Menorca…

by

Tinc tres nebots nascuts al Vallès, a Sabadell concretament, ciutat on viuen. Tots tres han visitat Menorca des de petits i s’estimen l’illa, però un d’ells, el menor, és probablement el més menorquí dels tres: esportista, sobretot navegant, i curiós de tot el que succeeix a Menorca, em recrimina que, en el meu bloc, en parli poc. I potser té raó. Vaja! Segur que té raó, perquè aquest bloc no és exactament un dietari, ni tampoc vol parlar d’allò que m’és més pròxim, ans d’alguna manera pretén ésser una finestra que obro cada dia al món per reflexionar sobre les coses que més em preocupen.

De tota manera he de dir que m’ha agradat que el meu nebot em demani que parli de Menorca, que digui –si és que no vull dir gaire cosa més- que fa sol, o que fa vent, o que la boira em tapa la Mola i que no em deixa veure l’entrada del port de Maó, el meu port, aquest bocí de cel a la terra on jo tinc la sort de poder habitar.

He de dir que aquest matí, tot i que els homes del temps ens havien donat males notícies, el port era tan bell com sempre. L’aigua era plana i només es movia empesa pel tallamar d’un vaixell que entrava, calculo que a uns 3 nus per hora. Se sentia la remor dolça de les ones com s’anaven propagant fins al fons de la cala Pedrera i s’adormien en batre contra les roques i el moll de fusta que fa pocs dies han acabat de construir.

El llatzaret seguia adormit amb un lleuger capell de boira i la Mola amb prou feines es podia veure quan jo he partit cap a Ciutadella. He travessat la carretera tranquil·lament escoltant les notícies de les vuit. Menorca és ara un jardí, una immensa taca verda. En arribar, m’esperava una professora de l’institut Josep M. Quadrado que m’havia convidat a parlar d’Els Nikolaidis als alumnes de batxiller. Ho he fet. Una alumne que es deia Aina m’ha regalat una rosa i he signat exemplars de la novel·la a tots els qui m’ho han demanat.

En tornar –entremig he passat algunes hores al meu despatx- el sol imposava amb força sobre l’univers. A l’hora de dinar, el capell de boires s’havia esvaït del tot. El llatzaret i la Mola ja es mostraven esplendorosos. Abans d’asseure’m a taula, l’aigua es movia lleugerament, puig la brisa terrera del migdia provocava sobre la seva pell una espècie de borrisol iridiscent. Espurnes platejades saltaven com peixos voladors. Aleshores m’he posat a la punta del jardí, sobre el verd de la gespa, he mirat novament el port i he pensat que, també a mi (no sols a Napoleó), molts segles de bellesa em contemplaven.

Anuncis

%d bloggers like this: