb prou feines es podia veure quan jo he partit cap a Ciutadella. He travessat la carretera tranquil·lament escoltant les notícies de les vuit. Menorca és ara un jardí, una immensa taca verda. En arribar, m’esperava una professora de l’institut Josep M. Quadrado que m’havia convidat a parlar d’Els Nikolaidis als alumnes de batxiller. Ho he fet. Una alumne que es deia Aina m’ha regalat una rosa i he signat exemplars de la novel·la a tots els qui m’ho han demanat.

En tornar –entremig he passat algunes hores al meu despatx- el sol imposava amb força sobre l’univers. A l’hora de dinar, el capell de boires s’havia esvaït del tot. El llatzaret i la Mola ja es mostraven esplendorosos. Abans d’asseure’m a taula, l’aigua es movia lleugerament, puig la brisa terrera del migdia provocava sobre la seva pell una espècie de borrisol iridiscent. Espurnes platejades saltaven com peixos voladors. Aleshores m’he posat a la punta del jardí, sobre el verd de la gespa, he mirat novament el port i he pensat que, també a mi (no sols a Napoleó), molts segles de bellesa em contemplaven.

Primer vaig escoltar la roda de premsa que va oferir Otegi per dir que el PSOE i el PNV havien decidit d’impedir absolutament que l’esquerra abertzale pogués acudir als comicis municipals. Per tant, segons aquest personatge titella d’ETA (no té cap autonomia política per actuar) tot ja està dat i beneït, i ho està per disposició expressa dels governs de l’Espanya i d’Euskadi.

Instants després vaig escoltar les declaracions d’Acebes al Parlament. Segons diu aquest personatge (que sí que té autonomia però que és incapaç de reflexionar més enllà dels tics que té interioritzats), els abertzales es presentaran perquè el govern de Rodríguez Zapatero ho ha pactat amb ETA –aquesta és la seva “fulla de ruta”, confirmà Zaplana en una roda de premsa (per cert, un altre personatge que circula a pinyó fix)-.

Cap diferència hi ha, doncs, entre el raonament de Batasuna i el del Partit Popular, tret que arriben a conclusions contradictòries. Tant els uns com els altres sembla que desconeixien que a Espanya hi ha un “poder judicial” que, a través de les resolucions d’una de les sales del Tribunal Suprem, decidirà –aquest sí que autònomament- si les llistes de l’esquerra basca podran o no podran presentar-se, segons que s’ajustin o no a la legislació vigent.

Com podem defensar-nos els ciutadans de bona fe d’aquest tipus de manifestacions insidioses i absolutament malintencionades?

D’altra banda, dimecres, en un reportatge televisiu de la sessió de control al govern, vaig veure com una jove diputada del PP (devia tenir una la trentena d’anys), paperet a la mà (com que no tenen idees necessiten sempre del paper), i el dit inquisidor amenaçant, arremetia directament contra el ministre de l’interior. Com a ciutadà, veure aquella energúmena i escoltar el que deia em va fer mal, perquè les paraules que utilitzava en la seva interpel·lació eren impròpies d’una parlamentària. Sortosament, el ministre, força més sòlid que ella, li va respondre advertint-li que allò que acabava de dir la jove diputada no sols era del tot radical sinó miserable. I va repetir aquesta paraula: miserable. Tenia tota la raó.

Què vol França: una mare o un pare com a president? Aquesta és la pregunta que es fa el Financial Times (Londres), segons el qual, el discurs de Ségolène Royal és “maternal i tranquil·litzador”. En un spot de campanya, es presentava com a “dona i mare de quatre fills”. Ben al contrari, Nicolas Sarkozy, que juga el paper de “dur” i qualifica els delinqüents dels barris marginals de racailles (“xusma”), és més tradicional i més “macho”. Els seus seguidors avancen que “la mamà és una mica feble i no sap de què parla”. Els de Royal, en canvi, suggereixen que “el papà fa una mica de por i ataca massa ràpidament”. Aleshores Sarkozy malda per tranquil·litzar els francesos, per demostrar-los que “ell no és tan terrible, malgrat tot”, això sempre segons el diari britànic. De la seva banda, Royal ha denunciat “tot allò que la dreta té de brutalitat, de violència i fins de guerra civil (en referència als barris perifèrics). Per a Sarkozy, “el risc no és de canviar, sinó de negar-se a canviar”. I dit això, el Financial Times conclou: resta saber si els electors li faran confiança per fer possible aquest canvi.