Josep Maria Quintana

De la mateixa manera que Marat va abolir l’infern, fa uns dies, concretament el passat dia 20 d’abril, el Vaticà ha abolit els llimbs. Sí, ho heu llegit bé, els llims, aquest lloc on no feia fred ni calor, on no es gaudia de la visió de Déu però tampoc no es sofria cap de les penes dels condemnats. Aquest era el lloc –deia l’Església- on anaven els fiets que morien sense rebre el baptisme, única via durant molt de temps per obtenir la salvació.

Partint de la concepció agustiniana del pecat original, que no es podia sinó redimir amb el baptisme, l’Església va construir aquesta ficció teològica que li permetia de salvar de l’infern els fiets que morien sense batejar, però també sense culpa. Morien en pecat, evidentment, perquè en pecat naixien -només la Verge Maria es va lliurar de tan gran desgràcia-, però no hauria estat just que sofrissin una condemna eterna per un pecat que els venia d’herència –d’Adam i Eva- i en el qual ells no n’havien tingut part.

Avui, encara que l’Església sigui reticent a reconèixer el perquè d’algunes coses, tots estem bastant convençuts que la invenció dels llimbs no va ser sinó una gran estratagema per afavorir el bateig dels fiets acabats de néixer i dur-los així al si d’una Església que era l’única que, a través d’aquest sagrament i del de la penitència, podia obrir al cristià les portes del cel.

No cregueu, però, que han passat molts anys d’ençà que la doctrina dels llimbs era ben viva. Recordo molt bé que, en començar la catequesi, quan el senyor vicari ens havia ja insuflat la por de l’infern (era tan fàcil caure-hi, que segurament hi acabaríem tots), amb d’altres fiets ens lamentàvem de no haver mort l’endemà del nostre bateig. La vida –una vall de llàgrimes segons el vicari-, amb prou feines tenia sentit i, a més, amb l’amenaça de l’infern, es convertia amb una carrera d’obstacles i de paranys dels quals difícilment ens en sortiríem. La conclusió era òbvia: el millor que ens hauria pogut passar era morir després d’haver rebut les aigües salvadores del baptisme.

Deu fer una vintena d’anys que l’Església ja no insisteix en l’existència d’aquests llimbs que ara, finalment, ha declarat inexistents. És evident que avui cap teòleg no dubta que els fiets morts sense batejar són salvats per la gràcia i la misericòrdia de Déu. Ara bé, ¿es poden abolir els llimbs i restar tan satisfets, com si aquesta doctrina sostinguda durant més de mil anys no ha tingut cap importància? No seria interessant escoltar un mea culpa per aquesta evident manipulació de les consciències dels creients?

De veritat que la fredor amb què actua l’Església, aquesta incapacitat que té per mai demanar perdó, em sembla lamentable.

Ens hagi satisfet més o menys el resultat de la primera volta de les eleccions franceses, hem de convenir, però, que aquest 84% de participació és una dada que ens fa enveja. Algú em dirà que els francesos no estaven decidits a repetir l’experiència dels darrers comicis presidencials, que situà Le Pen en segon lloc, però jo –als qui això argumenten- els recordaré que en aquelles eleccions, la participació a la primera volta va ser del 72%, una xifra que a Espanya reivindicaríem de bon grat els qui creiem en la cosa pública.

Per què els francesos van a votar i nosaltres ens abstenim? És probable que si jo tingués la resposta a aquest enigma em convertiria en un analista important. Confesso que no la tinc, però em sembla que, més enllà de referir-nos a la tradició democràtica (en aquest punt és clar que els francesos ens avantatgen), és probable que hi hagi d’altres raons que no són alienes a l’alçada del debat polític francès i a la qualitat intrínseca dels candidats.

També és cert que l’elecció directa del càrrec més importat de la República –el de president- té el seu encant, tot i que als Estats Units, que també elegeixen un president amb autèntics poders, molts ciutadans s’abstenen. Convindreu, doncs, que donar raó de les conductes electorals no és fàcil.

Tornant a França cal dir que, com pronosticàvem gairebé tots els comentaristes, ha succeït el que era previsible: un Sarkozy molt escorat a la dreta per mor de Le Pen, ha assolit una mica més del 30% dels vots, i una Royal que ha prescindit tan com ha pogut dels socialistes de sempre, ha superat el 25%.

Atès que la majoria de votants dels candidats molt minoritaris votaran per Royal i que, en pura lògica, la majoria de lepenistes ho faran per Sarkozy, la clau de l’elecció presidencial la tenen sens dubte el 18% de votants de Bayrou. La pilota, doncs, encara és enlaire i ningú no sap amb precisió de quin costat caurà.

Atès que Bayrou predicava una ruptura del sistema bipolar actual, no és probable que es pronunciï a favor de cap dels dos guanyadors. Seran, doncs, els votants del centre els qui hauran de decidir qui prefereixen que ocupi la presidència de la República.

No m’estranyaria, per tant, que el conservador Sarkozy protagonitzés durant els propers dies un increïble viratge al centre i que la socialista Royal fugís encara més del seu partit (tot i que –no deixa de ser curiós- el seu valedor principal és François Hollande, secretari del PS). De fet, la senyora Royal no ha celebrat la classificació per a la segona volta a la seu dels socialistes, sinó en el seu feu electoral, decisió, sens dubte, molt significativa.

Serà, doncs, interessant seguir la política francesa durant aquestes dues setmanes i, sobretot, escoltar el debat entre els dos candidats. A França, aquests “cara a cara” televisats solen resultar decisius. I això malgrat que les enquestes que acaben de sortir ens assegurin ja que els centristes votaran majoritàriament per Sarkozy i que aquest, doncs, serà elegit sense problemes a la segona volta.

En un article molt sòlid publicat a La Vanguardia, el filòsof i professor de filosofia moral de la Universitat de Barcelona, Norbert Bilbeny, parla d’Europa i de la necessitat d’utilitzar la raó per a afrontar el futur. Us el recomano i us en transcric dos paràgrafs molt bons:

¿Qué valores hay que privilegiar para corresponder a este desafío crucial? La libertad y la tolerancia son importantes. La dignidad y la igualdad, también. Todos confluyen en la democracia y hacen que la seguridad en una democracia esté más segura que en una dictadura, porque recibe el apoyo de la mayoría. Pero el valor que los enhebra a todos es la razón. Un valor europeo expandido al mundo y enriquecido con él, hasta ser del mundo, sin adjetivos. No me refiero a nuestra razón, ni a la del racionalismo en particular. Tampoco a la razón mal entendida como la voluntad de ser racional, lo cual no aclara qué es ser racional. La razón es el pensar, y debiera preocupar que Europa esté hoy poco dada a eso, preocupada no sólo por la identidad, sino por el beneficio material como fin de la vida y la consiguiente indiferencia y relativismo frente a la importancia de lo y los demás.

La razón es el pensar que cuenta. No es un pensar cualquiera, ni tampoco especializado. Y que cuenta en un triple sentido. Uno: no puede ser sino el pensar que precisa del contar, o sea, del hacer cuentas, que es segmentar y recombinar los datos y valores de la realidad, para poder entenderla mejor. Dos: la razón es el pensar que tiene en cuenta, pues además de medir y calcular, interpreta y delibera, sopesa lo que hay o puede haber. Y tres: la razón es el pensar que tenemos en cuenta, porque es el pensar más importante que otros, más técnicos o, por lo contrario, triviales. En otras palabras, razonar es el tipo de pensamiento que sirve para comprender, de un lado, y para complicar un poco más las cosas, de otro lado: es el pensar problemático donde los haya, porque razonar es el pensar que hace que pensemos.

Desconec absolutament què passarà avui a França: si succeirà el que és previsible (que Sarkozy i Royal s’hagin d’enfrontar a la segona volta) o si Bayrou desplaçarà algun dels dos candidats dels grans partits. El més probable és que succeeixi la primera d’aquestes dues hipòtesis atenent a l’evolució dels sondeigs publicats.

L’esquema, doncs, retornarà al seu lloc habitual i ens trobarem, com gairebé sempre, amb una França que finalment decidirà entre dreta i esquerra, i no passarà com fa cinc anys, quan tota l’esquerra va haver de votar Chirac davant la sorpresa de Le Pen, que va superar el socialista Jospin a la primera ronda.

La situació seria, però, molt diferent de la de fa cinc anys si Bayrou avui desplacés algun dels candidats favorits. Això, en efecte, també provocaria un dalt a baix, perquè l’esquema dreta-esquerra tradicional quedaria trencat i la gent (que se sent molt còmoda amb aquest esquema) hauria de prendre decisions el resultat de les quals ara per ara no m’atreviria a pronosticar, tot i que penso que el resultat final acabaria essent favorable a Bayrou.

Com el director de Le Monde, també jo crec que guanyarà les eleccions Sarkozy, a qui recolzen fins i tot personatges centristes (?)com Giscard d’Estaigne o Simone Veil, però no ho haurà tingut fàcil perquè s’ha trobat amb dos contrincants més forts del que ell probablement esperava: Royal, que s’ha sabut treure de damunt els elefants del PS (només per això ja mereixeria el premi) i Bayrou, en qui ningú no creia i que ha acabat fent trontollar les dues candidatures grans.

No us amagaré les simpaties que en mi ha despertat aquest darrer personatge, un polític que, sense cap suport important, ha gairebé aconseguit trencar aquesta dinàmica tradicional entre la dreta i l’esquerra, i ho ha fet amb unes propostes polítiques molt particulars –no necessàriament equidistants de les de Sarkozy i Royal-, propostes que –així ho veig si més no- han ajudat molt a dignificar la política francesa.

Podem acceptar per les bones, que el PP hagi abandonat la dita teoria de la conspiració?

Des de fa tres anys, els seus líders, acòlits i predicadors han afirmat per activa i per passiva que en els atemptats contra els trens de l’11 de març de 2004 s’hi amagava una mà negra que no pretenia sinó foragitar els populars del poder.

Aquesta afirmació ha servit d’argument a nombroses tertúlies, a llarguíssims monòlegs dels directors de programes radiofònics (no només de la COPE), així com també a notables articles de diari signats per periodistes famosos, algun dels quals ha tingut fins i tot a favor seu una manifestació (se suposa que en un acte d’agraïment) organitzada pel PP de les Balears en una platja veïna a Son Servera (Mallorca).

De sobte, però, la teoria de la conspiració s’esvaneix i aleshores el senyor Rajoy ordena als seus correligionaris que “mirin cap endavant”. Això vol dir que, després d’haver-ho emmerdat tot, després d’haver dut al límit la convivència ciutadana, després d’haver incitat a la crispació fins on han pogut, aleshores resulta que no, que no hi havia conspiració i que cal pensar en el futur.

Això seria molt bell si no fos també molt indigne. Em sembla bé que els populars mirin cap endavant, però, com a mínim, haurien de dir que s’han equivocat. No cal que diguin que han actuat de mala fe. No demano tant. És suficient que reconeguin que havien partit d’un punt de vista erroni. Però que ho diguin i que s’acabin d’una vegada per sempre les murmuracions.

Sovint m’he demanat per què són tan poc interessants (en general) els articles que els polítics publiquen als diaris. Perquè no saben escriure bé? Perquè no tenen coses a dir? No, no ho crec. Certament que n’hi ha, de polítics, que no escriuen bé i que tenen poques coses a dir (segurament una gran majoria), però la causa del poc interès que desperten els seus escrits em sembla que rau en el fet que, en la literatura que fan els polítics, el que prima no és la voluntat de creació, de construir un discurs acurat i precís sobre una matèria, ans ho és la voluntat de fer-se propaganda (això quan escriuen en positiu) o bé de denigrar l’adversari (si l’objecte de l’article és simplement negatiu).

Quan obres el diari i et trobes amb un article signat per un polític, normalment sol tractar-se d’un text per dir com ho fa de bé el seu partit o per criticar la posició del partit contrari. D’altres coses no en parlen. En aquesta darrera classe d’articles sovint sol sortir el nom del criticat: “Al senyor tal li falta informació”, “Les mentides del senyor tal”, etc., mentre que, en els articles que es proposen exalçar la feina pròpia, se sol optar per un títol que esdevingui el resum de la bondat que ens volen donar a conèixer: “Els jubilats estrenen una nova seu”, La llei tal, un gran benefici per als empresaris illencs”, etc.

Quan l’enfrontament entre polítics és casolà en virtut d’una acció política també de casa, aleshores el cos a cos sol ser molt viu: “vostès només saben insultar”, “la seva acció de govern fa ganes de riure”, etc. Força més avorrida, en canvi, resulta l’autolloança per una determinada política feta, perquè aleshores l’article sol ser la còpia més o menys literal d’un text elaborat pel partit, o bé un article de collita pròpia dels que massa sovint fa una mica de vergonya llegir.

Si a això hi afegim que, més d’un cop, en aquesta mena d’articles la sintaxi té algun problema, i que el lèxic sol ser d’allò més previsible i vulgar, és comprensible que aquesta mena de literatura (sempre acrítica i, sobretot, interessada) aporti molt poc a la reflexió i a l’anàlisi de la realitat.

És per això que em sembla molt encertat el que ha fet el diari Menorca ara que estem a les envistes d’unes eleccions locals i autonòmiques: Ha creat unes pàgines interiors, amb un format de composició diferent de les altres, on es publiquen tota mena articles signats per aquests polítics que han entrat en litigi electoral. És com si el director hagués dit: “Barra lliure per als polítics!”. “En aquest bocí de diari podeu tirar-vos els plats pel cap!”.

Tot això està molt bé i fins és probable que aquestes siguin les pàgines que ells –vull dir els polítics- segueixen amb més interès quan, cada mati obren el diari, perquè és lògic que vulguin saber què diuen d’ells i comprovar si el director els ha publicat allò que ells diuen dels altres. Però també és probable que siguin les pàgines que els lectors deixin de llegir més fàcilment, perquè la veritat és que tenen molt poc interès, tant des del punt de vista del debat intel·lectual com –i encara que pugui semblar mentida- des del punt de vista del debat polític.

“En una elecció presidencial, cada candidat es presenta amb un projecte i amb una idea de majoria –ha dit François Bayrou. Nicolas Sarkozy vol una majoria de dreta molt a la dreta, Ségolène Royal vol –la seva resposta a Rocard i a Kouchner ho demostra- una majoria d’esquerra. Jo vull aquesta majoria nova que sigui capaç de fer treballar conjuntament gent d’esquerra i de dreta republicana i de guanyar.”

Més enllà de la frase en sí, el que Bayrou vol destacar en aquesta campanya presidencial (demà dedicaré la meva “lletra de batalla” a reflexionar sobre la realitat francesa) és modificar la divisió clàssica de la societat en dos blocs. Per això no ha acceptat la proposta de l’exprimer ministre de Mitterrand, Michel Rocard, també recolzada per Bernard Kouchner, d’una aliança PF-UDF abans del primer torn per batre Nicolas Sarkozy.

Convidat a dir si es voldria arrenglerar darrera Ségolène Royal en el segon torn si no superava la primera volta, Bayrou ha respost que ell no volia entrar a l’enfrontament d’un camp contra l’altre i recaure d’aquesta manera en la dinàmica del sistema, que sembla que prevegi només dos camps. Això vol dir que Bayrou, si no surt elegit, reclamarà una posició pròpia pels diputats de l’UDF, que no necessàriament s’han de convertir en un apèndix de l’esquerra socialista.
———
N.B. No hauríem de confondre la posició de Bayrou amb la de la senyora Munar. UM i UDF no són partits equivalents, ni tampoc el sistema d’elecció presidencial francès pot equiparar-se al de les Illes Balears, que permet que la senyora Munar, amb tres diputats, domini l’escena com a única vedette i governi en solitari el Consell de Mallorca.

És clar que, parlant de vedettes, la senyora Munar tindrà una contrincant no gens efímera i tan à la mode com ella en el parlament de les Illes Balears: l’escriptora mediàtica Maria de la Pau Janer que, segons totes les notícies, serà la mà dreta, cultural i estètica, de la llista que encapçalarà el president Matas.

En aquest sentit serà interessant com explica el senyor Artur Mas la decisió que acaba de prendre la que va ser la seva musa.

Enric Juliana ha escrit: “Algo se mueve bajo los pies de Rajoy. Madrid vuelve a hervir de rumores. Si el PP flojea en algunas comunidades y municipios importantes, intentarán moverle la silla. Esperanza no se está quieta. Y Gallardón acecha, desmarcándose sin matices del cuento oscuro del 11-M. La Trola se derrumba. El movimiento de los peones negros, primer gran ensayo español de agitación política desde internet, ha embarrancado. El juez que preside el tribunal, Gómez Bermúdez, es demasiado serio, y los abogados que debían liarlo todo, demasiado mediocres. La realidad es terca, como siempre.”

A això hi hem d’afegir la dimissió de militància del diputat Calomarde, aquell de qui vaig transcriure un llarg article crític contra el seu propi partit. Són notícies bones perquè d’alguna manera demostren que alguna cosa es mou dins la dreta espanyola, una dreta que hauria de reflexionar seriosament sobre el seu paper polític. Ara que si l’alternativa es diu Esperança Aguirre (i no m’estranyaria gens que fos així), aleshores tota esperança en minúscules serà vana, perquè la ben plantada presidenta de Madrid em sembla una política que es capaç de defensar el dret i l’anvers alhora -ahir mateix va declarar que no li constava cap tipus de relació entre l’11-M i ETA-, de dir que sí i que no al mateix temps, i em fa la impressió d’una persona que ambiciona el poder per damunt de tot i que, si les coses li rutllen bé, no deixarà de prosseguir el seu objectiu de conquesta.

Telemadrid és ara per ara una de les seves armes predilectes, és la plataforma que utilitza per dur a terme el seu pla de conquesta del poder, sense que li importi gens ni mica tergiversar les coses, sempre que sigui en benefici propi. No he vist el programa que ha fet sobre la persecució del català a Catalunya, però devia ser terrible quan, fins i tot el seu conseller de cultura –que és català- ha dit que era una exageració.

La història és la de sempre: els drets individuals –diuen- són perseguits a les regions de parla catalana, oblidant sempre que, com ha escrit en Toni Soler, entre nosaltres “se protege el catalán, como España – con menos motivo- protege el castellano. La cuestión es que, para Telemadrid, el catalán no merece en Catalunya la misma consideración que el castellano merece en España. Porque creen que es una lengua local, inservible, que debe dar gracias por seguir existiendo y – sobre todo- no debe molestar. El español es la lengua que considerar porque es la lengua común de la nación española. Que no nos engañen: se trata de eso, y no de los derechos individuales; en caso contrario, no se exigiría sólo escuela en castellano para los inmigrantes argentinos (como hacen los autores del documental) sino también en árabe para los marroquíes. ¡Hipocresía! es lo que ofrecen. Y frente a ella: ¡Sinceridad! La sinceridad es la única vía para obtener, al fin, un poco de respeto.”

Vaig escoltar amb atenció les declaracions que, fa quatre o cinc dies, va fer el president de la Generalitat, senyor Montilla, en una conferència que va pronunciar a Madrid. Val a dir que les vaig escoltar amb una gran perplexitat. Montilla, que és un home que té la virtut de no acalorar-se, de no fer escarafalls i d’actuar sempre amb moderació, va assegurar que, qualsevol que fos la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, els catalans, unànimement, farien el que fos necessari perquè el contingut estatutari aprovat s’apliqués íntegrament.

Dit vulgarment, Montilla va proclamar que als catalans els importava un borrall allò que pogués acabar decidint sobre l’Estatut el Constitucional, entre altres coses perquè Catalunya havia aprovat democràticament el text estatutari: primer al parlament i després amb referèndum.

Qualsevulla que sigui l’opinió que ens mereixi el sistema constitucional espanyol i, independentment de quina sigui la nostra ideologia (podem ser fins i tot independentistes), el que no podem fer és jugar en un sistema que no acceptem. O s’accepten les regles o se les modifica o, si això no és possible, es deixa la taula de joc. El que no pot fer, però, un home com Montilla, que és secretari general d’un partit, el PSC, que es troba integrat o quasi-integrat en el PSOE i que ha estat membre del govern espanyol, és trencar les cartes i continuar participant en el joc.

Una actitud com aquesta la podria entendre en un home d’ERC, i fins potser en un home de CiU, encara que, vista la història d’aquest col·lectiu, val a dir que esdevindria ben rara una posició tan clarament rebel (recordeu que Jordi Pujol no era partidari de modificar l’Estatut). Però em sembla impresentable en un president socialista com Montilla que –no podria ser d’altra manera- ha de garantir –i es trobarà forçat a garantir- el compliment del sistema constitucional